El procés de secessió de Catalunya d'Espanya i de regeneració de tota la nació catalana ja no té aturador.
Ara ja no depèn de mi ni de tu, sols de l'Esperit de Catalunya!
L'Assemblea Nacional Catalana, naixent, ja s'ha proposat empènyer i si cal endegar el procés cap a la Independència de tota la nació per l'any 2014.
En tot procés i en tot projecte la qüestió més fonamental és a l'ànima del seu objectiu naixent. Catalunya Acció va néixer per portar el nostre país vers la seva plenitut nacional en aproximadament una dècada. Catalunya Acció va néixer el 2004 i començava a acaminar el 2005 per assolir el seu objectiu pels voolts del 2014.
L'Assemblea Nacional Catalana, ANC, ha nascut amb la vocació de no ser una patum més sinó d'ocupar un estament més alt que incloguin totes les patums independentistes. A hores d'ara, els independentistes, ja tenim la pell curtida d'errors i egoïsmes que ens han dividit tantes vegades inutiment! Ara ja som prou humils i hem de ser prou humils per entendre que tots hem de capiguer en un estament superior que ens coordini i a la pràctica ens uneixi. No ens fa angunia ni alèrgia que l'Assemblea Nacional Catalana esdevingui l'òrgan, l'eina d'unió del Poble "menut"* català lliure.
L'Assemblea Nacional Catalana, ANC, un dia no gaire llunyà esdevindrà el nou parlament de la nova Catalunya Independent.
"És necessari que el gra de blat mori per poder donar fruit!" El Parlament autonòmic català ha de morir de mort voluntària, seguin l'honorable exemple de Lluís Maria Xirinachs per poder infantar un nou Parlament Català Sobirà: L'Assemblea Nacional Catalana, ANC!
Ara ja no depèn de mi ni de tu, sols de l'Esperit de Catalunya!
Tot i així, els catalans lliures i determinats a regenerar la nostra nació, regenerar tota la nostra nació!, trencarem la miserable colonització que des de fa centúries ens amenaça i tenalla i lluitarem sense respir per la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència plena que volem.
Visca Catalunya, lliure, tota, unida i plena!
Salvador Molins i Escudé (CA, BIC, SI, BxI)
*"el poble menut" és el que heroicament va decidir no rendir-se aquell 11 de setembre del 1714. Dèien "Victòria o mort"! Jo dic vida o vida! Vida per la nostra nació mil·lenària: CATALUNYA! la nostra desgràcia no haurà sigut la mort! sols haurà estat un llarg son de 300 anys. (Salvador Molins, BIC-CA)
Hola, us passo un parell d'activitats que es faran a l'àrea metropolitana per si algú s'escau per allà baix. Dir-vos que ve de part de Sants-Montjuïc x Independència amb els quals ens fem ressò de les activitats mútues (veureu que inclouen en les activitats la web de donalacara.com que els vaig passar en un mail, o sigui que s'haurà passat per la zona del barcelonès i espero que augmenti encara més l'èxit de la web). Trobo especialment interessant la marxa amb cotxes amb senyeres i estelades, podria ser una bona idea per properes activitats. Fins dimarts,
Miquel
Ja som a l'any nou però la lluita continua i ara més que mai cal ser-hi.
A continuació us fem partíceps de les accions que han posat en marxa altres assemblees territorials de l'ANC. Nosaltres des de SANTS-MONTJUÏC PER LA INDEPENDÈNCIA hi donem total suport i us animem a participar-hi.
DEBAT POLÍTIC A LES CORTS "INDEPENDÈNCIA, COM?" El dia 13 de gener, a les 19h30: Interessant debat polític a Les Corts sobre com arribarem a la independència, amb representants destacats de CiU, ERC, SI, CUP i RCat (adjuntem cartell). No hi falteu !!!
MARESME PER LA INDEPENDÈNCIA , organitza la Caravana per l'Estat propi, que es portarà a terme el diumenge 15 de gener (adjuntem el cartell amb la convocatòria). Des del nostre districte hem muntat una columna per anar-hi tots junts. Ens trobarem a les 8.30 h a l'Avinguda Maria Cristina (aparcant en direcció plaça Espanya).
Només cal que porteu el cotxe, una senyera o una estelada i moltes ganes de ser lliures.
US HI ESPEREM !!!
BERGA PER LA INDEPENDÈNCIA ha fet un web que es diu "Dóna la cara per la independència"http://www.donalacara.com/ . Es tracta que cadascú de nosaltres inclogui la seva fotografia, indicant el nom i la població, per anar construint el mapa dels qui donem la cara per un futur millor. Us encoratgem a participar-hi !!!
Totes aquestes iniciatives són vàlides per anar construint i reforçant el corrent de pensament a favor de l'Estat propi. SANTS-MONTJUÏC PER LA INDEPENDÈNCIA Assemblea territorial de l'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC) www.assemblea.cat/santsmontjuic
Tres quartes parts del Estats que hi ha al món s’han independitzat el darrer segle, i els Estats preexistents sempre reconeixen els nous Estats emergents. La via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo, que s’havia proclamat independent amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que la dels EUA dos segles abans: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats junt amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya ens reuníssim i signéssim un document de proclamació d’independència, i això fos tot. El Tribunal de l’ONU ho ha avalat plenament, atorgant plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació; simplement es va plantejar si hi ha algun principi o norma de Dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima i legal pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.
El Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els Estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovar era una minoria respecte del conjunt de la població de l’Estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.
Des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou Estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.
Les passes, en tot cas, sempre són: guanyar les eleccions, formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència, fer-ho, i obtenir el reconeixement internacional. I això pot fer-se d’acord amb l’Estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resignat a la independència d’una part del seu territori i població, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.
Espanya s’ha posicionat en contra, front als EUA, França el Regne Unit, Alemanya, el Tribunal de l’ONU i el Parlament europeu, i en companyia de Rússia, Xina i Veneçuela. Una vergonya impròpia d’una gran nació.
Article d'Alfons López Tena (SI) publicat a El Mundo
Objectius tàctics a tenir en compte per part de l'ANC en aquest sentit:
1 - Acostar el poble menut català al procés d'independència, esdevenir el braç del Poble en aquest procés.
2 - Empènyer els catalans independentistes, lliures i no acomplexats, en la tasca d'alliberar Catalunya, tal com expressava el pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), quan deia: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
3 - Fer els passos necessaris (full de ruta) i reunir la gent mínimament necessària (el llevat o catalitzador) i els voluntaris i com més gent millor per tal de precipitar el procés de secessió i dotar-los de valors, objectius i raonaments per aquest fi.
Per tal d'assolir la Independència, com s'ha esdevingut arreu, necessitem dos braços actius i coordinats: El braç del Poble i el braç institucional i polític, i que ambdós es moguin en favor de la Independència immediata, o sigui, a curt termini.
L'Assemblea Nacional Catalana tot just naixent, ANC, té moltes possibilitats d'esdevenir un ens molt proper al que hauria de ser "el braç del poble".
Objectius tàctics a tenir en compte per part de l'ANC en aquest sentit:
1 - Acostar el poble menut català al procés d'independència, esdevenir el braç del Poble en aquest procés.
2 - Empènyer els catalans independentistes, lliures i no acomplexats, en la tasca d'alliberar Catalunya, tal com expressava el pare de la independència cubana, Josep Martí (descendent de catalans), quan deia: “Es perd la batalla quan no es guia immediatament cap a l’atac aquella fe que tant costa d’aixecar.”
3 - Fer els passos necessaris (full de ruta) i reunir la gent mínimament necessària (el llevat o catalitzador) i els voluntaris i com més gent millor per tal de precipitar el procés de secessió i dotar-los de valors, objectius i raonaments per aquest fi.
-------------------
L'altre braç, el polític, l'han d'integrar les institucions catalanes i els partits polítics catalans, començant primer de tot pels diputats i partits independentistes i pels Ajuntaments que ja han començat a moure's en aquest sentit.
Els objectius tàctics d'aquests partits, organitzacions independentistes i ajuntaments han de complir els següents requisits:
1 - Disposar-se a la ruptura i practicar-la. Travessar la línia vermella sempre que es pugui, calgui o es cregui convenient.
2 - Disposar-se a la unió, a la coordinació, a la col·laboració i al contacte per la ruptura, i practicar-ho, practicar la coordinació, lla col·laboració i el contacte entre aquestes organitzacions primer i aquestes institucions de seguida que es pugui o ens hi veiem amb cor de fer-ho.
3 - Convèncer als independentistes catalans de la seva gran responsabilitat en votar els partits i candidats que de veritat i de forma contrastada es comprometin per tirar endavant i a curt termini el procés de secessió i la preparació del poble català a tots nivells, i que mereixin la confiança per fer-ho, confiança guanyada amb el seu exemple i veritable credibilitat. Dono voltes en aquest punt perquè és una qüestió fonamental i bàsica perquè Catalunya pugui tirar endavant la seva Independència.
4 - Anar a guanyar les eleccions catalanes del 2014.
AÇÒ ÉS UNA CRIDA A HISTORIADORS I ESTUDIOSOS DIVERSOS PER A COMPREHENDRE'NS MILLOR: Crec que ens han estat estafant intencionadament o sense intenció des de fa un parell de segles dosificant-nos una teoria encotillada que ens 'explicava' tal i com l'establishment d'ací i d'allà volia que fóra: com una lleu vacuna innòcua amb el pas del temps. Les societats nacionals són una creació humana inconscient individualment, no són pas obra dels reis, ni els governs, ni els exèrcits, etc. encara que sí els condicionen. Ni Guifré, ni els Berenguers, ni els Ramons, ni Jaume I, ni successors diversos ens van fer. En haver començat a conèixer la microhistòria, l'ús de registres d'arxiu més capaços i el creuament de dades de la gent real d'altres temps sembla que ajuda a tenir una nostra percepció actual més afinada. Dic que som aquella pobra gent que baixa amb les tropes feudals, que escarneix els moros autòctons desplaçant-los i repoblant posteriorment perquè han eixit del seu lloc d'origen qui fa Catalunya i els catalans. Els comtats mítics no es tenien a si mateixos ni tan sols per catalans. És després, i ja assentats als nous territoris, que la Renaixença convingué a denominar la Nova Catalunya, quan s'implementa el gentilici extensible a tots. Sé que tota la historiografia des de la Renaixença ençà em va a la contra i jo contra ells. No és que tu lector vages al rebuf espanyolista sinó que ella, la Renaixença, anava al seu rebuf per a intentar acoblar-se al poder 'central' i més fort d'aleshores per motivacions econòmiques de mercat tancat. En aquest sentit és perquè són tan especials Borriana i Reus (pel marcat caràcter lliurecanvista) d'ambdues poblacions. Els altres, l'usaven de reraguarda i coartada perquè era la manera de tindre un petit badall per on alenar la nostra burgesia en ascens, ja sia d'Alcoi com la de Terrassa, Sabadell o després la industrial dels Güell, A. López, Milà, etc.crec que, en aquest sentit, el fusterianisme també és seguidor d'una Renaixença borda i a rebuf del nacionalisme identitari español però obre l'espita per on olorar d'altres cosmovisions. Si tinguera temps i fóra historiador provaria a esbrinar que aquelles pobres gents que anaven baixant des del Pirineu i repoblant terres des del Segrià fins a Múrcia fan esdevenir catalans al conjunt d'habitadors entre Salses a Oriola. Anteriorment ni tan sols se'ls passava pel cap i a més el seu món era ben petit, tret d'anècdotes venjatives de l'estil de la rèplica a Al Mansur.
El colp de gràcia causal seria convertir i crear dos regnes proto-estats: un peninsular i un altre a cavall de la mar i la llesca septemtrional. És a dir, els principatins dels comtats arriben a ésser catalans precisament perquè els mallorquins i els valencians existim. Faré un paral·lelisme: els castellans esdevenen españols, precisament, quan van a Amèrica, i no abans. Som els nous mallorquins i valencians qui inventem i fem circular el gentilici "cathalà o cathalans" i llurs derivats per tota la mediterrània.
El lexicògraf Francesc Ferrer Pastor em deia que la primera volta que apareix 'llengua cathalana" amb tots els ets i uts actuals és en una escriptura de compra-venda d'un terreny al seu poble La Font d'en Carròs (la Safor) entre un parcer i un notari i d'una manera contundent i mai abans sinó que són reelaboracions renaixentistes. Abans usaven expressions dubitatives com ara romanç, parlar pla, etc. Contemporàniament a les invasions almogàvers dels Rogers de Llúria, Roger de Flor, dels Entença, etc per Sicília i Sardenya i el sud de la bota itàlica és quan pren cos això de ser de català políticament. Mireu l'explicació bastant pausible que fa Pere Maria Orts i Bosch sobre la mallorquinitat-valencianitat de la bandera de les quatre barres com a identificació entre població i un tros de drap al final del post. Un habitant dels comtats mai no podria haver-ho fet abans. Pertanyien a diversos senyors i no al Senyor rei, de qui és el seu penó o estendart en exclusiva. És complex revisar tota la documentació historiogràfica i la seua valuosa aportació des del segle XIX ençà, però fóra necessari també, veure-les amb 'd'altres ulls i neurones'. Crec que hi ha dues línies d'estudi complementaries per a comprendre-nos actualment:
segueix més avall en el "Vull llegir més..."
1. D'una altra banda caldria esbrinar la torrentera que uneix els urgellistes que passant pels Colom, els agermanats de Mallorca i València, els angelets de la terra, els remences, els maulets, general Basset, els Llorenç de Tortosa, els bandolers de la Costera, de la vall d'albaida, de l'Horta, i Serrallonga feien contra el poder, del romanticisme d'en Tomàs de Villarroya, Galiana, Carles Ros, els federalistes pi-margallans, els revolucionaris enderrocadors de muralles i ciutadelles de Constantí Llombart, M. Aguiló, À. Guimerà, desemboca en els Estat Català, Estat Valencià, les Esquerres territorials del segle XX, Palestra, etc. fins a Fuster, Max Cahner, Cirici, Ciurana, Ballester i Canals, Borràs, Martínez Vendrell, Època, Llombart etc. fins a nosaltres els seus hereus contemporanis que jo anomene la 'generació Lòpez" pels Tena, Bofill, Crespí, etc.
2. I l'altra: els trastamaristes, els cardones, els català de Valeriola, la tercera generació dels Borja, els Requesens, las academias de nocturnos, els aragonesos i principatins que esclafen les germanies, els Rocabertí de Peralada, els de Pau Claris que sols feien que canviar d'amo, les branques valencianes i principatines dels marquesos de Cerdenyola, els intel·lectuals d'estil de la Peña, els A. de Montblanch, els Mayans, els Finestres i els Balmes, les burgesies proto-industrials d'Alcoi, Terrassa i Sabadell, els carlistes, les renaixences col·laboracionistes dels Aribau, Pitarra, Milà i Fontanals, Llorente i Querol, i els mil-i-un capellans de les illes, les lligues, les cedes, els franquistes, els cambons, els Marchs, els Villalonga, els Barceló, els Esquerré, els Lladró, els blaveros, els gonelles, els blasquistes, els Ciudadanos i una bona part del socialisme i convergisme unionista actual.
PS: massa feina per a un xic que no és historiador.
DOS ANECDOTES SUCOSES:
1. Fa una setmana a la llibreria París-València trobí un d'aquells facsímils que edita Olivert a les seues llibreries que era un diccionari Llatí-Valencià/ València-llatí fet per un mossèn dit Sempere publicat en 1737. Però no havíem quedat que des d'Almansa i la ciguda de Barcelona no hi havia res i que tothom reculava segons els historiadors, doncs per a què voldrien editar un llibre així? A mi em passa com a Lluís-Vicent Aracil, que pensa que des de la Renaixença ençà ens han estat 'venent' una cronologia 'encaixista' truncada intencionadament.
I molta gent fa seguidisme per allò que fa uns anys criticaven els sociòlegs americans: el FACILISME i no enfrontar-se a l'statu quo. No ens ha d'estranyar que n'Aracil fóra expulsat fa més d'una dècada de la universitat de Barcelona malgrat ser una de les persones més excel·lents universlment amb qui comptem després d'haver confegit els estris fundacionals d'una disciplina nova dita sociolingüística.
2. LA BANDERA adés esmentada: Possiblement tan sols sembla ser una qüestió estètica, però crec que hi ha molta sociològia econòmica darrere d'aquest afer de "valèncians i mallorquins". La Senyera, com a bandera tampoc existia als comtats. Si em permeteu explicaré el que vas entendre a Pere Mª Orts i Bosch sobre la Senyera al País Valèncià: les 4 barres eren el distintiu de l'estandart del casal de Barcelona. Per això l'usa exclusivament el rei en Jaume. En la conquesta dels Regnes musulmans de baixant des de Lleida a València i Mallorca, el rei anava donant viles i ciutat als senyor feudals que l'acompanyaven en la "ràzzia" i invasió de les terres del sud dels Pirineus i les illes. Les viles i ciutats que ell es quedava són aquelles que detenten el seu estendart. Lo màxim a què aspirava un lloc, vila o ciutat era ser REIAL, i no pas d'un senyor feudal que encara 'expremien' més els habitants d'aquell lloc, pagant delmes i tributs a senyor i aquest al Rei. Quan algun senyor feudal intentava assetjar i quedar-se amb alguna vila, ciutat, el que feien els habitants era traure-hi l'emblema reial a les muralles per tal de cridar les tropes del rei en el seu auxili i contra el senyor feudal. Heus ací, que per primer vegada en la història de la humanitat s'identifica població i un tros de drap.Cinc segles abans que la revolució francesa identifiqués semiòticament la tricolor "drapeau" amb el poble francés. Mireu les viles i ciutats reials: València, Xàtiva, Poblet, Oriola, Sagunt, Tarragona, Tortosa, etc. Per això, des de Lleida fins a Oriola hi ha més senyeres quadribarrades que en la resta de la corona. Barcelona, per exemple, té la creu de sant Jordi. Podreu concloure que la Senyera (la de les 4 barres) si és alguna cosa és Valenciana però de "valencianitat i mallorquinitat" des de Lleida fins al sud valencià passant per Ciutadella. És a dir, "occidental" i no pas "oriental". És en haver revolució al Principat, quan la noblesa dels antics comtats fuig cap a València i s'instal·la. Durant els segles XIV i XV, que València esdevé capital de la corona i Cap i Casal de tota la confederació catalana. Per als que no ho sabien: la primitiva corona d'Aragó era blanca i blava, no pas la senyera de les quatre barres. Com la historiografia espanyola i catalanera categòricament diu.
Avui, darrer dia de l’any, proliferen els llistats, fins i tot un referent de la contrainformació com és nodo50 no ha pogut estalviar-se fer el consabut llistat. I entre totes les llistes, no deixa de sorprendrem veure la que fa la gent, dels llibres llegits al llarg de l’any. Per a que aprofita fer-la?
Ahir llegia la d’una escriptora de moda, em sorprengué veure la gran quantitat de llibres en castellà que hi havia, inclús de clàssics d’altres llengues no espanyoles en que havia triat l’opció castellana per fer la lectura.
I vaig pensar si jo sabria fer eixe llistat, i no, definitivament sóc incapaç de recordar quins llibre he llegit en aquests dotze mesos, per que entre d’altres coses no sé compartimentar la meua vida així, en dotze mesos estancs. A més, que faig amb el reguitzall de llibres que tinc començats? Valen o no? I quin és el límit per a poder incloure’ls? Per què jo hi ha llibres que tinc encetats fa anys …
Així que descartada, per impossible i absurda la idea, preferesc centrar-me en el que alguna vegada sí he fet a aquest blog, que és comentar el llibre que he acabat de llegir. Un clàssic podriem dir, per què és de l’any 76: Un país sense política, de Joan Fuster, edicions La Magrana.
Diu Fuster una cosa molt adient (com sempre) per aquests dies de formulació de desitjos, i en els què a més a més anem a celebrar els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians.
Diu, dic:
“Personalment, i parlant de`'nosaltres, els valencians', jo, més d’una vegada, he escrit: Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans. Crec que l’afirmació, amb els canvis pertinents, podrien repetir-la balears i rosellonesos. Però no sé si totes les seves implicacions salten a la vista. De fet, no basta 'dir-nos' valencians, balears, rossellonesos o 'catalans'. Cal ser-ho: ser valencians, balears, rossellonesos, 'catalans'. I no uso el verb 'ser' amb cap intenció metafísicament tèrbola, nacionalista o no. Es tracta, només, de prendre consciència d’unes vinculacions inmediates, de societat palpitant i específica, i de respondre-hi. Aquesta mena de compromís o de fidelitat, a la curta o a la llarga, comporta el redescobriment de la nostra identitat última. Aleshores 'ser valencià' o 'ser mallorquí' no contradiu el fet de 'ser català'. I és aleshores quan ens adonem que la diversitat de nom és una qüestió accidental i subordinada. El malentès s’esvaeix.
Les Catalunyes diverses i reunides constitueixen un projecte, una esperança, una realitat: una mica de cada cosa. Per començar, amb això en tenim prou.”
-----------------
Catalunya tota, unida, rica i lliure! (Salvador Molins, BIC_CA_SI_BxI_ANC ...)
smolins9 |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 15:09h
Benvolgut lector, llegeix les següents paraules pausadament, paran-te uns quants segons a cada coma, fes-ho amb veu alta, amb molta gravetat, refermant l'expressió de la cara i batent els gests de les mans amb molta contundència:
«Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».
(Paraules de Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta de Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista)
---------------------------
Quin és l'únic mitjà d'alliberament davant la situació d'intent de colonització absoluta que amenaça la nostra nació?
Què pot decantar la balança del que ja tenalla Les Illes i el País Valancià?
- Només la Independència de Catalunya pot aturar-los!
Tot depèn del que faci el Principat. Aquesta és la nostra gran responsabilitat.
smolins9 |
dijous, 29 de desembre de 2011 | 00:29h
Quico Sallés/Parlament | Actualitzat el 26/12/2011 a les 12:34h
Tena, el càustic
Les cruels metàfores del diputat solidari animen el Parlament
Foto: Adrià Costa
"Aquesta llei per què es caracteritza? El caos". Així, pel broc gros, encetava el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena, la seva entretinguda intervenció en el debat de les lleis Òmnibus celebrat en el darrer plenari del Parlament. Un debat, en el qual, Tena va afilar els ganivets de la ironia, polida i esmerilada després d'un any de legislatura. Fins i tot, Tena, havia de fer esforços durant la seva intervenció per contenir el riure en un pim-pam-pum dialèctic graciós, punyent i hàbil.
Per la història quedarà una de les sentències que Tena va gravar des de la palestra parlamentària durant la seva primera intervenció per argüir el No solidari a la llei de simplificació i millora de la regulació': "Per a fer de Partit Comunista de la Xina cal estar a nivell del Partit Comunista de la Xina. El que no cap és fer de Partit Comunista de la Xina però a un nivell de capacitació tècnica pròpia del Partit Únic de Burkina Faso, que és el que vostès estan fent, perquè llavors és el desgavell total".
Una cordial benvinguda, doncs, del diputat independentista a una normativa que considera "intervencionista" o "passota" -depèn el cas-, "caòtica", "abusiva", "depredadora" i de "disbarat jurídic". De fet, per Tena el millor futur per la megareforma legislativa impulsada pel Govern és "enviar-la a Corea del Nord". "Passen d’un intervencionisme parcial a un intervencionisme absolut en segons quins casos, passa a ser un sistema que, ara que s’han mort Kim Il-sung i Kim Jong-il, al seu fill, Kim Jong-un, l’hi podríem enviar, perquè a Corea del Nord seria molt ben aplicable alguna de les reformes que vostès fan", va assegurar Tena amb sang freda i una dosi generosa d'humor negre.
Les comparatives internacionals no van acabar aquí però. La llarga llista de Tena es va obrir com un catàleg de despropòsits que, fins i tot, dibuixaven somriures als escons dels seus contraris. Segons el diputat solidari les tres lleis Òmnibus li recorden el canibalisme que explica la pel·lícula "L’últim rei d’Escòcia". La raó? Perquè a criteri de Tena, el film explica "la biografia dels últims anys d’Idi Amin Dada, quan ja es dedicava al canibalisme i a menjar-se els seus propis ciutadans, perquè de què estem parlant en aquestes lleis? d'Incomplir les seves pròpies lleis".
Per Tena, aquestes lleis han servit perquè un "Govern de paròdia passi del business-friendly al crony-friendl; el que hi ha és fer-ne una política depredadora, una política en la qual se’ls dóna als amics i coneguts la capacitat de depredació respecte als poders públics, respecte al patrimoni públic, cadascú en la línia que vol i que li agrada, estil Uganda d’Amin Dada o estil Malàisia o estil Indonèsia".
La conclusió pel diputat de Sagunt és que les tres lleis s'hauria de batejar com "la Llei d’ajudes al sector professional jurídic, que és el que sortirà guanyant per haver de salvar els ciutadans i les empreses de la seva absoluta incompetència, de la qual respondran davant dels tribunals de justícia".
De fet, Tena no va amagar la seva temptació de tornar exercir com a jurista per la "confusió que provocaran aquestes lleis". "Gràcies en nom del sector jurídic, perquè d’alguna cosa s’ha de viure, i per a fer bullir l’olla no hi ha res millor que aquestes lleis, absolutament estrambòtiques, que vostès fan des de la incompetència del seu Govern", va clamar Tena.
I per si no n'hi havia prou, referència històrica: "Però com li va dir un pagès, un pobre pagès al rei Frederic II quan va veure que la granja que tenia li feia malbé la vista del palau que encara ell volia construir-se, li va dir: 'Bé, doncs, ha de marxar d’aquí perquè sóc el rei i li ordeno que marxi'. I la resposta del pagès, que és la resposta que vostès s’estan trobant és: 'Encara queden jutges a Berlín'. Tena, doncs, el càustic.
Deixi de fer-se el catala-i-espanyol dolgut pel tracte que rebem d'Espanya i d'explicar-nos batalletes de regionalistes de pont aeri.
La situació que vostè explica en el seu article estava anunciada fa més de 30 anys i amb la seva absurda obsessió per a encaixar Catalunya a Espanya i col·laborar a la governabilitat d'Espanya, en lloc de recuperar l'orgull dels catalans i portar el país a la llibertat, és a dir, a la independència, vostè ha estat un responsable directe de que ara els espanyols se'ns pugin a cavall.
En el seu article (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/10299) vostè mateix descriu el resultat del seu propi fracàs polític, i la impotència i incapacitat com a bon regionalista de rectificar, de corregir el rumb.
Això que vostè explica (per exemple, l'espoliació fiscal) ja passava mentre vostè governava, i aleshores, va optar per callar, per recollir el premi al "español del año", per seguir fent el joc a Espanya mentre n'era perfectament conscient del que Espanya feia i pretenia fer amb els catalans: assimilar-nos nacionalment.
El que vostè proposa en el seu article per a sortir del forat actual és el mateix que proposava fa 30 anys i ja n'hem vist el resultat. No volem reposicions de polítiques equivocades. Suposo que per a un català com vostè que sempre ha cregut en la viabilitat política d'Espanya i n'ha fet una aposta vital fins a dedicar-hi tota la vida deu resultar impossible acceptar un fracàs d'aquestes dimensions. I sense l'acceptació del fracàs i de l'error és impossible rectificar. Vostè s'ha passat mitja vida ajupint-se davant d'Espanya i ara s'estranya de que li pugin a cavall. I què s'esperava, que un poble que ha tingut un gran imperi com ha estat l'espanyol li reconeixés el seu ajupiment per haver-se comportat com un autèntic virrei colonial?
Té dues opcions Sr. Pujol: rectificar a partir del coratge i la dignitat com va fer el President Macià i col·laborar a la independència dels catalans, o morir consumint-se en la renúncia i en l'ajupiment del regionalista mentre va fent articles típics d'un ploramiques. Vostè tria com vol que el valori la història, la qüestió que a la fi sempre l'ha preocupat.
Solidaritat denuncia que el Conseller Mas-Colell està fora de la llei i deixa “a la intempèrie” els treballadors públics del país
“Ja ni ha prou que el Govern de CiU jugui a la puta i a la Ramoneta. Plantem cara a l’estat espanyol”, ha exigit Uriel Bertran. El diputat de SI, s’ha mostrat contundent amb el Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, per estar portant el país “cap a la ruïna” per la seva incapacitat de plantar cara a l’Estat espanyol. Bertran, ha reiterat que el que cal és “tancar caixes” i no ingressar els diners a la Hisenda espanyola. En canvi, ha acusat el govern “d’actuar amb nocturnitat i traïdoria" i d’estar tancant “la caixa als treballadors i comerços del nostre país” i de deixar-los “a la intempèrie”.
Bertran li ha retret que hagi inflat la partida d’ingressos “de forma escandalosa” en el pressupost per al 2012 perquè sembla que el Govern no sàpiga que “es desploma l’ingrés en IVA i en IRPF (...) La política, allò que ha de donar confiança a al ciutadà, és una cosa seria, no se’ls pot estar enganyant”. “Vostè està traient de polleguera a tot el país sencer, el conjunt de treballadors públics, per la seva incompetència i perquè els seus fets que estan portant a moltes famílies al límit”, ha dit. El diputat ha explicat al Conseller que el dèficit de 2011 s’acosta al de l’any 2010 i que ell mateix havia qualificat aleshores de “nefast”.
Bertran ha lamentat que el Govern es lamenti que no té líquid però que no es plantegi plantar cara l’Estat planificant una transició cap a la independència “que és l’única solució als problemes econòmics del país recuperant l’espoli fiscal que ara roba Espanya”.
Finalment, ha recordat al Conseller que, amb el suport d’ICV i C’s, es portarà el Govern al Consell de Garanties Estatutàries per la il·legalitat comesa d’incautar-se fins el 20% del salari dels treballadors públics suspenent els convenis col·lectius i incomplint la Constitució i l’Estatut. “Vostès estan fora de la llei perquè segons el dret que regula l’IRPF només es pot retenir en el moment de fer el pagament”, ha explicat.
smolins9 |
divendres, 23 de desembre de 2011 | 21:57h
La mesura de la nostra lluita i de les nostres valoracions.
El nostre propòsit no ha de ser altre que promoure i fer avançar la Independència de Catalunya. Ens preocupem i angoixem profundament al veure com els governants catalans des de fa més de 30 anys enfonsen i encallen Catalunya en la misèria de la submissió i aboquen als catalans a l’etern paper del subaltern, paraula i concepte que va fer servir el Dr. Broggi en el seu missatge durant la Manifestació Independentista del 9 de juliol d’enguany: “Pel nostre futur, Independència!”.
“Cap poble pot anar més enllà d’on el volen portar els seus capdavanters, els seus polítics governants” (Maria Torrents, CA).Això és cert, i hem pogut comprovar-ho en un cas proper iclaríssim, em refereixo a la guerra de l’Iraq, el President nord americà i el seu govern pel motiu que fos, ara no el jutjaré, van decidir atacar l’Iraq, van decidir tirar endavant aquella guerra i per fer-ho factible van buscar aliats que van trobar en Blair i Aznar, s’anomenaven els aliats, la federació, tot estava apunt per tirar endavant el seu objectiu, aleshores tot el món, la societat civil de la majoria de tots els Pobles del món van manifestar-se en milers de ciutats, metròpolis, capitals de tots els estats, àdhuc Washington, Londres i Madrid, Sydney, Paris, Barcelona, Berga i Manresa, totes les ciutats, milions de persones contra aquella guerra, perquè tot el món volia entrar en una nova època en la que imperessin altres raons que no pas la de la força. Al final res va poder aturar la decisió d’aquells capadavanters nord americans.
Així està Catalunya, així estem els catalans, lligats de mans, avui pels governants de Convergència i Unió i ahir pels governants del Tripartit. Res podem fer per alliberar Catalunya dels jous que la tenallen mentre votem qui no vol independitzar Catalunya pels interessos que sigui.
A partir d’ara, res no ens aturarà en la tasca de promoure i fer avançar la Independència, en la tasca de fer “caure la vena dels ulls dels catalans” com escrigué el ja traspassat compatriota ex alcalde de Figueres, en Pere Caireta.
smolins9 |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 21:03h
"Ha sigut un acte extraordinari en el que més de 800 persones han omplert dues sales annexes i han pogut fer les preguntes i aportacions que han cregut convenients.
Toni Strubell, President de SI ha anunciat que aproximadament en el plaç de sis mesos hi haurà la Segona Convenció i semestre a semestre fins al 2014, tractant, aprofundint i coordinat tots els temes necessaris per l'assoliment del Nou Estat Català."
(Salvador Molins, BIC-CA)
Mig extret de les notícies de Vilaweb: Dissabte17.12.201117:25
Més de 800 persones s'han aplegat aquest matí a la Facultat d'Economia i Empresa de la UB per assistir a la primera Convenció Nacional de Transició de l'Autonomia a la Independència, organitzada pel Cercle d'Estudis Sobiranistes, la fundació de Solidaritat Catalana per la Independència. Acadèmics del país han analitzat qüestions cabdals per a l'independentisme, com ara quins passos s'han de seguir per assolir la independència o com dur a terme la secessió de Catalunya d'Espanya.
1- El vice-president del Cercle, Hèctor López Bofill, ha encoratjat 'passar de la retòrica independentista a l'acció independentista' amb l'establiment d'un full de ruta 'clar i inequívoc' a la construcció de l'estat al marge de les normes espanyoles.
2 - En aquest mateix sentit, el president del Cercle, Alfons López Tena, ha explicat que tots els processos que s'han dut a terme al llarg de la història han estat unilaterals.
3 - L'economista Jaume Argerich ha parlat de la necessitat de passar a una campanya versió 2.0 que consistiria en passar de la denuncia de l'espoliació (versió 1.0) a la informació dels beneficis econòmics de la Independència de Catalunya i abordar el debat sobre l'ús que es faria dels recursos. Ha quantificat l'espoli fiscal pel 2011 en un 8% del PIB de Catalunya, això és, 16.170 milions d'euros. També ha alertat que com més es difereixi el moment de la separació, més gran serà l'herència de deutes de la Catalunya autònoma i s'ha mostrat contundent contra 'el discurs de la por':"La por es venç amb informació" (Discurs fiscal versió 2.0) Hipotèticament, davant d'un boicot comercial espanyol dels més durs que es poguessin imaginar, durant el primer any de l'estat català, el creixement anual de l'economia catalana vorejaria el 5%', ha afirmat.
4 - Posteriorment, l'economista Albert Gendrau ha centrat la seva ponència apel·lant a la responsabilitat i el lideratge d'empreses, professionals i emprenedors en el procés d'independència. També ha esmentat tots els grans beneficis que suposarà la Independència de Catalunya en l'àmbit de l'associacionisme empresarial i professional.
5 - Jean-Guy Talamoni, militant Corsica Libera, ha fet una aproximació a la realitat corsa i els canvis constitucionals limitats que està introduint l'estat francès per donar cert reconeixement a la realitat nacional de Còrsega.
6 - Acte seguit, l'escriptora i periodista Núria Cadenes ha fet una radiografia del moment polític actual dels Països Catalans destacant com a fita més destacada 'la irrupció de l'independentisme no autonomista al Parlament de Catalunya'. Un discurs ple de sentiment, precisisó i denúncia amb expressions com "parole, parole, parole" referit als que diuen i no fan, als que enganyen amb subterfugis i estudiades trampes mentals i que ha acabat amb una contundent i encertada expressió (ho dic de memòria) que deia: "la història ens dirà als catalans "per què heu esperat tant?"
7 - Finalment, el politòleg Jordi Muñoz ha estat l'encarregat de fer una anàlisi del suport social a la independència de Catalunya, que ha definit de 'majoritari però heterogeni'. Ha explicat com hem d'interpretar les estadístiques que ens parlen del futur referèndum vinculant de la Independència de Catalunya i en bastants aspectes ha sigut un convenient bany de realitat i prudència per esperonar-nos avançar amb absoluta determinació i intel·ligència en la implicació de tots els catalans.
-----------
Ha sigut un acte extraordinari en el que més de 800 persones han omplert dues sales annexes i han pogut fer les preguntes i aportacions que han cregut convenients.
Toni Strubell, President de SI ha anunciat que aproximadament en el plaç de sis mesos hi haurà la Segona Convenció i semestre a semestre fins al 2014, tractant, aprofundint i coordinat tots els temes necessaris per l'assoliment del Nou Estat Català.
Si alguna cosa es pot dir de la coalició que forma Solidaritat Catalana per a a la Independència (SI) és que no practica la correcció política. Precisament, aquest pal de paller de l'anomenat oasis català, el de la correcció, és un dels cavalls de batalla de SI per aconseguir el seu objectiu: la independència de Catalunya. Ahir, a l'hotel Ultònia, i davant d'un nodrit auditori, amb Santi Niell com a mestre de cerimònies, SI va fer balanç del seu primer any al Parlament. Un balanç que visualitzava un panorama desolador de la classe política catalana, segons SI.
El diputat de SI Toni Strubell, que va repassar l'activitat parlamentària i la feina que han fet per les comarques gironines, va ser clar: “S'ha d' enterrar l'autonomisme com a opció de futur per a Catalunya i per això cal transgredir”. Perquè aquest és un autonomisme que per Strubell està representat en un Parlament “de fireta on els temes clau no es decideixen”. “Nosaltres volem un Parlament de veritat!”, va dir. Un moment, el d'ahir, on Brice Lafontaine, secretari general d'Unitat Catalana, va dir clarament: “El dia que Catalunya sigui independent la Catalunya Nord tindrà finalment el seu reconeixement.” I, un procés, el de la independència, que s'ha d'abordar des de l'ecologisme d'esquerres, com va defensar Santi Vilanova, portaveu d'Els Verds - Alternativa Verda.
Però si alguna cosa va quedar clara per als assistents a l'acte d'ahir va ser la visió fatalista que té SI del Parlament. Alfons López Tena, el seu portaveu, va dir clarament que “Catalunya és un poble absolutament anestesiat per una casta política parasitària, corrupta i mediocre”; i on impera la política del mercadeig en els càrrecs: “Hauríem guanyat diners en el mercat negre del Parlament venent les nostres invitacions a l'acte de la Fundació dels Prínceps de Girona”, va dir, sembla, seriosament. Una Catalunya que per López Tena paga el doble del seu pressupost en impostos i encara para la mà a Espanya: “Els polítics catalans no aborden la realitat, que és arriscada, perquè implica represàlies des d'Espanya”. Per això continuaran presentant propostes per a la independència. En tot cas, l'ideari de SI el va sintetitzar Mercè Esquerrà amb un poema de Vicens Estellés:
“No t'han parit per dormir, sinó per vetllar pel teu poble.”
--------------------
LES FRASES
SI és fidel i responsable amb el seu electorat i coherent amb els seus principis
Toni Strubell
Diputat de SI
CiU, com que és feble amb seu amo, Espanya, ataca el poble amb les retallades
Alfons López Tena
Portaveu al parlament de si
Nosaltres hem triat dir les coses pel seu nom i per això fem una política totalment desacomplexada
smolins9 |
divendres, 16 de desembre de 2011 | 01:52h
Dibuix de Carles Muñoz Espinalt, autor de l'Assaig "Preludi de la Independència", el capítol 3 del qual adjunto en aquest post.
---------------------
"El grup de Ciu actuen d'amatents censors, fiscals i lacais d'Ecspanya per oferir més glòries a Ecspanya i als ecspanyols com el Cañas." (S. Molins, BIC-CA)
S'aixeca el vet a ‘Espanya ens roba' (Notícia El Punt Avui+)
Primer el paper de censors el van fer la Núria Gispert i la Mesa del Parlament, ara ells dissimulen i Ciu els vol fer la feina bruta, però no podran perquè la merda és massa gran i els anirà cobrint fins que els ofegarà. La gran Merda: Espanya i els seus lacais.
"CiU va voler tallar de soca-rel la polèmica per deixar sense munició als independentistes,que se senten molt còmodes en aquests escenaris.
La federació, però, va avisar que estaran amatents perquè no hi hagi més sortides de to, sobretot de SI." (Marc Bataller, El Punt Avui+)
Preludi de la Independència. Carles Muñoz Espinalt, 1992
Capítol 3 - PASSAR PER LA CENSURA
Com aquell que fa de contrabandista i es desviu per perfeccionar el doble fons de les seves maletes, el qui vol deslliurar-se de la censura —i a Catalunya d’una manera o altra la censura no para d’actuar— cal que aguditzi l’enginy si desitja que les seves idees circulin.
Què vol difondre? Com pot expressar-ho?
Què deixen dir? Quins recursos té per enga- nyar la censura? Fins on pot arribar? Rumia i mira d’esprémer tots els sentits de cada paraula. Voldria trobar metàfores que perme- tessin emprar uns mots que no tinguessin res a veure amb el que vol dir, però que gaudis- sin de la virtut de donar a entendre tot el que li convingués, mitjançant el pressupòsit que comporta poder jugar amb uns valors figurats. No és fàcil i té molt de filigrana. En certs moments no saps on comença la censura i on acaba l’autocensura.
Si fem un estudi psico- estètic de la imatge que, segons els censors, voldrien que presentessin els qui pretenen defensar la identitat de Catalunya, aviat es descobreix que desitgen que sigui la pròpia d’unes persones que no se senten protago- nistes de les accions del seu poble, ni se solidaritzen amb les seves gestes. Els volen espectadors, mai actors. La censura moder- na, impregnada de les tècniques de Goebbels, jutja tant el que es diu com l’actitud personal de qui ho exposa. Això ha creat situacions ben reveladores i paradoxals entre la gent nostra que ha teoritzat a l’entorn de la nació catalana.
En relatarem un cas: es pot llegir en un lli- bre de Gaziel (Meditacions en el desert) la següent afirmació: «Els catalans del meu temps —vull dir la minoria selecta— ens hau- ríem fos totalment amb la nostra pàtria que per força havíem de triomfar o sucumbir amb ella. La tragèdia i l’honor de la nostra vida, són que hem caigut amb Catalunya.»
Aquestes paraules varen publicar-se així en l’edició que es féu del referit llibre a París l’any 1974, però en ell s’inclou un peu de pàgina que adverteix: «L’última frase d’aquest paràgraf és suprimida en el text publicat a Barcelona (1970). Naturalment per raons òbvies.»
És a dir, l’autor no podia permetre’s el luxe de confessar que ell havia seguit la mateixa sort que el seu poble. Era pecat atrevir-se a escriure: «La tragèdia i l’honor de la nostra vida, són que hem caigut amb Catalunya.»
Per què no podia confessar-se? Potser el mateix editor ja va actuar d’autocensor o era una recomanació que féu Gaziel abans de morir. Tanta responsabilitat pressuposava?
-Sí, convertia l’autor en protagonista i erigia la seva personalitat en una imatge model que, de fomentar-se, s’arriscaven que trobés seguidors.
La lluita patriòtica dels catalans era obligat dissimular-la el màxim possible. Es pretenia que en poc temps no ens recordéssim de cap fet. Calia fer gairebé imperceptibles els nos- tres senyals d’identitat. No podíem valer-nos amb propietat de les més ingènues metàfores on reconeguéssim qui érem. Quan Josep Ma. de Sagarra va començar el seu Poema de Montserrat, a tots els erudits els constava que els primers versos anaven així:
Avui que una ventada de ponent assassina el perfum de la ginesta.
Ai las! Arribada l’hora de publicar-los (1956), no va haver-hi més remei que desdi- buixar-ne el simbolisme. l d’aquesta manera van imprimir-se:
Avui que una ventada impenitent encongeix el perfum de la ginesta.
Calgué desdibuixar-ne el simbolisme mal- grat que ben poques persones es capficaven sobre si «la ventada de ponent» és un símil que pot o no referir-se a Espanya i molts menys sabien que, «el perfum de la ginesta», havia esdevingut el símbol mateix de Catalunya, gràcies a la suggestiva força poè- tica de Joan Maragall que, bo i imaginant-se la flor i l’olor de la ginesta com a característi- ca de la nostra nació, abrandat ho versificava:
En la flor de la ginesta Catalunya m’ha parlat m’ha parlat de la gran festa de la nostra llibertat.
Voleu més bona fe? Bé, doncs, fins i to havíem de mossegar-nos la llengua els cata- lans a l’hora de parlar en aquest sentit o l’altre de «l’olor de la ginesta». La censura o auto- censura ho capgirava tot. Matxucats els valors i àdhuc les metàfores, qui podia desco- brir el seu sentit patriòtic? En la contestació d’aquesta pregunta trobarem les raons per les quals, ara, no manquen pas els qui opinen que la pàtria és una falòrnia i algun disminuït de sentiments i degenerat de voluntat, amb ben pocs escrúpols, arriba a escriure i publi- car: «Fins i tot la vida d’un gos té més valor que una pàtria.»
Carles M. Espinalt (“Preludi de la Independència” 1992)
“España es una gran nación”, “no permitiremos que nos mande ni Alemania ni nadie”… Aquestes són algunes de les expressions que els “tercios” d’en Rajoy van utilitzar durant la passada campanya electoral. En realitat, els espanyols viuen com si fos viu Hernán Cortés amb la diferència que els únics indis als quals poden encara colonitzar som els catalans.
Malgrat les ínfules imperials que gasten de portes endins (a veure si això que van dir d’Alemanya li ho va dir en Mariano a la cancellera Merkel personalment) són moltes les veus que han apuntat que el PP, desprès de la seva victòria, poc podrà fer en matèria econòmica més enllà del dictat de Berlín. Amb tot, en qüestions de diners, una cosa segur que podran continuar fent i sense demanar permís a ningú: persistir en el saqueig de Catalunya. Aquí tenen tot el marge de maniobra. Vegeu sinó com la primera mesura econòmica que han pres és dir que no pagaran “ni de broma” a la Generalitat els 1450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Aquest és l’aperitiu per tal que el govern Mas vagi fent boca quan segui a la taula per negociar l’anomenat pacte fiscal. Aquest és l’únic pa que s’hi dóna, i que es continuarà donant, amb la majoria absoluta del PP. Això en matèria econòmica, però en d’altres qüestions relacionades amb Catalunya la cosa no diferirà gaire.
Cal tenir present que aquest partit espanyol està dividit en dues faccions: la superultra i la ultra a seques. Simplement una qüestió de matisos. La primera compta entre les seves files elements com Esperanza Aguirre o Jaime Mayor Oreja amb el suport de les tropes mediàtiques del grup La Gaceta, El Mundo, la COPE,... Els segons, aquells que es presenten com una mica més civilitzats, els encapçala el propi Rajoy seguit d’un Ruiz Gallardón i d’algún “dirigent regional” com Jorge Moragas. La seva aclaparadora majoria parlamentària, els superultres, la voldran fer servir per esclafar sense miraments Catalunya i deixar-la com una simple “peculiaritat regional”. Els de la facció d’en Rajoy no es que vulguin una cosa diferent per a nosaltres, però miraran de fer-ho amb una mica més de finezza. Guanyi la manera de fer dels uns o dels altres poc importa, perquè el resultat desitjat per tots plegats és el mateix. L’únic que els diferencia dels socialistes espanyols és que actuen més desacomplexadament.El seu esperit inquisitorial el manifesten sense miraments. En certa forma es creuen els legítims successors de la política de la cruz y la espada. Personalment, a els uns i altres, els considero portadors de la mateixa mala bava contra Catalunya.
Ara que ja sabem allò que farà el PPpotser és l’hora que el govern de CiU ens digui com pensa actuar a part de continuar fent de simples comptables colonials.
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció
1a Convenció Nacional de la Transició de l'Autonomia a la Independència
Dissabte, 17 de Desembre, 2011 - de 10:00 a 14:00 hores.
Facultat d'Economia I Empresa, Avinguda Diagonal 696 08034 Barcelona - Catalunya.
Benvolgut amic, benvolguda amiga,
ràcies per visitar el web de la 1a Convenció Nacional de la Transició de l'Autonomia a la Independència, que organitza el Cercle d'Estudis Sobiranistes amb la coŀlaboració de Solidaritat Catalana per la Independència.
Ha començat el procés de sobirania. Però no assolirem la llibertat sense que fem la Transició nacional amb virtut cívica. Per aquest motiu comptem amb tu. Si bé estudiar i aprendre no és res més que recordar, es tracta que amb la teva assistència s'obtingui el bo i millor d'hom mateix perquè no només sumem, sinó que multipliquem. Saber sofrir, esprémer el suc dels nostres caps, és el vertader valor que ens dotarà de clarividència.
'Si t'agraden les lleis i les salsitxes, mai hauries d'observar-les mentre les fan', deia Otto von Bismarck. En aquesta empresa titànica d'entendre la secessió com a fonament del govern del nostre destí popular, no podem amagar el cap sota l'ala: l'independentisme estarà preparat mentre sigui exigent i perseverant. Aquest 17 de desembre teoritzarem el nou marc polític que necessita Catalunya perquè esdevingui un Estat propi. La primera pedra, els àmbits institucional-jurídics i econòmics-financer; moderats per Alfons López Tena i Uriel Bertran.
Et convido a inscriure't; t'encoratjo que t'atreveixis a pensar.
Endavant, sempre endavant!
Maiol Sanaüja Director del Cercle d'Estudis Sobiranistes"
smolins9 |
dimecres, 7 de desembre de 2011 | 00:52h
Amic lector, llegeix les següents paraules pausadament, paran-te uns quants segons a cada coma, fes-ho amb veu alta, amb molta gravetat, refermant l'expressió de la cara i batent els gests de les mans amb molta contundència:
«Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».
(Paraules de Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó)
Salvador Molins, BIC-CA-SI-BxI.
------------------
Fitxa núm. 13 del Temari "La Independència s'acosta" esboç preparatori de L'Expo de Catalunya Acció a la Fira d'Entitats a l'Arc del Triomf de BCN del passat 11S:
13 – La duresa necessària per alliberar-nos, per trencar.
«El nord de la nostra política»
L’abril del 2004 l’actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses «regiones» espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar amb Espanya deixant de banda els possibilismes d’entesa que sempre ens han portat a la ruïna. Potser ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element imprescindible, repeteixo, el «trencar» amb Espanya. Abandonem els sentimentalismes ridículs i les «coses» que diuen que ens uneixen perquè, sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els que ens estan robant no podem anar enlloc. I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o radicalisme, és moderació i, si m’apureu, conservadurisme. Senzillament perquè volem conservar allò que és nostre.
Ens cal començar a ignorar i menysprear qualsevol cant de sirena «imperial» amb música de sobirania compartida, solidaritat o federalisme. El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per inversemblant que pugui semblar, en unes frases d’un home que no era precisament independentista però tenia seny. L’autor dels mots que segueixen és Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó:
«Català, per molt que et costi, caldrà ser algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis, confien en la teva compassió, ells, els botxins».
(Escrit de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, del dia 25 d’abril del 2005.)
"Col·laborar amb l’extermini de la Nació Catalana i legalitzar un saqueig permanent a tot un poble com vostès van fer, i estant fent, fa que vostès no siguin dignes de Catalunya."
Amb nocturnitat i traïdoria, talment com fan els delinqüents de més baixa estofa, al president Artur Mas li han faltat cames per córrer a ensenyar les cartes que tenia amagades fins a la nit electoral.
Després d’escoltar la llista de noves retallades que lapidaran encara més les butxaques i la dignitat dels catalans, hom entén perfectament per què en Duran i Lleida deia en plena campanya que si explicava de debò tot el seu programa electoral la gent no els votaria. Amb personatges així, em pregunto si al capdavant del govern del país hi tenim polítics o una autèntica banda de trilers professionals.
I tot plegat per mil milions. Tot per mil miserables milions. Escanyar fins a l’extenuació una societat catalana ja prou massacrada, per mil miserables milions. Després de trenta anys d’obrir les portes als espanyols perquè s’emportin anualment 22.000 milions d’euros dels catalans, amb quina barra s’atreveixen vostès a exigir-nos sacrificis i convertir-nos a nosaltres en víctimes de la complicitat que han tingut amb aquest robatori que vostès han consentit durant trenta anys seguits?
On són els meus diners que sense el meu consentiment vostès, com a govern de Catalunya, han donat a Espanya en aquests últims trenta anys? Me’ls tornaran vostès, potser? A qui he de reclamar, a l’atracador espanyol o al govern col·laboracionista que li obre la porta de casa meva?
Catalunya ha tocat fons, senyor Mas, certament. Però és la Catalunya autonòmica la que ha acabat en fallida. Una fallida autonòmica que és el resultat de trenta anys de la seva obsessió malaltissa d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Si no ho va aconseguir ni Felip Vè, ni el tirà genocida Franco, de debò es pensaven que ho aconseguirien vostès? Des de quan un nacionalista català ha d’aspirar a encaixar la seva nació dins d’una altra? Senyor Mas, s’ha acabat tractar d’imbècils els catalans.
La follia encaixista de les últimes dècades ha saquejat les arques dels catalans. Una follia encaixista protagonitzada per una classe política –des de convergència fins al tripartit- que s’ha entossudit en resoldre els problemes d’Espanya mentre han dessagnat Catalunya. Ara que tot el país pateix les conseqüències d’aquest deliri autonomista, ara volen que nosaltres paguem els plats trencats i ens sacrifiquem per vostès que han jugat amb els diners dels catalans durant trenta anys? Però qui s’han cregut que som, nosaltres?
El pacte fiscal per a Catalunya és anticonstitucional i, per tant, constitucionalment és mort abans de néixer. I CiU ho sap. Ho sabia abans de la campanya electoral i ho sap a hores d’ara, quan ja ho saben tots els catalans.
Com el PSC i el PP, CiU -de la mà de Miquel Roca i Junyent- és pare de la Constitución Española. Un cop més, ens trobem davant d’un d’aquests comportaments en què una força que s’autoproclama com a nacionalista va i s’asseu al costat d’exministres franquistes i de personatges sinistres com Gregorio Peces-Barba (els sona, oi?; si home, l’aprenent de general Espartero) per redactar ni més ni menys que una Constitución Española que, entre d’altres despropòsits, blindava cap possibilitat d’un concert econòmic per a Catalunya. Com s’atreveixen a reclamar ara vostès un pacte fiscal, quan vostès van ser redactors directes de la Constitución Española que ha permès saquejar Catalunya en aquests trenta anys? Senyor Mas, ni vostès ni els seus no estan legitimats ni per brandar la nostra venerable bandera nacional.
Col·laborar amb l’extermini de la Nació Catalana i legalitzar un saqueig permanent a tot un poble com vostès van fer, fa que vostès no siguin dignes de Catalunya.
Continuïn enfonsant econòmicament Catalunya. Continuïn enfonsant-la espiritualment. Continuïn massacrant la població catalana. Continuïn amb el seu deliri autonomista i la seva obsessió malaltissa d’aprenents de Felip Vè. Perquè, saben, mentre vostès continuen abocant Catalunya a un suïcidi nacional, cada cop som més els catalans que no descansarem ni un dia de la nostra vida perquè les noves generacions del nou Estat Català recordin els noms i cognoms de tots aquells qui, des de dins de Catalunya, van col·laborar amb els estats espanyols i francès per frenar la Independència.
Li va bé el seu nom al costat del virrei Pujol, senyor Mas?
smolins9 |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 14:30h
Això ja no ho atura ningú
Tot sovint tendim a pensar que el procés de secessió és un camí marcat per una agenda protocol·lària dins d'una legalitat marcada i que no acabem de veure clara però que intuïm que hem de seguir.
No puc estar-hi més en desacord! Sol passar que tot allò que percebem com una quimera digne dels més titànics esforços, esdevé una anècdota un cop es situa en temps passat i ens adonem de que el realment important ha estat l'actitud, la determinació o la voluntat de superar o d’esdevenir.
Demanem que Espanya ens tracti de tu a tu i això és com demanar que deixi de ploure. És adoptar una actitud passiva i restar a l’espera d'un reconeixement que no arribarà mai. El primer pas per a que et tractin d'igual és fer un mateix el posat i fer valer la posició pròpia. Això tan cortès d'ensenyar el somriure i que fa massa que fem, és opcional, però els ullals els hem d'ensenyar per força.
Ja n'estic fart de sentir que s'ha de respectar el camí legal i més cansat n'estic encara de veure com la gent s'ho empassa i es fot ella mateixa el morrió.
Cal recordar a tothom que les lleis no estan fetes per defensar els nostres interessos, ans al contrari, per sotmetre'ns, i que no és pas seguint-les que assolirem l'Estat. No és la llei la que fa al rei rei, sinó la convicció dels vassalls, i per aconseguir aquesta convicció el primer a creure-s'ho ha de ser el rei.
Per tot això, estic convençut que accions com la recent proposta de tancament de caixes que hauria de dur a terme la Generalitat suggerida pel CCN i Omnium, són las que ens duran a lloc, tan pel que fa a la consciència de nació sobirana dels de dins com pel reconeixement dels de fora. En aquest cas els diners són el de menys, el més important és instal·lar a qui calgui la percepcióque no és hora ja de demanar sinó de prendre. I que no passa res! Bé... sí que passa, però tot és bo.
Ja n'hi ha prou de denunciar espolis i greuges! Vàrem encetar el camí però ara no hem d'allargar la passa sinó fer-ne una altra. Entitats com el Cercle Català de Negocis amb els seus estudis i estratègies, Sobirania i Justícia amb el seu treball pel dia D+1 i el Col·lectiu Emma amb el seu poder de projecció internacional, entre d’altres organitzacions, ja fa temps que fan feina nova. Feina que no només ens fa avançar en la línia de la consciència sinó que dibuixa una realitat diferent i tangible que és capaç d'arrossegar a la resta. Sens dubte els cauran garrotades, de la mateixa manera que varen voler edulcorar i esquarterar al poble català en el passat, però això ens ha de reafirmar a tots plegats perquè és el senyal que els fem por.
Trobo que cal tenir en consideració i anàlisi casos com el de l’Andreu i La Maria que, ja no només des de la societat civil sinó que a títol personal han decidit avançar-se als esdeveniments de la manera que ells mateixos descriuen a www.diemprou.cat. Sense entrar en l’estudi de la basant tècnica si vull remarcar que actituds com aquesta signifiquen un canvi de mentalitat importantissim i una pèrdua de por a un govern que cada dia és considerat il·legítim per més part de la població. Posicionaments com aquest només poden ser motivats per la força de la més gran de les conviccions.
La majoria de guerres es guanyen o es perden abans de començar-les per molt que després ens desfem en excuses de pa sucat amb oli, bé per haver-les perdut, bé per la decisió de posposar el conflicte. Ara és hora d'esborrar el mite conforme "un valent mort no serveix per a res" i fer que el nostre país comenci a preguntar-se quina feina fa un covard viu.
Podem girar el mitjó més ràpid que no pas ens pensem. Ho tenim a tocar si no abandonem aquesta línia agressiva, i no volia deixar de compartir-ho amb vosaltres i animar-vos a pensar en noves estratègies com les darreres. Creieu-me, si mantenim la iniciativa ningú no ens podrà aturar.
ràcies per visitar el web de la 1a Convenció Nacional de la Transició de l'Autonomia a la Independència, que organitza el Cercle d'Estudis Sobiranistes amb la coŀlaboració de Solidaritat Catalana per la Independència.
