BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

12 de juny de 2019
0 comentaris

TENIM EL MANDAT. TENIM LA DECLARACIÓ. EDIFIQUEM LA REPÚBLICA ! (no esperarem que ens ho facin!)

 

Reivindique el 27 d’octubre

«Curiosament, al judici això ho tenen més clar els fiscals que no pas els advocats defensors i em fa l’efecte que els presos mateix»

Editorial Vilaweb, Vicent Partal

https://www.vilaweb.cat/noticies/reivindique-el-27-octubre-editorial-vicent-partal/

La creació d’un nou estat no depèn solament d’una declaració formal d’independència. Sobretot reclama l’exercici del poder posterior i el reconeixement per la comunitat internacional, o si més no una part. És possible, doncs, que amb una declaració d’independència no n’hi haja prou per a situar un estat a la comunitat internacional. Però això, en tot cas, és un fracàs polític important que, a més, ningú no pot saber si serà permanent o temporal. I que no anul·la ni, encara menys, disminueix el valor polític de la declaració feta. I crec que és imprescindible que el tinguem en compte, aquest detall, especialment en dies com aquests, en què la intenció i la voluntat de la declaració feta pel parlament arriba a ser grotescament negada per mirar de salvar la situació personal momentània, de presó, d’alguns dels qui la van declarar.

Anem a pams. Una declaració d’independència, qualsevol de les que s’han fet fins avui al món, és ‘tinta sobre paper’, per a fer servir la coneguda frase diplomàtica. És sabut que una declaració unilateral d’independència no va contra la llei internacional ni tan sols quan és negada per l’estat des del qual t’independitzes, com va deixar ben clar la sentència sobre Kossove de la Cort Penal Internacional. Però també tots sabem que una declaració d’independència només adquireix sentit pràctic quan és acceptada per més actors internacionals i el nou estat comença a funcionar i interactuar amb la comunitat internacional. Per tant, pot passar, i passa, que una declaració d’independència acabe essent allò que es diu ‘legalment irrellevant’. Les declaracions d’independència de Catalunya el 2017, de Crimea el 2014 i d’Azawad el 2012, per referir-me tan sols a les darreres, no han produït uns estats recognoscibles. Però el fet que no hagen creat les repúbliques que volien crear, que siguen doncs irrellevants legalment, no significa que siguen en canvi irrellevants políticament per a la comunitat internacional. Perquè una conseqüència que ningú no pot negar és que a partir d’aquestes declaracions els territoris, els pobles, afectats –Catalunya també– han passat a ser a la pràctica considerats per bona part de la comunitat internacional com a subjectes polítics, amb identitat pròpia. O hi ha ningú, avui, que puga defensar que els estats del món, qualssevol, tracten de la mateixa manera les institucions catalanes que les institucions de la resta de les autonomies de l’actual estat espanyol? Fins i tot el permanent boicot de l’estat espanyol i la pressió internacional que exerceix contra una institució, la Generalitat, que forma part del seu ordenament constitucional, és reveladora de l’existència d’una situació política única, que afecta Catalunya però no el País Basc, la Rioja o Melilla.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

El perquè d’aquesta percepció generalitzada s’explica fàcilment. Què passaria si una sola persona, o un grup d’amics, declarassen avui la independència de Múrcia, o de la Borgonya? És evident que la comunitat internacional ni tan sols es preocuparia de saber què ha passat, potser ni se n’assabentaria. Ni l’estat espanyol ni el francès no es dedicarien a intentar convèncer cap estat que no reconegués les repúbliques murciana o borgonyesa. Però això, en canvi, passa, de manera intensíssima, en el cas català. Perquè hi ha una diferència, que crec que no cal ni explicar, entre la voluntat expressada com a desig per un ciutadà qualsevol i una declaració feta pels representants polítics efectius d’un territori determinat. I això va passar el 27 d’octubre de 2017. I va passar, i hauria de quedar clar, fins i tot deixant de banda quina fos la intenció real dels polítics que la varen declarar –fins i tot si era un engany, tesi que jo no crec, de cap manera. En la llei internacional, el concepte d’estat pressuposa que mai no és una persona o un grup qualsevol, arreu, qui pot parlar en nom del futur estat i proclamar la independència, sinó que la proclamació de la independència només la poden fer les autoritats capacitades per a actuar com a govern efectiu del futur estat. I aquesta condició, precisa i indispensable per a tirar endavant, es va complir l’octubre del 2017.

Això, precisament això, situa la declaració d’independència de Catalunya de l’octubre del 2017 en un punt en què la seua manca d’efectivitat, demostrada fins avui però que pot canviar en el futur, no és raó suficient ni per a oblidar-la ni per a llevar-hi el valor polític que té. Curiosament, al judici això ho tenen més clar els fiscals que no pas els advocats defensors i em fa l’efecte que els presos mateix. Només cal recordar l’angoixa d’un d’ells quan es va preguntar en públic què hauria passat si un estat estranger hagués reconegut la nova república.

Cap estat no ho ha fet, això, ni ho farà en les condicions actuals, amb bona part de l’independentisme acceptant el marc mental espanyol i incapacitat políticament per la seua divisió. Però la por espanyola és molt reveladora. Primer, que no té controlada la situació ni pot assegurar a la societat internacional que Catalunya ja no és un problema, que és una autonomia més, com Astúries o Andalusia. Segon, que l’afer intern se li ha escapat definitivament de les mans, cosa que singularitza clarament Catalunya dins la Unió Europea i en la societat internacional i té efectes directes –com l’actuació del mussolinià president del Parlament Europeu. I tercer, reveladora del pànic que l’independentisme siga capaç de retornar a la via de la unilateralitat, encapçale novament l’envit republicà i sàpiga aprofitar, a la segona oportunitat, la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, una declaració políticament efectiva i recognoscible per la comunitat internacional mentre el Parlament de Catalunya no la derogue –si és que això passa mai.

PS: Lamente haver d’explicar totes aquestes obvietats que serien molt evidents per a tothom, si no fos per la confusió política i la manipulació mediàtica. Però en dies com aquests, i escoltant segons quins discursos al Tribunal Suprem, em sent més obligat que mai a reivindicar en públic el dia que vàrem sentir, ni que fos per uns minuts, que ja érem lliures. Més important encara: el dia que vàrem demostrar al món que es podia, i per tant es pot, crear el segon estat independent dels Països Catalans.

COMENTARIS:

Imma Porres

12.06.2019  |  02:18

M’encanten les editorials que feu, Sr Partal

Crec que ara, però, cal ocupar-se dels presos i tant pronte es puga retornar on ho vam dixar

Antoni López

12.06.2019  |  01:45

Hi vaig pel 27d’Octubre. L1-O es un record de garrotades que no puc esquivar de recordar les del 1714. No entenc aquesta tendència del catalans de commemorar les garrotades rebudes. Jo no hi vull pensar. El 27-O vaig flipar, que diuen ara, al veure la concentració de batlles de gairebé tots els pobles de Catalunya.Malgrat la virtualitat de la Declaració, ES VA DIR AL PARLAMENT. Doncs ja esta dit. No ens en fotem de les poques coses que tenim, Jo vaig veure tot Catalunya per primera vegada omplint l’escala de batlles/ses i hem vaig deshidratar.Foteu el que volgueu. Però Jo l’11 de Septembre reso un Parenostre per als caiguts i celebraré el 27-O. Cadascú per allà on l’enfila. Salut i sort per a tots.

jaume vall

11.06.2019  |  23:48

Està bé de tant en tant tornar a explicitar ordenadament les idees i els conceptes que, en cert certs, modifiquen la realitat. Ara mateix les preguntes més urgents que tenim els sobiranistes fan referència als passos a seguir per avançar, si més no, no retrocedir, com anar llimant diferències entre partidaris de la república catalana, estratègies per no prendre mal a Madrid, etcètera. De totes maneres la pregunta més important, no és la més urgent. El quid de tot el procés endegat per la societat civil i seguit per la classe política és:

Com garantirem que la societat que viurà (que volem que visqui) en un estat català independent sigui substancialment millor a la que deixem enrere, espanyolitzada?

Perquè si no és per tenir un país similar a les societats més democràtiques, cultes, benestants, cíviques i solidàries (Dinamarca, Finlàndia, Suïssa i Canadà podrien ser-ne uns exemples), la veritat és que personalment penso que el divorci per fugir d’una societat primitiva, per fer-ne una altra similar, no m’interessa excessivament.

Tots sabem, de fet tots veiem exemples, que dintre dels nostres companys de viatge sobiranistes, n’hi ha força que no són recomanables, professionals, caps, marits, esposes, amics, representants i representats. M’hi ha fet recordar unes paraules del professor Ramon Cotarelo, en acomiadar-se del seu blog Palinuro, en el que posa en evidència el poc suport, no ja entre els espanyolistes, que òbviament pot ser entès com a represàlia, sinó entre massa independentistes, que l’hi han fet la vida impossible. Volem fer un país millor. Volem fer un país millor?

Josep Ramon Alonso

11.06.2019  |  23:47

Estic d’acord en que tenim la declaració feta i nosaltres la donem per vàlida, no més cal el moment oportú per portar-la a la pràctica.

El detonant podria molt ben ser la sentència condemnatòria del judici, amb les penes tal i com les han deixat planejades els fiscals, que avui se’ls veia molt tranquils inclús somrients quan els defensors els deixaven en total evidència davant la vista de tot el mon que segueix el judici en directe.

No m’hagués imaginat mai que els fiscals del Suprem tinguessin un nivell tan baix

JORDI PIGRAU

11.06.2019  |  23:04

Oriol Roig, la data important es l’U d’Octubre, completament d’acord

Amic Vicent, no comparis Catalunya amb Crimea. Aquesta Península Ukraniana va votar “Independencia” amb la Llei marcial i els militars

russos(camuflats) armats pels carrers

Oriol Gordó

11.06.2019  |  22:53

Gran editorial, totalment necessària avui.

JESUS CASTELLS

11.06.2019  |  22:53

Em sembla bona idea la del Oriol i traslladar la diada de Catalunya al dia 27 d’octubre, llavors podrem celebrar institucionalment el primer gran pas cap a la llibertat.

Núria Coma

11.06.2019  |  22:44

És tot tan desconcertant…

Hi ha tant per quès? que no ens volen respondre…tampoc crec en la tesi de l’engany, en aquells moments, però i després? No ens estan e ganyant contínuament, ens demanen diners, mobilització, suport…però neguen o menystenen allò pel què donem diners ens mobilitzem i ” suportem”.

Per què s’evita a tota costa nomenar Puigdemont i la major victòria aconseguida a un tribunal i ternacional? Per què les defenses, els partits i els presos van cada un a la seva i nosaltres seguim sent un??

El 27 d’Octubre es va proclamar la República Catalana, i no ho hem d’oblidar ni permetre que ho oblidin, i hem de treballar des de tots els àmbits per arribar al moment ( que arribarà) per fer-la efectiva…els polítics si volen, també hi poden ajudar..però no podem esperar que aquests, almenys ens hi portin, ja wue ara voldrien oblidar que ho van fer

Jordi Serramià

11.06.2019  |  22:38

Què ningú tingui el més mínim dubte que més d’hora que tard serem lliures i reconeguts!! Fins i tot amb les declaracions d’aquest judici

Josep Usó

11.06.2019  |  22:27

De vegades, es prenen decisions importants, fins i tot transcendentals, sense ser-ne gaire conscient del què s’està fent en el moment de fer-ho. Possiblement, els qui van fer la declaració d’independència, o al menys una part d’ells, haurien de reflexionar per entendre què és el que van aconseguir. De passada, la resta de persones que tractàvem de recolzar aquell moment, també hauríem de tindre present que la declaració segueix viva, només esperant el moment oportú per a fer-se efectiva. La por, jo més bé diria el pànic, dels altres rau, justament, en això. Que saben que tenen l’espasa damunt del seu cap. No l’han poguda apartar ni han pogut esclafar l’independentisme, tampoc. De fet, els seus problemes no han deixat de multiplicar-se, des de l’u d’octubre. I des del 27, no cal ni parlar-ne. Encara resta camí, però el partit ja es juga quasi tot en l’àmbit internacional. Ni tan sols Europa, és prou gran per encabir-lo.

Oriol Roig

11.06.2019  |  22:21

Potser fóra hora que ens ho creguéssim i enlloc de celebrar la Diada l’11 de setembre, a nivell institucional es declarés oficialment l’1 d’octubre (i no pas el 27) com a Diada Nacional de Catalunya.

TENIM EL MANDAT. TENIM LA DECLARACIÓ. EDIFIQUEM LA REPÚBLICA !
(no esperarem que ens ho facin!)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!