BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

20 de novembre de 2018
0 comentaris

Treballant i lluitant per a completar el “Procés de recuperació de la secular Independència de Catalunya”

 
Portada del Llibre i el seu autor, Santiago Espot, anomenats en aquest article.

Article extret del Blog “Literatura catalana moderna – Illes”:

Què és el processisme?

En el marc del procés d’independència en curs al Principat de Catalunya el processisme és una tendència tàctica i pràctica política consistent a dilatar indefinidament el procés sense culminar-lo, mitjançant maniobres que desvien l’impuls de les masses, de manera que esdevé un modus vivendi per a la classe política neoindependentista que ha hagut d’abandonar l’autonomisme per pressió popular, però que no té valor ni voluntat de tallar amarres amb l’Estat opressor, ni tampoc d’arriscar-se a perdre els privilegis en la democratització sociopolítica subsegüent. (Ferran Lupescu)

 

(Un article del llibre de l´escriptor i investigador Ferran Lupesci, Les paraules de la nació, “un diccionari del fet nacional i de la qüestió nacional actualment en premsa”).

Processisme

En el marc del procés d’independència en curs al Principat de Catalunya, tendència tàctica i pràctica política consistent a dilatar indefinidament el procés sense culminar-lo, mitjançant maniobres que desvien l’impuls de les masses, de manera que esdevé un modus vivendi per a la classe política neoindependentista que ha hagut d’abandonar l’autonomisme per pressió popular, però que no té valor ni voluntat de tallar amarres amb l’Estat opressor, ni tampoc d’arriscar-se a perdre els privilegis en la democratització sociopolítica subsegüent.

El terme processisme comença a divulgar-se el 2014. El primer llibre a referir-s’hi des del títol fou O processisme o independència: volem un Estat català o és només un desig? (2016), de Santiago Espot.  A banda de l’accepció pròpia, també usa el terme l’espanyolisme (“unionisme”, se’n diu ara), però en forma distorsionada, amb voluntat de desacreditar la causa de la independència: tot independentisme fóra “processisme”, perquè, segons la propaganda espanyolista, tothom sap que la independència de cap bocí de l’Estat espanyol és absolutament impossible en tota circumstància.

Durant anys s’ha debatut la pertinència del terme. Emperò, esdevé una evidència a partir de la rendició incondicional de les institucions principatines davant el poder espanyol, el 27 d’octubre de 2017, tot escamotejant el dret del poble a defensar la independència al carrer. De manera objectivament palpable, l’endemà de les eleccions il·legítimes de 21 de desembre de 2017 el processisme s’instal·la desvergonyidament en una Generalitat de Catalunya devaluada fins i tot per a criteris autonomistes. Amb ampli suport mediàtic en la majoria dels pocs mitjans teòricament independentistes, així com en tot de publicistes vinculats al neoindependentisme anacional, avui dia el processisme controla la branca político-institucional del procés (impúdicament en la direcció d’ERC, sibil·linament en la del PDECat), i des del referèndum del 1r d’octubre també Òmnium Cultural; contrasta amb la voluntat d’independència àmpliament majoritària en les masses populars mobilitzades, l’ANC, l’independentisme extraparlamentari, la CUP i bona part de les bases d’ERC i PDECat. Això es concreta en l’incompliment reiterat dels compromisos electorals, així com de lleis aprovades i en vigor, com, especialment, les lleis de transitorietat de 8 de setembre de 2017 i la confusaàdeclaració d’independència de 27 d’octubre de 2017; es concreta, sobretot, en la renúncia efectiva a la legitimitat sorgida de les urnes el 1r d’octubre de 2017; determina que alts representants polítics encausats legitimin l’Estat espanyol lliurant-s’hi obedientment, amb abjuració servil davant el jutge de torn; provoca la submissió sistemàtica del Parlament i el Govern a totes i cadascuna de les arbitrarietats de l’ocupació espanyola, submissió semicamuflada amb resistencialisme verbal;  indueix l’ús dels presos polítics com a eina de xantatge emocional tot esgrimint llur alliberament individual com a objectiu substitutori de l’alliberament nacional; promou la invenció continuada de nous trucs o “jugades mestres” (“ampliar la base”, “fer república”, “diàleg”) amb què esterilitzar la persistent resistència popular; degrada la no violència i la resistència pacífica en retòrica legitimadora de la inacció dels líders, així com encobridora de llur covardia político-moral, davant un poble que ha vençut l’Estat posant-hi el cos;  etc., etc., etc.

Ferran Lupesci, Les paraules de la nació, “un diccionari del fet nacional i de la qüestió nacional actualment en premsa

—————-

Tornat a publicar per Salvador Molins, CA, UPDIC. CDR*bic, CLR*BIC, CLR*Berga

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!