Espero que aquests darrers mesos hagin servit per veure que Espanya farà el calgui per acabar amb l’independentisme, sigui o no processista . “La letra (de la Constitució) con sangre entra”. Si no és així, és que estàs sonat i cal tancar-te. Aquesta serà la doctrina que cada dia s’anirà imposant entre la magistratura rojigualda. O espanyol o boig.

Ara han tret el Sant Cristo Gros dels tribunals, però fa temps que tenen pensats altres plans de més envergadura. A Madrid existeixen uns poders que coneixen bé la història i tenen una visió sobre Catalunya que va molt més enllà d’una simple legislatura o d’una cojuntura parlamentària determinada. Hi ha estratègies que fa temps que es couen i no dubtaran en aplicar-les, si cal. Als encarregats de pensar-les els mou fonamentalment l’odi ètnic contra els catalans. Sense entendre això, sempre anirem a les palpentes i rebrem per tot arreu.

Precisament sobre aquest fet descansa l’alternativa de balcanitzar Catalunya, en la seva versió bosniana per ser més precisos. Vindria a ser la seva particular “solució final”. I no ve d’ara. Fa temps que van posant les bases teòriques i pràctiques amb precisió. Un dels pares intel·lectuals és Federico Jiménez Losantos, qui l’any 1995 ja publicava un llibre amb un títol revelador: “Lo que queda de España. Con un prólogo sentimental y un epílogo balcànico”. Sense oblidar que l’any 1981 ja va ser un dels impulsors del “Manifiesto de los 2300” en contra de l’escola catalana i que fou l’embrió de l’actual conflicte lingüístic que avui ens ocupa. Vist com un “ultra” des de Catalunya durat una colla d’anys, les seves posicions han acabat esdevenint les majoritàries dins el parlamentarisme espanyol. És dels de la primera fornada del “a por ellos!”.

El discurs dels “losantos” ha acabat quallant a Espanya i és calcat al que difonien els ideòlegs de la gran Sèrbia. Conté els mateixos fonaments teòrics del “Memoràdum de l’acadèmia de les arts i les ciències de Sèrbia” (1985) que va configurar el relat polític de l’esclat de la guerra. Allà es deia que la descentralització portava a la desintegració de Iugoslàvia i que els serbis eren menyspreats i discriminats en els altres territoris de la Federació que no fossin el seu. Us sona aquesta música?

De forma minuciosa van posant les peces a lloc. Aquí rau l’explicació de la gran campanya mediàtica que els mitjans espanyols li han fet a C’s en els darrers anys. Res millor que promoure una formació política catalana sense rèmores franquistes visibles (a diferència del PP) que representin la “nova” Catalunya espanyola. Combatre l’independentisme que Espanya sabia que estava latent en la societat catalana, no podia fer- amb l’estil tronat dels 40 años de paz. Calia ficar l’ou de la serp a Catalunya per poder tenir un gruix important de diputats “txètniks” al Parlament. Feina feta.

Si Radovan Karadzic o Biljana Plavsic varen fundar el Partit Democràtic Serbi per vetllar pels interessos dels anomenats serbobosnians, i contra les suposades agressions dels seus veïns, el partit de Rivera i Arrimadas segueix la mateixa línia discursiva d’aquells criminals. Amb tot, els seus paral·lelismes no s’acaben aquí. Aquells capitostos serbis tenien pensada, i van aplicar, la mutilació del territori. Ara, la particular República Sèrbia de Bòsnia de C’s és Tabàrnia, la qual ha de significar el que escrivia el mateix Jiménez Losantos fa poques setmanes: “Tabarnia es España dentro de Cataluña. Y como tal debía emprender la tarea que ya está en marcha, la de organizar redes de resistencia frente a la agresión y la discriminación que contra la mitad de los catalanes y todos los españoles perpetra el golpismo”.

L’esperit serbobosnià de color taronja s’ha desfermat i ja ningú l’amaga. El tenim davant dels nassos. Tornarem a creure que no seran capaços? No oblidem que els derrotats i els humiliats sempre són els ingenus.

Santiago Espot