En aquests moments decisius, on la repressió i el caciquisme de l’Estat amb Catalunya es més viu que mai, i es pretén normalitzar el que es una anormalitat, com es reconèixer un procés democràtic que va culminar amb una Declaració al Parlament avortada per la força, l’escrit de Ramon Cotarelo i la defensa de la vigéncia de la República es més necessària que mai.
——————-
La República Catalana realment existent
per Ramón Cotarelo
En la seva Matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu preveia en els anys quaranta del segle passat la fi de l’imperi espanyol al 2029. Avui, quan estem més a prop d’aquesta data que del propi Deulofeu veiem que va estar a punt de clavar-la. Una diferència d’un decenni amb prou feines és res.
La República Catalana és un fet. Té l’objectivitat i la realitat dels fets. I la seva tossuderia. L’imperi espanyol va tractar d’aniquilar-la al bressol, de la mateixa manera que les serps que va manar Hera gelosa volien acabar amb Hèrcules, que les va destrossar. Va fer un dels seus pronunciaments autoritaris, amb l’habitual embalum i prosopopeia castellana: declarar dissolt el govern de la Generalitat, destituïts el seu president i consellers, va clausurar el Parlament i va empresonar a algunes de les persones destituïdes i va enviar altres a l’exili.
Si algú aquí ha recorregut a la unilateralitat ha estat el govern espanyol amb una aplicació ultra vires d’una norma excepcional, l’article 155 de la Constitució. Ni el 155 preveu aquestes accions ni el president del govern està facultat per tirar-les endavant, però això no importa perquè aquest govern no es considera vinculat per les normes escrites i no escrites de la democràcia i l’Estat de dret ni pel seu propi ordenament jurídic ja que és una dictadura d’un partit i una persona. El partit, imputat en diversos delictes en processos penals i la persona, acusada d’haver cobrat sobresous il·legals i comprovada avaladora dels comptes suïssos d’un delinqüent, haurien d’haver dimitit fa anys i estar a disposició dels tribunals com a presumptes delinqüents que són tots ells.
Espanya és l’únic país del món en què uns presumptes delinqüents governen i es permeten el luxe de dir que altres compleixin la llei que ells trenquen en totes i cadascuna de les seves actuacions. La figura d’uns delinqüents dictant autoritàriament les lleis que han de complir els altres és exactament la dictadura de Franco. L’única diferència entre aquest i els seus èmuls avui dia és que si aquell basava la seva tirania en l’exèrcit, aquests la basen en els jutges. Però la tirania, l’arbitrarietat és la mateixa: No hi ha més llei que la que dicta el tirà i qualsevol altra norma o institució seran reprimides per la violència. Per restablir l’ordre de fet (ja que no dret) de la dictadura.
L’exemple més evident de la contraposició és la República Catalana. Destituïda per la força bruta del 155, amb el suport dels botxins del PSOE i Ciutadans i l’ambigüitat de Podem, ha estat reposada en tota la seva força i legitimitat amb el vot majoritari de la ciutadania catalana en unes eleccions en les quals la falta d’imparcialitat, legalitat i neutralitat únicament han posat més en relleu la fortalesa del poble català i la seva determinació a l’hora de defensar la seva pròpia legalitat, les seves institucions i els seus representants democràticament electes.
A dia d’avui, els catalans, tossudament alçats, han votat en condicions molt desfavorables de joc brut imposades per uns adversaris del bloc del 155 (PP, PSOE, Ciutadans) que a més d’incórrer en aquesta immoralitat, han perdut. I han votat per reposar en els seus llocs el seu govern legítim, deposat, empresonat i exiliat mitjançant l’abús d’un poder polític.
A dia d’avui, el govern català és més legal i legítim que l’espanyol i el president de la Generalitat més legítim i legal que Rajoy, el president avalador dels sobresous que, en realitat, en no dimitir com manen els usos democràtics civilitzats, s’ha convertit en un usurpador.
La República Catalana, solemnement proclamada el 27 d’octubre i immediatament atropellada per la força bruta, la il·legalitat i l’abús del govern espanyol, és més legal i legítima que aquest mateix govern. Amb els seus dirigents a la presó o l’exili, amb les seves institucions suspeses, els seus partits fustigats i la seva gent perseguida és més real, més autèntica i més sòlida que aquest imitació d’Estat democràtic, dictadura real d’un partit, un govern i un president corruptes i els seus còmplices i aliats de l’oposició.
Aparentment la desproporció de forces és enorme en contra de l’independentisme. Aparentment. Però la realitat, que no obeeix als desitjos de l’oligarquia espanyola i els seus servents de l’esquerra, segueix recolzant els drets dels legítims representants de la voluntat majoritària dels catalans. Perquè la força de les institucions no descansa en les armes dels pretorians ni en la demagògia dels polítics ni en les prevaricacions dels jutges, sinó en la decisió del poble.
El poble català va parlar el 1r d’octubre passat en condicions d’agressió institucional d’una violència (i una covardia) sense precedents, i la independència va tenir 2.044.038 vots (90,2% dels emesos amb una participació del 43%). Va tornar a fer-ho en el curs d’unes eleccions imposades per l’adversari, plenes de trampes, censures, abusos i manipulacions i la independència va tornar a aconseguir 2.063.361 (Un 47,49% amb una participació de prop del 82%).
La República Catalana avui existent és la plasmació real d’aquesta voluntat majoritària del poble català, momentàniament segrestada, contra tota raó i dret, per un govern estranger en ús i abús de la força bruta.
Correspon a la Unió Europea obligar l’Estat espanyol a reconèixer la República Catalana,
