BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Publicat el 12 de gener de 2018

————————————-

28/11/2017 Apunts amb llibertat

Ignasi Farinyes GasallaIgnasi Farinyes Gasalla

IGNASI FARINYES GASALLA

La “ingenuïtat” esgrimida pels membres del govern per justificar les seves actuacions a partir del 27 d’octubre no és gaire persuasiva. Costa d’entendre que no s’imaginessin fins on poden arribar les mesures violentes que l’estat espanyol està disposat a utilitzar per defensar la “integridad territorial de la nación”. També costa d’entendre que, després de tants contactes diplomàtics, no haguessin previst la trista resposta internacional a la proclamació de la República Catalana. I és gairebé dolorós haver de constatar que l’única estructura d’estat que ha resistit l’embat del 155 hagi estat la Grossa de Nadal.

Sigui com sigui, aquesta hipotètica ingenuïtat posa de manifest una concepció diguem-ne “idealista” de la política. Una concepció segons la qual les transformacions socials s’acaben consolidant amb la firma d’uns acords desplegats sobre les taules dels gabinets governamentals. Una concepció que entén les mobilitzacions populars com a simple moneda de canvi per a les negociacions, i no com a veritables motors de qualsevol procés històric… En definitiva, la concepció predominant després de dècades i dècades d’instrumentalització del sufragi universal. Val a dir, però, que, pel camí planer que, des de l’idealisme, mena a la ingenuïtat, els membres del govern no hi van transitar pas sols: els acompanyàvem milers i milers d’independentistes, carregats de raons legítimes i d’aspiracions més que justificades, però també presos d’una esperança sobredimensionada.

Però, ara, gairebé tothom ja ha vist clar que la independència de facto no s’assolirà en quatre dies, que la via unilateral no és un joc de mans jurídic per aconseguir una simple substitució legislativa, que els reconeixements internacionals són vanes il·lusions al costat dels interessos de mercat que protegeix l’aristocràcia política europea. Els empresonaments, l’exili, les citacions judicials, les amenaces, el desplegament consentit de les quadrilles feixistes…, tot plegat ha suposat un bany de realisme que a moltes persones els ha vingut excessivament de nou. I no cal dir com seria de perillós, en aquest estat de desconcert, tornar-nos a deixar seduir per l’idealisme dominant. Sense una perspectiva diguem-ne més “realista”, que ens preservi tant com sigui possible de la ingenuïtat, no sabrem avançar a través d’aquest fangar polític en què estem empantanegats.

D’una banda, els partits polítics independentistes han abocat tots els seus esforços a guanyar les eleccions trampa (tal com les ha denominat, lúcidament, Marta Rojals) que ens ha parat l’estat espanyol per al pròxim 21 de desembre. D’altra banda, hi ha centenars de milers de persones disposades a mobilitzar-se en qualsevol moment, tant per reclamar la llibertat dels presos com per exigir la continuació de la ruta cap a la independència definitiva. I d’una altra, encara, milers d’aquestes persones s’han organitzat, des de fa un temps, en els Comitès de Defensa de la República, que, lluny d’atenuar la seva activitat davant la “frenada” que ha fet l’independentisme institucional, es mantenen notablement organitzats. No cal que recordi la importància d’aquests comitès: sense ells no hauria estat possible el referèndum de l’1 d’octubre, tant a l’hora de posar urnes i paperetes com de mantenir les posicions als col·legis electorals (tot rebutjant els suggeriments d’aturar-lo que, en el seu moment, es van fer des del govern), i sense ells tampoc no s’hauria paralitzat el país ni el 8 de novembre.

Una interpretació idealista (és a dir, excessivament institucionalista) d’aquesta tessitura no ens permetria avaluar l’abast d’aquest moviment de masses excepcional que vivim a Catalunya. Excepcional tant per la seva composició (clarament transversal, però predominantment popular) com per la seva persistència. I excepcional, també, perquè ha posat de manifest les limitacions de la política “professional”. És des d’aquesta manera d’entendre la política que podem afirmar sense embuts que la República no només s’ha guanyat al carrer, sinó que, ara mateix, és al carrer i s’organitza.

La rellevància dels Comitès de Defensa de la República és indiscutible. Però no hem de caure en l’altre idealisme, el de les mistificacions esquerranoses, que volen situar-los en una hipotètica tradició assembleària inscrita en la nostra cultura popular, o fins i tot establir una continuïtat amb la desapareguda “revolució de les places”. També hi ha un trànsit relativament curt entre la mistificació i el misticisme. L’autoorganització és un fenomen que es produeix regularment al llarg de la història, sobretot en situacions de radicalització social, i no hi ha d’haver necessàriament un fil conductor entre els diferents episodis en què es manifesta. En canvi, sí que hi ha una constant que sempre l’ha caracteritzat: la seva vulnerabilitat. Aquests comitès tenen un objectiu pràctic molt evident: defensar la República, i mirar de promoure en el seu si disquisicions essencialistes sobre l’assemblearisme i altres abstraccions els abocaria fatalment a la dispersió (una estratègia que, juntament amb la repressió directa, s’ha fet servir sovint per neutralitzar aquest tipus de moviments).

Tal com probablement aniran les coses, el futur de la República Catalana passarà per la preservació dels comitès. Si el resultat de les eleccions del 21 de desembre és favorable a la independència, l’horitzó que s’albira inclou l’augment de la repressió de l’Estat i, en conseqüència, un possible “gir” neoautonomista de la política institucional. En aquest cas, que la iniciativa política continuï en mans del poble serà l’única garantia republicana.

Ignasi Farinyes Gasalla, Filòsof

www.llibertat.cat/2017/11/el-naufragi-de-la-innocencia-40637