BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

22 de maig de 2017
0 comentaris

La Independència és l’única plenitud per a Catalunya. Només la DUI n’obrirà les portes.

“EXTRET DE L’ENTREVISTA A SALA  I  MARTIN  DESPRÉS DEL SOPAR AMB JUNQUERAS

“Els espanyols han de saber que, si envien la policia per impedir la votació, tirarem pel dret.

I una actuació d’aquesta mena de l’estat legitimaria la declaració d’independència?

—És que parteixo de la convicció que l’únic referèndum que s’ha fet fins ara es va guanyar. Van ser les plebiscitàries del 27-S. Aquelles eleccions les va guanyar l’independentisme. Gairebé tothom va caure a la trampa de creure que s’havia perdut el plebiscit. I jo crec que va ser culpa d’Antonio Baños, que va sortir a dir que el plebiscit s’havia perdut. Perdona, però en un plebiscit es compten els vots a favor i els vots en contra. Aquells que no s’han mullat no es poden comptar. Són com els vots nuls. Els vots de Catalunya Sí que es Pot o d’Unió eren com aquelles paperetes on algú ha dibuixat un cul. No compten. Ells no van mai dir ni sí ni no. No poden comptar. Ni en l’un sentit ni en l’altre. El resultat va ser de 55% a favor de la independència i 45% en contra.

I de què serveix?

—Amb aquest antecedent, hem d’anar a Espanya i dir: ‘Senyors, ja hem fet una votació amb un resultat clar. Ara volem fer un referèndum ben fet. I el farem. Si no ens el deixen fer, comptarà l’últim resultat, que és el del 27-S, amb un 55% de vots a favor de la independència.’ El problema és que abans de fer això ens ho hem de creure. Hem de deixar d’acceptar el relat que ens vol imposar l’estat espanyol. No podem acceptar les seves regles de joc perquè són dissenyades i pensades per impossibilitar que fem res. L’endemà del 27-S ens van imposar un relat i ens el vam empassar com burros. Però vam guanyar.

I aquesta és una posició de força.

—El referèndum que hem fet l’hem guanyat. Si volem, en fem un altre. Però ja n’hem guanyat un. Que ningú em vingui a explicar que el no guanya el sí. Perquè és mentida. No és veritat que tan sols tinguem el 48% dels vots. Els vots nuls no compten, ni han comptat mai, ni comptaran mai. Amb aquesta posició de força podem anar pel món a explicar que no ens han deixat fer un referèndum, han empresonat la presidenta del parlament, han expulsat els que van organitzar una enquesta que no servia de res… però tenim un vot legítim, legal i democràtic que es va guanyar per 55 a 45. Si no ens deixen votar una altra vegada, aquell vot és el que compta. I si no els agrada, que s’hi fotin fulles. Han de saber que si no ens deixen votar i foten una astracanada d’aquestes d’enviar la policia o una animalada d’aquestes, no tornarem mai més a l’autonomisme. Si fan això, ja ens hauran vist prou. Si volen que tornem a l’autonomisme, que deixin fer un referèndum i que guanyi el no. Que no s’enganyin: si no ens deixen votar, avalaran la via més ràpida a la independència.

Alguna vegada heu esmentat els principis que Jefferson va deixar escrits a la Declaració d’Independència nord-americana. Per què?

—Si la llegiu, veureu que diu que la gent té uns drets inalienables, entre els quals hi ha el dret de llibertat i de cercar la felicitat. I també diu que el govern que té sotmesos els ciutadans a vegades impedeix que la gent pugui desenvolupar aquests drets. I aleshores afegeix que els ciutadans tenen el dret–i l’obligació!– de canviar aquesta situació. Jefferson diu que Anglaterra no els permet d’assolir els drets de la llibertat, la vida i la felicitat i per això tenen el dret i l’obligació d’obtenir la independència. Així és com es va justificar la independència dels Estats Units. I nosaltres hem de fer exactament això mateix. Ja pot dir el que vulgui la constitució espanyola. Segur que els textos legals britànics tampoc no permetien la independència dels Estats Units. Segur que consideraven també que tenien el dret de conquesta. Però ara els nord-americans tenen el dret i l’obligació de canviar les regles quan no els serveixen per a satisfer els seus drets.

Espanta els estats grossos existents que, si el criteri és la simple voluntat, es produeixi una onada d’independències.

—Aquest argument que aleshores ho voldrà tothom… I què? I què? Què passaria si a Europa en lloc de vint-i-vuit estats n’hi hagués cent? Exactament, quin és el problema? ‘Que cada país i cada regió voldrà ser independent…’ Sí, i què? Que algú m’expliqui quin és el problema. Quan es va acabar la Guerra Mundial hi havia cinquanta estats i ara n’hi ha dos-cents. Quin problema hi ha hagut? Quin desastre? En lloc d’una Unió Soviètica ara tenim setze repúbliques. En lloc d’una Iugoslàvia ara hi ha sis repúbliques. Molt bé… i què? Què ha passat? Quin problema hi ha? Si trobem la manera de cooperar en el comerç, en la política de seguretat, en la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic… si podem cooperar entre països, per què collons hem de viure sotmesos a un altre país? Què hi guanyem? Al món hi haurà quatre-cents països… i què?

Respotes de SALA  I  MARTIN

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!