Alguns benintencionats i bonistes pensen que la negociació entre Catalunya i Espanya és possible fer-la abans del referèndum, però la mateixa idiosincràsia espanyola ho fa impossible des de tots els punts de vista. Un estat amb mentalitat jacobina i pensament imperial no pot admetre de bon grau cap tipus de negociació. Espanya mai ha negociat abans que es produís un conflicte. Quan ho ha fet, no ha estat per evitar el conflicte, sinó després del conflicte. Quan ho ha fet, és perquè no ha tingut més remei, perquè ja havia perdut. Espanya, des de Lepant ha perdut totes les guerres, totes. Fins i tot, l’anomenada guerra d’Independència o entre nosaltres Guerra del Francès, no la va guanyar per ella mateixa, sinó gràcies a les tropes angleses i a la forçada retirada napoleònica pel seu desastre en el front rus.

Per tot això i per molts altres factors, Espanya no negociarà res abans del referèndum. I després? Doncs per la seva mateixa dinàmica tardarà un temps en fer-ho, no serà pas una cosa immediata. Espanya sempre tarda en reconèixer la realitat i més els errors. El darrer exemple va ser la negació de Zapatero respecte la crisi econòmica, i així ens ha anat a tots els sotmesos a aquest Estat ineficient i ineficaç. D’entrada, no sols no reconeixerà que Catalunya sigui independent, sinó que continuarà ficant tots els entrebancs possibles perquè d’altres ens reconeguin, en un darrer intent desesperat d’aturar l’inevitable. Així, hi haurà intents d’asfíxia econòmica, freqüents violacions de l’espai aeri i marítim, conflictes en el control de duanes i fronteres i fins i tot protestes i conflictes diplomàtics amb qualsevol estat que ens reconegui. Però això durarà uns tres o quatre mesos com a màxim.

Perquè quant més temps passi i el nou estat català es vagi consolidant, més dificultats tindrà Espanya en ser escoltada en els fòrums internacionals. Alhora, les seves dificultats econòmiques aniran augmentant amb el pas del temps, i esdevindran fenòmens molt preocupacions per a la seva economia. El tancament progressiu dels mercats pel finançament del seu deute, la manca de credibilitat enfront dels creditors i de les agències de qualificació i d’altres factors que ara no podem valorar aniran imposant la nova realitat i la necessitat i obligació de negociar.

Quan més tardi en negociar al 2018 amb Catalunya, més difícil se li farà poder afrontar el pagament del deute, el fer front als compromisos per complir amb el dèficit, la prima de risc anirà pujant ràpidament i hi haurà dificultats per accedir als mercats financers. En l’ordre intern, cada cop tindrà més dificultats per afrontar els pagaments de les pensions, dels sous dels funcionaris, el compliment de qualsevol compromís pressupostari. Quan la evidència es faci quasi asfixiant, (com li va passar a Zapatero), Rajoy es veurà obligat a negociar, com diria ell, per imperatiu legal.

La primera dificultat serà posar-se d’acord en formar les comissions negociadores i sobretot el reconeixement dels deutes i obligacions corresponents, així com el repartiment d’actius i passius. Una altra dificultat afegida, serà en fòrum i el format on se celebraran les negociacions. Està molt clar que Catalunya en aquest moment clau ha d’exigir àrbitres neutrals i internacionals i que les negociacions no s’han de produir a Madrid. Seria notable que aquestes es poguessin fer a Barcelona, o en el seu defecte, en terreny neutral, com Ginebra, Oslo o Copenhaguen, fins i tot el mateix Londres (que ja estarà en plena negociació del Brexit). Llocs com Brussel·les, Berlín, Roma o Frankfurt, en principi serien escenaris més desfavorables a les nostres tesis.

Un cop iniciades les negociacions, els catalans no hauríem de tenir massa pressa en concloure-les, sempre tenint en compte el context internacional, que pot anar canviant. Em de ser conscients que les necessitats espanyoles seran molt més acusades que no pas les nostres. I per això, les nostres posicions de partida haurien de ser maximalistes, sobretot a l’hora d’incloure els reiterats incompliments d’Espanya amb Catalunya a nivell d’inversions des de l’any 1981 i que hem d’exigir com a deute històric (que podrien superar de llarg els 200.000 milions d’euros). Així també hem d’exigir el còmput exacte de tot allò que ens pertoca per la nostra aportació al PIB com a no invertit en els organismes anomenats “Nacionals”, siguin de Museus, Servei Meteorològic, Estadística, etc. Sabem que Espanya es queixarà molt, ens titllarà de mentiders i fantasiosos, però amb les xifres al damunt de la taula i amb el bon assessorament dels nostres prestigiosos economistes, els negociadors catalans tindran la obligació de mantenir-se ferms en la negociació, pensant sobretot que inicialment el temps juga a favor nostre.

Les dificultats temporals d’aquells mesos no ens poden temptar d’acceptar condicions que siguin una hipoteca massa elevada. Com sempre, saber resistir és la clau. Les dificultats d’uns moments no ens han d’hipotecar el futur. Quan pot durar la negociació? Dependrà de les urgències d’uns i altres. L’escenari òptim seria que al juny del 2018 hagués acord en els temes fonamentals, però coneixent als espanyols, això es podria allargar fins a principis del 2019, coincidint amb l’acabament de les negociacions del Brexit. El camí llarg i feixuc cap a la nostra independència es clourà quan Espanya ens reconegui com a estat independent. Fins i tot, abans d’aquell moment, Catalunya pot haver estat acceptada com a membre de l’OTAN i de l’ONU. Però la història, aquesta pàgina històrica s’acabarà així. Aquell serà el moment de fer balanç en el nostre procés d’autodeterminació, per saber què hem guanyat i què hem perdut pel camí.

Xavier Massot Martí, de Lleida estant