La unilateralitat et defineix com Estat. El “PUNT I FINAL”: Aquesta és l’essència de la DUI: Plantar-se i dir “PROU”

El que defineix als estats és la seva unilateralitat.

El “PUNT I FINAL”: Aquesta és l’essència de la DUI: Plantar-se i dir “PROU”.

Els catalans sempre hem volgut un món millor, i la nostra llibertat i una Catalunya plena en tots sentits, però sense la unilateralitat ens quedem en les intencions i només amb les intencions esdevenim esclaus d’altri. Des del Compromís de Casp això ens està passant en progressió creixent, i així ja fa temps que ajupits davant de l’amo llepem a terra.

Arribem a l’hora del “PUNT i FINAL” que no vindrà sol per generació espontània, ha de ser fruit d’una ferma actitud de determinació -l’aplicació pràctica del dret a l’autodeterminació-.

Tot està fet, tot està apunt, milers de raons ens avalen, però falta el gest concret de trencament. 

-S’haurà de sortir al carrer? -sí”!  però només a fer una cosa -res de violències, sols lucidesa i determinació- només una cosa: Construirem el millor país del món i ho farem sols amb la col·laboració de tothom, sense ingerències alienes i per això diem PROU a aquesta relació amb Espanya. 

A partir d’ara serem Independents ho vulguin o no altres estats, alguns d’ells ens faran costat, altres tardaran una mica més, però nosaltres ja ara endeguem el nostre camí.

Fins ara hem patit i encara patim el gran handicap de la mesella actitud catalana: pensar o dir que facis el que facis “sense valor jurídic” t’ajuda en el Procés de Recuperació de la nostra secular independència.

Després i abans l’enemic sempre executa … ” van inhabilitar el magistrat de l’Audiència Provincial, Santiago Vidal, després d’haver redactat una constitució catalana, “sense valor jurídic”, durant el seu temps lliure.”

El que sembla que hauria d’eximir de culpa no ho fa i en canvi sí que coarta la teva pròpia acció i la transforma en inútil, superficial i incongruent. I enlloc de sumar indecisos escampes i debilites els convençuts.

Els nostres capdavanters “els dels somriures i els del WIN-WIN” es pensen que fent la “puta i la ramoneta” “jo no he fet res, això no té valor jurídic, només era una consulta no vinculant …” es pensen que així enganyaran al nostre gran mal tractador, espoliador i saquejador permanent.

Es pensen que ser i actuar unilateralment en les coses de la política entre nacions -la Realpolitik de veritat- no és prou democràtic, no és prou fi, no és prou políticament correcte, no és prou honorable … i així capen la seva i la nostra pròpia expressió efectiva de la seva i la nostra llibertat. Podrien, els nostres capdavanters, ser unilaterals però no ho són, podríem, tots nosaltres els catalans, que volem Catalunya lliure i plena, ser unilaterals però encara no ho som prou.

Potser aquesta necessària unilateralitat, i el convenciment absolut d’exercir-la, és l’últim esglaó que ens cal pujar per ser una nació madura de veritat, digne del primer valor de tota nació que es valori de veritat com a nació, digne de la seva pròpia Independència.

Tot el que fa el nostre enemic primer, Espanya, sí que és unilateral i amb valor jurídic. Ells sí que ja fa temps són un estat convençut dels seus propis interessos xafin a qui xafin, 

Espanya fa milers de coses malament, però tan s’hi val, alguns capdavanters europeus i mundials fan i faran els ulls grossos per interessos evidents, ja ho van fer el 1945 per altres interessos d’aquells moments i també ho van fer el 1714.

Catalunya, la honorable, ho fa tot bé menys una cosa: plantar-se i dir “PROU !” Aquesta és l’essència de la DUI: Plantar-se i dir “PROU”.

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana- el partit polític de Jordi Fornas -ex batlle de Gallifa-. Membre de l’ANC i soci de l’ÒMNIUM

——————————-

El que segueix ho he extret de Vilaweb:

1 – Àngels Vivas, exclosa pel CGPJ per mostrar-se a favor del dret de decidir

2 – ‘Hola, Espanya’ o el control dels mitjans de comunicació

3 – La tercera cambra política: el Tribunal Constitucional
Aquesta setmana, el PP i el PSOE han pactat de renovar el Tribunal Constitucional, i n’han exclòs la resta de formacions. La majoria dels magistrats són triats pels partits, que han convertit el tribunal en l’últim recurs de la política, tot triant magistrats cada vegada més polititzats i que porten al límit la interpretació partidista de la constitució.

El cas que més va desprestigiar el TC va ser la sentència sobre l’estatut català, que va tardar quatre anys, amb un tribunal dividit, alguns magistrats amb el mandat caducat i on es van comptar, a efectes de quòrum, membres que ja havien mort. D’aleshores ençà, el TC és una tercera cambra política que decideix sobre qüestions respecte de les quals la constitució és ambigua. Per exemple, les lleis de l’avortament, del matrimoni homosexual, dels desnonaments, de l’educació o de la tauromàquia. I a cada nomenament es reforça el partidisme, amb magistrats com més va més obedients a la doctrina de partit.

L’últim moviment ha estat dotar el tribunal de capacitat per a sancionar i inhabilitar els càrrecs que no compleixen les sentències, atorgant-li, doncs, capacitat penal sense judici previ ni dret d’apel·lació.

4 – Clara Ponsatí o el vet per ideologia

La professora, que s’havia mostrat partidària del dret de decidir, però en cap cas en la universitat, ho va considerar una maniobra de censura per opinions polítiques. Les sospites es van confirmar quan el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va dir que cap càtedra a l’estranger no serviria ‘de base per a encoratjar processos secessionistes contraris a la constitució’.L

5 – Operació Catalunya o la policia patriòtica contra l’independentisme


6 – El CNI contra ciutadans independentistes
Paral·lelament a l’activitat ‘alegal’ de la policia patriòtica, el CNI també ha actuat contra la independència. L’operació del CNI s’anomenava ‘Horizonte Después’. El pla constava de tres fases. La primera fase era potenciar a Catalunya tertulians i periodistes contraris a la independència; la segona, pagar diners a mitjans de comunicació que publiquen a Catalunya; i finalment, reunir tota la informació possible sobre els dirigents independentistes. L’operació va tenir un cost de deu milions d’euros entre el 2012 i el 2014.

7 – Santiago Vidal o el control del poder judicial
Una de les crítiques, fins i tot d’institucions europees, ha estat la intervenció dels polítics en els magistrats del CGPJ.

Amb una majoria de dotze a nou va ser el resultat de la votació que va inhabilitar el magistrat de l’Audiència Provincial, Santiago Vidal, després d’haver redactat una constitució catalana, sense valor jurídic, durant el seu temps lliure.

8 – La politització del CGPJ impregna la resta d’institucions judicials i fa trontollar el sistema, ja que aquest proposa membres del Tribunal Suprem, membres dels Tribunals Superiors de Justícia, jutges d’instrucció, etc. El 2015, el malestar professional va provocar que totes les associacions de jutges, que poques vegades es posen d’acord, s’unissin per demanar que tornés l’elecció directa per part dels jutges.

9 – Aquesta majoria ha estat clau per a designar el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El CGPJ no va renovar el president Miguel Ángel Gimeno, perquè considerava que havia estat poc contundent en les investigacions de Mas, Rigau i Ortega. En canvi, es va triar un candidat més crític amb el sobiranisme, clau en la causa del 9-N. L’actual president, Jesús Maria Barrientos, va ser triat pel CGPJ davant de Gimeno, per dotze vots a nou.

10 – Quan la costa mediterrània passa per Madrid
L’últim escàndol, denunciat pel govern valencià, ha estat la utilització de prop de 1.000 milions d’euros dels fons reservats del corredor mediterrani per pagar les obres del corredor central, com el túnel d’Atocha-Chamartín o la connexió de l’aeroport de Barajas amb el TGV.

Aquestes inversions, de 56.000 milions en la xarxa transeuropea de transport, principalment en el TGV i l’alta velocitat radial de Madrid, contrasta amb la connexió València-Barcelona, teòricament el ramal rendible i real del corredor mediterrani, que encara manté 40 quilòmetres de trams de via única i amb constants incidències i retards. Sembla haver-hi una voluntat de no connectar i vertebrar els Països Catalans, i d’evitar que Catalunya sigui l’única porta ferroviària d’Europa amb l’estat.

El corredor mediterrani genera la meitat de la producció industrial i agrària de l’estat, el 60% del tràfic marítim i el 55% de les mercaderies transportades a l’estat. Però, tot i que el ferrocarril ha estat una reivindicació de dècades que ha unit empresaris i governs dels Països Catalans, i tot i ser altament rendible i un impuls a l’activitat, fa dècades que el govern espanyol l’ajorna i l’aparta.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*