“Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi  d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels que ens tenen amorrats al piló i que volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la  Catalunya políticament lliure que saben inevitable.”

La independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la nostra descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud

El tema de la llengua està immers en una  confusió i una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comuns tristament en els ambients catalanistes i fins i tot   independentistes,  es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors  que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estan aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir  d’aquí continuen entestats a  fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis.

Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desaparèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.

Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I  ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha encunyat  amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat” allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint,  de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:

–    ser necessària al seu territori.

–    ser genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparació. I  precisament aquests dos principis  són atacats amb el bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridització del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta “fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors,  està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models  per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els que enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però  emboirats pel virus de la demagògia  i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:

–         que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.

–         Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol, un híbrid desvitalitzat  que serà facilment engolit per les altres dues llengües, genuïnes i per tant amb forta vitalitat.

Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignorenuna implacable llei universal  que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!

Qui mira la pròpia realitat nacional  a través dels ulls dels seus colonitzadors  fa evident la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.

Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat  la  situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar  la pròpia manera de ser i  per ressonar amb la seva ànima col·lectiva, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.

Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva són el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és  la de decidir si volem un país amb  la personalitat lingüística que li correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització.

Hem de decidir si ens resignem  a fer de la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i  creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als  pobles, com per a  les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.

Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que  renunciïn a  la seva personalitat esdevindran meres ombresen el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què gaudeixin.

Es això el què volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les  llengües  amb que hem  conviscut- forçats- durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes  i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en  la pròpia manera de ser, i  ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot  respectant els altres.

No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè hibriditzaria el català i en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.

Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotofluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos  titllarien aquestes propostes de “disgusting, demagogical shit” si algú les goses plantejar per a la seva estimada  llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en aquest àmbit, saben  que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític.

Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’ha condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.

Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fonamental que sigui, a fi  d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin conscients o no, al servei dels que ens tenen amorrats al piló i que  volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la  Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble  dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

Maria Torrents Quadres

(2009) (Consellera de Catalunya Acció)