BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

15 de juny de 2016
0 comentaris

Volem eixamplar la base independentista? Demostrem que estem disposats a prendre el poder. (Santiago Espot)

Volem eixamplar la base independentista? Demostrem que estem disposats a prendre el poder. El capteniment dubitatiu es decanta sempre a favor del que demostra fermament i obertament que vol guanyar. Ningú fa costat als que sempre es lamenten que no els deixen fer. En política, el poder serveix per canviar les coses i la raó per consolar als que perden.” (Santiago Espot )

MAJORBC

Santiago Espot | 18/05/2016 a les 22:35h

A Catalunya l’expressió “ens hem de carregar de raons davant del món” ha estat, i és, una de les més recurrents per part dels dirigents polítics anomenats sobiranistes. Fa l’efecte que amb això n’hi haurà prou perquè la comunitat internacional intercedeixi per nosaltres. Fa uns mesos el secretari d’Hisenda de la Generalitat, en una entrevista a La Vanguardia, afirmava que “jo crec que ens trobarem amb una independència assumida de facto per la comunitat internacional, les empreses i l’estat espanyol. Al final hauran de seure a la taula. Perquè els interessarà tant a nosaltres com a ells fer-ho”. És clar, i a ell a sobre li pagaran el dinar.

El fet de pensar només que tenim la raó pot portar al paroxisme de voler fer creure a Espanya que ells també sortiran guanyant amb un estat català i que serem més amics que mai. Pensen que els espanyols ballaran d’alegria quan perdin el seu 20% del PIB i el seu pes a la UE quedi a l’altura del de Polònia. Una Catalunya independent deixaria Espanya amb un poder més reduït en el Consell de la UE, donat que el vot de cada estat depèn en part de la seva població (ho serà de forma absoluta a partir de 2017). El vot espanyol equival al 9,09% de la població de la UE, donats els seus més de 46 milions d’habitants, el que significa que es troba a només tres percentuals per sota d’Itàlia i quatre del Regne Unit. El nostre trencament amb Espanya els deixaria allunyats del grup principal com són Alemanya (16%) i França (gairebé 13%). Quedaria només tres punts per sobre d’una “potència” com Romania.

La quantitat de la seva població també condiciona la presència dels diferents estats en la composició del Parlament Europeu. Actualment Espanya té 54 escons i Polònia 51. Amb 7,5 milions d’habitants  menys el  número d’eurodiputats s’aniria igualant entre ambdós i la quantitat de funcionaris espanyols es podria reduir, donat que sempre hi ha relació directa entre la “grandària” de cada estat i la presència dels seus connacionals en la burocràcia europea. Tot plegat, deixaria Espanya en grans dificultats per a reivindicar un paper “líder” en la direcció europea i l’aproparia a la segona divisió tant en termes de població com de PIB.

Però no només existeixen raons econòmiques que fan que mai pugui arribar-se a cap acord amb Espanya que posi en qüestió, ni que sigui mínimament, la seva unitat territorial. Hi ha poderoses raons d’ordre de mentalitat col.lectiva que constitueixen un obstacle insuperable per poder arribar a un consens amb qualsevol govern de Madrid sigui del color que sigui. Un dels catalans que millor, i més finament, va saber copsar l’ànima castellana fou el gran periodista i escriptor Agustí Calvet, que ha passat a la història amb el pseudònim de Gaziel. En el seu “Castella endins”, amb quatre frases, ens dibuixa la pedra angular sobre la qual s’ha fonamentat la política espanyola dels darrers tres segles: “Castella no ha pogut entendre mai , acceptar ni consentir que en l’Espanya feta a la seva imatge pugui haver-hi un altre esperit diferent, encara que aquesta diferència sigui involuntària, fatal, i tan legítima com la seva; perquè segons ella (i a veure qui la convenç del contrari!) qualsevol altra forma de ser és una heretgia”.

Nosaltres, en ser un poble que el poder polític no l’hem exercit des de fa centúries (ha estat el veí el que ho ha fet) el veiem com una cosa aliena i l’associem de forma inconscient al totalitarisme. Tot plegat fa que tinguem distorsionat el seu autèntic significat. Entre la nostra gent està mal vist aquell que tingui ambició de manar. Generalment s’acostuma a dissimular aquesta vocació amb frases com “si m’ho demanen, m’hi posaré” o “estic a disposició de la gent”. Un aire de falsa modèstia embolcalla sempre la política catalana.

Si realment hom fes una autèntica pedagogia del que significa la direcció d’una societat moderna no tindríem capat el sentit del poder. Moisés Naím, en el seu exitós llibre La fi del poder, el defineix d’aquesta manera: “El poder és la capacitat de dirigir o impedir les accions actuals o futures d’altres grups d’individus. O, altrament dit, el poder és allò amb el que aconseguim que altres tinguin conductes que, d’una altra forma, no haurien adoptat.” Si això ho traslladem a la causa de la independència de Catalunya, vol dir que cal tenir poder per intentar avortar les iniciatives d’Espanya contra nosaltres. Exactament com també és imprescindible si volem modificar les actituds neutres respecte al nostre objectiu. Volem eixamplar la base independentista? Demostrem que estem disposats a prendre el poder. El capteniment dubitatiu es decanta sempre a favor del que demostra fermament i obertament que vol guanyar. Ningú fa costat als que sempre es lamenten que no els deixen fer. En política, el poder serveix per canviar les coses i la raó per consolar als que perden.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!