Per contribuir a afrontar aquests mesos crítics he presentat la meva candidatura al Secretariat Nacional de l’ANC.

Crec que els meus plantejaments de desobediència civil encaixen plenament en el Full de Ruta de l’ANC i que la meva experiència pot aportar visió estratègica després de quaranta anys de militància i d’escriure llibres, capítols de llibres i articles sobre la via democràtica a la independència. L’any 1982 vaig escriure «La Sobirania Nacional»; l’any 1991 vaig coordinar i escriure part de l’obra col·lectiva «República Catalana»; l’any 1993 un capítol del llibre «Concert Econòmic»; l’any 2000 L’Exèrcit contra Barcelona; i l’any 2010 vaig publicar «La Declaració Unilateral d’Independència», un concepte que Reagrupament va ser la primera a introduir tres anys abans a proposta meva.

Aquesta decisió s’ha reforçat quan avui, 5 de maig, he conegut les declaracions del President de la Generalitat a ràdio UA1,

“en les que ha obert la porta a repetir eleccions autonòmiques si no és possible convocar eleccions constituents.” <<ai Puigdemont!>>

L’ANC ha de tornar a la seva activitat trepidant per fer impossible aquest escenari.

Cal tornar a mobilitzar el nostre poble per tal que l’Estat espanyol i les potències internacionals sàpiguen que les multes, inhabilitacions i prohibicions desembocaran de manera ineluctable en l’empresonament dels nostres representants democràtics.

Des de la meva anàlisi d’altres processos d’independència i de la història és preferible l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola a deixar de proclamar la independència i convocar eleccions constituents.

És preferible admetre les conseqüències penals d’aquesta transgressió de la legalitat espanyola a buscar excuses per justificar una falsa escapatòria.

L’ANC té la responsabilitat històrica de continuar la dinàmica de mobilitzacions que va forçar el President Mas a convocar eleccions després de la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 o bé a respondre amb la Consulta del 9-N de 2014 tot i les prohibicions de l’Estat espanyol.

Poden haver-hi variants en l’aplicació del Full de Ruta aprovat al pavelló Nou Congost.

Els membres de l’ANC tenen dret a saber la posició dels candidats sobre el desplegament del Full de Ruta que es presenten als 25 llocs de representació nacional del Secretariat de l’ANC.

Per aquesta raó m’ha sorprès que l’article «Un país per viure lliures; viure lliures per un país» signat per 22 candidats a la Secretaria no contingui cap concreció estratègica que els diferenciï de la resta de candidats.

Perquè tots els votants i candidats comparteixen les bones intencions, les nobles esperances i les sentides crítiques que s’expressen en aquest document.

Quan 23 persones s’apleguen al voltant d’un document se suposa que tenen algun propòsit que els uneix, més enllà de la promoció conjunta.

Si els signants de l‘article citat no expressen cap orientació tàctica en relació al Full de Ruta, ni cap proposta de reorganització interna, només queda pensar en alternatives personals.

Repetir al primer nou Secretariat de l’ANC, quan s’haurà d’elegir el seu President, l’agonia de la investidura del President de la Generalitat posterior a la victòria del 27 de setembre. L’aprovació de la Resolució del Parlament del 9-N. per part de «Junts pel Si» i la CUP va evidenciar la unitat en l’objectiu i el camí vers la República Catalana i l’única diferència en el candidat a presidir la Generalitat, perquè no es posava en qüestió que fos membre de CDC.

L’ANC no resistiria passar un tràngol personalista del mateix estil: un acord aparent en el Full de Ruta i l’organització interna i un enfrontament caïnita sobre la persona que ha d’ocupar un càrrec que té molta visibilitat però poc poder real.

Crec que tinc l’obligació moral de deixar clara la meva posició.

Em sembla important la continuïtat de la línia de direcció que ha portat l’ANC des de la seva fase prèvia quan s’anomenava Moviment per la Independència, passant per Carme Forcadell, fins a l’actual President. 

Els fets són el que compta. 

Convertir la força dispersa dels diferents grups que havien organitzat les Consultes a tantes ciutats del país en l’esplèndida realitat que és ara l’ANC no ha estat una tasca fàcil. Sobretot en l’espai de l’independentisme minat per les divisions, des de la primera escissió del PSAN del FNC. A més la direcció que ha portat l’ANC fins ara ha estat capaç d’organitzar la gran manifestació de setembre de 2012 i forçar la convocatòria d’eleccions anticipades. En aquestes els defensors del dret a decidir i d’una consulta com la d’Escòcia van obtenir una majoria de dues terceres parts dels escons. Després va contribuir a l’acord sobre la doble pregunta sobre l’Estat català i la independència. La cadena humana de 400 quilòmetres de 2013 i l’espectacular V de Victòria que va omplir Barcelona l’any següent

van proporcionar l’autoritat moral perquè Carme Forcadell  exigís: «President, posi les urnes». 

Sense aquestes mobilitzacions no hauria existit la consulta del 9-N de 2014, amb els seus 2.300.000 votants, que van desafiar la prohibició del Tribunal Constitucional i el Govern espanyol.

L’actual direcció va continuar aquesta dinàmica i va ser determinant, al costat d’Omnium i l’AMI, per la formació de «Junts pel Si» i per l’èxit de la Via Lliure de la Meridiana del passat 11 de setembre.

Sense aquest acte d’inici de campanya, el més extraordinari de la història, l’independentisme no hauria guanyat el 27 de setembre contra la campanya més brutal de l’unionisme, amb la participació de tota l’oligarquia política, mediàtica i financera i empresarial espanyola.

En contrast la divisió <<i la debilitat, tovessa i renúncia de plantejaments de sempre>> va impedir aprofitar la formidable onada d’entusiasme d’aquella victòria i projectar-la vers la proclamació de la República Catalana.

Els enfrontaments van impedir que l’ANC i les entitats cíviques pressionessin per la unitat a les eleccions espanyoles del 20-D. La caiguda va ser espectacular: els 1.957.348 vots independentistes de setembre van descendir a 1.164.710 al desembre.

Ara toca reemprendre el camí de la mobilització. Però hem entrat en una nova etapa en la qual cal passar de les manifestacions massives a campanyes d’indignació democràtica davant els atemptats contra els drets democràtics dels catalans. L‘Estat espanyol ha respost de manera antidemocràtica: per un costat, ha criminalitzat la majoria independentista,i, per l’altre, suspèn i anul·la tota la legislació d’emergència social aprovada pel Parlament de Catalunya.

Arribem al xoc de trens i no ens pot entrar el vertigen.

No podem ajornar la decisió amb la falsa esperança de què més endavant hi haurà condicions més favorables.

No podem saber si la majoria independentista tindrà la força necessària per imposar el seu Full de Ruta al Regne d’Espanya.

No ho sabrem mai si no tenim el coratge d’intentar-ho.

Serà extremadament difícil repetir els sis anys trepidants de resposta popular a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, que ha posat el conflicte català en l’agenda mediàtica internacional.

L’Estat espanyol té tota la força militar, judicial, mediàtica i política per continuar oprimint un poble indefens com el català i impedir-li exercir el seu dret a l’autodeterminació. Com la resta de pobles oprimits, com l’Índia davant de la força de l’Imperi Britànic

només tenim la força moral de la desobediència civil per fer prevaldre els nostres drets inalienables com a nació, tal com ens va ensenyar Gandhi.  

Josep Pinyol