Es diu dels estruços que, quan es veuen en perill, amaguen el cap sota terra. I d’aquesta manera, no veient-lo, pensen que no els afectarà. Aquesta seria l’estratègia de l’estruç. Evidentment, poc eficaç. Hi ha una versió evolucionada d’aquesta tècnica. Aquesta ja és totalment fictícia i es deu a Douglas Adams, l’autor de la Guia de l’Autoestopista Galàctic. Allà, apareix la voraç Bestia de Beebles. Si t’enxampa, com és molt voraç, se’t menja. Però és molt estúpida, també. De manera que es pensa que si tu no la veus a ella, ella tampoc et veu. Així, la defensa contra aquest animal és tapar-te els ulls.

El cas és que la setmana passada van haver els tràgics atemptats de París. I, de seguida, el Govern francès va reaccionar d’una manera enèrgica. Segurament inútil, però aparentment enèrgica. Avions francesos han bombardejat alguns objectius a Racqa, la capital de l’autoproclamat Califat dels islamistes integristes responsables de la matança parisenca. En tot cas, caldria preguntar-se per què, si està clar que aquests islamistes són tan dolents, els objectius estaven al seu lloc i identificats, aquests atacs no s’han dut a terme abans. No només abans dels atacs de París, sinó abans que les seves malifetes escamparen el terror a milions d’habitants de Síria, Irak i d’altres països fins a forçar-los a fugir, desesperats, on siga i com siga.

Però del que vull parlar no és d’això, ara.

El passat dijous, aprofitant que els francesos ja han decidit que ampliaran els seus atacs, el Govern espanyol (en funcions) anuncia que l’exèrcit espanyol, que col·labora amb l’exèrcit francès (amb 117 soldats allà) en el manteniment de la seguretat de Mali, es farà càrrec de la seguretat per tal que els francesos puguen traslladar tropes i material per tal de continuar els seus atacs contra aquest “Califat” de mala gent. I que ho són molt més des que maten innocents europeus. El diari El País recull la notícia i fins i tot el ministre d’Afers Exteriors confirma la notícia a 13TV. Els arguments són que aquell és un lloc tranquil, que el Magrib és un lloc estratègic per a Espanya, que les nostres forces estan preparades per a fer una tasca com aquesta, etc. Al ministre només li faltava somriure.

I va i un grup de terroristes poques hores després, l’endemà mateix a primera hora, ataca un hotel de luxe a Bamako. Just la capital de Mali, trien. Un assumpte així havia d’acabar malament i ho fa. Hi ha més de vint morts, en l’assalt per part de l’exèrcit i la policia a l’hotel ocupat.

I el mateix divendres, ahir mateix, la Vicepresidenta del Govern Espanyol desmenteix solemnement el seu ministre s’Afers Exteriors i diu que l’Estat Espanyol mai s’ha oferit a fer-se càrrec de res, a Mali.

Segurament, el problema real és que el Govern que canvia tan de pressa de parer està en funcions. I a pocs dies de començar una campanya electoral en al qual s’ha de parlar molt de corrupció, de robatoris, d’estafes, de lladres i de presumpta impunitat segons qui sigues. I clar; embrancar-se en una guerra que no sembla possible guanyar amb facilitat just la vespra de les eleccions no és gaire bona idea. Però no ho era el divendres ni el dimecres abans tampoc. Era més senzill no haver dit res. Com no ho ha dit ningú més. Ni Portugal, ni Irlanda, ni el Regne Unit, ni Alemanya… tothom està esperant a veure què passa. Que, de moment, amb les alarmes a Bèlgica ja n’hi ha més que prou.

Però ells no s’han pogut estar de treure pit abans que ningú. I ara han hagut de fer un paper ben galdós. Perquè han quedat malament amb els socis i han demostrat, al meu parer, por davant del possible enemic (els gihadistes assassins).

Per acabar-ho d’adobar, el President Rajoy, un home capaç de cometre les errades més monumentals com si res, presumeix d’haver consultat, abans de prendre cap decisió, amb els líders de la oposició. A saber, el del PSOE, el de UPyD, el de C’s i el de Podemos. De la resta de la oposició es veu que no ha parlat amb ningú. I, de moment, ni C’s ni Podemos tenen representació parlamentària, a l’Estat Espanyol. Es veu que només pot obtindre complicitat d’alguns comportaments de segons qui.

Però és que el mateix Govern en funcions té obert un altre front obert. El de Catalunya. Després d’haver perdut les eleccions catalanes els mateixos partits que ara són consultats sobre el nyap de Mali. Després que no poden aplicar cap de les mesures judicials amb les quals han amenaçat els governants catalans que facen complir la voluntat del Poble Català (perquè el Govern Català també està en funcions, de moment). Després de les darreres amenaces d’escanyar econòmicament Catalunya per no acotar el cap davant d’una presumpta colla de lladres sense vergonya. Després de tot, ja es comencen a veure que el seu pitjor malson està a dies de fer-se realitat. Una campanya electoral marcada per la constitució d’un nou Govern a Catalunya que faça complir la resolució que va aprovar el Parlament tan bon punt es va constituir; però a més a més barrejada amb una lamentable demostració de manca de seriositat en les relacions amb els nostres socis i veïns més propers. Fins i tot els castellans tenen una dita, per aquesta mena de “rectificacions”: “Donde dije digo, digo Diego”.

El cas és que sembla que no són capaços d’aprendre. Després de tot el que ha passat, també en l’àmbit esportiu (des de les imputacions per a jugadors fins les converses entre àrbitres, per exemple), per al partit Real Madrid – Barça, acaben prohibint les estelades per ser un possible focus de conflicte (que jo sàpiga mai han prohibit les franquistes i just ahir es va celebrar la mort del dictador amb misses amb el braça en alt i tot). I tot i que Messi ha començat el partit de suplent, va i perden. 0 – 4. Xiulets, mocadors i aplaudiments per a Iniesta. Al Bernabeu.

Cal aprofitar quan un equip agafa la dinàmica de perdre. Molt sovint, si se’l perdona, s’acaba pagant al final de l’encontre. No sé si m’explique.