Acte primer: Convergència i Unió, que es presenten juntes a les eleccions des de fa dècades, manen a la Generalitat, a la Diputació, al Consell Comarcal i a l’Ajuntament. Amb la mà ultradreta perpetren una política autonomista sense fissures mentre diuen que són “nacionalistes”, pacten amb PP o PSOE lleis que l’únic que fan és blindar el jou espanyol sobre Catalunya, escampen la corrupció, l’amiguisme i el favoritisme en tota institució que toquen i enganyen sempre que poden fent veure que tenen un projecte de poble, de ciutat o de país.
Acte segon: la mà ultradreta i la mà dreta de CiU fan declaracions estranyes. Uns diuen gris molt fosc i els altres negre clar. Els (seus) amics dels diaris i les teles s’afanyen a destacar-ne les diferències i escriuen articles parlant de la “crisis de CiU” i preguntant-se, entre afligits i pertorbats, si serà la “definitiva”.
Acte tercer: moment àlgid. Convergència critica a Unió, sempre en termes confusos i eufemístics de nivell expert, la seva falta de compromís. Unió es queixa amargament de la imposició que pretén fer Convergència sobre les seves decisions, encara que no diguin mai quines. La tensió màxima arriba quan Convergència per una banda i Unió per l’altra presenten projectes propis (!). A través d’una votació a Madrid, una discussió per l’alcaldable de torn, una entrevista o el color d’un cartell electoral, els dos experts actors manipulen l’escena en perfecta sincronia per construir el relat del tràgic desacord. CiU està en perill. I amb ells el país i part de l’univers.
Acte quart: quan tot sembla perdut i la crisi a punt de fer volar pels aires la federació (!), el Capità Kirk (Miquel Roca abans, Rull i Corominas ara) i el Capità Picard (sempre Duran) es tornen a fer amics. Firmen un pacte mediàtic d’amor, de pas al costat, reconeixent que la crisi els ha fet més forts, que estan més units que mai i que, ara sí, ara estan preparats, junts i amb força, amb un compromís renovat pel poble, la ciutat o el país, de lluitar contra el veritable enemic.
Acte cinquè: inoperància, mentides, incapacitat de gestió, planificació urbanística fallida, projectes impossibles, plens vergonyosos, disputes absurdes, endeutament, amiguisme, corrupció, cansament…
Acte sisè: tornem, amb il·lusió, a l’acte primer.
Agafant el cas paradigmàtic de Vic, tota aquesta farsa clàssica, aquesta estratègia del desacord, no té res a veure amb projectes per fer millor la ciutat, més pròxima a les necessitats dels que hi viuen o exercir de vertadera capital d’una comarca. Ja no diguem millorar la democràcia o la participació ciutadana. No. Aquests conceptes no importen en absolut. Tot aquest teatre va del poder. I no d’aconseguir poder, sinó de conservar-lo. Conservar una xarxa d’amiguisme retroalimentada formada per fatxendes de tota la vida, empresaris sense escrúpols, parents i saludats inútils endollats arreu i, sobretot, crear allà on es pugui i amb especial urgència consorcis dirigits per paràsits de primer nivell que garanteixin portes giratòries fàcils i una vida regalada dedicada a l’art del no fer res.
Aquests dies a Vic, capital d’Osona, la gent no es pregunta el final de la història. Ja el sap. Perquè la història, en realitat, l’escriu la gent. L’escriuen amb els seus vots, omplint les urnes amb una inconsciència desacomplexada. I la volen així. Prefereixen la mentida de sempre. Se senten segurs i saben a què atenir-se. Aquests dies a Vic es representa aquesta “Estratègia del desacord”, una obra que, n’estic segur, continuarà triomfant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!