BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

31 de gener de 2015
0 comentaris

No permetem que la recuperació de la nostra Independència fracassi. Ara no!

Article d’en Santiago Espot, president de Catalunya Acció: http://ow.ly/H718X

Per a pensar-hi quan diu:
“L’afany per voler mantenir la concòrdia entre nosaltres frena l’afany regenerador que hauria de comportar un procés d’independència. Hem volgut creure que els protagonistes de les polítiques del “peix al cove” o dels nefastos tripartits tenien prou tremp i autoritat moral per a desafiar Espanya.”
“En absolut podem infravalorar el que han suposat les manifestacions de força de l’independentisme, però cal tenir present que, si no va acompanyada d’una ferma acció directiva, tot pot quedar en un foc d’encenalls. Som a temps d’esmenar-ho? Només si entenem que sempre anirem amb una perdigonada a l’ala si pensem que aquells que han estat els protagonistes o artífexs de tants anys de polítiques errònies ara faran el miracle de la independència. ”

—————————–

Espanya ho ha entès, nosaltres no

«Només ha calgut que, des de Vallecas i amb aire virginal, els diguin que són igual que els pirates del PP o del PSOE perquè tothom comenci a tremolar»

Santiago Espot | Actualitzat el 07/01/2015 a les 23:59h
Espanya semblava anar pel pedregar fa quatre dies. Corrupció galopant, descrèdit de les institucions i els partits, crispació social en augment, eufòria independentista a Catalunya… Feia tot l’efecte que no podria aixecar cap, però ara s’han engiponat una esperança que porta cua i diuen que ve de Veneçuela. Durarà?La veritat és que l’esperança en qüestió no té molta substància. Una mica de Gramsci, una mica de quatre pseudointel·lectuals llatinoamericans, un cert aire “torero” amanit amb la retòrica dels “descamisados” i avall que fa baixada. Conseqüència? Les enquestes disparades a favor seu. Amb tot això, que és poqueta cosa, Espanya torna a respirar. No es tracta de fer pensar a la gent, es tracta que t’obeeixin i combatin l’enemic. Mentalitat imperial en estat pur. Calia fer l’efecte de capgirar-ho tot per mantenir, fos com fos, aquest invent que fa segles que vampiritza els catalans. Sí, allà, malgrat tot, encara hi ha algú que pensa una mica.

Dues coses posen a Espanya contra les cordes: la seva crisi institucional (tot està podrit i res funciona) i el moviment independentista català. Amb qui resoldre-ho? Amb els mateixos actors que ho han propiciat? Fer-ho els abocava al fracàs. Per això, amb l’aire del prestidigitador, s’han tret de la màniga els del “sí, se puede” que no tenen res a veure amb les cares de sempre i poden matar dos pardals d’un tret. Recuperen una certa il·lusió col·lectiva per reformar l’Estat de dalt a baix i amb aquest nou paradigma a l’horitzó estan segurs de poder convèncer als catalans que serà possible la convivència. Han entès que els calia fer foc nou per sobreviure. I nosaltres?

Als catalans la nostra ingenuïtat política ens ha tornat a jugar una mala passada. L’afany per voler mantenir la concòrdia entre nosaltres frena l’afany regenerador que hauria de comportar un procés d’independència. Hem volgut creure que els protagonistes de les polítiques del “peix al cove” o dels nefastos tripartits tenien prou tremp i autoritat moral per a desafiar Espanya. Llavors, només ha calgut que, des de Vallecas i amb aire virginal, els diguin que són igual que els pirates del PP o del PSOE perquè tothom comenci a tremolar. Hem passat de marcar l’agenda política a què ens la marquin quatre gats amb un discurs simple i passat de rosca.

No hem interpretat bé els mecanismes de la política actual quan pensàvem que n’hi havia prou amb la mobilització de la gent del carrer. Càndidament estàvem convençuts que sense un lideratge ferm i amb un nord clar podríem arribar a l’objectiu. Fèiem (i fem encara) bandera que el nostre és un procés que neix de baix a dalt. Mentre que l’altre bàndol ha actuat exactament al revés: una cara dalt de tot i els altres a seguir. Amb un llenguatge sense miraments on l’important és assolir la victòria i la resta són romanços. Aquestes dinàmiques són la conseqüència de dues mentalitats col·lectives que, només per aquest fet, no poden viure mai juntes sense que una (la nostra) se sotmeti a l’altra.

En absolut podem infravalorar el que han suposat les manifestacions de força de l’independentisme, però cal tenir present que, si no va acompanyada d’una ferma acció directiva, tot pot quedar en un foc d’encenalls. Som a temps d’esmenar-ho? Només si entenem que sempre anirem amb una perdigonada a l’ala si pensem que aquells que han estat els protagonistes o artífexs de tants anys de polítiques errònies ara faran el miracle de la independència. Espanya ha entès que calia canviar d’actors, i sense entrar en escena ja comencen a rebentar la caixa electoral. Mediocres? Probablement, però tenen clar quin és el paper que hi han de representar. En canvi, nosaltres continuem capficats a representar la més transcendental obra de la nostra història amb actors amortitzats.

utor
Santiago Espot
Professionalment és director de vendes per Europa d’una companyia industrial nord-americana. És autor de diversos llibres. Des deContra el senequisme polític (1991) fins aDiscursos a la Nació” (2009).President Executiu de Catalunya Acció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!