Article d’en Santiago Espot, president de Catalunya Acció: http://ow.ly/H718X
Per a pensar-hi quan diu:
“L’afany per voler mantenir la concòrdia entre nosaltres frena l’afany regenerador que hauria de comportar un procés d’independència. Hem volgut creure que els protagonistes de les polítiques del “peix al cove” o dels nefastos tripartits tenien prou tremp i autoritat moral per a desafiar Espanya.”
“En absolut podem infravalorar el que han suposat les manifestacions de força de l’independentisme, però cal tenir present que, si no va acompanyada d’una ferma acció directiva, tot pot quedar en un foc d’encenalls. Som a temps d’esmenar-ho? Només si entenem que sempre anirem amb una perdigonada a l’ala si pensem que aquells que han estat els protagonistes o artífexs de tants anys de polítiques errònies ara faran el miracle de la independència. ”
—————————–
Dues coses posen a Espanya contra les cordes: la seva crisi institucional (tot està podrit i res funciona) i el moviment independentista català. Amb qui resoldre-ho? Amb els mateixos actors que ho han propiciat? Fer-ho els abocava al fracàs. Per això, amb l’aire del prestidigitador, s’han tret de la màniga els del “sí, se puede” que no tenen res a veure amb les cares de sempre i poden matar dos pardals d’un tret. Recuperen una certa il·lusió col·lectiva per reformar l’Estat de dalt a baix i amb aquest nou paradigma a l’horitzó estan segurs de poder convèncer als catalans que serà possible la convivència. Han entès que els calia fer foc nou per sobreviure. I nosaltres?
Als catalans la nostra ingenuïtat política ens ha tornat a jugar una mala passada. L’afany per voler mantenir la concòrdia entre nosaltres frena l’afany regenerador que hauria de comportar un procés d’independència. Hem volgut creure que els protagonistes de les polítiques del “peix al cove” o dels nefastos tripartits tenien prou tremp i autoritat moral per a desafiar Espanya. Llavors, només ha calgut que, des de Vallecas i amb aire virginal, els diguin que són igual que els pirates del PP o del PSOE perquè tothom comenci a tremolar. Hem passat de marcar l’agenda política a què ens la marquin quatre gats amb un discurs simple i passat de rosca.
No hem interpretat bé els mecanismes de la política actual quan pensàvem que n’hi havia prou amb la mobilització de la gent del carrer. Càndidament estàvem convençuts que sense un lideratge ferm i amb un nord clar podríem arribar a l’objectiu. Fèiem (i fem encara) bandera que el nostre és un procés que neix de baix a dalt. Mentre que l’altre bàndol ha actuat exactament al revés: una cara dalt de tot i els altres a seguir. Amb un llenguatge sense miraments on l’important és assolir la victòria i la resta són romanços. Aquestes dinàmiques són la conseqüència de dues mentalitats col·lectives que, només per aquest fet, no poden viure mai juntes sense que una (la nostra) se sotmeti a l’altra.
En absolut podem infravalorar el que han suposat les manifestacions de força de l’independentisme, però cal tenir present que, si no va acompanyada d’una ferma acció directiva, tot pot quedar en un foc d’encenalls. Som a temps d’esmenar-ho? Només si entenem que sempre anirem amb una perdigonada a l’ala si pensem que aquells que han estat els protagonistes o artífexs de tants anys de polítiques errònies ara faran el miracle de la independència. Espanya ha entès que calia canviar d’actors, i sense entrar en escena ja comencen a rebentar la caixa electoral. Mediocres? Probablement, però tenen clar quin és el paper que hi han de representar. En canvi, nosaltres continuem capficats a representar la més transcendental obra de la nostra història amb actors amortitzats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!