BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

———————–

És imprescindible exercir una continuada pressió contundent sobre els nostres capdavanters per arribar ben aviat al final del «Procés» de recuperació de la nostra independència, que els catalans hem administrat al llarg de 700 anys.

Hem de tenir ben present i no oblidar de cap manera que en el moment en que vàrem començar a relacionar-nos amb la Cort de Castella va començar i seguir augmentant de forma innexorable la nostra devallada. Prou que els catalans de tots els temps van intentar escapar-se vàries vegades d’aquest remolí de submissió i conculcació dels nostres drets més fonamentals. Començà amb la Guerra dels Segadors i va acabar amb la Guerra del 1714, després de la qual ens ho van prendre tot. Ara no ens podem permetre desaprofitar aquesta nova ocasió per sortir d’aquell forat negre que ens ho xucla tot: llibertat, dignitat i recursos de tota mena, que sempre necessiten per atipar la insaciable Espanya. La  lliçó és diafana, si volem reeixir com a nació lliure i catalana ens hem d’apartar de tot el que faci tuf dels que malden per colonitzar-nos, supeditar-nos i fagocitar-nos.

En el camp econòmic i de desenvolupament en tots sentits, només en els darrers trenta anys, estar subjugats políticament a l’estat espanyol ens ha comportat un terrible cost a fons perdut que sols de diners ja ascendeix a un dèficit acumulat de més de 300.000 milions d’euros, i si no trenquem política i totalment amb aquest estat que ens és opressor, aquesta fuga de recursos vitals per a Catalunya no farà res més que créixer i créixer. És, doncs, absoltament necessari que recuperem la nostra independència i administrem bé els nostres recursos per millorar les malmeses infraestructures i el nostre teixit industrial i comercial. O aturem la nostra relació de submissió amb Espanya o les passarem més negres que ho estant passant i ho passaran els grecs, i en el nostre cas serà per moltíssims anys, potser encara més …  centúries! Ara mateix ja en portem tres de centúries sota la bota militar de l’opressor, sota les seves lleis i la submissió que se’n deriva.

El camí, de pactar amb Espanya la Secessió de Catalunya, pel qual ens vol portar l’actual President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas, és un camí tancat i barrat per la intransigència d’Espanya que com a bon imperi caduc no vol perdre de cap manera la darrera sucosa mamella que encara li resta, i Espanya, com Sèrbia o Rússia, lleparà -com es diu vulgarment- abans no claudicarà. Per tant siguem assenyats i no permetem que el Sr. President actual ens porti per mal aberany cap al precipici de caure de nou en les urpes d’Espanya.

Haurem de votar un altre camí que el plantegi un altre capdavanter polític, perquè Mas no abandona fàcilment de cara els catalans els seus tretze són tretze – el 2016, per exemple-, en canvi sí que renuncia totalment i amb extrema pulcritud democràtica -allò del políticament correcte- davant espanyolets com el senyor Rajoy o el senyor Zapatero, ja ens ho ha demostrat manta vegades, la darrera vegada, ben propera, el mateix 9N del que en va anar desnaturalitzant el format.

El camí que haurem de votar i el capdavanter que el plantegi hauran de ser un camí i un planteig i de caire «unilateral», si volem esdevenir un estat català independent -lliure plenament- tal com ja ho van decidir la majoria de catalans que van participar democràtica i responsablement en la Consulta del proppassat 9 de novembre del 2014 responent Sí i Sí a les dues preguntes pactades: vol que Catalunya sigui un Estat? i en el cas de que la seva resposta sigui afirmativa, vol que Catalunya sigui independent?

Avui, en la primera dècada del segle XXIè, la comunitat internacional, segons pronunciament del Tribunal de Dret Internacional de la Haia, ja admet i reconeix la legitimitat d’una Declaració Unilateral d’Independència feta per un Poble com el Català. Aquest sí que és un camí que si es segueix porta a la Independència i que per emprendre’l no calen ni valen excuses de si l’altra part en litigi -en aquest cas Espanya- vol o no vol negociar o consentir-ho.

Si Mas o Junqueras fan l’orni i no volen seguir el camí viable i homologat internacionalment de la DUI, només necessiten sumar 68 diputats i a hores d’ara ja els tenen, se suposa que és perquè en realitat no estant disposats a fer la seva feina al capdavant del Poble Català, aquella feina pel qual se’ls va votar. O no volen, o no en saben, o no tenen la determinació i la fermesa necessàries … o en definitiva no són els capdavanters adeqüats. Si és així, els 1.800.000 que varem votar Sí+Sí, haurem de foragitar-los i votar altres capadavanters que com Àlex Salmond no es rendeixin i estiguin disposats a fer una o deu DUIS.

La Declaració d’Independència «DI» de Catalunya,  per a deixar de ser un problema domèstic espanyol i poder apel·lar al reconeixement dels altres estats,  ha de ser per naturalesa «unilateral», o es fa unilateral ” DUI”  o no es fa.

Salvador Molins Escudé, Conseller de Catalunya Acció i membre d’UPDIC -Units per a Declarar la Independència Catalana-.