BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

29 d'agost de 2014
0 comentaris

“Joan Fiveller. Model de caràcter” escrit per Santiago Espot

Santiago Espot: Nou Fiveller defensor de BCN. __ BIC 1952

“Joan Fiveller. Model de caràcter”

A càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

—————————–

Llocs on es va fer la Conferència com a Presentació d’aquell llibre de Santiago Espot:

“Joan Fiveller. Model de caràcter”

(Presentació d’aquell llibre de Santiago Espot)

(Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, 15 d’abril de 2004)

——————–

“Joan Fiveller. Model de caràcter”

L’any 1844 la ciutat de Barcelona va decidir que calia dignificar aquest esplèndid edifici on ens trobem, i el batlle d’aquell moment, en Josep Parladé, va fer construir l’actual façana neoclàssica, que avui és un dels elements formals que més distingeixen la nostra Casa Gran. Segurament, aquest fet per si sol no mereixeria ara la nostra atenció (més enllà de la purament arquitectònica) si no fos perquè amb aquella remodelació, en Parladé i la resta del consistori, conscients de la importància que per a un poble significa perpetuar l’exemple cívic de les seves figures més destacades, van decidir substituir l’estàtua d’una figura purament mitològica com la d’Hèrcules per la d’aquell que va jugar-se la vida en defensa de les llibertats, els drets i la dignitat del cap i casal de Catalunya: l’insigne conseller Joan Fiveller.

La seva famosa gesta va consistir a encarar-se amb el primer rei castellà que la nostra nació va patir amb motiu de la negativa del monarca a pagar els impostos de la ciutat. El desenllaç de l’enfrontament ha merescut unes valoracions històriques com pocs catalans han pogut recollir mai. Des del cronista italià de l’època, Lorenzo de Valla, que va escriure que la seva gesta “fou superior a quantes hom pot llegir dels antics romans” fins a Rovira i Virgili, que va dir que “el seu capteniment ha esdevingut un alt exemple de coratge cívic, d’infatigable adhesió als drets públics i a les llibertats de la terra”. Sense oblidar els mots que l’historiador Robert Hughes li va dedicar dins el seu pregó de les festes de la Mercè de l’any 2000:

“Joan Fiveller, en el seu paper de conseller forçà la comitiva del primer rei castellà de Catalunya i Aragó a pagar els impostos municipals del bacallà que menjaven. Això és un heroi!”

No és estrany, doncs, que els homes que regien la Barcelona del segle xix tinguessin clar el que suposen els arquetipus de patriotisme per a la capital de la nostra nació. Plantar amb pedra picada la figura d’en Fiveller custodiant l’entrada d’aquesta noble casa és la millor manera d’immortalitzar el seu exemple. Un model a seguir, un model de caràcter. I és que ens ho mirem per on ens ho mirem, arribarem sempre a la conclusió que, sense caràcter, no es pot regenerar res. Fins i tot les institucions en paguen les conseqüències, d’aquesta mancança, perquè és allà on es concreta l’acció política dels homes que les governen. O algú pensa que l’antic Consell de Cent gaudiria del prestigi històric que té si en Fiveller hagués claudicat davant l’actitud despòtica d’en Ferran d’Antequera?

No ens enganyem. Des del llegendari Senat romà fins a l’actual Pparlament anglès, les institucions polítiques s’han guanyat una reputació en funció del caràcter que han tingut els homes que les representen. Són ells els qui, amb la seva determinació a l’hora de prendre decisions, els configuren un renom. Si això ho traslladem al nostre ajuntament, haurem de reconèixer que queden lluny els temps, per exemple, d’un doctor Robert. Naturalment, un home del seu caràcter (que va dimitir abans que cometre una injustícia contra els barcelonins) mai no podria tolerar tenir encara en el solemne Saló de Cent d’aquest edifici una placa que honora el tirà d’en Franco amb motiu del Congrés Eucarístic del 1952. Perquè al marge de la ignomínia que suposa per a la memòria dels milers i milers de barcelonins assassinats per aquell monstre, jo em pregunto la cara que han de posar les personalitats estrangeres que sovint visiten aquesta històrica sala tot veient un govern municipal socialista que no ha tingut la decència d’esborrar el nom d’aquell que va voler aniquilar-nos. Com tampoc un ajuntament amb caràcter no permetria que es perpetués el franquisme a través de mantenir el nom de carrer Ferran, que va substituir al de carrer d’en Fiveller quan Barcelona va caure el 1939.

En efecte, la manca o la feblesa de caràcter dels nostres dirigents ens comporta aquestes nefastes conseqüències. Aleshores, no ha de sorprendre que el poble es pregunti com diantre podem aspirar a alguna cosa important si els homes que ens representen no tenen ni el coratge de treure o posar una simple placa per restituir-nos la dignitat col·lectiva. És per això que vull demanar-li al senyor Jordi Portabella, que és al meu costat i que ha tingut la deferència de presidir aquest acte, que com a representant de la ciutat de Barcelona i també com a descendent polític d’un altre model de caràcter com ho fou el president Macià, col·labori a restablir la bona imatge de la nostra capital tot fent esborrar la placa franquista del Saló de Cent i tot restituint-li el carrer al nostre admirat Joan Fiveller.

D’altra banda, senyor Portabella, ara que la nostra ciutat s’ha declarat antitaurina (cosa que no ens desagrada perquè, a part de demostrar que els barcelonins som gent civilitzada, col·labora a desempallegar-nos d’un dels símbols més tronats de l’espanyolisme), seria lògic que el seu partit, ERC, conseqüent amb l’independentisme que diu defensar, el concreti i presenti en el plenari municipal la moció que cinquanta dos ajuntaments catalans ja han aprovat i que exigeix al nostre Parlament la convocatòria d’un plebiscit on tots els catalans puguem respondre amb un sí o un no la pregunta següent:

“Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa bo i separant-se d’un Estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?”

Perquè es podria donar la grotesca i patètica situació que el govern del nostre cap i casal salvi abans els toros que el dret democràtic del poble català a triar el seu futur polític.

El nostre esdevenidor, per molts pegats federalistes o plurinacionals que hi vulguin posar, només té dos camins: mantenir-nos dins l’actual estatus colonial o bé independitzar-nos. Tres-cents anys d’obligada pertinença a l’Estat espanyol és un període suficient per poder valorar el que més ens convé. A més, estic convençut que els catalans sabrem, arribat el moment, defensar els drets d’aquesta terra que tantes vegades ens han esclafat. I per sobre de les nostres claudicacions, traïdories i febleses internes sempre surarà l’esperit insubornable i el caràcter dels Fiveller.

Moltes gràcies.

Santiago Espot,   President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

 

(Discurs publicat al Llibre: Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!