BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Espanya té moltes cares. Aquesta ha estat històricament la seva fórmula per mantenir-se encara mínimament dempeus després d’anar històricament  fracàs rere fracàs. Sempre hi ha algú disposat a salvar-la amb la disfressa que calgui. Colpistes, revolucionaris, il·lustrats, capellans… n’hi ha hagut de tota mena. Tots ells portaven alguna crossa que dissimulés la seva autèntica intenció final. Els colpistes l’ordre, els revolucionaris la justícia social, els il·lustrats, el progrés i el capellans la religió. D’Espanya ho qüestionaven tot: les lleis, els polítics, l’economia, les institucions, la forma de govern… Tot, menys dues coses: la seva unitat i mantenir Catalunya sotmesa.

Evidentment sempre han necessitat catalans que hi col·laborin. Alfons XIII va tenir el seu Cambó, Franco el seu Porcioles, Juan Carlos I el seu Pujol, o Gonzàlez el seu Raventós i tot el PSC al complet. Ara, els protagonistes van canviant i agafen formes diferents aprofitant els moments de crisi econòmica i social. El darrer intent s’anomena “Podemos” i també vol salvar Espanya. Però com que muntar una sucursal catalana en aquests moments no seria ben vist perquè Catalunya viu instal·lada en el debat independentista, ha aparegut una nova alternativa anomenada “Guanyem Barcelona” exactament amb el mateix discurs dels de Pablo Iglesias, qui  ja va dir que Ada Colau seria una magnífica ministra de l’habitatge… espanyola, és clar. Casualitat?

Just un mes després de la irrupció amb 1,2 milions de vots a tot l’Estat de la formació que, diuen, recull l’esperit del famós 15-M ja tenim la versió catalana. La seva aparició pública ha estat de traca i mocador amb un tractament exquisit per part dels grans mitjans de comunicació de casa nostra. El primer espot electoral gratuït el van tenir la mateixa nit de la seva presentació quan el programa .CAT de TV3 va dedicar-li a la seva candidata in pectore gairebé tot el seu temps. Així sí que podran dir que faran una campanya electoral “popular” amb quatre rals.

Donant un cop d’ull al seu manifest fundacional podem constatar que ningú pot estar en contra del que diuen. “Promoure a honestedat dels governats”, “posar fi a l’acumulació de càrrecs”, “establir mecanismes efectius de control dels responsables públics”, “consultes vinculants” o “plantar cara als lobbies financers, immobiliaris o turístics” són coses amb les quals només estan en desacord els membres i beneficiaris de la partitocràcia actual i l’oligarquia que els marca el pas. Ara bé, les seves receptes tant podrien valer per Barcelona com per Albacete o Badajoz. Perquè, de fet,  la capital que ens descriuen no sabem si ho és de Catalunya o de Castella La Manxa. Disparen contra tot menys contra Espanya. Ni rastre sobre els continus intents espanyols de deixar la llengua i cultura catalanes com una relíquia del passat, res sobre l’espoli econòmic  que pateix la nació i del qual Barcelona n’és víctima directa, , silenci total sobre les campanyes d’incitació a l’odi contra Catalunya,… en definitiva, totes les receptes estan adreçades a fer una nova Espanya com la que volen els “compañeros” de la Complutense de Madrid.

Amb tot, i com que la gent està farta del filibusterisme i la hipocresia dels partits actuals, és molt probable que tinguin la seva parròquia i facin perillar cadires que fa molts anys que no es mouen de lloc. També és probable que aconsegueixin fer creure a molts catalans la seva cínica premissa que diu que votar per decidir si volem remodelar un carrer de Barcelona té la mateixa importància que votar si volem ser o no una nació independent.

Per molta retòrica revolucionària que gastin el cert és que no hi ha cosa més retrògrada que voler mantenir i salvar una entitat política degradada, corrupta i inoperant com ho és Espanya. Exactament com van voler fer Cambó, Porcioles o Pujol.