Si seguís la pista de carpetes i arxius, aquesta història de +amor encara ha passat per tants llocs....., deixo el recordar-los per una altra moment. Si seguís les contrasenyes, ara domina un adéu gent, que vull poder canviar. Si prengués com a referències hashtags trobaria bons elements, sí, i si prengués com a referència els dibuixos, m'hauria de lamentar per seguir plantada, i repetiria que, que al 2004 era prou clar. I en tot cas repetiria també que tinguem present el 28 de juny de 2010 com una altra data a anotar,la recordes, oi?
Que l'amor ens torni a fer lliures.
Et vaig dir fa molt ... estimat, adéu. Perquè veia "que ja no és que no puguis ni pensar-hi, ni parlar-ne, ni veure'm, ni escriure, sinó que és que no ho vols."
.....mentre res no canvï, deia. Per la meva part faig ara una proposta, fruit d'aquesta història de +amor encara en quatre temps, i com a darrer gest: vine a veure'm que tinc fred.
La història del 2009 acabà en un prec perquè afinéssim i tinguéssim encert. Va ser molt dur aquell hivern després de l'abandó de bona part de la pinya, i més encara ho va ser després del segrest de l'esclat del 10 de juliol de 2010. Molt adolorit i de tensions insuportables. Ha estat dura la suma de moments en que he sentit que et sobrava. Però també en alguna ocasió m'has dit: t'espero.
També vaig pensar aleshores, abans del canvi de detonant: Pot ser passi que els teus missatges no m'arribin, o que ho facin mentits, com ara mostra el #jocompto que arrencà el sant Pere passat, si no recordo malament, o desdibuixats, encara, encara! M'acomiadava així, i al finat et demanava: (Quedi com apunt, no fos cas.) Avisa'm quan guanyi l'amor.
El cor està bé, segueixo molt cansada, si vinc jo ara em sembla que serà per acomiadar-me de tu, i no vull fer-ho. Vine a veure'm, estimat.
Ja m'estava imaginant el tacte, el respir, i el què esperava em reconfortaria. Sempre ho fa. I obro un correu que em duu a l'Albada de llibertat. Com et comentava a l'obertura, pensava que m'havia oblidat d'estimar. Però s'ha disparat el cor. A veure......., a veure.
Ho anotava l'11 de setembre de 2007. Vaig respectar aquest compromís, i varem arribar a fer l'amor, de tant en tant. El desig de saber de tu, de conèixer-te, del teu cos, de tu tot sencer, era vell, però no de gastat, sinó de durada. El pas va permetre d'esbandir una mica més els intents d'encaixonaments, cepillaos, distorsions, amenaces d'explicació, passejades, abusos varis, pors, negacionismes i altres amenaces. Atendre el desig ens va fer possible trobar-nos, un plaer. Els abusos verbals i els atacs a la llengua foren tant bèsties que aquell estatut.... Saps que per no predre'm vaig haver de rellegir-lo en anglès de tant que es va arribara corrompre el llenguatge, de tant que es varen arribar a embrutir mots, observació, enteniment, i discurs polític? I quan arribà la sentència, després d'anys de tortura constitucional i d'altres variants, quan pensava que ja s'acabava, que ens alliberavem i ens podriem trobar, ve el segrest. Ho saps, oi? Podem, i ho hem de fer. És per això que no ens veiem fa temps, és per això que fa uns mesos desespero.
Ep, i ara que sé que Els Segadors neix d'una cançó eròtica, encara m'agrada més haver-te dit en una ocasió..... De quantes ganes en tinc de fer l'amor amb tu. I pren més sentit, encara que espero no sigui efectiu mai, aquell intent de comiat en què et deia, a l'agost del 2010: ....m'agradaria haver-nos acomiadat, per exemple, fent l'amor al mar, sí, però pot ser fer l'amor al mar no pugui ser-nos un adéu.
Cal regar la terra. També estimar-la.
T'estimo, i no vull acomiadar-me de tu. Ara queda poca estona de llum, però vaig al bosh, a tocar la terra, a respirar, a prendre força pel quart moviment. #joBosch Fins després.
Varem passar de la necessitat de pensar en tu al desig de pensar-hi, tot un avenç, un respir, un triomf. Amanit, però, d'un llast, foscors, dolors i problemes impressionants. El desig de pensar en tu l'acompanyaven per una banda amenaces...... si hi parles, et farem mal, li farem mal, si mostres que l'estimes l'atacarem a mort. I jo vinga a sentir-me culpable de pensar en tu!
En un límit només podia guiar-me per les contrasenyes. Vaig passar uns anys en que només podia recordar i prendre com a referència les contrasenyes. Què puc fer jo...., què puc fer jo? zero zero....., endavant, es senzill. I imaginava intelocució, necessitava tant de parlar, de tu, amb tu. Però m'havia d'aguantar, era com si algú n'hagués robat fins i tot la possibilitat.
Això va provocar una situació en que no podia escoltar tampoc el meu nom sense un patiment insuportable. I si el sentia m'encongia i angoixava com si alguna estranya vergonya m'envaís. Em sembla que era el mateix període en que si algú es dirigia a mi, em feia salts el cor i pensava que em podia morir d'aquest efecte, de gust, de parlar, de la fi d'incomunicacions.
Ja coneixia aquests previs de voler esborrar algú del mapa...... I el teu nom, saps que m'hi vag trobar fins i tot amb casos en que la necessitat de memòria feia risc de confondre't amb algú que es presentà amb el teu nom? I em saltava el cor si et veia, per exemple, al nom d'un carrer, d'un lloc, d'una notícia. I tenia tantes ganes de veuren's!
A finals del 2009 teniem molt bona llum, i ja n'hi havia hagut més d'un moment clar, abans. Tinguem-ho present, que és bo per la salut ambiental, i per la confiança. Recordes aquesta declaració: No hi ha demà, si no ets amb mi, acaronant-me, pot ser besant-me, i tot a plena llum?
Ostres..., recordes quan no podia ni pensar en tu? No podia, i en tenia necessitat. Era necessitat, necessitava pensar en tu a risc de perdre'n la consciència i d'ofegar-me. Era necessitat de poder pensar per a desembolcallar-te. Eren de mena, i tant forts embolcalls i foscors, que en tenia necessitat de fer-ho senzillament per no acceptar certes bestieses. Era necessitat de fer-ho per no claudicar davant el que feia pudor clara d'abús de poder i de confiança. Era necessitat de pensar en tu per engegar a pastar fang unes imatges interposades entre nosaltres, que no podien ser més que fruits d'aquells abusos. Criteris, referències, acompanyants? Confiança per petites experiències, tria, estima, respecte, necessitat de pensar, i un amor. Ho recordes? No sé, pot ser no, no sé si això t'ho havia explicat mai.
Com és que no podia ni pensar en tu? Què hi ha implicat en una dificultat o impossibilitat d'aquesta mena? Fa un poc ja que ens podem comunicar, encara que fa molt que no ens veiem. Què farem?
T'estimo. I el cor s'ha disparat fort, després de la obertura i aquest primer, anem ara pel segon moviment.
Anotava també fa uns mesos, cercant manera de plantejar aquest apunt: "Puc fer uns recorreguts diferents, a partir de diferents consideracions. Puc seguir, per exemple, les contrasenyes, o les carpetes i arxius, i els seus noms, o puc seguir determinats dibuixos, els hastags de twitter que he necessitat o servit com a expressió, o determinades sensacions." Referències.
I s'anava allargant....., en temps i en espai. He trobat una sorpresa que us presento.
Jordi #Bilbeny i companyia, us faria un petó ben fort si ara us tingués aquí al costat! http://www.youtube.com/watch?v=Am1HzSX4UMg&feature=colike
També és un plaer, d'entrada, canviar el detonant. Anotava fa uns mesos que hi ha casos en que (si és menester aquest element) és indiferent quin un sigui, i que hi ha casos en els que és molt important.
Així que a l'anterior, n'afegeixo una altra, de satisfacció: el canvi de detonant. Aleshores es centrava en l'acció, en un exemple límit perquè sembla que estem una mica idiotes, el de les diferències entre que et matin o et matis. Que pot ser ja tenim clar que és una questió de supervivència? Ho expressa prou gent, i no podem permetre que frivolitzin els dels contes d'eternes renaixences....., d'altres eternitats, ni tampoc deixar que algú coli cap desdibuix.
"una abraçada, te la envio poc convençuda de que arribi, o més aviat de que arribi amb una mica de cos.... quan jo el voldria tot! :) Perquè ja no ho recordo, ja no recordo una abraçada o petó teus, ni meus, ni contactes més íntims. Bé, si que en tinc de records, però fa un temps són imatges, sense cos, i cada estona més i més fugisseres. Ep, però no pel pas del temps, això ho tinc comprovat.
I el que podria explicar, i dir aquí,..... però que no trobo la manera de fer-ho perquè no li afectin distorsions, i amb garanties de no obviar coses que trobo importants, i de no negar o fer veure que no hagin passat coses que han passat.
Havia desistit, però pot ser ho tornaré a intentar. Tinc pocs dies, perquè no aguanto un altre hivern així."
Em poso (o m'hi poso, com s'ha de dir?) a les seves mans, poeta, poetes. I, vist la força amb que m'ajudà Bilbeny en la història d'amor, ho faig confiada d'aconsseguir endreçar i provar una segona simfonia en quatre temps. uau! li he respost a en Jordi Bilbeny pel regal. I després, com heu vist, ho he piulat a twitter, per compartir-ho. Tot un repte per mi avui.
Bé, canvi de detonant, donat per fet la consciència del dit abans. Sí, l'esperava, l'esperava! I també el cercava, arreu. Em preocupa que estic encongida, una mica (molt?) perquè ja ho he intentat més vegades en aquests dos anys, i en previs. També m'amoïna que sigui massa posa cosa, estic cansada, massa carregada de problemes, i amb poca salut i a més, retallada. I cal afegir que tinc hores. A banda d'això, la resta serà afegir-ne, de satisfacció, bo. Pensava que m'havia oblidat d'estimar. Però s'ha disparat el cor. A veure.......
Senyores i senyors músics, espectadors, periodistes, polítics, artistes, ciutadans, catalans, ara, després d'aquesta bona simfonia en (de?) quatre temps (ai, quatre moviments), què toquem? :-)
"(...) Per acabar de convèncer el que encara no ho vegi clar, en Joan Sala diu
que això no és nou: "Des de les publicacions de la generació beat,
passant pels fanzines punk i per l'estació de ràdio americana WFMU que emet des del 1998 sense publicitat, gràcies a les donacions dels seus oients. Tota aquesta gent ja feia micromecenatge, ara amb la nostra plataforma, posem més fàcil la interacció entre els creadors i el seu públic a través de la xarxa." "
Verkami és 'crowdfunding', una nova manera de finançar grans idees i creadors independents.
verkami: un punt de trobada entre gent amb idees, projectes interessants i usuaris amb ganes d'ajudar a tirar-los endavant.
L'apunt el vaig fer amb la intenció de presentar aquest espai a qui interessi, i alhora comprometre'm a proposar un projecte. Fa unes setmanes rondava de nou per la taula allò que en deia que, que, que l'any 2004 ja estava prou clar.
"Ets massa transparent (!)", 2004
Un projecte aturat, travat, i parat per mi per manca d'espai, de caliu, i de la possibilitat de dedicar-m'hi de ple (qüestió de prioritats, o destorbs, o embolics). També per tota una sèrie de problemes. Un projecte al que deia adéu el 26 d'agost de 2010 després d'un altre intent, un altre intent.
Un treball que em persegueix i que segueixo perseguint. Que recull un recorregut d'uns 10 anys (1994-2004) i que s'acabà de forjar en la decisió de respondre-hi fort a una amenaça i d'acceptar una encaixada de mans, uns lligams entre dibuix, pensament, els meus treballs i uns compromisos.
Arrel de la frase "ets massa transparent" com a amenaça més o menys subtil, acostumo a respondre-hi:
("Planos" 1996)
- Primer, que ni parlar-ne d'acceptar l'amenaça, expressat definitivament en: (!) Això és el pas que quedà clar al 2004.
- Segon, em poso a la feina de detectar i desfer embolics, a mirar i assenyalar les confusions que tenim muntades sobre la transparència, les amenaces, la expressió, els tractes. N'he trobat de confusions curioses, com ara qui es pensa que la transparència és anar despullats, o qui els hi col·loca idees de transparència confosa amb manca de privacitat absoluta i uns quants embolics més a a problemes de claredat versus foscor. Aquí es donaren la mà dibuix i pensament en el projecte (per afecte i per pervivència de la consciència). La pretensió és poder pensar-hi tranquil·lament i anar endavant amb uns dibuixos que arrenquen de "Planos" (1996), un treball que em duguè a estudiar filosofia (UdG 2003).
- També m'interessa per aquí el concepte i idees sobre la transparència en el pensament i la filosofia. Aquesta és una part del projecte, i l'altre és la plàstica.
Han passat uns dies de la piulada al twitter que em dugué la notícia del naixement de Verkami. A banda d'atendre amb intensitat el que està passant amb Wikileaks, i després de poder arribar a un mínim que em veiés amb cor d'abastar, vaig presentar-ne proposta, bé! Ara estic enllestint la edició.
El teu projecte Ets massa transparent (!), recobrament. ha estat acceptat. Ara ja pots editar la teva pàgina de projecte aquí.
M'hi poso. És bona notícia, i molt d'entrada ho és l'amabilitat. Són detalls importants, perquè m'ho fan més fàcil. Són ingredients de compromís i de possibilitat d'expressió tranquil·la, en pau, lliure. Possibilitat d'expressió.
I heu de saber que encara que s'acumuli la feina, i ens aquests menesters que explico, i he alentit apunts sobre el que passa amb Wikileaks, continuo plantejant:
Obertura.
Així que a l'anterior, n'afegeixo una altra, de satisfacció: el canvi de detonant. Aleshores es centrava en l'acció, en un exemple límit perquè sembla que estem una mica idiotes, el de les diferències entre que et matin o et matis. Que pot ser ja tenim clar que és una questió de supervivència? Ho expressa prou gent, i no podem permetre que frivolitzin els dels contes d'eternes renaixences....., d'altres eternitats, ni tampoc deixar que algú coli cap desdibuix.
