Oh, si un adéu d'amor fos pols d'un camí sense espai pels retrets, sols un pas més pel bell do de seguir en l'intent, en l'antic intent d'estimar i somiar de sempre, per sempre i sempre lliurament.
Oh, que no acabi mai el teu pas per mi ni aquest joc dels sentits que ara ens fan senyals d'un amor tan dens, rar entramat de por i desig d'enllà...
Oh, si un adéu d'amor fos encara amor, per sempre, de sempre i sempre lliurament.
Si fos pols d'un camí, celebraria que ho haguès estat, de camí, de pols, d'amor. Es queda en poc més que desig, però. Ja ho veiem. I anys i panys de moltes altres coses, i segles.......
...alternativa és seguir apagant-me, més i més, i poc en queda, i tinc una salut molt dolenta, que m'ha deixat sense força ni alegria, i problemes d'altres menes, com de transport, de comunicació, i més.
.....m'acomiadaré avui, sí. I ho faré amb distància, perquè em sembla que així serà més amor i menys dolor.
Oh, ha passat a dominar unadéu gent, que volia poder canviar. Però ara estic moooolt cansada, ni el cor no té aire. Haig de marxar, haig de trobar algú qui estimar, uns minuts si no poden ser més, abans no mori, si res en queda.
Una abraçada, a distància, pobra, cansada, i molt trista, no tinc res més, o no ho sé trobar.
Em recorda..., quasi "igualico" que el que anotava el 14 de gener de 2005:
Feia 14 dies que escrivia per la xarxa, comentava:
"Ho va dir clar Rodriguez Zapatero, va informar que el pla es debatrà i es rebutjarà. Però aleshores no hi ha debat. Jo el què veig és que hi ha coses que són de tal manera que, només parlant sobre elles solucionem qualsevol problema; i que aquí aquest és el problema. I en el parlar el que veig és que hi ha moltes persones amb por, no només a posar-se a parlar, sinó de tenir quelcom a dir."
Pintaven estels, però guanyaren monus, llàstima. Va ser així per
lamentable ús i èxit de les lletanies d'empresonament tradicional #llast 2 hours ago
Pintaven estels, però guanyaren monus, llàstima. Part de culpa és de
l'ús i èxit del model espanyol d'honor, una tradició miserable #llast
Del model d'honor fals, una pífia que conreen alguns: "hem de recuperar
la dignitat", diuen, però dirigint els trets amb el cul. #llast
Pintaven estels, però guanyaren monus, llàstima. Va ser així per
lamentable poder i dominis, encara!, dels abaixacaps i retiramirada #llast
Pintaven estels, però guanyaren monus, llàstima, pels èxits del fosc
poder i dominis de negociets, concessions, i gràcies reials #llast
Pintaven estels, però guanyaren monus. Va ser així el la seqüència:
vestir de monu, marejar, segrestar, empresonar, matar, el 10J #llast
Pintaven estels però guanyaren monus, perquè hi ha massa gent que o no veu o no vol veure la diferència entre escenari i món #llast
Pintaven estels però guanyaren monus, perquè hi ha massa gent que ha jugat brut amb els esdeveniments, el canvi, i els mots #llast
10J DEP, i ja estem espavilant amb altre camí i forces, que per aquí el que hem fet és carregar-nos de nou llast en lloc d'abandonar els vells. Vull dir, que no s'equivoqui ningú pel fet que hi ha novetats, la novetat en sí no és ni bona ni dolenta, però pot fer-ho o fer-li-ho veure a algú que vagi despistat, drogat, col·locat, carregat i posicionat de calmaconsciències.
No hi ha manera, cardats, sense els girs d'obligada exigència, entretinguts contra els menesters i feines acumulades, i encara hi ha qui riu la gràcia de que se'ns passegin, frivolitza l'horror Aznar i/o juga brut amb els condicionals i el temps. Així no hi ha manera. No hi ha resposta. Millor no tenir plans, no desplegar, perquè servirien a fer més fort l'empresonament. Espavilem gent! que pel món s'està guanyant tota una lluita contra els "no passa res" i els engalips polítics i de poders en joc.
- "(...) Suposo que els no independentistes igualment voldreu el millor futur pels vostres fills, oi?"
R - "(...) Us dessitjo lo millor, però jo no penso així."
I comento:
són bons desigs. Lleó, ostres, vaig viure
mesos d'estiu preciosos quan era petita a Quintana del Monte
(Valdepolo). Fa uns quants anys em vaig plantejar d'anar-hi a viure. I,
amb molta relació amb el què parlem, fa una temporada em vaig
tornar a plantejar el mateix, però ara en un sentit d'emigrar, de
marxar perquè no es pot viure quan t'ataquen en coses tant bàsiques. Per
dolor i per economia. Però aquí hi sóc, perquè deu d'haver un boig amor
que em manté, no ho sé. Perquè estic cansada, esgotada, i també
enfadada. Aquesta situació es manté en i per una colla d'enganys.
Enganys de malviure, i contra els que estic compromesa d'ençà tinc
consciència. És llarg..., no vull atabalar. Només volia fer agraïment, gràcies.
Per quines raons us penseu que s'utilitza la incomunicació com a eina de tortura? I d'incomunicacions n'hi ha de diferents menes, i una significativa en l'actualitat és provocada per desinformació i falsejaments de la història, per exemple.
Podem entrar en discussió una altra estona sobre fineses de veritat i mentida, però ara no cal, pel què ens interessa és suficient pensar en casos com que si ahir no vaig anar al cinema, quan afirmo o explico que hi vaig anar, estic mentint, dic mentida. I també es veu clar que no puc recordar que vaig anar al cinema si no és que ho hagi fet.
Les mentides no es recorden, aquesta és una idea que persegueixo fa un temps, penso que és bona pista, i que pot ajudar a entendre la nostra situació i alguns problemes que genera la desmemòria i el falsejament de la història. Que en el nostre context podem estirar (de manera preocupant i d'urgent atenció a parer meu) fins al que tenim davant dels nassos.
Bé, tornant als comentaris, contrasten amb el mal costum que tenim d'escoltar-nos insults i permetre atacs sense rèplica, ni resposta, ni canvis substancials d'actitud. No dic que no hi hagi avenços i coses ben bones, però vull assenyalar que això hauria de ser la normalitat, i que hi ha massa caps amagats sota l'ala, i massa fer veure que..., que no passa res.
Bona recomanació, obervació, i molt interessant, i adient, en Salvador Cardús a l'arrencada de la renovació de Criteri:
"(...) Ara, més que no pas quedar aclaparats pels entrebancs, cal coratge per
prendre nota dels fracassos, orgull per fer valer els èxits
indiscutibles, i astúcia per preparar els passos següents."
"(...) el diari El País va organitzar un debat a ESADE sobre wikileaks al qual
em van convidar a participar. Ara ESADE ha penjat en vídeo el debat
sencer. Hi ha també Esther Vera (Cuatro) com a moderadora, Lluís Foix
(La Vanguardia), Marta López (El Periódico), Carles Capdevila (Ara) i
Vicente Jiménez (El País)."
Comento:
"He deixat passar uns dies, però no se m'ha passat, ni la emprenyada ni la preocupació.
Vaig mirar-me el debat amb esperança i contenta pel que em semblava una reacció important.
Però
només tu anomenes un dels principals problemes: el de la persecució i
atacs a Wikileaks i Assange, que passa desapercebut i ni es comenta. I
no li vaig trobar gaire res de bo. El detall, però que tampoc es va
desenvolupar, que assanyalà l'Ara també és important.
De molt dolent i
sobrer vaig trobar: excés de bombo i lluiment d'un El Pais que no veig
seriós, les preocupacions de sauri de La Vanguardia, i una mena de
candidesa intolerable i irresponsabilitat manifesta d'El Periodico.
Vaig
trobar a faltar un element esencial: el paper que els mitjans jugueu en
la desinformació i en la lamentable situació d'estupidesa general que
patim, i que explica que els governs (i altres poders en dança) puguin
assassinar i fer bestieses impunement, i tothom ben entretinguts."
Anotava abans que: El primer dia de gener de 2005 vaig començar a escriure a la xarxa. Pocs dies després comentava:
(...) Jo el què veig és que hi ha coses que són de tal manera
que, només parlant sobre elles solucionem qualsevol problema; i que
aquí aquest és el problema. I en el parlar el que veig és que hi ha
moltes persones amb por, no només a posar-se a parlar, sinó de tenir
quelcom a dir."
Al setembre de 2009:
El 31 de juliol de 2010 ho tornava a intentar:
Ara veig notícies que parlen de que volen encausar a Julian Assange en el "Guantànamo anglès", diuen. I espero que no ens quedem tant amples. Fa dies que hi ha juristes cercant manera de muntar un encausament contra Julian Assange, això ja ens ho coneixem força, oi? I segueixen parlant d'una llei dels EUA de l'any 1917 sobre espionatge, per exemple.
Penso que ens ho hem de mirar atentament, i que si acceptem aquestes bestieses que pretenen els qui estan perseguint Assange i Wikileaks, és que estem ben fotuts. Com deia, espero que no badem. Cada dia és més greu que no hi hagi posicionaments públics clars, per aquí hem de ser molt exigents, també.
T'escrivia (el 16 de març de 2005), com ho porto fent fa uns 11 anys (o pot ser més), d'escriure o dir alguna o altra cosa en situació de: ho haig de dir, això ho haig de dir malgrat i malgrats.
Malgrat i malgrats, malgrat em senti estúpida, malgrat em sembli
estrany, malgrat amenaces, malgrat manques de resposta; i n'hi ha malgrats força complicats i de ben bèsties.
A partir d'un determinat moment (diria que també ens podem referir a determinats àmbits), el ho haig de dir no té suficient amb prendre'n nota i guardar-ho, sinó que el que digui ha de formar part d'una conversa. De la mateixa manera que em passa amb els dibuixos: hi ha treballs que arribat un moment haig de trobar manera de compartir-los, de fer-los públics. És una necessitat expressiva que cal satisfer si és que vull espai per a continuar treballant, i per intentar una conversa.
Aquell març acabava la carta assenyalant una urgència:
"Encara no puc explicar-me millor, i no vull atabalar-te. Necessitava parlar per a poder fixar aquestes idees. I em decideixo a escriure't, malgrat tot, per la força d'aquesta idea:
Crec que l'oblit que es deu a no poder parlar necessitaria urgentment d'una categoria pròpia."
És curiós, he trobat curiós el fet que, en rellegir la carta, recordo clarament les coses a què em refereixo, recordo moments, fets, persones, problemes, recordo de què parlo malgrat, com et deia, estigui mal explicat.
La urgència continua vigent. Aleshores ho vaig plantejar com una reclamació lligada a una incomprensió d'una determinada necessitat humana: la parla, en aquest sentit concret de parlar-ne, i també en un sentit de comunicació, més ampli, de mès abast. Una reclamació lligada també a la memòria, a la experiència i al que contemplem o no de com funciona la memòria (necessitats, garanties socials, diguem-ne, com a un àmbit, i reclamació de parar atenció al que intuïa com abusos de teories i explicacions que ens fem contra la pròpia experiència).
En parlem, d'aquest problema, d'aquests problemes? Estan lligats a la llibertat d'expressió, que hem de defensar, cosa ben greu. Perquè és clar que sempre cal vigilància, segur; però és que estem en situació de manifests atacs contra aquesta -considero- necessitat, estem en situació de confusió d'aquesta llibertat amb una atribució impressionant que polítics i altres líders arriben a dir, ben clar: dret d'engany, d'enganyar.
Estan lligats a detalls com ara: d'això no se'n parla, tu calla, a intoxicacions, dominis, predominis, a assassinats de periodistes, d'escriptors, a amenaces a uns dibuixants des d'una religió, ..., a amenaces d'explicació, a lamentables cantarelles d'èxit, o la persecució intolerable a Wikileaks que estem veient aquests dies, a silencis intolerables al respecte, que fan que arribi a ser impossible parlar mínimament sobre alguna cosa. També hi ronden per aquí inèrcies de condescendències que fan que encara es jugui a normalitzar la persecució de qui és "rar" o qui s'hi enfronta a segons que. A veure si espavilem.
El primer dia de gener de 2005 vaig començar a escriure a la xarxa. Pocs dies després comentava:
(...) Jo el què veig és que hi ha coses que són de tal manera
que, només parlant sobre elles solucionem qualsevol problema; i que
aquí aquest és el problema. I en el parlar el que veig és que hi ha
moltes persones amb por, no només a posar-se a parlar, sinó de tenir
quelcom a dir."
