"(...) Fa només qüestió de mesos jo assegurava en aquest bloc –i natuarlment no
era pas l'únic– que la independència era al centre del debat. Alguns
il·lustres socialistes se'n fotien i em deien que ja m'agradaria, que
confonia desitjos i realitat. Ara, però, les negretes demostren que tots
s'hi estan posicionant. I com és que ha passat això? Doncs perquè al
llarg de l'any molts de nosaltres hem anat dient, allà on l'organització
d'una consulta ens ho ha permès, que volem la independència. Cada vot
era com un ocell al vol. I un ocell enmig del cel fa bonic; un estol fa
goig; mig milió impressiona i fa pensar. Dos milions aclaparen.
Diumenge #votaindependencia. I prepara't per veure'n la utilitat."
Ja ho vaig agrair d'inici, i, quan expliqui com va anar hauré de començar per dir que #votaindependencia em va salvar la vida, si és que ho sobrevisc.
Clar que sóna fort, és que ho és, de fort! D'on surt aquest vici dels suavitzadors permanents?
Continuem, no calen detalls, ara no és interessant, duia una bona temporada en que cada nit desitjava morir-me, tranquil·lament. Això perquè veiem també que hi ha coses que per molt que les desitgis, res, que en moltes coses el desig n'és condició necessària però no suficient, que cal passar a l'acció.
Catalunya sense partimentes, hauran d'explicar que #votaindependencia et va salvar la vida, sense suavitzadors ni calmaconsciències ni així.
Una abraçada, Xavier Mir, una abraçada, equip de #votaindependencia
Afirma que no hi ha cap argument en les lleis internacionals que prohibeixi la independència d'un país
En una sentència que encara s'està llegint ara mateix la Cort Internacional de Justícia, el màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides ha avalat la proclamació de la independència per part de Kosovë.
En la lectura del veredicte la Cort ha deixat clar que no hi ha cap argument en la legislació internacional que prohibeixi la independència d'un país.
Que bé, s'ha acabat un argument pervers, uns quants, que tant mal han fet a pobles, països, persones, al món. I també han de callar la boca d'una vegada els de La Indissoluble i la manca de respecte i reconeixement.
28 de juny de 2010, una altra data a anotar. ... això del principi de la
indissoluble, genial que ho hagin de dir tant clar, fa anys que ho
suportàvem a la ombra......, escolto a la ràdio que fins a 8 vegades
hi insisteixen els magistrats a la sentència perquè quedi ben
anul·lada la nostra nació.
l final, s'ha acabar el període de por, tortura, intoxicació, comèdia, i intranscendència Constitucional. Quin goig poder acabar la sèrie dedicada al TC.
Al matí llegia en Josep-Maria Terricabras: "(...) sembla que, en els propers dies, en passarà, finalment, alguna de certa
transcendència, com és la sentència del Tribunal Constitucional
espanyol sobre l’Estatut del 2006. Serà de transcendència no tant pel
que dirà –això ja ho sabem– com per la reacció que els catalans sabrem o
no sabrem tenir. Sóc dels que prescindeixen d’aquest Tribunal –obsolet,
desacreditat, ridícul–, entre altres coses perquè l’Estatut –retallat a
Madrid i tornat a retallar ara– no és l’eina que necessitem els
catalans. (Cap Estatut no ho és, tampoc l’avortat del 2005, però almenys
aquell era fet pels nostres representants.) Nosaltres no podem parar
fins que ens dotem d’una Constitució com cal, tal com fan els països
normals del món. (...)"
Al President li diria que atengui, que s'escolti bé el que expressarem els catalans a la manifestació. Som una nació, ha dit avui, tindrem autogovern, promet, i ens crida a defensar aquestes coses. Recordi que l'any 2006 varem sortir al carrer amb el clam que som una nació i que no acceptàvem retallades. D'aleshores ençà és una cosa prou clara que l'autogovern de cap manera hi té lloc a l'estatut, i que no és cosa només del TC com vostè ha dit, sinó que d'autoafirmació catalana res de res a l'estat espanyol. Ara tenim clar aquest vell realisme català, i l'hem canviat. I també de la
mà d'una bona superació d'oblits, por i inconsciència.
Vull dir que allà on vostè diu "autogovern-estatut" la gent que m'ha dit ha escoltat el seu missatge hi entén una cosa ben diferent, i ho veurà en el clam de la manifestació que farem, veurà que aquest recull el que hem caminat, vist, treballat i conclòs de manera definitiva amb aquesta ja esperada sentència: independència. És tant evident que les seves pròpies paraules el traeixen, l'he escoltat i per molt que hi insisteixi i ha insistit en que el que defensa és l'estatut, el to de respecte als catalans que li ha volgut donar al discurs fa que el que ha dit sobre el poble, Catalunya, autogovern, autoafirmació, respecte, responsabilitat, etc., la gent que mira al seu voltant ho ha vist clar i li ha entès el missatge: independència, #AdeuEspanya Com a president li demanaria un punt de responsabilitat i que remarqui l'intent del TC de fer virgueries i falsejament de la història i realitat, que la gent tingui clar què està en joc. També penso que li hem d'exigir, sobretot després de les males experiències del seu menysteniment i deformació informativa de la veu i moviment dels catalans del 2006 ençà, que ara no es permeti cap ni un desdibuix, ni vostè com a President ni el seu partit. Ni ningú.
I ha de tenir clars detalls també com ara aquest que assenyala Vicent Partal:
"La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l'autonomia. Com
a país podem optar per indignar-nos però acceptar la situació tot
intentant arribar al mateix lloc per altres vies -que és el que sembla
proposar el president Montilla. Però com a país també podem fer decidir
que el despreci institucional amb que ens obsequia l'estat ens deslliura
de cap pacte, escrit o no, amb Espanya. I ací, a partir d'avui, és on
es bifurquen els camins.
Es bifurquen marcant per un costat la via d'aquells que a qualsevol
preu voldran mantenir-se dins l'estat espanyol i la via dels qui pensem
que avui ja és més sensat i prudent proclamar la independència.
El despreci a la voluntat popular per part de la màxima institució
jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. El
president Montilla intentava aïllar ahir l'atac culpant-ne només al
tribunal i això no és veritat. Si Espanya hagués volgut evitar aquest
xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut
fer, ho sabem tots.
Així que ara ens toca decidir."
Avui dimarts, a les 8 del vespre a la Plaça Sant Jaume amb els amics d'Acte de Sobirania, i el dia 10 ben clar i que s'escolti, INDEPENDÈNCIA.
Trobo molt important el què assenyala Salvador Cardús sobre la història del realisme català, i em sembla fonamental que fem aquest pas:
"ha arribat un moment en la nostra història en el qual hem d'aprendre a
convertir les amenaces en oportunitats, com diuen els experts en
estratègia. I “tocar de peus a terra” ha de deixar de ser l'amagatall de
totes les nostres covardies de colonitzat poruc. Ben al contrari, la
consciència de les limitacions que imposa la realitat actual s'ha de
convertir en el millor argument per voler transformar les nostres magres
condicions de supervivència nacional." (llegiu l'article)
Tocar de peus a terra Ser realista no és renunciar a la independència sinó no perdre el nord pel camí
Del primer vaig pensar que cal mirar a altres nivells del moviment i les consultes, però segueix tenint tota la raó en Cardús en assenyalar la estupidesa, que segur que és més grossa que jo em pensava i veig, els riscos de la intenció que hi ha qui vol donar a les consultes (d'atac a...), el perill dels bufanúvols, i el d'espatllar un projecte tant ambiciós deixant que caigui a mans d'improvisacions o d'oportunismes.
Però sobre la precipitació no hi estic d'acord, perquè el que hem enfrontat amb les consultes crec que tampoc no permetia molt més (no vull disculpar la manca de reacció de pobles i ciutats que pot ser haurien d'haver fet com Sabadell, i aturar-se veient mancances previsibles.) Tot i que em sembla molt interessant de remarcar que algunes precipitacions poden donar aire de precipitació a tot el moviment i feines.
Sobre la IP és que no veig que s'hagi de fer tant ràpid ni precipitat el referèndum. I entenc que no és cosa de precipitació el haver de pronunciar-se ben clar al respecte de cara a les properes eleccions. Penso que si no estem preparats per a organitzar un referèndum d'autodeterminació oficial (organitzar, que entenc és on hi aniria el que assenyala Cardús com a mancances) pot ser hauríem d'acceptar que no estem preparats per a cap elecció.
Com bé assenyala Salvador Cardús les consultes per la independència van de la mà de la democràcia, i de la mobilització i implicació política dels ciutadans, i també de la superació d'oblits, por i inconsciència. Diria que de la recuperació d'una democràcia amb cara, ulls i veu, i de la possibilitat de fer unes eleccions ben informades. I el que planteja Cardús sobre les properes eleccions no veig que xoqui la presència de la IP amb la exigència de posicionament sobre l'horitzó nacional. La IP no és una convocatòria, en això estic d'acord i em sembla molt bo que assenyali el risc d'utilitzar-lo malament. A parer meu una manera d'obligar a pronunciar-se els elegibles i altres poders que encara volen seguir jugant a l'oblit, por i inconsciència, que situa de manera molt clara, i crec que encertada, al principi de l'article. Bon dia, Glòria
La Flama del Canigó abranda avui tot el país "La Flama
del Canigó davalla avui de la muntanya per seguir, des del
Coll d'Ares, una vintena de rutes
diferents que la faran arribar a unes quatre-centes viles de tot el
país. Un any més, el foc, símbol de purificació, il·luminarà tots els
racons de la nit més curta de l'any. Ja sigui amb correfocs o fogueres,
ja sigui amb baixades de falles o rodes de foc, la gent s'aplegarà al
voltant del foc per donar la benvinguda al solstici d'estiu, que es va
escaure dilluns. (...)"
I m'envià desigs de bona Revetlla, i, o callo, o li haig de respondre que tinc mals plans. Sí, si puc els canviaré, i tant...
I a tu, a tu: m'adono per què no vull parlar-te dels meus plans, simplement perquè
és fàcil que t'enganyés i no ho vull fer, senzillament perquè tinc
plans lletjos que crec que miraria de dissimular,
perquè m'imaginava explicant-te plans que no tinc, cosa que trobo ben estúpida i espero no permetre'm mai.
Si no hi ha res de nou que hi afecti, tinc pla d'aprofitar aquest Sant Joan com a final de les notes escrites del 2003 ençà. Ja estic cansada, farta, avorrida de no poder treballar-les, rellegir-les, acceptar o descartar tranquil·lament, sense vicis tronats, sense manies de societats idiotes.... Perquè tinc clar que l'amenaça i la por ja hi han potinejar prou temps per aquí, no és cosa de temps. Hi ha coses que no esperen, que només donarien fruit a una terra lliure. Coses de la mena que, sigui per voluntat o per simple física i química, a una terra submisa o autoritària moren, perviuen a preu de molt i molt patiment, o viuen a preu d'exclavatge.
Em fa pensar en el TC, i els seus plans de vendre'ns joc brut com a deliberació. Diuen que pot ser faran article a article. Comentava l'altre dia que per mi millor que ho fessin molècula a molècula, i que així es passin la eternitat fent-ho i ens deixin en pau.
Sí, em sembla que aquesta és la idea, i nosaltres per feina, que d'altres de més importants tenim que la d'esperar la definició i nova tergiversació de l'actualitat, la vida, els projectes, i la història que ens vol fer i muntar el TC espanyol. I el govern espanyol encara amenaçà ahir que vol dur a revisar la nostra llei de consultes populars. L'espanyolisme no n'aprèn, es dedica més aviat a idiotitzar i a desaprendre, és una ideologia i política de terror. Què fem els catalans? Hi ha de tot, però celebro que domini una resposta ciutadana ferma, que hem mostrat i està en marxa amb les consultes populars sobre la independència i la mobilització de l'independentisme. Resposta que ha tingut recolzament polític i que en va aplegant i aplegant més, i que va rebent i rebent recolzaments institucionals, i retrobaments, i retrobaments. Recolzaments i retrobaments que penso haurien d'acabar en un aplegament tal que el TC dimiteixi en bloc de vergonya i perquè sàpiga que no hi té res a fer. Que no li deixarem possibilitat de colar cap versió oficial ni agenda espanyola. D'Arenys de Munt ençà (o s'hade dir: d'ençà Arenys de Munt?)(i el proper setembre ho commemorarem i celebrarem) per aquí mana l'agenda catalana, pot ser n'haurem de fer publicació per qui no estigui acostumat a observar, planejar, conversar, escoltar, enraonar, decidir o mirar el món fora d'agendes d'oficines de paper. Crec que és tant senzill com això, i que l'acció efectiva es limita a ser honestos amb el que fem, veiem, volem, sabem, podem, podem, passa, i uns mínims de respecte, no cal gaire res més.
"(...) Per tant, encara
que sembli una broma o un joc de paraules, la
independència no es decidirà en el referèndum sinó a les properes
eleccions al Parlament de Catalunya. Si votem, podem. Si votem
formacions que es comprometin a proclamar la independència o a votar
favorablement la convocatòria del referèndum, la resta és deixar passar
el temps i gaudir de la festa. No badem."
–«Que
continuï. Que puguem mantenir el lligam que representa la Flama dels
Països Catalans. Fem molta enveja, hi ha gent que veu la força que
representem i que voldrien disposar-ne. El meu desig és que conservem
això al marge de la política i que conservem aquest esperit català de
convivència i amistat per compartir.»" Jean Iglésis, president del Comité Internacional dels Focs de Sant Joan.
Mèrits i conseqüències de les consultes, més enllà de la participació.
03:23 el referèndum, la independència, ha pres molt de cos en el nostre debat polític. Hi ha partits que clarament s'hi han mostrat a favor, ja, d'un referèndum vinculant, hi ha partits que obertament s'han manifestat en contra, ja, i pot ser ha cridat l'atenció d'una forma molt especial el comentari, la declaració que va fer fa uns dies Artur Mas (...)
05:30 el gran mèrit de les consultes és que han trencat com una mena d'horitzó mental que hi havia a la societat i a la ciutadania de Catalunya de que aquest tipus de coses no es podien fer (...)
Actualització a les 22:31 El "sí" guanya amb un aclaparador 91,51%. La participació ha estat del 13,67%, amb un total de 23.709 vots emesos, que supera la barrera psicològica del mig milió de catalans que han votat sobre la independència.
De tot el que al llarg dels darrers mesos ha
succeït a Sabadell, una de les coses més importants ha estat la Consulta
per la Independència. La gent que no n’hagi format part, que no hagi
viscut l’evolució del moviment, potser no ho comprendrà: ja ho entendran
d’aquí a un temps, quan quedi clar que la situació política a Catalunya
i, és clar, a la nostra ciutat, no és la matexia que era abans que es
posés en marxa la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell. Perquè
en el futur se’n parlarà, d’aquests mesos d’agitació ciutadana.
I és que les coses que han canviat són de les que deixen pòsit. Amb
l’aparició de la Plataforma, per exemple, la indiferència sobre el futur
del país ha desaparegut. Avui, parlar de la independència de Catalunya,
dels seus avantatges o possibilitats reals, ja no és parlar d’hipòtesis
utòpiques. La idea d’un Estat lliure pot ser contemplada com una
possibilitat (i per això n’hi ha que voten que sí) o com un risc (i per
això n’hi ha que voten que no). Però és important constatar que el sol
fet de plantejar la pregunta implica la possibilitat d’obtenir respostes
per a un interrogant fins fa pocs anys impensable i que a alguns, avui,
encara els cou. (...)"
... 
De tot el que al llarg dels darrers mesos ha
succeït a Sabadell, una de les coses més importants ha estat la Consulta
per la Independència. La gent que no n’hagi format part, que no hagi
viscut l’evolució del moviment, potser no ho comprendrà: ja ho entendran
d’aquí a un temps, quan quedi clar que la situació política a Catalunya
i, és clar, a la nostra ciutat, no és la matexia que era abans que es
posés en marxa la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell. Perquè
en el futur se’n parlarà, d’aquests mesos d’agitació ciutadana.
