La Fura i el tirà "Elena Milàixina m’explicava ahir que era perillós de treballar per a la Nòvaia Gazeta, el diari rus que ha vist assassinats sis dels seus periodistes, entre aquests Anna Politkòvskaia. Perillós, però necessari. (...)"
"Aquesta és una situació que no sé com la mantenim. Però que
veig clar hem d’enfrontar. Per dignitat humana, compromís mínim, per
responsabilitat amb els joves i els que encara han de néixer; per acabar amb
les mascarades dels demagogs pseudodemòcrates, etc.
I jo penso fer-ho, i dedicar tota la meva capacitat de
record a aquest i d’altres crims, estudiant com funciona el poder dels mitjans d’informació
i comunicació de notícies; entre altres coses. Hem de pensar en tota una sèrie
de bestieses prèvies a aquest assassinat, i les greus conseqüències que aporten
a la dura convivència en que estem instal·lats.
Aquí crec que ja que aquests líders poderosos –tot i que tirin
tants trastos fora- tenen responsabilitat; els hi hauríem d’exigir. I la responsabilitat
dels ciutadans, que en tenim i molta, podria començar per no fer veure que no
veiem res."
Comentava: Penso que a aquestes alçades de La Historia de España i el problema
espanyol podríem parlar de cove venut. O de podrit cove que ni un peix
pot guardar. De manera que, si ja era fumut allò del peix al cove. Que
expliqui Jordi Pujol quin és el panorama actual. Però més clarament;
perquè no és creïble que no tingues previsió respecte a Zapatero. Jo més
aviat penso que com a partit el que els va portar al pacte era que
podia “sortir” una cosa massa bona per Catalunya i massa dolenta pels
seus interessos privats (de negocis i de poder). El seu partit va anular
la veu de Catalunya amb el pacte de Mas amb Zapatero; aquesta és la
meva resposta al seu cove; i la meva reclamació com a ciutadana a la
seva submissió, i les seves falses histories. Venuts (Tindrem el
Ministerio de Exteriores? Que ens faran internacionals?).
9 de juliol de 2007 "(...) Li explico això perquè se’m fa complicat d’entendre, però entenc, que a
Esquerra, quan ha fet això que en diem treure el cap, o quan a pogut
passar a formar part del govern, se li han anat dient (en forma de
difamació, acusació, retret, insult, etc.) algunes coses que fa vergonya
recollir. Aquest és un primer guany d’aquest moviment que parlem; i
proposo que no ens tallem en recollir atacs indecents, per molt
sentiment estranys que ens despertin."
... perquè recordava que quan en Xavier Mir va iniciar la campanya referèndum és democràcia havia marcat algun moment amb aquest dibuix, i el dibuix havia quedat marcat per aquesta proposta i reflexió. Ara he trobat l'apunt mentre cercava una altra cosa, bé.
Així, al recull del desplegament dels Plans cal afegir de moment un altre apunt, que, a més, és el segon de la sèrie. Del primer (Hem de treballar plegats) de novembre de 2006, passem a:
"(...) El que vull assenyalar és que la informació, la comunicació, i el
paper que juguin els diferents mitjans, són un aspecte bàsic en la
possibilitat d'una vida en democràcia; i de referèndums reals. I que la
poca cura, els abusos en que estem instal·lats, les mancances, les
mentides, les desinformacions, i altres coses més grosses, són
fonamentals per la negació d'aquestes possibilitats."
Aquell dia anotava que volia fer aportació a la campanya Referèndum és democràcia repassant problemes vistos en els darrers referèndums que havíem patit, lligada aquesta preocupació a la de l'amenaça de la tasca periodística. I deia patir, ... si feu una ullada a les campanyes dels referèndums per la constitució europea i per l'Estatut de La Moncloa, em sembla que s'entén què vull dir. Podem afirmar que hem millorat molt en aquests anys pel que fa a la qualitat de la informació, la comunicació, el control i coneixement dels mitjans, i la possibilitat de referèndums i eleccions més clars que aquells. Si no badem, clar. Podem començar per la pregunta: s'acabaran les quotes d'informació electoral, respectarem el criteri periodístic i el dret a la informació?
Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà), el poble més petit de Catalunya, serà la segona població catalana en celebrar el referèndum per la independència després d'Arenys de Munt (Maresme).
...i en sortint de l'examen m'anava preguntant.... com ha anat això?
No ho sé tampoc ara com funciona (que parlin els que en saben d'aquestes coses), però de sobte vaig passar a escriure en català normalment (els apunts a net, treballs, exàmens, anotacions.) Es veu una diferència que em sembla interessant: la que hi ha entre escriure a partir del que altre et diu o explica (quan prenia els apunts) i pensar el què vas a escriure (quan els passava a net i en escriure treballs, notes o exàmens). I deu anar lligada a una diferència entre pensar per a parlar i pensar per a escriure? No ho sé, suposo que sí perquè el català ja el parlava feia uns 20 anys.
Va haver un moment en que detecto un problema: les dificultats creixents que trobava per a pensar, ara en català, tot i que jo l'anava millorant i aprenent més. Lligo caps, i crec que no m'equivoco, entre aquest problema i una de les preocupacions i inquietuds que em dugueren a estudiar filosofia.
Preocupació, lament, desesper, pregunta, necessitat de saber sobre una afirmació que em perseguia, i em perseguia (1993, 94, 95 ...): - S'ha de poder pensar sense patir, hi ha certes coses que s'han de poder pensar sense patir! Ho exclamava i alhora anava cercant respostes, solucions, coneixement, ànims, expressió, perquè volia treure'm de sobre aquell s'ha de poder pensar sense patir, hi ha certes coses que s'han de poder pensar sense patir!
Continuava i continuava l'obsessió, i després de fer la prova d'accés a la Universitat, vaig començar els estudis. I no vaig equivocar la tria, vaig dir-me aleshores.... si més no segur que m'explicaran quines coses hem pensat al llarg de la història a veure si entenc aquests problemes de poder o no poder pensar..... Havia passat per una fase de preocupació i dubte de la meva pretensió, perquè no sabia amb quin criteri podia afirmar que certes coses s'havien de poder pensar sense patir. Però pesava molt la sensació de que oprimir el pensament no pot ser una necessitat ni hauria de tenir justificació. I tenia algunes pistes, encara que poques, de la història. També del treballs amb el dibuix.
Cap al 2003 tinc clares poques coses. Un d'important i bona referència: .... si no puc parlar amb tu és que no he fotut res de bo aquests anys, si no puc parlar amb tu és que no he fotut res de bo aquests anys, si no puc parlar amb tu és que no he fotut res de bo aquests anys.
Feina que ha estat llarga, i d'unes dificultats que em segueixen sorprenent. Un bon temps necessitava pensar en tu, i no podia. No sé com varem quedar atrapats en uns atacs (de distorsió, d'abús de poder), tampoc sé encara com funcionen. Em podien pors com ara la de confondre'm, o la d'idees que em perseguien, com ara que podia provocar-te mal si pensava en tu. O que podia molestar-te, simplement. Ho necessitava com a resposta ferma a un robatori inacceptable, i sovint m'espantava que no ho entenguessis com a excusa. És una història d'amor, ...parlar-hi (si no puc parlar amb tu hauré d'assumir que no he fotut res de bo), ...ni pensar-hi! com a problema, com a amenaça, com a lluita. Després la necessitat de pensar-hi va passar a ser desig, tota una fita! Ho vaig anotar al bloc quan em vaig veure amb cor, també com a compromís, la Diada de 2007: Afirmació. Mai més passarà que et tingui tan a prop i negui el meu desig. I no m'he n'he desdit.
S'entén prou el sentit, mentre no neguem o desaparegui la consciència, deia aquell dia quasi tremolant. Un parell d'anys després, desembre passat, per exemple, podíem anar sumant uns quants èxits..... Una història d'amor: Senyores i senyors músics, espectadors, ...
Anna Politkòvskaia: cinc anys d'impunitats
Moviment del front espanyolista. Perillopsoe.
Rodamots: lligar caps.
En relació a la realitat i esdeveniments hauria de tenir present:
