Al final es queda, o això es diu a hores d'ara. La veritat és que em sembla prescindible que Gabri continuï formant part del primer equip del Barça. No penso que sigui un mal jugador, tampoc un mal professional, però crec que en aquest equip no hi té lloc i l'opció del West Ham londinenc era interessant. És un club històric que aquest any ha tornat a la Premier League anglesa i està fent una bona temporada (ara mateix és novè), i té un bloc interessant amb jugadors joves i amb futur. El porter Roy Carroll, antic jugador del Manchester United, el defensa Anton Ferdinand (germà de Rio; el central de l'United i d'Anglaterra), l'israelià Benayoun(ex del Racing de Santander) o el veteraníssim Teddy Sheringham (amb 40 anys segueix fent gols) haurien estat els companys més destacats del jugador de Sallent si hagués, finalment, acceptat l'oferta dels hummers.

El 1939 el bàndol nacional va imposar-se en la guerra civil, que havien iniciat per derrocar les legítimes institucions republicanes. L'administració catalana va ser abolida i pel dret de conquesta (vam tornar a l'Edat mitjana) nombrosa documentació va ser expoliada i agrupada a l'Arxiu de Salamanca. Bé, és una història que ja coneixeu tots...Avancem 67 anys en el temps. 19 de gener del 2006, els papers (bé, no tots) surten de l'arxiu de la ciutat castellana, tot i els darrers esforços absurds i patètics de les institucions peperes de la ciutat. Bé, finalment la legitimitat democràtica s'ha complert, sobretot gràcies al gran treball de la Comissió de la dignitat. Podríem dir que s'ha tancat un cercle, començat per un militar (colpista, per cert!) fa més de sis decennis. Ara bé, el retorn no ha d'amagar una realitat: s'ha fet tard i les coses s'han tornat a fer malament, com passa gairebé sempre a Espanya.

Un cop més Espanya se sent irritada, ofesa, insultada i denigrada per Catalunya. Que un articulista, fent ús del recurs de l'ironia, caricaturitzi un militar colpista (què hauríem de fer, homenatjar-los????), sembla molt més preocupant que els mitjans de la caverna insultin constantment, sense cap tipus d'argument real, els representants legítims del poble català.

Dissabte va ser un dia històric a la franja de Gaza. Per primer cop, després de 37 anys, els palestins de la franja tenien la possibilitat de creuar la frontera amb Egipte sense superar prèviament els controls israelians. El control és ara de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) i el corredor obert em planteja un dubte que fins ara no tenia: realment Sharon ha canviat i comença a entendre que l'única opció viable és acceptar l'existència d'un Estat palestí que convisquí de forma més o menys pacífica amb Israel?

Sincerament, fa pocs mesos la resposta a aquesta pregunta sempre hauria estat no, però ara començo a dubtar-ho. El desmantellament de les colònies de Gaza (i de 4 de Cisjordània) era un primer gest que semblava complir el full de Ruta marcat per la UE i pels EUA, però sempre es podia al·legar que l'objectiu de Sharon era convertir la franja en una presó, controlada des de l'estat hebreu. Ara bé, el control del punt fronterer de Rafah (al sud de la franja) per part palestina desestima en part aquesta tesi.

Forces dies després torno a escriure al meu bloc. He canviat de feina i ara treballo a Andorra (al Diari) i fins ara no havia trobat el moment per actualitzar el bloc.

Realment algú pensava que la Federació Catalana de Patinatge (FCP) tenia alguna opció de ser reconeguda oficialment a l'assemblea de Roma? Suposo que la resposta és afirmativa, però si analitzàvem els elements fredament hauríem arribat a la conclusió que, per desgràcia, Catalunya seria, altre cop, rebutjada per la FIRS (la Federació Internacional).

Els dirigents de la FCP van actuar molt hàbilment en la cèlebre reunió de Miami, que ens va atorgar l'oficialitat provisional i va permetre "l'heroic" triomf al Mundial B de Macau. Ara bé, per aquelles dates la classe política catalana ja havia vist en la lluita pel reconeixement de la selecció d'hoquei una oportunitat per penjar-se una medalleta. Lògicament el ressò que se li va donar el tema va provocar un efecte negatiu, la reacció furibunda de les espanyes, que veien perillar un cop més la inamobible unitat de la seva pàtria. Per desgràcia, els esforços diplomàtics catalans no van poder aturar la maquinària estatal espanyola i a Fresno va passar el que va passar...

En una societat capitalista els consumidors són cabdals. Gràcies a ells els empresaris reben el capital que els permet invertir, crear nous llocs de treball i seguir enriquint-se. Però, tot i ser essencials en un sistema econòmic capitalista, els consumidors són sempre la part mès dèbil de la cadena i, per tant, els principals damnificats quan es pren alguna decisió polèmica o impopular, com ara una pujada de preus. Dic això perquè la pujada del preu del gas natural (els consumidors pagaran de mitjana un 10% més) repercutirà especialment en les butxaques d'unes famílies -catalanes i no- ja prou escurades a causa de les elevades despeses en alimentació, transport, habitatge,...

El secretari general de l'Energia, Antonio Fernández Segura, ha manifestat que l'increment es deu a l'augment dels costos del gas natural en el mercat internacional, a la pujada de la demanda i a determinats ajustos en els costos de transport i distribució. Suposo que si es vol justificar un augment com aquest, el podran justificar, però això no significa que sigui just. Però el que m'indigna d'aquest tema no és la pujada pròpiament dita (com ja he dit els consumidors som l'esglaó més dèbil, el que no es queixa; ens toca pagar i callar), sinó la reacció dels dirigents del PP i el seu increïble joc de manipular -i inventar-se!!!- constantment la realitat.

Jordi Roche ha guanyat les eleccions a la Federació Catalana de Futbol (FCF). La victòria, aclaparadora (553-179), suposarà la fi de la polèmica, després que el seu contrincant, Daniel Rius (el candidat del grup 25 presidents), anunciés que retirava totes les impugnacions que la seva candidatura havia presentat prèviament.

Roche és jove (té 31 anys), ambiciós, renovador i sembla que compte amb un nucli dur de col·laboradors amb contactes importants tan en l'esfera política com en l'econòmica. Ara s'ha de veure si el seu interessant programa per "regenerar" el futbol català es compleix al peu de la lletra o les crítiques que ha rebut per part de Daniel Rius, que l'acusava de ser el candidat continuïsta i estar dins l'anterior junta de la federació, tenen fonament i altra vegada els més dèbils, els clubs petits, en surten perjudicats.

Aquesta setmana hem sapigut que la UE i Rússia reforçaran els seus lligams econòmics. Què vol dir això? Doncs bàsicament que el club dels 25 augmentarà gradualment el consum de gas natural, electricitat i gasolina procedent del país més gran del món. Rússia, amb un territori extensíssim i una increïble riquesa en recursos naturals, subministrarà d'aquí pocs anys la meitat del gas natural que els europeus consumim. La inversió en infraestructures, com ara gaseoductes, que estan fent nombroses companyies europees i nord-americanes i les facilitats d'extracció del gas rus fan que el seu cost sigui molt competitiu. Per tant, és del tot lògic que els països de la UE vulguin assegurar-se el subministrament d'un recurs energètic bàsic i cabdal per les properes dècades, procedent d'un Estat que presenta una gran estabilitat i, a més, a un preu raonable. Ara bé, és ètic que un club que demana els seus components un respecte i una garantia dels drets humans més bàsics esdevingui un client i un "amic" de la Rússia de Putin? Jo tinc clar que no i el que passa a Txetxènia, entre moltes altres coses, és el principal motiu.

Podria fer com gairebé tothom i centrar-me exclusivament en parlar de l'aprovació de l'Estatut al Parlament. Però no ho faré. Afortunadament hi ha més coses a part de l'Estatut. Això sí, m'agradaria fer-ne un petit comentari. Finalment, els quatre partits catalans amb una mínima vocació de país (en alguns casos molt mínima) han aprovat l'Estatut. La mare dels ous era el finançament i s'ha assolit un acord proper al concert econòmic. Falta el tràngol de Madrid, i allà només una gran unitat catalana i la possibilitat d'intentar collar al govern de Zapatero poden permetre l'aprovació de l'Estatut tal com l'han pactat els grups parlamentaris catalans. El que no pot ser és aprovar un Estatut ambiciós a Catalunya pensant: "ja el retallaran a Madrid". La pregunta és, amb quin dret el retallaran a Madrid? Si efectivament el Congrés treu les tisores davant la por de l'Espanya reaccionària de veure trencada la sacrosanta unitat de la seva pàtria, només queda una opció, retirar l'Estatut. A partir d'aquí els catalans hauríem de deixar la voluntat pactista que sempre ens ha caracteritzat i tirar pel dret. Serà el moment de l'"Adéu a Espanya" i el primer gran pas cap a la independència del nostre país.

Al final he escrit més del que volia sobre l'Estatut. Però realment tenia ganes de parlar d'un dels últims llibres que he llegit. Pandora al Congo (La Campana), d'Albert Sánchez Piñol és un llibre imprescindible per a tot aquell que vegi la lectura com un plaer, com una font de coneixement i com una manera de conèixer històries que d'altra forma mai arribarien al nostre coneixement. Evidentment després del brutal La pell freda, el nou llibre de Sánchez Piñol era la novetat editorial en català més esperada per tothom. Un cop llegit només puc dir una cosa: us agradarà. Hi ha molts canvis amb l'anterior novel·la, aquí trobem un ventall de personatges molt més amplis, trobem dues històries en una, paral·leles en alguns moments i confluents en d'altres, l'element fantàstic ve donat per la presència d'un èssers intraterrestres (els tècton) quan a La pell... eren un èssers aquàtics. Tot plegat comença quan encarreguen a un jove escriptor britànic, que fa de negre literari, que escrigui la història d'una expedició britànica al Congo (formada per dos aristocràtes i el seu cuiner) per tal de salvar de la mort a Marcus Garvey (el cuiner), acusat de l'assassinat dels aristocràtes (William i Richard Craver) a la selva congolenya. El jove escriptor, Tommy Thomson, es veurà immers en una història fantàstica que el canviarà, el pertorbarà i el consagrà com a escriptor d'èxit. A partir d'aquí ens trobem amb girs literaris, canvis sorprenents, descripcions exhuberants del Congo de principis del segle XX i la recreació del clima que es vivia a Anglaterra durant la Gran Guerra. Dues històries en una, que acaben derivant en una nova història sorprenent que, però, no trenca la màgia que Sánchez Piñol crea a la seves obres. Llegiu-lo.

Aquesta obra demostra la bona salut de la literatura catalana actual. El nivell no és bo, és molt bo, i exemples en tenim molts: Sánchez Piñol, Jaume Cabré, Sebastià Alzamora, Emili Rosales, Alfred Bosch (per cert, molt interessant el seu nou llibre, Heretaràs la Rambla),  Andreu Carranza,...Però tot i així és cert que potser s'edita massa. L'editorial Columna (pertany al grup Planeta) ha retallat recentment la seva producció a menys de la meitat amb l'argument que no era rendible el que feia. Resulta que hi ha estudis que demostren que hi ha molta gent que llegeix (no tanta com seria desitjable), però que cada cop ho fan més en castellà. Si tenim una literatura potent, amb un nombre de títols increïbles on triar, fruit del treball d'una constel·lació d'escriptors de nivell, perquè no llegim sobretot en català, en comptes de llegir molts escriptors de menys nivell, però més coneguts, en castellà? En definitiva, Pandora al Congo és molt, molt bo, però només és la punta de l'iceberg de la nostra literatura que, afortunadament, viu una molt bona època. Ara toca llegir-la.  

Skallot és una paraula que m'evoca records, bon recors, i tots lligats amb el meu poble, Sant Vicenç dels Horts. Bàsicament es tracta del nom que es donava a una tradició implantada a diverses poblacions catalanes. Quan un vidu o una vídua es tornaven a casar, la gent de la vila anava a fer un gran sarau a casa del nou matrimoni per aconseguir èsser convidats. Com bé sabeu un esquellot és aquella mena de campaneta que penja del bestiar boví i que fa un soroll peculiar, i d'aquí se'n va derivar el nom de la tradició, a causa de l'escàndol que s'acostumava a fer. Als anys 50, en plena dictadura, van significar la fi dels skallots al meu poble, després de l'edició més sonada que va mantenir la vila paralitzada durant diverses setmanes. Evidentment jo no hi era, però me n'han parlat. I vet aquí que l'any 2000 un grup de joves del poble vam decidir recuperar aquest nom per organitzar unes festes alternatives, que ara ja estan totalment consolidades, la festa dels skallots.

I com que les farres que hem montat han estat bastant històriques, he decidit apropiar-me del nom per el meu blog. Bàsicament faig un blog per escriure sobre el que em vingui de gust i donar la meva particular visió sobre què passa al món, i sobretot als Països Catalans. La meva feina com a periodista m'ajuda a seguir l'actualitat, però sempre tenim uns límits fixats que no ens podem saltar i rarament tenim llicències per mostrar les nostres opinions. Doncs bé, ara decideixo alliberar-me d'aquestes cadenes i dir el que penso, el que sento i el que veig. A vegades us agradarà, sovint us emprenyarà i altres cops ho ignorareu. Però, fet i fet, un nou personatge s'uneix a la legió de blogistes que hi ha a les nostres terres. Endavant companys!