M'arriba amb molt poques hores d'antelació (ha estat aquesta mateixa tarda) una invitació d'aquelles de disseny que valen diners per a la inauguració de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. La invitació conté una bosseta amb unes peces de fusta que em recorda les joguines del meu fill Les joguines que estan de moda i són una mica retro. Hi ha unes miniatures de fusta, molt esquemàtiques, tipus maqueta d'arquitectura, de la torre Agbar, de la Sagrada Família, de la Pedrera, del Museu d'Art Contemporani i... de la nova terminal T1, que té forma d'espasa. La idea és que l'aeroport ampliat és una nova icona de Barcelona, encara que sigui una terminal i encara que estigui al Prat de Llobregat. Crec que és molt encertada, la idea de les icones de fusta. Realment la nova terminal serà l'enveja de mig Europa, i hauria de servir per desmitificar la faraònica terminal T4 de Barajas.
Barcelona es dota d'una infraestructura impressionant, gràcies a una inversió que no és cap regal perquè el finançament surt de la butxaca dels contribuents, i els contribuents quan l'Estat espanyol fa coses a Catalunya normalment són catalans o comunitaris. L'obra és fruit d'una inversió compromesa en l'època del PP. Ho dic per desmitificar certes bondats dels governs posteriors del PSOE, que s'ho van trobar dat i beneït. Aquesta obra espectacular [veure les fotos que vaig fer el passat octubre] combina l'element icona amb l'element servei. En aquest segon aspecte, la T1 és un instrument clau de sobiranisme. Internacionalitzar-nos i obrir-nos al món és essencial, malgrat que el model aeroportuari anacrònic defensat per Aena hi posi pals a les rodes. Encara que sigui contra Aena, això que s'inaugura demà és molt i molt potent. Tenim la carcassa, bonica, enorme, que ens fa sentir ciutadans de primera, però el més important és que tenim l'operació Spanair en marxa.
Encara que sigui contra Aena, hi ha un grup d'empresaris i unes institucions del país que van decidir fer un cop de puny sobre la taula i assaltar la companyia aèria. Spanair en mans catalanes, amb un Ferran Soriano que ja és un perfil que per si solet diu moltes coses, instal·lada a la T1, és encara més sobiranisme. Podríem haver tingut la companyia de bandera catalana en mans no-catalanes. Podríem haver tingut un monument faraònic al low cost allà a la nova terminal. Podríem haver tingut un senyor absolutament desvinculat del país al capdavant de Spanair. Podríem, però no. Aquest dimarts s'inaugura una nova icona. També s'obre una nova etapa per a l'esperança. Només des de l'audàcia i l'obstinació es pot combatre el centralisme aeroportuari aconseguint èxits. Volem!
El Comitè de les Regions de la Unió Europea (CdR) adverteix el govern
espanyol que 'aïllar Catalunya' centralitzant els vols internacionals
d'Iberia a l'aeroport de Barajas 'seria una mala política i un error
magistral'. En una entrevista a l'Agència Catalana de Notícies (ACN), el seu vicepresident primer,
l'exministre socialista francès Michel Delebarre, reclama que es
mantinguin a Barcelona fins i tot 'les connexions que potser no són
immediatament rendibles econòmicament però que són estratègiques per al
desenvolupament' de Catalunya. El CdR organitza aquest dijous i
divendres a Praga (Txèquia) la Cimera Europea de Regions i Ciutats i el
president de la Generalitat, José Montilla, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach [portal], hi han participat. Precisament el president de la Generalitat i el del Parlament han defensat la "llei Tresserras" de cinema davant de l'amenaça de les distribuïdores [ACN: Montilla respon a les distribuïdores que "no és de rebut" que només hi hagi un 3% del cinema en català i ACN: Benach veu "absolutament fonamental" la llei del cinema i defensa que "té un consens polític bastant ampli"] .
La Plataforma per la Llengua ha denunciat que
Aeroport Espanyols i Navegació Aèria (AENA) duu a terme al principal
aeroport de Catalunya una discriminació positiva cap al castellà [ACN: AENA menysprea el català en les indicacions de l'Aeroport de Barcelona].
Aquesta situació suposa una marginació del català, llengua 'oficial i
pròpia' a Catalunya, tal com ha recordat l'autor de l'estudi [en pdf], Bernat
Gasull, segons informava aquest dimecres l'Agència Catalana de Notícies (ACN). L'aeroport de Barcelona està gestionat per l'ens estatal AENA i actualment el debat sobre la descentralització del model aeroportuari espanyol (que té el rècord de centralisme estatalista de l'Europa occidental) manté la incertesa del traspàs de (part de) la sobirania cap a la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona i altres administracions i institucions públiques catalanes. El compromís de l'Estat era que la Generalitat hi tindria un paper "determinant" en la gestió del Prat, però encara no hi ha pacte entre les dues administracions.
Mentre Madrid mostra les seves febleses, a Catalunya hi ha símptomes que conviden a un optimisme moderat i prudent. Mentre allà la neu bloqueja la corona del regne que és el nou Barajas, els torrentes brazos tontos de la ley s'espien els uns als altres en plena batalla interna del PP, el palco del Bernabéu s'enfonsa com a escenari del mercadeig entre gomina i puros d'un pam i fracassa com a hàbitat per als negociants de l'especulació immobiliària, el pelotazo descontrolati l'adjudicació de l'obra pública (¿qué hay de lo mío?), a la Barcelona postfòrum i sotmesa a les cures d'humilitat dels últims anys (ara un esvoranc al Carmel, ara un caos als serveis públics de transport, ara caic ara m'aixeco...) sortia el sol encara que fos tímidament. La boira del Madrid que envaeix la meseta a cops de Poceros i altres espècies del formigó, contrastava amb un horitzó clar, amb un cel net després de la pluja catalana. El sol sortia a l'oasi català després del malson.
Spanair era la icona. Una aerolínia que passava de mans escandinaves a catalanes. Els de la foto de l'IESE havien deixat de rondinar i es decidien a fer un pas endavant. Empresariat català, amb coixí públic, però a Catalunya el coixí públic dóna pel que dóna, i més en els temps que corren, que alçaven la veu i deien: "Deixin pista!". Com que això de les posicions "determinants" a l'aeroport del Prat suposa el que suposa (autogovern inexistent, perquè és govern, però no auto per incomplet), i com que AENA es mucha AENA y a tí te encontré en la calle, doncs no hi ha més remei. Calia passar a l'acció i fer-se amb una aerolínia per practicar la sobirania aeroportuària per la via dels fets consumats. Tots aquests de l'IESE estaven cansats de llegir el diari i sentir a dir un i mil cops que el centralisme espanyol és molt cruel quan es deixa anar, i que quan les vaques són magres com ara més val apretar a córrer i enlairar-se un solet.
Com que aquells s'espien, es barallen pel control de Caja Madrid (amb una pornografia de la politització de les caixes que aquí ni els exalcaldes ni exministres ni exvicepresidents dels governs socialistes havien aconseguit) i fan del nou Barajas un monument a la inoperància i incompetència aeronàutica, aquí uns quants maquinaven amb la discreció catalana d'abans (ho haveu vist?) i teixien complicitats per evitar la debacle. Spanair és, en el fons, sobiranisme pragmàtic, de supervivència econòmica. Si l'Estat no et va a favor, més val que tinguis pista (amb posició "determinant" o sense) i avions perquè si no és així no hi haurà manera d'omplir hotels ni salons firals. Expresidents del més-que-un-club, empresaris que fan Catalunya desacomplexadament, "fem i fem" diuen, cambres que xifren l'espoli fiscal i el dèficit en infraestructures però que al cap de quatre mesos se n'amaguen, emprenedors i algun que altre polític (l'oportunista, mancat de suport demoscòpic, treu pit com pot a la photo finish) han fet possible aquesta icona de la reconstrucció que és Spanair.
Faltarà pa i mantega, i les guies de la nació fashion que és Barcelona notaran la devallada. Els guiris urbanites no seguiran l'estel·la de Vicky ni de Cristina a la Barcelona escenari de mèdiespros si no hi ha avions, pista i connexions directes. Si AENA et posa plom a l'ala, no hi amaguis pas el cap. Llavors resulta que el model no encaixa del tot, i que mentre fem Alguaires entre boires interiors (la roba bruta, a casa) com a mínim treiem pit i ens reivindiquem. Senyors, ull viu. No s'hi val a badar. La discreció catalana, l'esperit sacrificat i emprenedor, la capacitat de resistència, la llarga durada i alta volada, potser tenen més sentit i més pes que mai. Catalunya pateix, però resisteix. No fa l'espectacle madrileny, aquí no hi ha torrentes ni misèries conspiratives de pa sucat amb oli. Aquí l'atur creix, i els problemes són seriosos i profunds. Però després d'haver estat a l'ull de l'huracà, que ningú no es confogui a les Espanyes. Spanair pot ser només la punta de l'iceberg. A sota ja naufraguen els estatuts, les tardes de dissabte a La Moncloa tissora en mà i una certa eufòria artificiosa a cop de flaix parlamentari vestit de falsa unitat catalana.
(Feia dies que ho volia escriure, però quan bades en un bloc perds l'oportunitat i llavors pot semblar que escrius el que escrius perquè d'altres ho han escrit abans. Però no haver tingut cintura o haver anat mancat de temps tampoc ha de voler dir renunciar a deixar-ho escrit. No és nou ni original, però és. I ja és molt.)
Conferència de l'economista Ramon Tremosa [web] a Tribuna de Barcelona, el fòrum d'El Periódico que presenta Antoni Serra Ramoneda. Introdueix el doctor Joan Hortalà, i Tremosa [wiki] es llueix —i de quina manera— amb el seu Catalunya serà logística o no serà. "Com més logística, més lliures", afirma Tremosa, que hi veu una oportunitat estratègica irrepetible. Els ports de Barcelona i Tarragona, comptant el ventall que va de Palamós a Alacant, són una de les portes d'entrada de la Mediterrània més important, situada en l'onzè lloc del món d'un rànquing elaborat pel professor Richard Florida i que ha mostrat l'economista català [Narcís Sastre: Ramon Tremosa, Richard Florida i les megaregions]. Tremosa ha estudiat el model català i el flamenc, a nivell econòmic, política a banda. Ha comparat i ha posat l'antena entre els empresaris, i el resultat és una proposta per ampliar el delta del Llobregat com a base logística aeroportuària guanyada al mar i un centre de logística d'entre 400 i 500 hectàrees a l'Anoia: entre quatre poblacions governades totes elles pel PSC però que no es posen d'acord. Els seus arguments, els de Tremosa, són sòlids i el seu plantejament, ambiciós i valent. Escoltant-lo aquest dilluns al migdia un se n'adona que hi ha país, que hi ha futur, i que hi ha dirigents. Tremosa hauria de ser el conseller —o el ministre, en un estat català— d'Economia del futur.
Moure's per l'àrea metropolitana és una autèntica odissea. Escoltin les emissores de ràdio i sabran entendre la indignació ciutadana. Un cabreig acumulat que explota per antena, que s'expressa en cartes al director, en escrits i comentaris a la xarxa i també en declaracions televisives a peu dret. Això no s'aguanta. El vot de Catalunya va ser determinant en la victòria de Zapatero el 14-M. Milió i mig de sufragis per a Montilla com a cap de llista del PSC al Congrés per Barcelona. La incògnita és fins a quin punt aquest malestar es tradueix a les urnes. Vots pel PP? No tant això sinó una abstenció que comprometi l'aportació catalana a la causa zapatista. Una pèrdua de vés a saber quants dels 21 diputats del PSC actuals. Pagarà Chacón els plats trencats de Magdalena Álvarez i la seva colla d'amics ministerials?
De moment, per intentar evitar-ho, Zapatero ha fet un aterratge d'emergència [El Zapatero de l'Hospitalet no és el del Carmel], seguit d'un article d'opinió del president espanyol a La Vanguardia demanant disculpes. Montilla i els alcaldes metropolitans capitanejats per Corbacho respiren tranquils. Algú dóna la cara, però la foto i l'article no són suficients per a CiU. El seu dirigent Felip Puig adverteix d'una protesta seriosa (i no com la minoritària de dilluns) si no s'atura el caos ferroviari. Ara li retreuen a CiU, per variar, que pactés el traçat actual i que donés suport al PP d'un altre Álvarez, l'Álvarez Cascos. Política de retrovisor.
L'endèmica desinversió no tapa ni arregla el desgavell actual, la prepotència i menyspreu ministerial dels amics de Magdalena Álvarez. No ve de nou. Tota la legislatura ha anat així la cosa. I ara els hi entren les presses. La confiança està perduda, el desànim escampat i el record d'allò que havia estat una ciutat olímpica, la Barcelona de fa 15-20 anys, un miratge, una metàfora d'allò que vam ser i ara ja no som.
Zapatero visita les obres del TGV a Catalunya per sorpresa, en resposta al seriós advertiment de José Montilla, amb el seu "Esto no puede seguir así". Els 21 diputats del PSC al Congrés i el milió i mig de vots estan en perill la propera primavera. El diumenge del míster Marshall de La Moncloa ja no impressiona ningú —provoca la ironia d'un exigentJoan Puigcercós—, més enllà del seu mea culpa i de la sorprenent "confiança absoluta" que el president espanyol mostra en la ministra de Foment [Toni Dalmau: La ministra no vol apretar a còrrer]. Per molt que el calendari no permeti forçar una crisi de govern a pocs mesos de les eleccions, cal tenir valor per seguir confiant en Magdalena Álvarez, a qui, per cert, el PSC li va tapar les vergonyes a l'agost. Almenys aquest octubre queda clar que la culpa del desgavell ferroviari és del govern estatal. Ho reconeix Zapatero [vídeo], a qui se li acaben els anuncis electoralistes que habitualment treu del barret de copa. No hi ha més conillets o el mag ha perdut les seves dots davant d'un públic que el rep al Baix Llobregat, en el feu del socialisme metropolità, amb certa desconfiança. I, casualitats de la vida, amb esvorancs pràcticament en directe. El baixllobregatí vol seguretat, i Zapatero deixa de ser el salvador que un dia va aterrar al barri barceloní del Carmel enmig d'aplaudiments i donant lliçons de com es fan les coses. Zapatero-1, Nadal-1. La venjança dels esvorancs!
Imagineu-vos, doncs, com s'ha de veure el sofert i fidel baixllobregatí de vot socialista. Zapatero al mando de la nave [Miquel Iceta: Zapatero assumeix tota la responsabilitat], Montilla i Corbacho patint. Aquesta inoportuna crisi de les infraestructures estatals a Catalunya, en plena recta final del mandat de Zapatero, (encara) no té conseqüències demoscòpiques en l'última entrega del Centre d'Estudis d'Opinió. Però això no vol dir que no n'hi acabi havent. Els calendaris i la normalització del servei no estan garantides. (La qualitat i rapidesa del servei és un altre debat. I aquí ja vaig explicar la meva odissea de l'agost en Rodalies.)
És per això que Enric Juliana conclou la seva crònica d'aquest diumenge així: "Como en Portugal - como en 1640-, la Península también cruje en
Catalunya. La relación de fuerzas se está modificando del Atlántico al
Mediterráneo. Y cuando un orgullo está herido, cuidado con las
zalamerías. Le esperan cuatro meses muy difíciles al de León. Si en
marzo gana, también él podrá exclamar porreiro, pá! Que traducido al
catalán, idioma hoy rendido al tuteo, sería quina llet, nen!"(Casualitat també que l'editorial de la revista Info Catalunya, que el Govern distribueix per totes les llars, signat per José Montilla es tituli: "Ara toca invertir i gestionar amb eficàcia." Caldria afegir "amb recursos i competències transferides a Catalunya per part de l'Estat". Però seria un títol massa llarg, i aconseguir-ho tampoc no serà fàcil.)
"AENA, però, ha ubicat a la terminal més moderna del Prat els vols de baix cost d’Iberia (Clickair) i el pont aeri a Madrid, vols que són de punt a punt. Ja que a la T-Sud hi arribarà l’AVE, que a tots els aeroports del món alimenta vols intercontinentals, sobta que a la T-Sud es prioritzin tants vols de curt radi. Relegar a la terminal vella l’aliança Skyteam, en canvi, que avui és qui ofereix més vols directes als EUA, revela què vol AENA al Prat: baix cost i alimentació de Barajas. Germà Bel [web], coautor del llibre Aeroports i Poder, ho resumeix així: “En un restaurant és normal que qui menja un entrepà vagi a la barra, mentre que qui menja a la carta vagi al reservat; per què al Prat qui menja entrepà (Iberia) va al reservat (T-Sud)? Per què el Prat ha d’apostar per qui no aposta pel Prat?” Vegeu tots els plans de negoci que Iberia ha dipositat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (www.cnmv.es): un únic hub a Madrid."
La blocosfera es va avançar a tothom. El debat de les infraestructures circula per la xarxa des de fa mesos. Quan el març passat l'empresari sabadellenc Jordi Cuixart proposava la campanya en xarxa per un aeroport intercontinental gestionat des de Catalunya [vegeu l'apunt Aeroport intercontinental amb gestió individualitzada] més d'un es pensava que estàvem davant d'una nova expressió de frikisme o emprenyamenta catalana. Però tant el manifest com la iniciativa d'aquest blocaire ara es demostren reveladors. Primer és la xarxa, després l'empresariat en aquella foto a l'IESE, posteriorment la classe política catalana a remolc i així fins a situar el futur del Prat entre les prioritats del Govern de Catalunya per tombar el centralisme d'AENA i de l'Estat espanyol. Cuixart, qui t'ho havia de dir?
L'agitació digital complementava una altra agitació més influent i decisiva, la intel·lectual. I aquí és de justícia reconèixer les figures de Germà Bel [web] i Ramon Tremosa [web]. Ahir es va presentar el llibre de Bel i Xavier FagedaAeroports i poder, amb el President Pasqual Maragall de convidat estelar. No estava tan inspirat com en el discurs de l'altre dia quan va rebre la Medalla d'Or de la Generalitat, però va dir que tenir un aeroport transoceànic és més important que ser nació o no. Llàstima que a l'Estatut(et) hi manqui tant una cosa com l'altra. Ni aeroport ni nació, perquè recordareu que som una nació de preàmbul a ulls del Congrés dels Diputats.
En l'actual país convuls, políticament parlant, en què vivim és possible combinar el combat per un aeroport d'interessos catalans i la lluita sobiranista (amb front comú inclòs). Com deia l'altre dia un personatge curiós de la Barcelona de sobretaula, si el metro arriba fins a Arenys de Mar llavors ja tindrem la independència. "Perquè la comprarem", diu. Infraestructures i sobirania. Aeroport i nació. Van en paral·lel.
"No es farà ni s'ha de fer", però el President Jordi Pujolha plantejat avui com a possible resposta civil a la "vergonya" dels serveis i les inversions de l'Estat a Catalunya el "tancament de caixes o vaga fiscal". Bona aquesta. En una tertúlia dominada pel "català emprenyat" que escriu i descriu Enric Juliana, el President Pujol ha deixat anar una afirmació molt contundent. Recuperem l'esperit del Doctor Robert. Tornem al tancament de caixes. El català emprenyat, protagonista dominical dels relats de Juliana als fulls de La Vanguardia, treu pit. Ara es fa el "milhomes". L'expressió no és meva, és d'en Juliana, d'aquest diumenge mateix. Ara resulta que té raó d'existir, el català emprenyat. Perquè hi ha motius. A dojo. Ja anem avançant. Ara resulta —per la via constructiva i no ridiculista anem millor— que cal més reivindicació, fins i tot la vaga fiscal. Benvinguda sigui la idea. Això ja no és cosa de quatre jovenets excitats. És cosa d'un Pujol —boníssim, en estat pur davant dels micròfons de Xavier Graset a Catalunya Ràdio—, d'un Juliana i de l'amic Manuel Cuyàs.
Era per tot això que havíem de votar que sí a l'Estatut? Per fer el pas del català emprenyat i fer-nos el milhomes? O algú reconeixerà algun dia que el "sí" a l'Estatut retallat no era el camí, i els fets ens donen la raó? Algú pensa admetre-ho?
(No entenc per què L'oracle ha estat tot el dia sense penjar la tertúlia al seu arxiu d'àudio. Per escoltar-la, hem hagut d'anar a aquest arxiu del web de CiU.)
Llegia ahir l'interessant article del conseller Joaquim Nadal a l'Avui titulat Preparant el futur i pensava que estava a mig camí de la carta als Reis al nou ciutadà barceloníVíctor Morlán i la petició preventiva de perdó per tot el que està caient. L'article era un llistat dels projectes d'inversió que el Departament de Política Terrritorial i Obres Públiques reclama al Ministeri de Foment després que el secretari d'Estat Morlán digués que el problema de la infrainversió a Catalunya era culpa de la manca d'impuls i planificació de la Generalitat. El conseller Nadal, murri com és, feia l'article a l'Avui (no trobo l'enllaç) en què recordava les grans infraestructures depenents de l'Estat que encara estan per fer. Amb un to optimista que evitava el victimisme tradicionalment atribuït als governs de Jordi Pujol —dic "atribuït", no se m'escandalitzi ningú ara!—, el titular de les obres públiques del país s'avançava a allò que acabaria sent notícia el mateix dia a la tarda: que el President José Montilla li havia demanat un mapa de les infraestructures per convertir-lo en el full de ruta imminent. És a dir, un paper per anar a can Zapatero a demanar un canvi de rumb en la desinversió endèmica de l'Estat [Catalunya rep per habitant la meitat que Aragó i Astúries].
Entre els projectes esmentats en l'article en qüestió, Nadal citava tres que afecten la meva comarca. El desdoblament de la via del tren de la línia de la costa a partir d'Arenys de Mar ("perllongament desdoblat de la línia del Maresme", diu el conseller), els carrils laterals gratuïts paral·lels a l'autopista de peatge del Maresme ("com a alternativa a la N-II", afirma) i la nova N-II entre Tordera i Caldes de Malavella. La doble via de tren hauria de millorar el transport públic de l'Alt Maresme fins a Barcelona. Els laterals de l'autopista haurien de descongestionar una N-II convertida en via urbana en el seu tram costaner del Maresme. I les obres a l'N-II de Tordera cap a Girona haurien d'acabar amb la vergonya d'un tram insuficient i perillós i, de passada, connectar l'autopista del Maresme a Tordera amb l'autopista de la Jonquera a Maçanet de la Selva.
Vull pensar que el conseller Nadal pensa trencar-se la cara davant de Foment per aquests tres projectes que afecten el Maresme. No ho puc entendre d'altra manera. Però el meu dubte, i dubtar-ho em provoca unes suors fredes tremendes, és si els polítics i les administracions del Maresme tenen els deures fets o els agafarà aquesta oportunitat històrica amb els pixats al ventre. Perquè si el Maresme, i la resta del país també, no aprofita que Foment, i l'Estat en general, s'han de rentar la cara de la desinversió endèmica a pocs mesos d'unes eleccions espanyoles disputadíssimes per fer entrar projectes que acumulaven pols als calaixos ministerials més val que s'ho facin mirar tots plegats. O aprofitem ara —i exigim que es fan bé les coses, amb uns estudis d'impacte raonables que en cap cas esdevinguin l'excusa habitual per postposar les licitacions d'obres—o llavors sí que haurem de donar la raó a Alberto Ruiz Gallardón quan diu que la culpa és nostra i només nostra. I comprendreu que, encara que sigui el menys dolent del PP espanyol, no em faci gaire gràcia haver de donar-li la raó.
Hem d'aprofitar la conjuntura, i comprendreu que aquesta crida ja denota prou tristesa per al nostre autogovern. El diputat d'ERC Joan Ridao [bloc] parla avui en aquest article a La Vanguardia d'unitat d'acció en matèria d'infraestructures, deixant de banda la picabaralla partidista en clau catalana.
Resulta sorprenent, al Maresme estant, llegir les declaracions que feia ahir l'expresident Pasqual Maragall a Prada, on va advocar per la política de peatges per compensar la desinversió estatal a Catalunya. El conseller Joan Puigcercós no ha trigat a replicar l'expresident i fer un toc a Montilla. Però dic que és sorprenent això de "la via privada" de Maragall perquè la prolongació de l'autopista del Maresme entre Mataró i Palafolls es va haver de fer amb peatge —estava projectada una autovia gratuïta— precisament perquè l'Estat es va gastar tots els diners en la Barcelona olímpica. És a dir que el llavors alcalde de Barcelona va pesar més en la seva influència amb el PSOE i el govern espanyol i es va endur la inversió estatal cap a la seva ciutat deixant el Maresme en mans dels peatges, és a dir, en mans d'ACESA, en l'època de Josep Manuel Basáñez. Per què no contemplava "la via privada" per a la Barcelona del 92 quan era alcalde? O per què no s'arremangava més per negociar una millor fórmula de finançament en la reforma estatutària quan era president? M'ho pregunto com a maresmenc que sóc.
La protagonista de la jornada és Magdalena Álvarez. Els grups de l'oposició al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya (PP i CiU) i els socis dels socialistes en el Govern de Catalunya i també aliats parlamentaris del PSOE a Madrid (ERC i ICV-IU) han demanat avui la dimissió de la titular del Ministeri de Foment. Ella s'ha fet la boja, com era d'esperar, i ha dit que només plegarà si li ho demana Zapatero. És clar. Res de nou. Més del mateix.
Això de les compareixences parlamentàries estiuenques va molt bé per omplir els diaris a l'agost, que van fluixos de temes. Però al ciutadà li genera una indiferència profunda. Avui era Álvarez al Congrés, ahir eren Pizarro, Atienza i els consellers Nadal i Castells al Parlament. Al pas que anem, els polítics canviaran les típiques entrevistes estiuenques a peu de platja per les anades parlamentàries amb voluntat purament decorativa.
Avui el PSC s'ha quedat sense aliats catalans (ERC i ICV) ni aliats puntuals espanyols (CiU). A l'home de Montilla a Madrid, el diputat Daniel Fernández [bloc] li ha tocat tapar les vergonyes de la ministra. I inclús defensar-la, que ja té mèrit. Part de raó té Álvarez quan diu que els dèficits d'ara són fruit de l'herència del PP, que la segona legislatura es va deixar anar del tot i va girar l'esquena a Catalunya. Ja no necessitava el suport de CiU. Però en un país seriós alguna responsabilitat hauria d'assumir qui actualment encapçala de tot el desgavell de les infraestructures i d'un servei de transport públic patètic. Però això passa en països seriosos deia...
El PSC ha hagut de tapar al Congrés les vergonyes d'Álvarez, que, al pas que va, farà bo un dels seus predecessors, que també es deia Álvarez: Francisco Álvarez Cascos. Que ja és dir. Que els socialistes facin pinya parlamentària amb el PSOE és un tema. Un altre tema és comparar el PSC amb el PSN, com ha fet en aquesta entrevista a El Punt el dirigent de CiU Artur Mas. Diu Mas: "El secretari d'organització del PSOE [José Blanco, bloc] va dir que la
política d'aliances la decidia l'executiva federal. No va fer cap
excepció i ningú l'ha desmentit. Al PSOE en el fons ja li anava bé el
tripartit a Catalunya." Home! El PSC no és el PSN, no fotem. I dir que el tripartit satisfés el PSOE en el seu moment també em sembla una desproporció.
No oblidem el pacte Mas-Zapatero [Mas fa dissabte a La Moncloa]. El PSOE volia sociovergència a Catalunya com a pas previ a la sociovergència a Espanya que desitja ara. Que li ho preguntin a Duran Lleida, si no. Una altra qüestió és que, consumat el segon tripartit que Montilla va forçar contra la voluntat del PSOE, ara resulti que Zapatero no tingui més remei que posar-se les piles i evitar creure que el PSC és el PSN i que el pes electoral —de cara a la tardor— de Catalunya és el mateix que el de Navarra. Res més lluny de la realitat. L'incendi que l'Estat té a Catalunya certament posa en el mateix vaixell el PSOE i el PSC. Per la relació entre governs espanyol i català i pel perjudici electoral que els socialistes puguin arribar a tenir a la tardor.
El tema de fons no és si Magdalena Álvarez ha de dimitir o no. Tant se val. És purament gestual, com això del resident a BarcelonaVíctor Morlán. La mare dels ous —permeteu-me que en dubti— és, com sempre, el finançament i l'Estatutet. En definitiva, si el PSOE interpreta de debò que té un problema seriós a Catalunya. I solucionar-ho passa per posar diners i deixar de fer funambulisme com fins ara, amb el joc aquest del poli bo —Maria Teresa Fernández de la Vega— i del poli dolent —Pedro Solbes—. Un numeret massa vist.
Les peticions de dimissió de la senyora Álvarez, un tema d'estiu per omplir diaris. I para de comptar.
(D'altra banda, crec que el regidor vallenc i blocaire socialista Jaume Pros ha escrit que Foment i/o Rodalies són una fàbrica d'independentistes. O alguna cosa per l'estil.)
A 1/4 de 9 del vespre sortíem de la terminal amb les maletes sota el braç. A 2/4 de 9 trèiem el bitllet de Renfe. A 3/4 de 9 sortíem en autocar des de l'estació fantasmagòrica de l'aeroport. [capítols I, II i III] I a les 9 arribàvem a l'estació de França. [capítols IV i V] Hem d'agafar el tren que va cap a Blanes, que ens durà fins a Calella, una població a 60 quilòmetres de Barcelona que a l'estiu multiplica la seva població per 4 o per 5. És el motor de la indústria turística. D'allò que despectivament anomenen turisme "de sol i platja" perquè és "a comarques", rotllo Calella i Lloret de Mar. Però quan el mateix turisme d'espardenya és a la capital llavors l'anomenen "turisme urbà", com si fos de major qualitat quan en realitat l'impacte —i la contaminació— són els mateixos ja sigui a la riera de Lloret o Calella o a les Rambles de Barcelona. Però no ens desviem del tema... La història és que a l'estació de França encara haurem d'esperar 30 minuts fins que arrenqui el tren de Blanes, per l'anomenada línia de la costa. Els dos turistes holandesos ens acompanyen, pobrets. (A la foto, els dos nois, amb motxilla, mentre miren un panell informatiu amb les sortides de l'estació de França.)
Xerrem una estona, ja a dins del comboi, del país que acabem de visitar i de la Calella que properament ells descobriran. Fem temps fins que sorti el tren. A mesura que va arribant gent, el comboi s'omple d'usuaris que no paren de dir pestes del servei ferroviari. Que si un retard d'una hora i mitja en un tren regional, que si l'avaria a l'estació de Sants, que si arribar fins a Tordera es farà etern... Malhumor i indignació. Cap novetat respecte les últimes setmanes.
L'últim avió que havíem agafat, des de Londres, a l'aeroport de Heathrow, havia trigat 1 hora i 3/4 en arribar al Prat. En canvi, el trajecte des de l'aeroport del Prat fins a Calella durarà 2 hores. Ja veieu: 2 hores per fer 74 quilòmetres a l'entorn d'una de les metròpolis més fashions i guais del planeta.
Per cert, sabeu que el trajecte Mataró-Barcelona dura el mateix temps ara que fa 150 anys quan es va inaugurar el primer ferrocarril de la Península? Així ens van les coses.
A l'interior de l'estació de França, un dels espais més triats com a escenari de rodatge d'anuncis i pel·lícules, en una ciutat que cada dia que passa esdevé més un gran plató, hi ha un parell d'informadores de Renfe. D'aquestes de l'armilla fluorescent de plena crisi. Una manera de fer veure a la gent que han entès el missatge i que s'ho prenen seriosament. Armilles per a tot informador rellogat!
Les dues noies estan, cap a les nou del vespre, certament derrotades, se suposa que esgotades després de tants retards, enrenous i malhumors de viatgers desesperats. La paradeta d'informació (com s'aprecia a la foto) és una mica irrisòria, com si fos un qualsevol lloc per recollir signatures en favor de causes justes. Jo proposo que aprofitin la mateixa paradeta, ridícula en un escenari imponent com l'estació de França, per recollir signatures contra la centralització de Renfe i la desinversió i tots els despropòsits que els últims mesos pateixen els viatgers catalans, els turistes que hi fan cap —a Catalunya— i tota mena de víctima.
Som camí de l'estació de França. Anem en autocar. Dos joves turistes holandesos amb ganes de festa també s'han enfilat a l'autocar. La destinació és la mateixa que la nostra: Calella. Els propòsits, ben diferents. Ells hi van de vacances mentre nosaltres en tornem. Ells faran sol i platja i, de nit, molt de mal discotequero, mentre nosaltres descansarem a casa. Els nois anaven perduts. No és per a menys. Això de l'autocar no figurava entre els seus càlculs. Els hi diem que estiguin tranquils, que ja els guiarem perquè anem a allà mateix.
Per la ronda litoral, a quarts de nou de diumenge, afortunadament s'hi va prou bé. És el segon diumenge d'agost. L'autocar ens fa passar pel passeig de Colom. L'allau humana de les Rambles de Barcelona a la façana marítima té forma de turista, més que mai. Turistes a pertot. L'autocar llogat per Renfe s'atura a pocs metres de l'estació de França. Ironies de la vida. S'atura just davant de la seu de la delegació de l'Estat a Catalunya, l'edifici històric al Pla de Palau al costat de l'estació. Ja és curiós que l'autocar ens deixi allà mateix: davant de les portes de l'Estat, la seu que ocupa el patidor Joan Rangel. Un edifici on, per cert, s'hi ha instal·lat el resident a BarcelonaVíctor Morlán, entrevistat avui a La Vanguardia, per cert.
Una filera d'autocars ocupa tot el carril de carrer davant de la vorera. Des de la delegació del govern espanyol fins a l'aparcament de l'estació de França. De les cues d'immigrants que busquen papers a una altra mena de col·lapse: el dels autobusos, turistes i resignats usuaris i clients de Renfe.
Amb aquest xoc —estació fantasma, informació a cop de crit, sense rètols ni pantalles que avisin de la incidència— i carregat de pes, diposites les maletes allà on et diuen i t'enfrontes a l'última aventura del llarg viatge abans d'arribar a casa. Després de voltar per països no gaire desenvolupats —diríem— i després de fer milers de quilòmetres en tot tipus de transport, la gran injecció d'adrenalina la proporciona Renfe. Costum de la casa. I seria injust dir que no estàvem avisats. Que sí [La residència del senyor Morlán].
En favor de la informadora excitada s'ha de dir:
a) Que parla català (sempre és una agradable sorpresa).
b) Que parla anglès (agost, temporada alta, Barcelona capital turística mundial...).
c) Que és educada i respon una re-pregunta meva (digueu-me desconfiat).
Un cop carregades les dues maletes a l'autocar, self service of course, i amb la sobredosi d'hiperrealisme en dos minuts que t'ha proporcionat el servei de Rodalies, comprendreu que em faci una certa gràcia aquesta fotografia de les banderes de l'aeroport del Prat. Els símbols, que no faltin. Sobta que una de les tres banderes, pel que explico, correspongui a la de la Unió Europea. Però l'és.
Una dona atabalada, excitada diria jo, crida a l'estació de l'aeroport perquè els potencials usuaris i resignats clients de Renfe no estiguin desinformats. La dona duu una armilla d'aquelles fluorescents que ara tothom porta a sobre, ja siguis un conductor penjat a la carretera amb problemes de motor, ciclista o motorista sense problemes, ja siguis policia, operari de qualsevol servei, manobre, venedor d'entrades en un concert o et dediquis a la professió més insòlita. L'armilla groga no te la treu ningú, i, pel que es veu, et concerneix un estatus especial. La qüestió és que la dona, a part d'armilla llampant, té una xapa amb la i d'informació i, a sota, la indicació "Renfe". Oh, perill! A més, va dotada d'un walki-talki (s'escriu així?). La seva funció és indicar als usuaris i resignats clients de Renfe que pugin a una flota d'autocars que la companyia ferroviària té estacionats davant de l'estació. Si li dius la teva destinació, la informadora estressada et diu "estació de França" o "estació de Sants" i t'indica l'autocar que t'hi durà, en funció d'on vulguis anar. Volia dir "sempre i quan hi vulguis anar", però no seria correcte, perquè no tens dret d'elecció. Ja tens el bitllet de 3,10 euros a la mà, i cara de tonto. Resignat usuari —i no només resignat client—, també. Per tant, autocar tant sí com no.
Com que aquest és un país una mica d'estar per casa, ja m'enteneu, just davant de l'accés als autocars llogats per Renfe i als quals ens dirigim per indicació d'una dona també llogada per la companyia amb motiu de no sé quina crisi... hi ha vorera aixecada per obres que dificulta el trànsit entre el món ferroviari virtual i el món de l'autocar de socorrs. Els autocars ho arreglen tot.
(La foto indica la rasa, la vorera en obres, part de la flota d'autocars, etèctera. Ja us podeu fer una idea de la imatge del bonic retorn a Catalunya. Entre que se t'acaba el viatge i que et trobes aquest pati, més valdria tornar a agafar el primer avió i fugir. Però no ho farem. La fotocrònica continua.)
Quan arribes a l'aeroport del Prat et trobes, essent diumenge a les vuit del vespre, una instal·lació encara prou digna. Menys saturada que a la sortida, que semblava que allò havia de rebentar amb l'overbooking típic de l'operació sortida, una expresió que en termes aeroportuaris no sé si s'utilitza tant com quan parles de carreteres. A la sortida, El Prat estava com un ou. A la tornada, ahir, encara era digerible. Anar de punta a punta de la terminal no va ser pas cap odissea. Hi has d'anar —fins a l'altre extrem— perquè l'accés a l'estació de Renfe de l'aeroport s'ha de fer a través d'aquella passarel·la que va estar mesos i mesos en obres i inoperativa. Afortunadament, el pont que connecta aeroport i estació està operatiu, però, ai las!, la cinta aquella que t'arrossega no funciona. Encara, vull pensar.
Quan arribes a l'estació t'esperes veure algun tren, oi? Doncs, no. Cap ni un. La platja de vies —crec que es fa servir aquesta expressió— era un oasi. Una estació despullada de trens i de passatgers. Solitària. Què passa aquí? Doncs que en aquest país els trens de Rodalies no van! Com no hi havia caigut? L'amuntegament de carros de l'aeroport just davant de la taquilla i de les màquines expenedores de bitllets és la primera complicació, sobretot perquè quan t'hi acostes ho fas amb maletes. Mentre l'A. extreu els bitllets de la màquina —3,10 euros per anar fins a Calella (Alt Maresme)—, detecto que a l'estació no hi ha trens ni n'hi haurà. Estació fora de servei. Diumenge 12 d'agost, quarts de 9 del vespre. Aeroport de Barcelona, capital olímpica i referent turístic mundial.
Tafanejant la premsa internacional a l'Aeroport de Heathrow veig la portada d'El País. Sembla (ho dic així perquè he estat dues setmanes fora) que la indignació popular s'ha disparat aquests dies d'agost. Fins al punt que Fomento creï un centre de coordinació a Barcelona per afrontar la crisi. Motiu? El desgavell de Rodalies, el caos a l'aeroport del Prat de cada estiu, la desinversió estructural de l'Estat en infraestructures a Catalunya, l'apagada de Barcelona que encara cueja i un episodi també tercermundista a l'autopista... Em fa gràcia que la portada del diari destaqui amb especial interès el fet que el segon del ministeri, el secretari d'Estat d'Infraestructures Víctor Morlán (foto) hagi decidit quedar-se a viure a Barcelona fins a final d'any per coordinar-ho en persona. I què? Més enllà del gest, de cara a la galeria i que arriba tard [Gràcies, Renfe], la residència del secretari d'Estat no resoldrà la crisi, el desgavell ni l'endèmica desatenció del govern espanyol.
Llegit a Londres, i després d'haver estat tot el diumenge viatjant (vaixell, tren, cotxe i tres avions per fer més de 8.000 quilòmetres), la notícia fa molta llàstima. He patit més per l'arribada a El Prat i les possibilitats de tornar a casa en transport públic a una hora raonable (hem aterrat passades les 8 del vespre) que no pas per tota la resta. Demà escriuré la crònica del trajecte El Prat-Calella en Rodalies.
Ho planteja Enric Juliana aquest diumenge en la seva crònica de La Vanguardia, Meditaciones en torno a una taza de café. "¿Qué haría hoy Acció Catalana? Seguramente, tomar la bandera de la
centralidad económica, del aeropuerto y de la metrópolis, por tanto, y
proponer que el día de la constitución de los nuevos ayuntamientos haya
pronunciamientos unánimes."
El subdirector i delegat a Madrid de La Vanguardia proposa que s'aprofiti la constitució dels ajuntaments resultants de les eleccions municipals del 27 de maig per aprovar mocions en suport a la gestió descentralitzada de l'aeroport de Barcelona. Ja ho veieu. L'aeroport com a caball de batalla un cop desaprofitada i mig perduda l'oportunitat històrica estatutària.
Benvinguts siguin a la causa sobiranista, encara que sigui a través de les pistes del Prat, l'empresariat i la classe político-mediàtica d'ordre. Després de la demostració de força empresarial ["Important, això d'avui", magnífica crònica d'urgència de Martí Estruch], amb el pacte de no interferència política, havíem quedat que era l'hora de la societat civil. Tocava recuperar la filosofia pujolista del peix al cove, per anar esgarrapant aeroports i xarxes de rodalies. Si els ensurts ho permeten, és clar.
Com que Rodríguez Zapatero necessita missatges clars —i catalans, si m'ho permeteu— no és mala idea aquesta d'aprofitar la constitució dels ajuntaments per tancar files a l'entorn d'una reclamació sorgida des de la base —és l'hora de reconèixer el mèrit dels Ramon Tremosa [web millorada], Germà Bel [web amb domini.cat] i Pedro Nueno [fitxa]— amb complicitat empresarial i recel polític. Un clam a favor de l'economia, del país i la seva gent. Un clam contra el centralisme anacrònic que només té un referent similar a prop: Romania.
