El tripartit ressorgeix en el primer i únic debat de candidats a la presidència de la Generalitat, a TV3, amb un Josep Cuní sobreactuat i un afany de protagonisme que feia perdre els nervis. El debat era avorrit fins a la mort, sincerament. Era un debat de gestors. No semblava que fossin candidats a presidir Catalunya. Però un cop aprovada la reforma de l'Estatut en referèndum, el 18 de juny, l'horitzó nacional quedava delimitat. I el que ens espera pels propers anys és, a la vista de la campanya i del debat, la gestió pura i dura i quatre gesticulacions polítiques mal comptades.
En la lògica de la gestió pública, doncs, els candidats considerats d'ordre, de l'establishment, són els que tenen les de guanyar. Que si xecs amunt i avall, que si reducció d'impostos, que si millora de les infraestructures, una mica d'immigració perquè no sembli que som extraterrestres... Tot anava prou bé en aquest terreny. Artur Mas era el centre, però amb discreció. José Montilla, absent. Joan Saura i Josep Piqué, brillants, cadascú per a la seva parròquia. I Josep-Lluís Carod-Rovira mantenia una equidistància saludable, perquè ni l'atacava Mas ni els exsocis del tripartit, i, com que ara ha recuperat un cert discurs liberal, fins i tot Piqué el respectava.
L'autoexclusió de Montilla, que se suposa que vol esgarrapar vots al favorit Mas, era inquietant. La distància de seguretat que mantenia Carod respecte Mas i Montilla, prudent i en la línia estratègica de no ensenyar les cartes del 2-N abans d'hora. Però el debat ha fet un tomb inesperat cap al final. Mas s'ha equivocat profundament, crec jo, amb la seva insistència d'arrencar un compromís impossible: que la resta de partits el respectin com a presidenciable si guanya les eleccions. Mas volia deixar clar, davant de l'audiència, que qualsevol vot que vagi a parar a ERC volent el pacte nacional amb CiU no té cap garantia, sinó tot el contrari. Mas volia deixar clar que el PSC no es compromet tampoc a deixar-lo formar govern encara que ell superi els socialistes en vots i escons.
El clímax del debat, els últims minuts, ha trencat la monotonia prèvia, perquè el tripartit ha ressuscitat. Serà president qui pugui formar govern, i la insistència inexplicable de Mas, quan gairebé ja estaven recollint els papers, se li ha girat en contra. No calia forçar la màquina. Quan estàs quedant prou dignament en un debat i, a més, tot et va de cara en la campanya, segons les enquestes, no cal arriscar tant. ¿Per què el tot o res de CiU? Perquè Mas sospita que Carod farà Montilla president, amb Saura al govern, si Mas no obté la majoria absoluta. I que ningú tindrà majoria absoluta ho apunten totes, absolutament totes, les enquestes.
En una setmana, tot ha canviat. Divendres passat, CiU anunciava que distribuiria en la premsa dominical el DVD ConfidencialCAT, que desenterrava el cadàver polític anomenat tripartit. Aquest divendres, el tripartit ha tret pit i s'ha conjurat, d'una manera subtil al principi però descarada al final quan Carod ha fet callar Mas, per evitar un govern de CiU en solitari. El tot o res.
El que no entenc és per què ni Piqué ni Saura ni Carod han tret l'espantall de la sociovergència, dita també convergelisme, per fer callar Mas i Montilla. CiU pot amenaçar de la reedició del tripartit. El PSC pot alertat d'un pacte CiU-PP, i de passada d'un acord nacional CiU-ERC. ¿Però per què ERC i ICV no posen de manifest el dubte raonable de la formació d'una grossen koalizionen CiU-PSC? Segurament perquè hi ha un guió no escrit per estroncar el guió, tampoc escrit, de La Moncloa.
Montilla sorprendrà Zapatero. No a les urnes, segurament. Però sí a partir de Tots Sants. Tanta timidesa i discreció deu amagar alguna cosa. De fet, abans del debat he comentat a un company. "Ja veuràs com en Montilla es treurà un as de la màniga". I, efectivament, l'ha tret. Discret, distant i amb dificultats per arribar en oratòria a la sola de la sabata d'uns Piqué i Saura brillants, Montilla ha sobreviscut el debat.
Quan érem a punt de rematar-ho, però, l'exministre ha preguntat a Mas si havia estat a Doñana, el 2003, quan Doñana era visitada assiduament pel president espanyol José María Aznar. El candidat de CiU s'ha quedat pàlid. Touché. L'estilet montillista, després de retreure-li la manca de credibilitat per haver hagut d'anar a cal notari. Montilla ha posat en evidència que Mas pretenia ser president amb el PP si l'aritmètica ho hagués permès fa tres anys. ¿I ara què en fem, del notari?
En definitiva, que del debat només em quedo amb la imatge que PSC, ERC i ICV han refet estratègies comunes davant d'una certa prepotència de CiU, a qui l'eufòria li pot jugar una mala passada. ¿És la factura pel DVD?
Avui, finalment, La Vanguardia publica l'entrevista de Xavier Sala-i-Martín al candidat d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira [web i bloc]. El cara a cara (perquè entrevista estrictu sensu no ho és) entre l'economista neoliberal i el presidenciable independentista no és ni el tercer grau-trampa a José Montilla [íntegre al seu web] ni el massatge a Artur Mas. Com que Carod té carrera, Filologia, i de nivell C de català no se li pot preguntar, les apretades de Sala-i-Martín van més per la línia de l'economia i del pacte tripartit en detriment de l'hipotètiic acord nacional del 2003. El líder d'ERC acaba dient que, per al seu gust, quant menys estat millor, encara que sigui català. Aquest és el titular de l'entrevista, i així queda molt liberal la cosa.
El passatge més tens té relació amb la famosa entrevista amb ETA. Aquest és el fragment final del cara a cara entre candidat i professor:
- Mientras han estado en el Govern se han quejado constantemente de la herencia de los 23 años de Pujol. Parece que todo lo que funciona es gracias a ustedes y lo que no funciona es culpa de los 23 años de CIU. De hecho, en esta entrevista usted ha culpado a los 23 años en dos ocasiones. Pero ¿las coronas de espinas son culpa de Pujol? ¿Enseñar ostentosamente la llave para acabar siendo expulsados del Govern es culpa de Pujol? ¿El chantaje a los empleados de la Generalitat para financiar a ERC es culpa de Pujol? ¿Anunciar tres votos distintos y contradictorios en la campaña del Estatut es culpa de Pujol? ¿Que haya más barracones que en el 2003 es culpa de Pujol? ¿Colocar a los hermanos en la Generalitat es culpa de CiU? ¿Hacer informes secretos sobre las tendencias políticas de periodistas y medios de información es culpa de Pujol? ¿Abandonar el país cuando usted era "president en funciones" para ir a hablar con ETA es culpa de Pujol? ¿A qué edad un partido se vuelve adulto y asume responsabilidad por sus propios errores?
- Nadie ha dicho que eso sea culpa de Pujol. Además se está refiriendo a cosas que no tienen nada que ver con el ejercicio y la competencia gubernamental. ¿Qué problemas ha habido de incompetencia en la gestión del Govern? Ha habido huelga de médicos, ¿esto es atribuible a ERC? Ha habido el derrumbe del túnel del Carmel, el tema del aeropuerto, la inmigración… usted se refiere a temas anecdóticos que no son de gestión de gobierno.
- ¿Es anecdótico que usted siendo, el president en funciones abandonara el país y nos dejara, por así decirlo, sin líder político?
- Lo dice usted que era president en funciones…
- Quiero decir que el president estaba de viaje oficial y usted era conseller en cap.
- No, mire, que yo dejé el país siendo president en funciones lo dice usted.
- Pues cambio mi pregunta: siendo conseller en cap y por tanto el máximo responsable dado que el President estaba fuera del país, ¿se fue usted del país?
- Quizás me explique mal. ¿Usted me está diciendo que yo dejé físicamente el país siendo yo el presidente porque el president no estaba?
- No. Digo que, estando el president Maragall fuera del país y, por lo tanto, siendo usted el máximo representante del Govern, usted abandonó el país.
- Esta afirmación la hace usted.
- Sí. La hago yo. Dígame si es verdad.
- Yo le digo que no. Pero esta afirmación la hace usted… como hace todo el mundo cuando dice que fui a Perpiñán. Yo a Perpiñán he ido mil veces en mi vida pero no a reunirme con ETA.
- Ya. Yo también. Pero ninguna de mis visitas ha comportado mi salida del Govern.
- Sí. Comportó que yo saliera del Govern pero déjeme plantearle.
-… es importante…
- Es importantísimo, tan importante que quien más insistió para que dejara el Govern fueron los dos partidos de la oposición.
- ¿Volvemos a aquello de que la culpa la tiene siempre CiU?
- No. No me deja terminar la frase. Quien más insistió que saliera del Govern fueron los dos partidos de la oposición, Iniciativa y el PSOE desde Madrid por este orden. Yo salí del Govern, efectivamente, por hacer eso que ahora está haciendo el Gobierno que es ir a hablar de paz con gente que no quería y ya está. Y entonces yo….
- Perdone pero a mí el tema de su conversación con ETA me parece, hasta cierto punto irrelevante. El problema es que usted abandonó el país en un momento en que el president estaba en el extranjero y dejó al país sin líder gubernamental
- Si el problema era éste yo ya dejé de ser conseller en cap, por lo tanto ya está, ¿no? Yo asumí mi responsabilidad dejando el Govern. Después a mí el pueblo de Catalunya me juzgó y me hizo pasar de un diputado a ocho y de 150.000 votos a 650.000.
- Bien, pero mi pregunta era: ¿en qué momento un partido político se convierte en adulto y maduro y deja de dar las culpas de todo a los 23 años de Pujol?
- La inmadurez es de todos: el Govern no lo ha hecho suficientemente bien, pero la oposición tampoco. De hecho, todos aprendíamos. No es cierto que Pujol lo hiciera todo mal. Ningún gobierno aguanta 23 años si no hace cosas bien, o si no hace muchas bien… Noes cierto que los gobiernos de Pujol fueran un desastre ni es cierto lo que pretende CiU desde pasó a la oposición, que todo lo que venga del Govern está mal. En el fondo, todos hemos actuado con inmadurez política, Govern y oposición.
- En 2003 usted daba tres argumentos a favor de firmar el pacto del Tinell: Primero, se necesitaba un cambio de aires en el Govern después de 23 años. Segundo, que el tripartito serviría para hacer un nuevo Estatut. Y tercero, catalanizar la izquierda en Catalunya. Consiguieron el primer objetivo, pero ustedes votaron contra el Estatut y, sin Maragall, la izquierda catalana parece menos catalanista. ¿Asume esto como un fracaso?
- No. El primer objetivo era el cambio político que es esencial en democracia. El segundo, conseguimos un gran Estatut, el 30 de septiembre. Después pasó que, como usted que conoce las leyes del mercado sabe, si una cosa vale 100 y alguien se va a Madrid y la vende por 20, el que hace le comprador se lo compra a quien se lo vende por 20, no a uno que se lo vende por 100. Y es lo que pasó con el Estatut. Por lo tanto el Estatut fracasa cuando se va a Madrid y se rompe la unidad nacional que se había conseguido aquí. Y tercero, catalanizar la izquierda catalana no quiere decir hacer más catalanistas al PSC o a Iniciativa. Si se consigue eso, fantástico. Catalanizar la izquierda catalana es que Esquerra tenga la hegemonía de la izquierda en Catalunya.
- Pues si es así tendremos que apuntarlo como un fracaso porque las encuestas no les auguran crecimiento de votos. Pero déjeme preguntarle, si el objetivo era desplazar al PSC e ICV para convertirse ustedes en hegemónicos ¿no sería más lógico luchar contra ellos en lugar de aliarse con ellos? ¿No será que su objetivo real es eliminar a CiU?
- No queda tan claro. Es como si alguien se pregunta cómo CiU, teniendo la oportunidad dos veces de aliarse con el catalanismo de izquierda, se aliase con el españolismo de derechas, ¿no?
- Sí. Y cuando CiU hizo eso perdió terreno electoral.
- Mi objetivo es que ERC, en tanto que izquierda, un día tenga la mayoría social en este ámbito. Y de hecho eso ya está pasando: crecemos en Barcelona y en las grandes áreas metropolitanas del país con muchos votos que son de catalanes de primera generación que están hartos del paternalismo que los condena a ser inmigrantes toda la vida en Catalunya.
- ¿Eso quiere decir que el efecto Montilla en el área metropolitana fracasa?
- Yo creo que fracasará.
- En 1999 Convergencia, pudiendo pactar con ustedes decidió pactar con la derecha españolista. En 2003 ustedes, pudiendo pactar con CiU, pactaron con la izquierda españolista….
-… Hay una diferencia fundamental: Esquerra había apostado por Convergencia el año el 80 y el 84. En el 95 y el 99 pudiendo hacer lo mismo Convergència, lo hizo con el PP y Convergencia solo se acordó que existía Esquerra en el 2003 cuando no sumaba con el PP. Este es un matiz importante…
- De acuerdo, pero mi pregunta era: Dado que tanto Convergència como Esquerra salieron escaldadas de sus pactos, ¿ha llegado la hora de que el nacionalismo catalán recapacite? ¿O van a seguir las revanchas aunque éstas acaben perjudicando a ambos?
- La experiencia de Esquerra de estos años hace que en estos momentos no seamos deudores de nada a nadie. Mientras que si hace unos meses al preguntar a los militantes de ERC por qué pacto optaban, la mayoría habría preferido la continuidad de un pacto de izquierdas, ahora Esquerra no se cierra la puerta a ningún pacto. Lo que parece bastante claro es que el perfil de campaña de CiU no es precisamente para hacer amigos. Quien quiera destruir, que destruya y los que queramos construir, construiremos. Una vez vote la gente, ya hablaremos.
- ¿Un independentista que lo vote a usted, puede que el día 2 vea que usted hace President a Montilla?
- ¿Hay algún problema con el señor Montilla?
- Para mí no. Pero él ha dado por zanjado el debate sobre el techo competencial de Catalunya y usted me ha dicho que quiere ampliar el horizonte político…
- Sí pero el señor Mas tampoco es independentista. El único candidato independentista soy yo. Si la fuerza que represento no obtiene la mayoría suficiente para presidir, en pactos posteriores puede llegar a un entendimiento con candidatos que no sean independentistas. Y ni Mas ni Montilla lo son.
[Narcís Genís, periodista d'El Punt i president del Col·legi de Periodistes a Girona: Sala Martín, indocumentat?]
Arxius:*Carod 1- pdf entrevista|*Carod 2- pdf entrevista (segona plana)|*Mas 1- pdf entrevista|*Mas 2- pdf entrevista (segona plana)
Que José Montilla parlés ahir del famós DVD de CiU (que encara porta cua amb el Col·legi de Periodistes i Carles Francino) i que també presentessin a la seu del PSC Fets, no manipulacions (powerpoint), evidencia que Artur Mas està marcant la campanya. Montilla inclús copia ara la idea de publicitat negativa promoguda contra el tripartit hores abans de l'inici formal de la campanya amb el llençament de ConfidencialCAT. En la informació a TV3 d'aquesta nit el candidat socialista apareixia parlant del maleït DVD. ¿Per a quan les propostes? Sembla com si l'estratègia socialista fos desmuntar el rival i esgarrapar-li vots a qui és favorit a les enquestes. Montilla ha titllat Mas, segons he vist per televisió, de "arrogant i prepotent" perquè actua "com si el país fos seu".
La campanya socialista sembla que abandona el blanc i negre per donar pas al color. Ja era hora! La sensació, a aquestes alçades de campanya, però encara queda molt de partit per endavant, és que CiU s'ha posicionat molt bé a l'arrencada i que els aliats del tripartit, especialment un PSC de qui s'esperava una artilleria més pesada, han començat fluixos. Mas va per la majoria absoluta, mentre que el PSC no se'n surt del DVD, les "manipulacions" del candidat Mas.
L'escàs entusiasme dels mítings, però, contrasta amb l'esperit combatiu de la bloquesfera socialista, capitanejada per un Miquel Iceta en format blocaire d'actualització diària. Als blocs socialistes les estrelles són la bèstia negra anomenada Xavier Sala-i-Martín [Jaume Pros: L'inquisidor convergent], que, per cert, ha fet oblidar el boxejadorXavier Garcia Albiol, del PP.
De qui només se'n recorda el diputat socialista a la Diputació de Barcelona Esteve Terradas és del casAntoni Fernández Teixidó. La regidora terrassenca Mariví Orta fa campanya al mercadillo. El candidat per Girona José A. Donaire difón les mentides de CiU, acompanyat en la virtualitat gironina del diputat al Congrés Àlex Sàez, que ha obert diari de campanya.
El front mataroní és consistent, amb un tinent d'alcalde, Ramon Bassas, que ofereix material per combatre el discurs rival, un alcalde, Joan Antoni Baron, que vincula el futur de la ciutat a la victòria de Montilla; un regidor, Oriol Batista, que aplicadament fa seguiment de la campanya.
La diputada al Congrés Lourdes Muñoz fa un recompte i anàlisi d'enquestes, amb una conclusió sabuda: cal mobilitzar l'electorat socialista. ¿Però com? Al carrer Nicaragua es veu que accepten idees. El cibercombatiu José Rodríguez llença una modesta iniciativa per sumar vots a favor de les esquerres, en un intent transversal d'evitar fugides cap a CiU o l'abstenció. La qüestió, no obstant, segueix sent donar resposta.
Mentrestant, les JERC proposen amb aquest joc per plantar cara i menjar-se tant a Mas i com a Montilla. L'equidistància duta a la virtualitat del menja cocos. Circula en àmbits republicans un altre powerpoint (que no puc adjuntar) per replicar el DVD nacionalista.
El gamarús de José María Aznar té aquestes sortidetes, quan el seu exministre Josep Piqué s'ha de dedicar a evitar l'aterratge inoportú d'Eduardo Zaplana en la campanya catalana. Això quan la pluja no boicoteja els viatges aeris de Mariano Rajoy per assistir als actes del PP a Catalunya. Quina ironia que quatre gotes a Barajas que impedeixen l'enlairament dels avions també siguin culpa de Zapatero.
Josep-Lluís Carod-Rovira, que és la primera persona que veig que s'afaita amb les ulleres posades, recórrer als números per tricar la psoevergència allà i el convergelisme aquí, que ve a ser el mateix però amb la única direferència de qui predomina. A Madrid, el PSOE vers CiU. A Barcelona, CiU vers el PSOE.
Com que la campanya és apassionant, els partits s'encallen en aspectes que realment preocupen la ciutadania. Com aquest, és clar.
Després del DVD de CiU, de l'entrevista-trampa de Xavier Sala-i-Martín al Via Veneto a José Montilla (curiós, perquè a Artur Mas el va entrevistar al despatx del candidat, i fa dos dies que La Vanguardia no en publica cap més) ara resulta que es munta un escàndol perquè els Joves d'Esquerra Verda fan servir l'expressió "follar-se" per referir-se a derrotar la dreta. Una expressió força habitual en el llenguatge dels joves, aquesta de "follar-se". I això de repartir condons, si alguna cosa té, és que és un recurs massa vist. Que la campanya no és meritòria de cap premi publicitari, evident. Però d'aquí a haver de retirar-la, demanar disculpes i que el candidat Joan Saura aparegui dient que no en sabia res i que això és cosa dels joves...
Realment, els candidats tenen mèrit aquesta setmana. Entre el Chelsea-Barça i el Barça-Madrid, i la manca de trempera d'aquesta campanya, que circula per espais tant poc edificants com les notaries, i amb un llenguatge massa empresarial rotllo "xecs" i "contractes", els electors estan per altres històries. No m'estranya que la candidata Abstensió no retrocedeixi malgrat la propaganda. Segueix sent una ferma candidata a proclamar-se guanyadora per Tots Sants.
Com que la campanya dóna per poc, els candidats, Carod però també Piqué, pensen més en l'endemà de les eleccions. Però a CiU van com una autèntica moto. Estan molt motivats, perquè es veuen a venir un resultat que els acosti molt a la majoria absoluta. Van a totes i la resta no responen. Fins i tot les protestes davant les seus de CDC pel polèmic ConfidencialCAT són de pa sucat amb oli.
Anit vaig rebre un sms d'un candidat convergent que deia: "La cncentracio cnvokada d manera multitudinaria x sms, email, i webs anunci, davant seu ciu ha akabat amb el seguent resultat: 14 manifestants, 14 periodistes. Ole. Van millorant. Passa ho".
Qui s'ha inventat una campanya virtual de rebuig al ConfidencialCAT és el socialista José Rodríguez [bloc], que ha posat en marxa un retornador de DVD per mail.
Els diaris tradicionals no han apostat a les versions digitals per la campanya electoral. La informació que aporten a la xarxa és minsa i impersonal. Tiren d'agències i hi dediquen pocs recursos. El paper segueix manant. Els lectors més desitjosos de notícies actualitzades d'aquesta cursa electoral dels Candidats.cat han de recórrer als mitjans exclusivament digitals. I els més exigents o addictes s'endinsen a la bloquesfera, on la campanya és apassionada i sovint virulenta.
Curiosament, el paper dedica atenció i reserva centímetres quadrats a la campanya virtual. Allò que es cou a Internet reverteix a les pàgines dels diaris, encara que sigui com a faldó, aquell complement per amanir una plana feixuga. Són habituals, doncs, les notícies sobre iniciatives curioses i divertides a Internet. Els vídeos són l'estrella. El DVD ha acabat de reblar el clau de l'interès per les noves tecnologies com a vehicle d'acció política.
La Vanguardia, que ha fet una aposta clara per l'opinió coral i la interpretació periodística en detriment de la informació plana, més propagandística, ha encarregat a Mike Ibáñez un seguiment diari de la campanya virtual. És el camí a la inversa. Fins ara el paper havia bolcat a Internet els seus continguts. Ara és Internet que dota el paper de nous temes i enfocaments; sovint més agosarats, però també més ciutadans, plurals i refrescants. Ibáñez es dedica a examinar diàriament les webs dels partits, els vídeos que es visionen a la xarxa i els divertiments que circulen gràcies al correu electrònic. Tampoc no se li escapa el comentari dels blocs polítics. Ja siguin bitàcoles de candidats i/o càrrecs polítics o de comentaristes no partidistes.
Aquest dimecres, en la seva peça, titulada Blogs, entrevistas y descargas de vídeos, m'esmentava arran de la sèrie d'entrevistes de Xavier Sala-i-Martín que he anat comentant aquí [Montilla: "Ets un sectari. Què t'has cregut!" i Nou vídeo de CiU contra Montilla]. Gràcies, Mike, per citar-me juntament amb Miquel Iceta [bloc] i Jaume Ciurana [bloc] i considerar-me"uno de los clásicos de la blogosfera de aquí".
Ibáñez és col·laborador habitual del suplement Cultura/s, de La Vanguardia, i prové de la ràdio lliure i els fanzines. És molt conegut en el panorama underground català. El seu salt a les rigoroses pàgines de política d'un rotatiu com La Vanguardia, i més en campanya, ha estat de la mà d'Internet. I així no li faltarà ni temes ni xarxa. Això és un pou inesgotable.
Les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya acaben de renovar la web. Incorporen el material de campanya, amb el lema Plantem cara. Una campanya que em recorda aquella de CiU de les eleccions espanyoles, no recordo si les primeres o les segones que va guanyar Aznar. La qüestió és que CiU prometia plantar cara i va acabar pactant amb el PP. El cas de les JERC, lògicament, és molt diferent. Les joventuts republicanes van en una línia de discurs més profund: afrontar un debat sobiranista autèntic que condueixi cap a un procés autodeterminista. Sobirania i progrés, la nova plataforma hereva de l'esperit Gran Via, va precisament en aquesta línia. Acumula més de 5.000 adhesions.
Una de les novetats del web de les JERC és la bloquesfera independentista recollida en un directori exhaustiu. El portaveu nacional de les JERC, Pere Aragonès, ha obert un diari de campanya al seu bloc. El secretari d'imatge i comunicació de les JERC, Dani Casanovas, ha reaparegut amb el seu bloc combatiu. El militant Lluís Pérez, dinamitzador de la bloquesfera d'esquerres i independentiste, tampoc no para, amb el bloc. L'alcaldable de les JERC a Tordera, Bernat Costas, també va com una moto fent campanya al bloc.
Per cert, arran del famós DVD de CiU, ja ho deia jo la setmana passada [CiU s'ho juga al tot o res]. Josep-Lluís Carod-Roviraadverteix que el cop d'efecte de David Madí pot tenir efecte bumerang. El republicà Carles Macián es pregunta Estratègies guanyadores?
El bloc confidencial afí a CiU Submarí difón un nou vídeo contra José Montilla. En aquesta ocasió un muntatge de l'accidentada entrevista entre el candidat socialista i l'economista neoliberal Xavier Sala-i-Martín, membre de la Fundació Catalunya Oberta, a l'òrbita de CiU. El candidat Artur Mas no va trigar a capitalitar l'entrevista publicada a La Vanguardia, on, per cert, alguns professionals han posat el crit al cel per les entrevistes de Sala-i-Martín.
José Antich, director de La Vanguardia, sabrà per què va encarregar una sèrie d'entrevistes "provocatives" a un personatge tant marcat com el professor de Columbia. "Volia entrevistes provocatives perquè tenia la sensació que la gent no es llegia les avorrides que se li solen fer als candidats en campanya", ha desvetllat aquest matí l'economista a la tertúlia de Catalunya Ràdio que li havia dit Antich. Si els periodistes no fan bé la feina, la solució passa per externalitzar-ho a Sala-i-Martín. Què contents deuen estar els companys del rotatiu del conde Godó. El director de La Vanguardia Digital, el blocaireLluís Foix, ha reconegut en alguna emissora que ell mai no hauria fet aquest tipus d'entrevista.
Els fets han desmentit la portada d'El Periódico el mateix dimarts, a una velocitat que deu haver incomodat algun professional d'aquella casa. No ha durat ni 24 hores, la validesa d'aquesta portada de segon dia de campanya. "Zapatero no veu prioritari "ara" pactar amb Mas", obria ahir la primera plana el popular rotatiu barceloní. La realitat, però, ha estat una altra. Encara que hagi estat "in extremis". L'encaixada entre Solbes i Duran per certificar la retirada de l'esmena a la totalitat del projecte de pressupostos de l'Estat per al 2007 presentada per CiU ha estat la foto de la sessió d'aquest dimarts al Congrés. El PNB i CiU s'han desmarcat del PP de Rajoy. La federació nacionalista tenia una necessitat imperiosa de fer-ho, especialment l'endemà que Mas anés el primer dia de campanya al notari a comprometre's que no pactaria amb el PP de Piqué almenys durant la propera legislatura catalana. Duran, que és l'home de CiU a Madrid, ha fet marxa enrere, per a major incomoditat d'un Montilla que pateix en pròpia pell que Zapatero vagi olímpicament a la seva. El PSOE, tant somrient ahir al Congrés amb Duran i Sánchez Llibre, neda i guarda la roba al marge dels interessos del PSC a Catalunya. Visca els pressupostos socials de l'avi Solbes!
Titulava El Periódico que Zapatero defugia el pacte amb Mas, oi? Res més lluny de la realitat. La sociovergència s'ha visualitzat al Congrés. El PSOE torna als vells aliats de sempre: els nacionalistes bascos i catalans. Els primers, sempre més murris. Els segons, ja ho sabem. La qüestió és desplaçar ERC perquè són socis parlamentaris inoportuns per als interessos del PSOE. I minimitzar el paper d'IU-ICV tant com es pugui.
Madrid es confirma com a escenari ideal per a la sociovergència. Mas va certificar-ho a La Moncloa. Ara li ha tocat a Duran, entre els passadissos a la carrera de San Jerónimo. El socialcristià s'apunta així un mèrit més en la seva particular cursa cap a un ministeri de Zapatero. Mas, President; Duran, ministre, i aquí tots contents. El compromís inversor de l'Estat a Catalunya i l'execució d'una llei de lleis anomenada Estatut d'Autonomia és una altra qüestió. ¿Què està lligat? No gaire res. Montilla ho ha reconegut: CiU fa un "gratis total".
Tots contents, és clar, menys Montilla, que ahir feia de diputadet del grup inexistent del PSC al Congrés, diluït entre els seus companys del comitè federal del PSOE i absolutament eclipsat pel polític que llueix la calva més envejada del Congrés. Una testa que somia amb ser ministre. Un càrrec, irònicament, que Montilla ha hagut d'abandonar forçadament per llençar-se a l'aventura d'unes eleccions que perd a totes les enquestes, menys aquesta. Encara que la cadena Ser ens sotmeti a aquesta dutxa escocesa demoscòpica. Avui blanc. Demà negre.
Mentrestant, Mas i La Vanguardia a la seva. Que és la mateixa. El diari del Grup Godó ha abandonat la idea de sociovergència per fer un pas més endavant perquè, aparentment, una victòria còmoda de CiU els sembla possible. Episodis tipus Xavier Sala-i-Martín [Montilla: "Ets un sectari. Què t'has cregut!"] i l'escàs espai que dediquen a les forces alienes al bipartidisme ajuden a crear-se aquesta idea.
Els blocs ecosocialistes protagonitzen una revolta virtual en favor d'una reedició, millorada, del govern d'esquerres i catalanista. ¿Qui havia dit que el Tinell seria irrepetible? Joan Saura [web] és l'únic presidenciable que aspira a formar part d'un govern d'esquerres. No se n'amaga. Al contrari. En fa gala. ICV-EUiA juga la carta inequívoca d'un executiu que deixi CiU i el PP a l'oposició. ¿Haurà servit de revulsiu el polèmic ConfidencialCAT? El tripartiit era un cadàver polític que revifa, ja sigui de la mà de David Madí o d'una militància ecosocialista que ha respost massivament a la campanya "CDCUDCOPUSDEIPP, o govern d'esquerres" liderats per Màrius Garcia, secretari d'Organització d'ICV i blocaire actiu en aquesta campanya.
Les enquestes bufen a favor dels ecosocialistes, que pretenen recollir vots que valorin la seva estabilitat al Govern. ¿Qui sap si la desmobilització socialista i el desegany maragallista li pot engreixar el cabàs electoral als ecosocialistes per Tots Sants? De moment, però, la bloquesfera ecosocialista transmet optimisme per les expectatives demoscòpiques i dinamisme a la xarxa. S'han activat, encara que just abans de l'arrencada de la campanya. Ho fa la candidata de Joves d'Esquerra Verda Laia Ortiz, que amb 27 anys té moltes probabilitats d'obtenir un escó al Parc de la Ciutadella. El cap de llista per Tarragona, Daniel Pi, també s'apunta a la crida a la bloquesfera per un govern d'esquerres. El jove comunista Sandro Maccarrone torna a respirar, al seu bloc vull dir, amb el mateix desig. L'ecologista Antoni Garcia deu anar just de temps, perquè s'ha limitat a penjar el logo.
La visió més elaborada i polièdrica, en aquest cas, ens l'aporta l'eurodiputat Raül Romeva, que analitza del bipartidisme al debat de coalicions. (Properament publicaré en aquest bloc una entrevista amb el blocaire Romeva). Precisament del bipartidisme reflexionaEnric de Vilalta Pach, president d'ICV a l'Eixample barceloní.
Per cert, incorporo el bloc de Ricard Blasco, militant d'ICV de Rubí, ciutat del Vallès Occidental en què el PSUC i ICV havien ocupat l'alcaldia en èpoques glorioses de Miquel Llugany i Eduard Pallejà. Ara, però, l'alcaldia és per al PSC, en mans de Carme Garcia, i a l'ecosocialista Núria Buenaventura li toca pedalar per tornar al govern municipal.
Artur Mas, José Montilla, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura tenen web pròpia de campanya. Els partits [CiU, PSC, ERC, PP i ICV-EUiA] han renovat les seves pàgines, apostant per la participació dels ciutadans, els continguts multimèdia i els diaris personals –els famosos blocs o bitàcoles–, a part d’incorporar materials i dissenys d’aquesta disputada campanya electoral.
Tots els candidats dels grans partits menys Josep Piqué tenen web personal. Són els primers presidenciables de la història amb el domini.cat. Candidats en unes eleccions que, mediàticament parlant, no s’entendrien sense l’aposta per Internet, amb especial èmfasi en els vídeos i els continguts de televisió. Mas, Montilla, Carod i Saura són candidats .cat, el domini reservat a l’àmbit lingüístic català gràcies a la pressió i habilitats de la societat civil, però amb la complicitat decisiva d’un d’ells quan era ministre. El rebuig de Montilla hauria situat el domini .cat en un carreró sense sortida.
El cap de llista republicà, però, ha anat més enllà que la resta i s’ha animat a obrir un bloc de campanya, és a dir, una mena de dietari virtual en què va escrivint anotacions breus i reflexions més profundes, a més de comentar la frenètica actualitat. És el primer presidenciable blocaire. El seu tàndem electoral, Joan Puigcercós, fa mesos que actualitza setmanalment una bitàcola molt llegida per la parròquia republicana [bloc de campanya]. Una altra número dos, l’ecosocialista Dolors Camats, tàndem de Saura, també disposa de bloc, amb una periodicitat irregular.
Els blocs polítics assoleixen en campanya un ritme trepidant, amb un to apassionat i fins i tot arrauxat. El viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha anunciat que escriurà diàriament [bloc], i no és l’únic que promet un relat virtual en primera persona. El president del Parlament, Ernest Benach, ha aparcat el bloc institucional i n’ha obert un altre bloc de campanya en qualitat de candidat.
CiU va penjar divendres a la tarda a Internet la versió en 14 capítols del documental contra el tripartit, Confidencialcat. Diumenge, la pel·lícula figurava en el 14è lloc dels vídeos més vistos arreu del món a la plana Youtube. Fins a 53.334 descàrregues del famós DVD, en un cap de setmana marcat per un elevat trànsit polític a Internet i l’allau d’articles escrits per dirigents i militants del PSC, ERC i ICV als blocs. La difusió del milió de còpies de Confidencialcat ha trobat una dura resposta a la bloquesfera d’esquerres.
Les webs dels partits també experimenten un notable augment de visites. Els vots també es disputen a cop de clic.
Primer dia de campanya electoral. Sobre la taula tinc el polèmic DVD de CiU ConfidencialCAT, que el cap de setmana s'ha situat en el 14è lloc del rànquing de Youtube, amb més de 50.000 visualitzacions. Sumem-les, doncs, al milió de còpies que es van distribuir diumenge als quioscos del país. ¿Quant costa això?
Encara acumulo l'edició de 104 pàgines de Mil dies de Govern, un resum de l'obra de l'executiu català en aquests tres accidentats anys. Espero amb ànsia l'allau de propaganda electoral. Però sorpresa la meva quan observo que a la bústia de casa m'arriba un exemplar, el número 9, de la revista Info Catalunya. Correspon al setembre del 2006, segons indica la capçalera, però m'arriba el 16 d'octubre, és a dir, fins a dues setmanes més tard del límit del mes anunciat, i just la jornada que arrenca la campanya electoral. Lleig.
Veig que a la pàgina tres, al costat del sumari, encara signa el President Pasqual Maragall. Em quedo més tranquil; encara presideix. "El Pacte Nacional per a l'Educació", es titula l'article presidencial. Ja és curiós que el President de la Generalitat hagi de recórrer a una de les grans fites d'ERC al Govern per fer l'articulet que dóna la benvinguda a una publicació que en època de David Madí al Govern hauria provocat les ires de l'oposició. La diferència és que ara l'oposició governa i actua com ho hauria fet Madí, que és opositor avui, governant fins que va haver de dimitir per l'escàndol de les enquestes manipulades i qui sap si governant ben aviat.
Qui no canvia és l'estrateg de CiU, que ja sigui com a secretari general de Presidència o com a cap de campanya nacionalista, sempre aconsegueix irritar els seus rivals. Siguin oposició o govern.
El dilluns, però, havia començat amb el sisè Racòmetre, de RAC1, que atorga a CiU l'obtenció de 7 o 8 escons més respecte les eleccions del 2003, mentre que el PSC en perdria 5 (es quedaria a 15 o 16 diputats dels nacionalistes). Una enquesta que va en la línia de la publicada diumenge per La Vanguardia. En canvi, simultàniament, es difonia el Pulsómetro de la cadena Ser, que concedia un sorprenent empat a 43 escons entre CiU i PSC. Preparem-nos per als atacs demoscòpics de destrucció massiva, aquests dies. Treieu les vostres mascaretes de l'armari, i el kit de supervivència!
En qualsevol cas, Miquel Iceta es llevava amb l'anotació La notícia està a la Ser sota el braç, en què acusa Madí de convertir les imatges de TV3 en "el Nodo convergent". La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que dirigeix obstinadament l'exministre socialista Joan Majó, diguem-ho tot, demanarà responsabilitats jurídiques a CiU per l'ús de les imatges de TV3 [nota de la reunió]. Recordareu que són aquelles en què apareix Carles Francino, que s'ha posat com una moto amb el documental. D'altres, amb 20 DVD no en farien prou.
Aquest dimarts Sala-i-Martín entrevista Artur Mas. Acabo de llegir les dues planes. Està bé perquè és un cara a cara que destapa el candidat, lluny de la majoria de massatges-entrevistes que es publiquen als mitjans escrits. La diferència és que Mas sap torejar molt millor aquest brau de l'intrusisme (ja veureu com no trigaran alguns periodistes a sortir amb aquesta acusació) anomenat Sala-i-Martín.
Un tastet:
- ¿Liceo Francés? ¿Quiere decir que es usted de una familia bien?
- Yo soy de una familia acomodada...
- ¿Pija?
- ¡No, hombre, pija no! Soy de una familia relativamente acomodada, pero que todo lo que ha tenido se lo ha ganado con el esfuerzo. No tenemos patrimonios heredados en absoluto. La evolución de mi familia se parece a la de mucha gente en Catalunya....
Avui La Vanguardia publica la primera d'una sèrie d'entrevistes que l'economista Xavier Sala-i-Martín [web] ha fet als candidats a la Presidència de la Generalitat. La secció, en el context d'un ampli desplegament electoral a les planes de Política, amb un gran repertori d'opinadors i recursos desengreixants de la típica informació de campanya, no podia començar amb més notorietat. Sala-i-Martín [viquipèdia], un economista liberal vinculat a la Fundació Catalunya Oberta, a l'òrbita de CiU, i president en funcions del Barça aquest estiu, entrevista el candidat socialista José Montilla [web]. Dic "entrevista" per dir-ho d'alguna manera, ja que el cara a cara o el frontó Sala-i-Martín-Montilla té un desenllaç accidentat. Montilla s'aixeca de la taula i marxa precipitadament acusant l'economista-entrevistador de sectari.
Aquest és l'últim fragment de l'entrevista, que podeu trobar íntegre (amb àudio inclòs) al web de Sala-i-Martín:
Xavier Sala-i-Martín: Els últims mesos, l'últim
any, vostè, o el seu partit, han aconseguit que Esquerra deixés el Govern, que
hi hagués eleccions anticipades, és a dir, que es desfés el Tripartit, que
marxés el President de la Generalitat i que el President de la Generalitat
anterior no es presenti a la reelecció, i finalment que Clos deixés
l'Ajuntament. Darrere d'aquesta cara de bona persona hi ha un polític fred i
calculador? O no?
José Montilla: No, hi ha una bona persona.
Xavier Sala-i-Martín: Hi ha una bona persona.
José Montilla: Hi ha una bona persona, si. I tot
això són afirmacions absolutament fora de lloc, carregades de prejudicis i
falses, les que fa vostè. Vostè no pregunta, vostè afirma. Vostè afirma, no
pregunta. I ho fa des del desconeixement, des dels prejudicis i des del
sectarisme. Senyor Sala Marín.
Xavier Sala-i-Martín: Sala Martín.
José Montilla: Martín, perdó.
Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que Esquerra
ha estat expulsat del Govern?
José Montilla: Esquerra ha estat expulsat del
Govern després de votar en contra del Estatut.
Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el
Tripartit s'hagi acabat abans d'hora?
José Montilla: El Tripartit ha acabat abans d'hora
perquè el President ha decidit convocar eleccions, l'únic que podia fer-ho, no
jo.
Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el
President Maragall no es presenta a la reelecció?
José Montilla: Sí, però vostè ha formulat la
pregunta d'una altra manera, abans.
Xavier Sala-i-Martín: No és veritat que el
President Maragall…
José Montilla: El President Maragall ha decidit,
ha decidit… Mira, marxem, Toni, marxem. Adéu. Eres más sectario!!! Ets un
impresentable!!
Xavier Sala-i-Martín: Però, a veure...
José Montilla: No, no. Vull una cinta del que he
gravat, o una còpia. Ets un sectari! Però què et creus! Ets un sectari, ple de
prejudicis! Però tu que t’has cregut! Però tu que t’has cregut, tio! Estiguis
o no estiguis a Columbia!
