Avui a tot el món es farà una lectura de textos de l'Anna Politkòvskaia [*]. In memoriam. Reprodueixo un text de Carles Torner que m'envia en David Figueres [bloc].
«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan sols la situació a Txetxènia és complicada, sinó que tot Rússia ignora què hi passa de veritat.»
(...)
No et pensis, Anna, que sigui fàcil mirar les coses quan vius en aquest univers capgirat. Envoltat de pantalles, amb els ulls saturats, hi ha ben poques imatges que tinguin la força de fer-me recobrar el sentit de la realitat. Per això sempre recordaré la teva dignitat vermella, la soledat encesa, el teu gest en escriure, la teva veu greu i pausada dient, molt lentament, la veritat. Quan els cossos dels infants txetxens cauen amunt i la paraula d’una dona justa es mou entre el silenci imposat i la insignificança, és arribada l’hora de rentar-se els ulls. Que una icona ens alliberi la mirada. Una icona russa que ens pugui mirar als ulls per retornar-nos la dignitat i les paraules. Una imatge justa, encara que sigui una de sola, per reconstruir al seu entorn la realitat. Que sigui doncs la teva, banyada per la llum sense ombres del sofriment, com alliberada de les lleis de la matèria, del temps i de l’espai. Més enllà del consol i el desconsol, em vas aparèixer, tanmateix, infatigable: parlant, escrivint, parlant, escrivint, girant-te i apuntant vers el buit, vers la imatge negada, impossible de veure, dels innocents dallats pel sol crim d’haver nascut.
Llegeixes l'article de l'Oleguer Presas i te n'alegres. Un futbolista de primeríssima fila que hi toca! Compromès i desacomplexat. El seu perfil encaixa en una societat madura i avançada, essencialment democràtica. Però noi, això sembla incompatible amb determinats sectors de l'Estat espanyol. Kelme rescindeix el contracte amb Oleguer per l'article sobre la justícia. L'empresa, a sobre, té el cinisme d'emetre aquest comunicat. Quina llibertat d'expressió, respecta Kelme? Cap ni una.
Ser català és cansat. Requereix una militància permanent. Et lleves amb un SMS que diu: "No compris material esportiu marca Kelme que ha retirat el patrocini al jugador del Barça Oleguer per criticar el poder judicial. Que n'aprenguin! Passa-ho"
Fas un repàs per la xarxa i et trobes un brillant Vicent Partal: Per això m'agrada Oleguer. I llavors vas als blocs:
La xarxa com a oportunitat. El sobiranisme pot fer-se notar a l'ull planetari del Google Earth. La proposta, imaginativa, és del blocaire masnoví Alexis Vizcaino, que a partir d'aquesta eina permet de visualitzar els internautes que advoquen per un estat propi. La catosfera, en aquest món global, pot dibuixar el seu mapa virtual. Encara no hi ets, al mapa? Doncs llegeix l'anotació Quanta gent vol un estat propi? Comptem-nos en el Google Earth. El blocaireToni Hermoso ha obert un correu perquè us hi adheriu, a la iniciativa. Llegiu l'apunt Sumeu-vos, perquè faci camí. (Per a fer-ho, podeu enviar un missatge a estatpropi.ppcc@gmail.com amb el vostre nom i cognoms, document d'identitat, població i codi postal.) Al mapa només hi sortirà un punt anònim, a l'indret que hagueu indicat del vostre municipi o ciutat.
L'àgil Sílvia Martínez ja s'hi ha apuntat: Al mapa.
El procés, que havia de ser llarg, dur i difícil, troba massa entrebancs, i algunes enquestes, com la que publicava La Vanguardia, indiquen que no desgasta les expectatives electorals d'un optimistaZapatero. [Tribuna: Zapatero, víctima dels seus propis paranys] D'altres, d'això, en fan una lectura en clau catalana atrevida i interessant. Em refereixo a les últimes paraules del President Pujol.
Mentre la lògica de l'Estat (amb degoters al CNI i estira-i-arronses entre els poders executiu i judicial) i dels partits espanyols va per un costat, l'esperit de la ciutadania sembla més madur democràticament. La transversalitat i la perspectiva que genera una certa afinitat i una necessària distància propicien que la societat catalana generi iniciatives com aquesta: Sí al procés de pau. (Ja veieu com els blocs serveixen per fer difusió de forma barata, directa i participativa.)
"Es tracta d'una plataforma molt àmplia que pretén aglutinar i mobilitzar la majoria de la població catalana que està a favor del final de la violència i d'una sortida dialogada i pacífica al conflicte basc. Estem convençuts que tot i els darrers esdeveniments, aquest procés segueix sent més necessari que mai", afirma un dels promotors, el comunista Sandro Maccarrone [bloc].
El primer acte públic serà una concentració, aquest diumenge, dia 28 de gener, a les 12 del migdia a Plaça Sant Jaume. Està previst que la Carme Sansa presenti l'acte, que la lectura del manifest la realitzi la Montserrat Carulla i que intervinguin també les dones d'Ahotsak, un plataforma que aglutina totes les sensibilitats democràtiques basques. També hi actuaran la Marina Rosell i Raimon. [Tribuna: El PSC rebaixa el to reivindicatiu de la campanya per acabar-se'n de desmarcar]
"No cal dir que és molt important la presència de molta gent en aquesta concentració, per tal de contribuir a la reanudació del procés de Pau i perquè no podem deixar que en una qüestió tanta rellevància com aquesta, sigui la dreta la que prengui el carrer.", afegeix Maccarrone.
"Amb només catorze anys, Èric Bertran [web] es va convertir en un personatge clàssic de Hitchcock: el de la persona acusada d'un delicte que no ha comès i obligada, per tant, a demostrar la seva innocència." Ho diu Víctor Alexandre [web], que ha escrit l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella. L'obra s'estrenarà oficialment el 26 de gener al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès. S'ha estrenat el web de l'obra, on trobareu tota la informació sobre el cas d'Èric Bertran (foto), que va ser detingut acusat de terrorisme per haver enviat correus electrònics demanant l'etiquetatge de productes en català.
Dimarts vaig escriure l'apunt "Jo també compro música en català!" per afegir-me a la campanya iniciada pel blocairePere Meroño en defensa de la indústria i la música catalanes. [A la foto, Antònia Font] La taca d'oli d'aquesta campanya avança més lentament del que em pensava, però començo a llegir anotacions de suport per la catosfera.
Aquesta és la seva proposta, que estaria molt bé que difonem per la catosfera:
"Que què cal fer? És molt senzill:
Aixopluga al teu bloc, comentaris, ressenyes, notícies, crítiques, de la música en català. Incloent-hi, a més a més, enllaços, vídeos, i cançons.
Tria un solista o un grup i fes-li costat, bo i divulgant qualsevol cosa que en faci referència.
Enllaça amb el seu web, o el de la discogràfica; i crea un apartat permanent on desar-hi totes les coses que n’escriguis.
Compra, escolta, i recomana música d’arreu dels Països Catalans.
Ajuda a escampar aquesta Crida. Unes ratlles que miren d’anar en la direcció no pas del plany, ni a la contra, si no en pro de la nostra música: ajudant a crear públic, engrossint-t’hi la demanda.
Exigeix, per últim, als poders públics –els governs autonòmics, insulars, departamentals, els ajuntaments, les diputacions, els consells comarcals...-, una política amb tots els ets i uts de suport incondicional a la música en català feta als Països Catalans (tot contemplant el circuit d’exhibició, la promoció, el recolzament econòmic, la difusió en els mitjans de comunicació públics i privats; enfortint la política de quotes...)
Demana a les empreses culturals –Cultura O3, Abacus, Grup 62, Enciclopèdia Catalana, Grup Planeta, Gran Teatre del Liceu... - i als mitjans de comunicació –Avui, El Punt, Vilaweb, El Temps, Benzina, Televisió de Catalunya..., que, com fan determinades marques de fora, patrocinin sovintejadament cantants i grups tot vinculant-los a campanyes publicitàries de la pròpia marca..
No te n’oblidis, això no obstant, de ser conseqüent: comença per tu mateix i pels teus.
Personalment, m’hi posaré de seguit (aviat ho veuràs i ho escoltaràs).
Que la música en català tiri endavant depèn, sobretot, de tu!
No li giris l’esquena amb la teva desídia, ignorància, o manca de compromís.
Pere Meroño
Barcelona, Països Catalans
8 de gener de 2007"
Il·lustro aquesta anotació amb una foto d'Antònia Font [web] i la classifico en la categoria de "campanyes" perquè d'això es tracta. Animeu-vos!
La negociació per posar fi al conflicte basc es troba en un atzucac, segons sembla. El Suprem avala les trobades entre els partits i Batasuna. El diàleg és lent i no exempt d'entrebancs. "Calen gestos a canvi de res per poder avançar", afirma Jonan Fernández. Hi ha molts matisos, però una divisòria separa aquells que volen dialogar dels que s'hi oposen, ara que no els toca a ells de liderar la negociació. En aquest punt, tant bàsic i fonamental, es basa una campanya que circula per la bloquesfera hispana d'esquerres, on ha saltat
la campanya "Sí en Mi Nombre" per a intentar compensar "l'efecte de la demagògia d'un sector de la dreta espanyola que només
vol posar pals en les rodes en la negociació per resoldre el conflicte basc".
"Els bloggers progresistes estem elaborant un manifest per a reivindicar
que nosaltres Sí volem la negociació per intentar arribar a la fi de
l'activitat dels terroristes, que no ens creiem que les "guerres contra
el terrorisme" es guanyen només amb la policia (que també), sinó que
cal un procés de diàleg amb el moviment independentista basc, que cal
diàleg entre els demòcrates i seure tots junts. I que cal parlar amb
els terroristes per veure quina és la millor forma de que abandonin les
armes", explica el jove dirigent de socialista i afiliat de la UGT José Rodríguez [bloc]
"Davant de l'ofensiva d'un sector de la dreta espanyola que
no vol parlar de diàleg, quan fa uns anys ells també van arriscar-se a
parlar amb la banda terrorista tal i com mostra el darrer vídeo del
PSOE. Dins
d'aquesta iniciativa molts bloggers ens hem posat el banner de "Sí en
el meu nom"."
Red progresista, Socialdemocracia i Las Ideas són les xarxes estatals de blocaires progressistes que difonen la campanya a favor del diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte basc, ideada per Alfonso Gil [bloc].
La plataforma Sobirania i progrés ja té més de 6.000 adhesions, i acaba de fer públic un comunicat aquest divendres sobre el nou Govern de la Generalitat de Catalunya, en què insta l'executiu que s'està bastint a "treballar decididament per fer avançar la cohesió social i la construcció nacional de Catalunya (que per nosaltres són inseparables)" i reclama "als polítics i militants sobiranistes de tots els signes que no trenquin els ponts de diàleg perquè si volem assolir la plena llibertat del nostre poble ho haurem de fer units".
Un comunicat anterior de la mateixa plataforma retreia el perfil del futur President, constatant que "Catalunya (i extensible a tot els Països Catalans) és un país sotmès als principis i a la voluntat de l’Estat espanyol". Sobirania i progrés afegia: "Tenir un President que prèviament ha sigut ministre (i per tant, representant) de l’estat que ens nega el dret a l’autodeterminació; tenir un President que crida ‘Viva España’ (recordem-ho, l’estat que ens nega el dret a l’autodeterminació) o tenir un President que deixa palplantats a economistes que posen a prova els seus coneixements catalano-culturals són símptomes que denoten el sucursalisme, tolerat i acceptat pels nostres representants, del país."
El comunicat conclou afirmant que "els ciutadans esperem que aquesta nova legislatura que s’enceta al Parlament de Catalunya, amb Montilla president i sota el lema ‘Entesa Nacional pel Progrés’, sigui una etapa on s’avanci cap a l’autogovern de Catalunya a través d’una bona política de fets consumats i amb la mirada posada en l’autodeterminació".
La plataforma, nascuda abans de la campanya electoral, té un doble repte al davant. A part de mantenir la seva aposta per la conscienciació sobiranista encaminada a afavorir un procés autodeterminista (aquest és un dels objectius fundacionals), amb el nou escenari polític i la tria d'ERC pel govern d'esquerres amb José Montilla [viquipèdia i web] de President, haurà de superar la profunda ferida en l'àmbit del catalanisme polítitc (CiU serà a l'oposició després d'haver guanyat en escons per segona vegada consecutiva, amb Artur Mas [viquipèdia i web] al capdavant). Mantenir complicitats d'un horitzó nacional ambiciós no els serà fàcil, amb l'actual context [El català emprenyat crida "Mas President"]. El segon repte de Sobirania i progrés és mantenir el debat sobiranista mentre l'únic partit independentista amb representació parlamentària, liderat per Josep-Lluís Carod-Rovira [viquipèdia i web] i Joan Puigcercós [viquipèdia i bloc], ha decidit replegar-se en un Govern menys ideologitzat. [Xavier Mir: Resituar-se]
La plataforma en què participa l'historiador Oriol Junqueras [viquipèdia], entre d'altres, ha millorat el seu web, amb sindicació de continguts via rss (notícies i opinió). El web també conté un apartat per rebre donatius, amb comptador automàtic dels diners recollits.
Aquest dissabte feien l'entrega de la cartera ministerial a Madrid. Joan Clos prenia el relleu de José Montilla. El candidat socialista també ha aterrat a Montsserat, on després d'entrevistar-se amb el Pare Abat, Josep M. Soler ha llençat un missatge que pretén satisfer el vot catòlic. L'endemà mateix d'abandonar el ministeri i deixar-li la patata calenta a Clos, l'insuperble, Montilla ha visitat una icona pujolista. En canvi, el candidat nacionalista, Artur Mas, ha estat proclamat formalment presidenciable a l'Hesperia Tower, de Bellvitge, fent una crida a l'electorat perquè faci una moció de censura al tripartit per Tots Sants. Montilla a Montserrat i Mas a Bellvitge. Curiós dissabte.
"Jo també vull un estat propi"
Avui és l'últim dia de la campanya sobiranista proposada pel blocaireXavier Mir. Ha estat molt profitosa, bàsicament per visualitzar el sobiranisme blocaire a la xarxa d'una manera tranquil·la, dialogant, desacomplexada i intel·ligent. Ha servit per implicar alguns polítics (bàsicament d'ERC, CDC, CUP, MDT i només un d'ICV), però el seu principal encert ha estat un altre: demostrar la transversalitat de l'independentisme saludable arreu dels Països Catalans. Al marge de les sigles, la majoria d'adhesions (això en Mir ho sabrà millor) han estat de blocaires que no militen enlloc. El blocaireMarc Roca ho ha mirat. I estaria molt bé que algú s'entretingués una estona a fer el balanç exhaustiu de la campanya.
Deia que el debat discrepant s'ha produït, afortunadament. Una de les gràcies dels blocs és aquesta, precisament. La conversa. Els socialistes David Gutiérrez [llegiu aquest article de fons] i Ramon Bassas [aquest més de passada] han entrat en el debat, atents com estan al debat polític a la xarxa. Un altre discrepant, però en aquest cas independent, ha estat l'escriptor i incansable blocaireToni Ibàñez [amb aquesta anotació i aquesta al·lusió].
Precisament aquest dissabte he detectat l'adhesió a la campanya del regidor de CiU de Mataró i blocaireJoaquim Fernàndez i la incorporació del blocaire i tinent d'alcalde d'ERC a Lleida Xavier Sàez. Si els partidaris del pacte nacional a la Generalitat seguissin la bloquesfera, treurien més arguments per defensar-lo. Hi ha un espai comú que supera les sigles, en què CDC i ERC coincideixen i en què difícilment es troba cap militant del PSC.
Novetats blocaires
Incorporo als enllaços d'aquesta casa el bloc del militant d'ERC de Canet de Mar Ivan Aranda i el bloc del militant de les JERC Marc Planas, que he trobat tafanejant al bloc renovat del portaveu nacional de les JERC, el pinedenc i candidat a diputat Pere Aragonès.
La Xarxa Convergent que vaig anunciar fa dies aquí, quan ni tant sols el partit n'era coneixedor d'aquesta iniciativa per aglutinar la comunitat blocaire nacionalista, va agafant cos i activitat. Ara necessita guanyar visites.
En comentaris penjats en aquest bloc meu, hi han deixat enllaços amb dues bitàcoles que caldrà seguir. Semblen curioses. La primera és Sí ministre, que s'està basant en les pífies de l'exalcalde i ara ministre d'Indústria, i el Submarí, que apunta maneres de suposat confidencial però és a mig camí del bloc d'interpretació i opinió política. En qualsevol cas, tots dos són d'autoria desconeguda, i això comença a ser un problema.
Sublim, esplèndid, insuperable... No me'n sé a venir. Joan Clos ha fet bona aquella dita segons la qual la realitat sempre supera la ficció. Ni el més atrevit dels molts humoristes que imiten l'ara exalcalde de Barcelona ho hauria fet millor. En el primer minut de partit, quan tot just estava prenent possessió del càrrec de ministre, Clos, el grandíssim, sensacional i inigualable Joan Clos, ha deixat anar el seu primer lapsus linguae. A la primera oportunitat, té: gol per l'escaire. Imparable.
Ha promès el càrrec com a ministre de "Justícia, Turisme i Comerç". No sabem si Clos, empeltat de l'esperit progessista i solidari del Fòrum 2004, pretén difondre el "comerç just" o si, simplement, la confusió s'ha degut al fet que hi tenia davant el titular del Ministeri de Justícia, Juan Fernando López Aguilar. Al Palau de La Zarzuela, el borbó Juan Carles I i el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero encara se n'enfoten. A Madrid, doncs, ja el coneixen.
¿Amb un esdeveniment de tal magnitud -la superació de les expectatives creades a l'entorn del nou ministre català des del primeríssim moment- de què voleu que escrigui, aquesta nit? Clos deu ser el primer català a Madrid que compleix amb allò que d'ell n'esperàvem. Els humoristes radiofònics espanyols ja deuen estar muntant guions i talls de veu amb una intervenció tant resolutiva i efectista. "Llegar i besar el santo". Aquí teniu el vídeo.
Ja tenia tota la raó José Montilla quan assegurava que el PSC aportava al PSOE i al govern de l'Estat el "millor" del socialisme català. És tant bo que l'error de l'estimat Clos ha eclipsat completament la informació del migdia, que és l'elecció de Jordi Hereu com a alcalde de Barcelona. Un relleu que, a nou mesos de les eleccions municipals, pretén aturar la caiguda lliure dels socialistes a les enquestes. La maquinària per promocionar la imatge del nou alcalde de Barcelona treu fum. És una cursa contrarrellotge.
Com que l'operació respon, bàsicament, a interessos partidistes i electoralistes (molt legítims, d'altra banda) no sé fins a quin punt té sentit destacar el discurs del recentment escollit alcalde, gràcies als vots dels edils del PSC, ERC i ICV. Vots de regidors, que no de ciutadans. La qüestió és que Hereu vol presentar-se a la ciutadania (8 de cada 10 barcelonins han declarat no conèixer-lo) com un alcalde de proximitat, amb voluntat de resoldre problemes quotidians, tangibles vaja. És a dir, que el quart alcalde de la democràcia barcelonina, l'home que fa més honor al seu cognom pretén passar pàgina amb la Barcelona anomenada de "gran esdeveniment", que no és més que aquella ciutat que s'empesca un invent (digues-li Jocs, digues-li Fòrum) per créixer i, hipotèticament, millorar. Com que el percentatge d'efectivitat d'aquests invents és del 50% (a Pasqual Maragall els Jocs li van sortir prou bé, mentre que a Clos el Fòrum se li va ennuegar), l'alcalde jove del PSC prefereix no temptar la sort ni cridar el mal temps. Barcelonins, estigueu tranquils, pagueu religiosament els vostres impostos que aquests, al capdavall, no serviran per a celebracions faraòniques.
Hereu, que és aquest home del partit, de la màxima confiança de Montilla, i que no ha dubtat a situar Carles Martí com a mà dreta seva, el mateix Hereu que va estudiar en centres privats tirant a conservadorets per acabar fent de servidor públic, proclama el seu compromís de no marejar gaire la ciutat abans de les eleccions. Si el tripartit municipal aguanta (¿què diuen els mapes del temps amb els tempestuosos comicis al Parlament a la vista?), no es repeteixen els esvorancs tipus Carmel i mengem alcalde hereditari matí, tarda i nit fins que el coneguin a per tot, l'operació "llençar el soldat Hereu" haurà mig funcionat. Després ja serà cosa de pactes i repactes. Però temps tindrem per comentar-ho. Això, i els regalets que ens faci l'entranyable Clos des de la capital del Reino.
Són les 10:52. Surto de la dutxa i em trobo al mòbil un SMS que m'envia l'Antoni: "L'Iceta a dit a RAC1 q l teu bloc es 1 dls seus prefes tot i q mai comparteix l q hi dius" Ho explica aquí. És un honor que el blocaireMiquel Iceta, ni més ni menys que el viceprimer secretari del PSC, figuri entre els habituals lectors d'aquest bloc. I més encara que ho digui a la ràdio, al programa de Xavier Bosch. És d'agrair que, malgrat la discrepància ideològica que puguem tenir, aquest bloc sigui d'interès per a Iceta i d'altres lectors i blocaires.
Mentre esmorzo a peu dret, escolto la ràdio. Les declaracions del President Pasqual Maragall al programa de TV3 de Josep Cuní van a tot drap. La sucosa entrevista que li ha fet Cuní [per aquí la trobareu] ha precedit la signatura del decret que dissol el Parlament, posa punt i final a una de les legislatures més accidentades de la història recent del Principat i convoca eleccions per Tots Sants. El presidenciable de CiU Artur Mas ha llegit una declaració, amb un cert posat solemne.
Al programaMinoria Absoluta, de Toni Soler i companyia, entrevisten Josep-Lluís Carod-Rovira, presidenciable d'ERC, que respon Maragall advertint-lo que la decepció és mútua. L'encara President s'ha dedicat a fer amics tant entre els independentistes com entre els socialistes imperants. D'això se'n podria dir morir matant, ja que Maragall ha reconegut públicament el mal rotllo al PSC, que l'experiment del tripartit no ha anat ni amb rodes i que es planteja crear un corrent polític propi per preservar el catalanisme socialista. (A Mataró, l'historiador Josep Termes ha defensat aquest dijous l'origen popular del catalanisme, per cert.)
Mentrestant, José Montilla, de qui Maragall ha dit a la televisió que mantenen una relació molt freda, exhaureix les seves últimes hores com a ministre d'Indústria a la seva Iznájar natal. El candidat socialista a la Generalitat sembla voler destacar la seva procedència, allò d'"andalús d'origen i català d'elecció". Sovint fa la impressió que és Montilla i la seva gent qui realment -i únicament- està clavada en aquesta història de la catalanitat. Si ets catalanista i realment t'ho creus, José, no cal que et justifiquis perquè encara és pitjor.
A la tarda, un cop arribo a la feina, llegeixo la notícia que Pepe Rubianes, que en la lògica montillista deu ser un gallec d'origen i català d'elecció també, ha cancel·lat el seu espectacle al Teatre Español, propietat de l'Ajuntament de Madrid, pel boicot i pel veto que li preparava l'alcalde Alberto Ruiz-Gallardón. Si aquest és el moderat del PP espanyol, sí que anem bé. Quina llàstima més gran. Resulta que Carod ha emès un comunicat, parlant de dictadura. Realment la contundència del tall que apareix per ràdios i televisions, amb un alcalde madrileny que instiga el veto, i no se n'amaga, fa posar els pèls de punta. Quina democràcia és aquesta?
El President Jordi Pujol, que segons informavaManuel Cuyàs a El Punt entra en campanya, ha pronunciat la seva esperada conferència a l'Òmnium, just el dia que es dissol el Parlament i es convoquen les eleccions de l'1-N. Crisi de lideratge i manca d'autoestima. El tripartit al centre de la diana del President. [Avui a El Punt: Pujol titlla el tripartit d'«ignorant, ingenu, frívol, petulant i fatxenda».]
El Tinell és criminalitzat, gairebé. L'únic ésser vivent al Principat capaç de defensar-lo, a aquestes alçades de la pel·lícula, es diu Joan Saura, que s'aferra al pacte. Potser és una estratègia per captar votant socialista descontent per la "diàspora" maragallista. Potser és que realment creu que el somni del Tinell és encara motiu de desig ciutadà en aquest país. Que determinat electorat aposti per un govern d'esquerres no vol dir, ni molt menys, que vulguin sentir a parlar de Tinell. Encara que sigui per les connotacions caòtiques (Maragall, Estatut i crisis) que té.
La campanya "Jo també vull un estat propi"
Aquest divendres l'amic Jordi Surinyach, advocat mataroní i incombustible sobiranista, s'adhereix a la campanya de Xavier Mir amb el seu habitual article d'opinió a El Punt, que titula amb aquest lema. El contingut del mateix és molt interessant, perquè Surinyach és una de les moltes veus que s'alcen entre els republicans de militància i els electors simpatitzants d'ERC reclamant claredat: "Voler tenir un estat propi necessita més coses que infantils gesticulacions o proclames inútils, que desconcerten el personal (...) Ara toca mullar-se, assumint els riscos que calguin i renunciant als verbalismes que són l'anunci del desastre."
D'aquesta campanya, el provocador però respectable blocaireAntoni Ibàñez ha deixat escrit, en un comentari en aquest bloc, que correspon al "somiatruitisme".
Per cert, el portaveu nacional de les JERC, el pinedenc Pere Aragonès, ha fet reformes al seu bloc.
Aprofito per adjuntar el pdf de la pàgina setmanal amb què col·laboro al setmanari Catalonia Today, que ja és als quioscos.
Finalment el President Pasqual Maragall ha decidit ajornar el seu viatge oficial al Senegal. La crisi entre l'Estat espanyol i el govern d'aquell país per l'onada migràtoria demana prudència i qualsevol mediació o intervenció del president català hauria estat fàcilment malinterpretable. Lluny queden els temps en què els governs minoritaris de Felipe González aprofitaven la bona premsa i millor cartell internacional de què disposava el President Jordi Pujol per fer de mitjancer amb governants de centre-dreta o conservadors. L'ambaixador, per a determinats interessos espanyols, en què s'havia arribat a convertir Pujol és un miratge en comparació amb la poca confiança que li demostren a Maragall els seus propis companys de govern a l'Estat. Una maragallada al Senegal seria catastròfica, en ple debat sobre l'allau d'immigrants. Per tant, Maragall es queda per aquí.
(Un altre debat, però, és si Maragall ha de "demanar permís" al govern de l'Estat per mantenir o ajornar el viatge. Una prova més de subordinació amb el poder estatal? A la foto, Rubalcaba amb el seu homòleg del Senegal.)
I què passa per aquí? Doncs que la desfilada de consellers del Govern bipartit per les ciutats amb alcaldes socialistes és un no parar. Les primeres pedres que tant criticava el PSC a l'últim govern pujolista (el del trampolí per al conseller en cap Artur Mas) es col·loquen ara igualment. Visites oficials, presentacions de projectes, promeses innecessàries, etcètera, són a l'ordre del dia. Els cotxes oficials consumeixen combustible a dojo, en aquest tram final de mandat agònic. Els periodistes recullen i reprodueixen compromisos del tot virtuals. Jo, ara que estic en minoria i em queden quatre dies, prometo l'oro i el moro sense possibilitat real de garantir l'execució o compliment d'aquesta o aquella petició que em formula l'alcalde (normalment del meu partit) a quatre dies de l'inici de la campanya i en plena precampanya electoral. I si parléssim d'unes eleccions tancades, encara. Però estem parlant de les eleccions més obertes de la història recent catalana. No tant pel guanyador dels comicis (que sembla fàcil sospitar que serà CiU) sinó per l'autèntica incògnita: la formació del proper govern. Hi ha tantes hipòtesis obertes que resulta insultant recórrer ciutats i viles del Principat amb una incontinència prometedora que és directament proporcional al nivell de sectarisme (jo amb els meus, i els altres que s'ho facin) o al nerviosisme per la supervivència institucional o inclús política l'endemà de Tots Sants i l'endemà de la presa de possessió del nou President.
Hi ha honroses excepcions, és clar. Aquests dies, per exemple, el conseller Del Pozo, que ha estat una agradable descoberta d'entre la darrera tongada de consellers, es dedica amb aparent seriositat i responsabilitat a gestionar allò que toca i no es pot ajornar: l'inici del curs escolar. Algun cas més en trobaríem. Però quan em refereixo a propagandisme i pur electoralisme encobert d'institucionalisme no penso precisament en el curs escolar, per posar un cas.
El blocaireMarc Roca, que cal seguir sempre atentament, ens demostra novament la seva empenta i confirma allò que deia abans: que tot és obert i incert. És per això que convida els internautes a participar d'aquesta porra. Participeu-hi.
Després de mesos d'ignorar el President Pasqual Maragall, la web del PSC es dedica ara (a bones hores!) a llençar-li floretes. Quan fou mort el combregaren. A la mateixa web trobem una declació d'uniformitat catalanista per part del ministre en temps de descompte i presidenciable socialista José Montilla. Alguns havien interpretat que l'aposta pel conseller Antoni Castells
com a número dos de Montilla responia a una voluntat d'equilibri de sensibilitats de l'executiva socialista. Doncs no. Castells és el segon de la candidatura perquè hi entén de números i finançament, no perquè representi adhesió maragallista o compromís catalanista. Fidelitat al partit per damunt de tot. Això explica que la número dos no sigui la consellera Montserrat Tura, que no havia dissimulat el seu malestar pel relleu de Maragall com a candidat. El compromís de Tura amb Maragall ha estat motiu de penalització, mentre que el doble joc (hàbil) de Castells rep premi.
Maragall és viu, per cert. A part de presidir el Consell Executiu de dimarts, al vespre va assistir a Girona a mig acte oficial. A veure quina una en prepara, el President. La Diada Nacional i el seu anunciat balanç particular de 1.000 dies de Govern poden ser motiu de maragallada sonada. Per no parlar del seu viatge al Senegal... Estarem atents.
El PSC és al centre del debat mediàtic, i això segurament és un encert per captar l'atenció. La sacsejada és forta, i l'aparell ha fet una aposta arriscada. El primer secretari del PSC a Barcelona, el diputat Joan Ferran, n'està orgullós, especialment pel relleu a l'Ajuntament de Barcelona.
Mentrestant a la bloquesfera la campanya de Xavier Mir (aquí entrevistat a Vilaweb TV), va fent via. Els blocaires republicans s'hi han abocat, amb els seus articles titulats "Jo també vull un estat propi". Els blocaires nacionalistes, Déu n'hi do. També s'hi han adherit a la crida sobiranista del blocaire arenyenc. Per tant, ERC i CDC han respost, i només un blocaire ecosocialista, l'Antoni Garcia. Però el més destacable, però, és l'adhesió de blocaires i ciutadans independents, fet que explica la gran politització de la bloquesfera dels Països Catalans. A més, la campanya ha arribat al paper, a través d'aquesta notícia a El Punt i d'aquest article d'Isabel-Clara Simó.
Els republicans, silenciats en el balanç del Govern bipartit català i subordinats al relleu hereditari del consistori barceloní, intenten trencar la creixent bipolarització de la precampanya. El sempre reflexiu i estrateg Antoni Soy, alcalde republicà d'Argentona, sosté que ara és L'hora d'ERC. El també republicà maresmenc Joan Safont escriu sobre l'Esquerrovergència, una hipòtesi que l'ara articulista d'El Punt Enric Marín no descarta com a òptima a País o província, un article que conclou així: "La pregunta del lector pot ser immediata: i amb qui hauria de pactar el govern el sobiranisme? Avanço una resposta: sempre serà millor un pacte ERC-CiU que CiU-PP. I sempre serà millor un pacte ERC-PSC que PSC-CiU."
Ressaca de l'article (en pdf) de diumenge d'Ernest Maragall, àlies Tete, que a part de ser germà del President de la Generalitat ocupa el càrrec de secretari del Govern de Catalunya. El maragallisme agònic combina la llagrimeta amb l'estirabot, busca la complicitat però projecta ràbia. Mai saps si fugir o acostar-te amb un mocador. Té aquest doble joc. Els entens, però t'enrecordes de les maragallades i de les jugades (també sectàries) de l'entorn presidencial. Acceptes que representen un catalanisme diferent al pujolisme, i en el contrast amb l'aspror de l'aparell de Nicaragua els pots acabar agafant un cert carinyo. Però la sensibleria o la pataleta infantil d'aquests últims dies presidencials no poden esborrar-nos de la memòria errors polítics greus. Absències i intromissions presidencials incloses.
Ningú és culpable en exclusiva, de l'accidentat i escàs balanç governamental. Ningú reté el monopoli del desastre o l'esplendor d'aquesta etapa de govern progressista. Això és cosa d'un grapat de gent, i sempre hem dit que el tripartit en el fons era un puzle de més peces, de més parts: Pasqual Maragall i la seva colla per un costat (família i Ciutadans pel Canvi); el PSC amb montillistes de l'aparell i consellers (recordo Mieras o Rañé) en direccions no sempre coincidents; Carod i el clan de l'avellana també a l'estil maragallista; amb l'aparell de Villarroel i Puigcercós empenyent en sentit oposat i l'incontrolable Carretero per lliure; Saura a la reraguarda mentre el suïcida Milà es cremava, i la presència testimonial d'EUiA. Incendiaris, bombers, pencaires, paràsits... Hi ha hagut de tot i força.
El recurs fàcil és culpar Madrid, criminalitzar Zapatero. Però l'autocrítica és saludable, si ens posem a fer articles d'opinió i balanç triomfalista. La mateixa artilleria publicitària i propagandística dels temps incerts per a CiU, pel relleu de Mas per Pujol, es repeteix ara, en mans d'aquest bipartit minoritari i desconcertat. Quan ets a l'oposició critiques allò que fas quan governes. I viceversa. La propaganda de Mercadé és una versió 2.0 de la que editava Madí, i així successivament. Serà irremediable, mal que ens pesi.
No sé per què em surt aquest article si, en el fons, aquest dilluns ha estat una injecció de retorn al dia a dia més rabiós, pendents de Tots Sants com si la fi del món s'apropés. Mas ha advertit Zapatero que reeditar el tripartit va contra l'esperit de La Moncloa, contra l'entesa PSOE-CiU que tant ha marcat la política catalana i espanyola. A l'Estatut em remeto. El guió és el guió, i cedir a les legítimes aspiracions d'un Montilla catapultat pel seu propi invent --el tripartit-- no entra en els plans monclovites ni del carrer Còrsega. No prenguem mal, Zapatero. Tu a La Moncloa i jo al Palau, d'acord?
Mas advertia el PSOE, des de Catalunya Ràdio a can Bassas, minuts després que la Ser, a can Francino, presentés el seu Pulsómetro, en què Zapatero baixa (curiosament a Catalunya i Galícia). L'estiu ha estat molt dur, incendis gallecs al marge. La immigració fa mal a qualsevol governant d'aquesta Europa més propera al continent africà. Inseguretat i tremolor de cames social (l'economia és una altra cosa) davant d'un fenomen imparable. No ho para ningú, mal que li pesi a la vicepresidenta espanyola De la Vega. (Mentrestant, Montilla, a can Cuní, parava els peus al captador de catalanistes en potència Artur Mas, negant la major: "hi ha més altes que baixes". El ministre en temps de descompte passa pàgina, com pot, a l'episodi Garrigosa.)
Aquest 4 de setembre en què torna tot i tothom a lloc, Joan Clos es feia la foto amb el seu nou jefe a La Moncloa. En canvi, a Barcelona, el PSC que Joan Ferran governa amb mà de ferro recomposava i encaixava peces. A l'entorn de l'hereu Jordi Hereu, finalment conviuran els últims closistes, és a dir Assumpta Escarp i Xavier Casas, mentre l'amic del nou alcalde i home de partit Carles Martí guanya pes. Hereu serà alcalde divendres. Gràcies a l'Esquerra de Jordi Portabella i a la Iniciativa d'Imma Mayol.
¿Pot ERC contribuir a la llufa que li pengen els socialistes als republicans (en clau nacional) d'inestables i conflictius obrint una crisi municipal a la capital del Principat a nou mesos de les eleccions? ¿Li convé a Mayol forçar la màquina per aconseguir vés a saber quin càrrec de més quan confia recollir vots de socialistes descontents? Així les coses a l'Ajuntament de Barcelona, el més raonable --en contra dels desitjos de Xavier Trias-- és que el tripartit municipal arribi a un pacte de no agressió per fer la campanya que Portabella i Mayol necessiten sense patir cap dany col·lateral de la promoció accelerada que necessita aquest home de 40 anyets que aspira a conservar l'alcaldia l'endemà de les municipals de la propera primavera. Oi que no prendrem mal, companys? Doncs això. Cadascú a la seva.
A part de José Rodríguez, el blocaire socialista capaç de practicar una certa autocrítica, hi ha una militant del PSC, Joana Torres, que també destaca per la seva sinceritat. Aquesta blocaire de Mataró és l'única que ha expressat comprensió amb Diana Garrigosa, l'esposa de Pasqual Maragall. El militant del JSC Cristian Rastrojo, de Sant Joan Despí, no amaga la seva insatisfacció amb Garrigosa i Maragall en l'article Maragallada consorte. "Sin duda, esta es una nueva maragallada producto del mas puro resentimiento. Este hecho no está la altura de un President que además de haber sido alcalde de la capital catalana, president de la generalitat es a día de hoy Presidente también del Partit dels Socialistes de Catalunya.", etziba Rastrojo.
La resta de la bloquesfera socialista, però, ha preferit mirar cap a un altre costat, en aquest episodi que alguns (interessadament) ja s'han afanyat a qualificar de "diàspora" de maragallistes. Xiulen, com si aquí no passés res. Però sobre les declaracions del presidenciable de CiU Artur Mas festejant els "catalanistes del PSC", la resposta no s'ha fet esperar entre el retornat Miquel Iceta, que actualitza el seu diari, recordant els pactes de CiU amb el PP i la insistència de Mas per negar la "catalanitat" dels socialistes; i també entre el tinent d'alcalde i primer secretari del PSC de Mataró, Ramon Bassas, que contesta el candidat nacionalista amb un article titulat Mas, truca'm. Bassas diu: "Sóc dels que critiquen la hipocresia dels catalanistes d'última hora que parlaven castellà en temps de Franco perquè quedava millor, i els que no dissimulaven les seves preferències a favor del règim, essent fins i tot procuradors a les Corts de la Dictadura i després van ser consellers."
El bloc del militant republicà i professor de la Universitat de Girona Josep Maria Aguirre, que ha tornat de les vacances amb força, està fent un bon seguiment de les tensions entre el PSC i el maragallisme. Inclús en clau d'humor.
Bons consells de Donaire, el bloc de Benach i concurs internacional
El diputat gironí del PSC i gran blocaireJosé Antonio Donaire, que va ser professor meu a la Universitat de Girona, tot sigui dit de passada, ha penjat aquest article imprescindible per a blocaires. Per cert, els més avançats us podeu apuntar a aquest concurs internacional de blocs, convocat per la televisió pública alemanya Deutsche Welle. Llàstima que la segona (?) llengua més utilitzada a la bloquesfera mundial, el català, no disposi d'apartat propi. No és cert que el català vagi per darrere de l'anglès, tal i com explica en aquest article el president del Parlament de Catalunya i també blocaire, Ernest Benach. El president de la cambra catalana, a poques hores de ser dissolta, té el repte de combinar el càrrec institucional amb el de candidat d'ERC per la demarcació de Tarragona. No sé si Benach mantindrà el seu bloc institucional o si n'obrirà un d'específic (que no estaria gens malament) per a la campanya electoral. Una manera de deslligar la presidència de la cambra de la seva legítima, d'altra banda, condició de candidat electoral. En qualsevol cas, segur que seria una bitàcola més barata i més activa que no pas aquesta.
Per cert, el secretari general de Joventut en aquesta breu etapa de Govern bipartit de la Generalitat, el socialista Olivié Bayón, ha canviat d'adreça de bloc. Ha abandonat Ya.com i ha fet el salt (com la majoria de bitàcoles del PSC) cap al Blogger. Aquest és el nou bloc de Bayón.
Una altra novetat és el bloc de la coalició entre ICV i EUiA, amanits amb independents, a Premià de Mar, la segona ciutat més habitada del Maresme.
Arrenca la campanya "Jo també vull un estat propi"
Avui comença la campanya "Jo també vull un estat propi", a la qual aquest bloc s'hi ha adherit modestament. No us perdeu el seguiment al bloc del promotor, el ciutadà independent d'Arenys de Mar Xavier Mir. La campanya, centrada bàsicament a la bloquesfera, però amb correus electrònics i escrits enviats a institucions i mitjans de comunicació tradicionals, durarà tota la setmana. Un escalfament de la Diada Nacional de Catalunya, des del civisme transversal aprofitant la força dels blocs.
Hores abans de l'inici de la campanya, s'ha produït amb aquesta anotació l'adhesió de la militant de Convergència i exconsellera d'Ensenyament de la Generalitat, Carme-Laura Gil, una activa blocaire de nova fornada.
Entre els adherits hi figura el diputat d'ERC al Congrés Joan Puig, que amb aquest irònic apunt en què denuncia el "segrest de jugadors catalans a la selecció espanyola de bàsquest" sembla coincidir força amb aquesta altra anotació del bloc confidencial polític Sa Palomera, molt arrelat a Blanes (la Selva), la localitat de la qual el diputat republicà n'és regidor.
La selecció espanyola de bàsquet
Sigui com sigui la campanya "Jo també vull un estat propi" (que en el cas del santpolenc persistent Garrofaire s'ha traduït en un canvi de títol del seu bloc) s'expandeix per la xarxa hores després que la selecció estatal hagi guanyat el mundial de bàsquet, amb quatre catalans a l'equip. Pau Gasol ha tingut una actuació decisiva durant el mundial, i un compromís que entre els blocs socialistes catalans (o d'Iniciativa per Catalunya, com aquest) és motiu de gran satisfacció, mentre que entre els independentistes provoca malestar, per dir-ho suau. Llegiu, si no, la peça Mundial del conseller nacional d'ERC Joan Safont, o Or espanyol a bàsquet del periodista Pere Meroño, que participa també de la crida sobiranista formulada per Xavier Mir. Els èxits de les seleccions estatals furguen en la ferida d'aquells catalans que reclamen la competició oficial de Catalunya a nivell internacional, una de les aspiracions que va caure de l'esgotadora negociació estatutària.
