Vaig un dia tard, sí, però la vida del pare novell és molt dura. Com que he anat repassant totes les candidatures i la majoria de moviments interns en aquest procés en què Esquerra es despulla davant de l'opinió pública i mediatitzada, no volia deixar de comentar el darrer cop d'efecte del sector afí a Carod [bloc], que és el tàndem Benach-Niubò com a candidats a la presidència i la secretaria general del partit, respectivament. Els nivells de demagògia arriben a l'extrem d'exigir a Benach [bloc] que deixi de presidir el Parlament per optar a aquest càrrec intern. Niubò, en canvi, abandonarà el Govern perquè s'hi vol dedicar plenament, a la disputa interna. Totes les energies de la mà dreta de Carod per plantar cara al sector afí a Puigcercós [bloc], sabent que l'empresa és difícil perquè l'aparell és molt aparell. Havent-se retirat Carod de la batalla interna —la seva és una altra batalla, però postposada—, la pugna de cara al congrés aquest famós del juny és més oberta que mai. Cada militant tindrà dret a vot secret, i això en un partit de les característiques d'ERC és tota una incògnita. És per això que el sector Carod, que, poca broma, aplega un grapat de càrrecs i dirigents institucionals de primer ordre —vés quina cosa, Portabella presenta Niubò, i Tresserras fa el mateix amb Benach en l'acte del Col·legi de Periodistes— no dóna el partit per perdut. I percep que el sector Puigcercós, per molt aparell que tingui i molt control de la situació, per molta foto amb Ridao [bloc] i Huguet, juga massa sueltu. Els excessos de confiança sempre són dolents, i els perdedors a priori han centrat el seu discurs en el debat de les idees. La proposta té la virtut d'allunyar la disputa de la bronca interna —que hi és, però cal dissimular-la, oi?— i situar-la en el terreny de la unitat, la cohesió i la renovació, agafant els aspirants puigcercotistes un pèl a contra peu. Ja ho van dir Benach i Niubò a can Terribas, que és allà on es produeix el combat mediàtic, juntament amb els micros de can Bassas, les pàgines de l'Avui —potser també d'El Punt— i la immensitat d'Internet. Van dir que ells apareixen en escena per sumar, per aportar discussió de fons, i per positivitzar un procés que té —Benach dixit— parel·lelismes amb les primàries demòcrates dels Estats Units. I és llavors quan se m'acut que la colla de Carod s'ha plantejat el repte a l'estil d'Obama [web], i quan s'ajunten els Carod, Benach, Niubò, Portabella, Tresserras, Amorós, Cid, Balcells i Llansana deuen cantar plegats el famós Yes, we can, que ja va camí dels 7 milions de visualitzacions al YouTube. "Sí, podem", canten uns optimistes carodistes a l'espera de la sorpresa a l'urna o d'algun pacte d'última hora. La pregunta és: serà Puigcercós un fenomem Hillary Clinton [web]?
(Queda pendent escriure sobre Carretero [nova web] i Bertran [bloc i web].)
Allò que en condicions normals hauria de ser vist com una oportunitat, com un tret diferencial positiu, esdevé feblesa i amenaça. En un temps en què triomfa la política televisada i la interacció amb el ciutadà ("Tinc una pregunta per a vostè" de TVE, n'és la prova a nivell estatal, o el fenomen novedós d'Obama als Estats Units per la seva mobilització a través d'Internet) i quan els joves estan més i millor formats, més i millor documentats i són més crítics que mai, quan també es queden més a casa a l'hora d'anar a votar perquè no se senten prou identificats amb el sistema de partits imperant i amb una democràcia que no és prou participativa per a ells, en aquest context dic, un procés de debat intern com el que viu Esquerra Republicana de Catalunya hauria de ser un reclam, un potencial. Però no és així. Res més lluny de la realitat. Esquerra és l'únic partit parlamentari —el cinquè al Congrés dels Diputats, el tercer al Parlament de Catalunya, el segon al Govern de Catalunya, amb la presidència de les Diputacions de Girona i Lleida, i no sé quantes alcaldies i regidors...— que manté el perfil assembleari en els seus estatuts i que és capaç d'obrir un procés democràtic intern entre la militància per escollir el seu president, secretari general i, més endavant, el candidat a la presidència de la Generalitat. Cap altre partit català és capaç de donar una lliçò de democràcia, transparència i participació interna com aquest. Però aquest missatge, impagable en els temps que corren si ho sabessin canalitzar oportunament, es perverteix. Per irresponsabilitat dels seus dirigents i pel recurs fàcil mediàtic en què s'ha covertit ERC com a ase de tots els cops. Picant Esquerra piquen independentisme, i amb l'independentisme tots els grans grups de comunicació del país s'hi atreveixen. Uns perquè aposten per l'espanyolisme, d'altres perquè advoquen per un catalanisme moderat que tem —i de quina manera— l'èxit d'un independentisme democràtic, assenyat i solvent, i els suposadament sobiranistes per una certa innèrcia, una tendència irrefrenable i autodestructiva en nom d'un interès informatiu que, tot i ser cert, no es correspon amb l'interès informatiu que també tindrien altres misèries internes de partits hipotèticament més seriosos, moderats i poderosos. Amb Esquerra, tothom s'hi veu en cor. Llàstima que els propis dirigents, sabent-ho i havent-ho patit com ho han patit, no tinguin un punt de prudència i evitin despullar-se públicament fins al punt d'aparèixer davant de la ciutadania com si fossin Esquerra Brunicana de Carlatunya.
Potser sí que serà veritat que l'Artur Mas mediàtic no coincideix amb l'Artur Mas real. El líder de CiU més que distant i estirat és tímid i reservat. Tots els seus col·laboradors, però, asseguren que en la distància curta guanya perquè destrossa els tòpics que li han anat carregant. Una visita al seu vídeobloc serveix per descobrir que Mas "fa territori", expressió que aplicada a la gent de Barcelona, sovint polítics, vol dir simplement sortir de la ciutat i trepitjar el país. L'últim vídeo ens presenta un Mas a l'estil de Jordi Pujol, que des de la Presidència aprofitava tots els caps de setmana per visitar ciutats i viles de Catalunya amb una agenda estressant per als periodistes que l'havíem de seguir. Mas ha visitat les Terres de l'Ebre, allà on els nacionalistes conserven feus i guanyen alcaldies simbòliques com la de Tortosa. En el vídeo apareix a la festa de la Candelera de l'Ametlla de Mar, acompanyat de l'alcalde activament blocaireAndreu Martí, i a Tortosa, amb l'alcalde Ferran Bel [bloc abandonat], que és una de les promeses del municipalisme nacionalista.
(Una altra de les icones del poder municipal de CiU és l'alcalde de Figueres, el jove Santi Vila [bloc], que curiosament ha fitxat com a cap de premsa l'excap de premsa del President José Montilla, Gemma Ribas, tal i com havia apuntat aquest safareig d'El Punt. Alguns expliquen el fixatge de la periodista figuerenca propera al PSC per part de l'alcalde convergent com una peça més del pacte de govern entre socialistes i nacionalistes a la capital empordanesa.)
Torno del sopar a peu dret que l'alcalde de Barcelona ofereix als periodistes al Palauet Albéniz. Alguns companys, i crec que l'alcalde també, han anat a prendre una copa. Servidor no. Aquest és dels últims àpats de Nadal en la cursa gastronomico-institucional a la qual ens sotmetem els periodistes per aquestes dates. Des de fa una setmana gairebé cada dinar i cada sopar està compromès per les convocatòries d'institucions i partits. És una acumulació que comença amb una certa simpatia i acaba amb un esgotament important. Però és el que ens toca. Hi ha periodistes que se'n salven, però d'altres no tenim la mateixa sort i hem de complir no pas per una qüestió personal sinó institucional, del mitjà que representem i en què treballem. Queda pendent el dinar amb el president de la Diputació, Celestino Corbacho, però aquest senyor almenys és sensat i ens convoca passat festes. Enrere queden les digestions dels àpats amb Artur Mas, de Convergència, al Majèstic; amb el President Ernest Benach, al Parlament de Catalunya; i amb José Montilla, com a Partit dels Socialistes, a la Torre d'Alta Mar. Ni Esquerra ni Iniciativa m'hi han convidat, i al del Partit Popular no hi vaig poder assistir. L'Ajuntament i la Diputació, doncs, són les institucions que, al marge dels partits, mantenen la tradició nadalenca, mentre que la Generalitat va traslladar-ho anys enrere del desembre al setembre, per fer-ho coincidir amb la Diada Nacional.
Aquesta nit Jordi Hereu ha agraït la feina dels professionals de la informació, un clàssic de les breus intervencions que responsables públics pronuncien abans, durant o després de cadascun d'aquests àpats. Ha estat un annus horribilis per a l'alcalde. Un any enrere, en l'anterior sopar de Nadal, el seu primer com a alcalde, era l'esperat successor d'un Joan Clos que havia ofert els episodis més còmics i no tan còmics de l'alcaldia. De jove promesa i alcalde de perfil regenerador, Hereu ha passat en només un any a ser alcalde continuador de l'herència dels Narcís Serra, Pasqual Maragall i Joan Clos, amb episodis dramàtics d'un any dramàtic que ja acaba. Apagades, esvorancs i crisi dels serveis públics de transport en un exercici electoral que posava punt i final a un tripartit que ningú no gosava qüestionar fins que a Jordi Portabella li va entrar un atac de pragmatisme, valentia i, per què no dir-ho, de supervivència política.
El gest inesperat de Portabella va descol·lar Imma Mayol, que ja contemplava la seva calculada i progressiva retirada de la trinxera municipal. El cop de Portabella provocava un efecte col·lateral impensable per al jove alcalde hereu. De còmode mandat tripartit a soferta legislatura en minoria, víctima dia sí dia no dels designis d'una oposició que té una paelleta pel mànec. I Mayol manté el pacte amb Hereu a contracor d'una part dels seus companys de partit, que maleeixen el dia en què Portabella va decidir salvar la seva pell a base del sacrifici governamental i la travesia del desert opositora. Annus horribilis per a Hereu i, en bona part, també per a la força política de la tinent d'alcalde. La simpatia habitual de l'alcalde contrastava amb una seriositat i distància de Mayol que aquesta nit hi era al Palauet Albéniz perquè hi havia de ser, ja m'enteneu.
El president del col·legi del gremi dels periodistes, un senyor seriot que es diu Josep Carles Rius, ha obert la recepció amb unes paraules de record per a tres professionals que ens han deixat aquest 2007. Josep Maria Huertas Clavería, Francesc Candel i Albert Musons han marcat el dol d'aquest any. Tres grans pèrdues del periodisme barceloní, ha insistit Rius. Té tota la raó. També ha estat un annus horribilis per a la professió. Una coincidència més de política i periodisme. Ai las!
A la Casa Gran del Catalanisme, les ambigüitats són calculadíssimes. Segurament menys càlcul i més valentia haurien satisfet bona part dels més de 2.000 assistents a l'acte d'aquest dimarts, en què Artur Mas [vídeo bloc] ha fet equilibris difícils, no prou satisfactoris per a tothom però amb el mèrit d'intentar treure CiU de l'actual aïllament parlamentari i d'una oposició que no engresca prou ni esdevé, encara, alternativa fiable de govern.
Mas té la virtut de recuperar un protagonisme perdut en temps de desànim, desafecció col·lectiva i abstencionisme galopant. Mals temps per al catalanisme, almenys en els esquemes tradicionals de les últimes dècades. En el seu intent de bastir una versió 2.0 del catalanisme, en aquesta Catalunya de la globalització, complicada per la pluralitat i la diversitat, el líder de CiU s'ha proposat recuperar la centralitat catalanista, allò que s'anomena pal de paller. El llarg discurs de Mas, massa reflexiu, de conferència esperada i pensada, pretén passar pàgina al nacionalisme moderat d'una CiU que històricament s'havia proposat regenerar i modernitzar Espanya, més amb una pedagogia simpàtica que no pas d'una reivindicació frontal.
Mas vol passar pàgina, perquè Espanya ja va sola, i no necessita d'una Catalunya que prou feina té amb el seu dia a dia i el seu futur com per voler millorar el conjunt de l'Estat. La generació que Artur Mas representa ara per a CiU no és la de Jordi Pujol i pretén allunyar-se del peix al cove. Però tampoc no és la generació que farà el Montblanc, vaja. Mas, en el càlcul de la refundació del catalanisme, té l'encert de tendir ponts amb Esquerra, per exemple. Sense dir-ho, Mas assumeix una via sobiranista que regenera la CiU heretada de Pujol i fa complicada la convivència amb el soci Josep Antoni Duran Lleida. No s'ha atrevit a parlar de sobiranisme ni d'independentisme, Déu nos en guard. "Sobiranies compartides", ha dit. "Superar la situació de dependència d'Espanya", ha afegit. La versió 2.0 de l'autogovern a què aspira Mas és la de l'exercici del "dret a decidir" en allò que sigui possible i aplegui consensos interns: dret a decidir les pròpies infraestructures públiques, dret a decidir un concert econòmic.
El sobiranisme de Mas, doncs, és profilàctic. Lluny dels Ciurana [La conferència d'en Mas], Campuzano, Vives, Puigdemont [La voluntat dels catalans en el centre de l'escenari], Batalla... i un llarg etcètera. La generació de Mas no és la d'aquests sobiranistes desacomplexats de CiU, que en té i de ben preparats. Així les coses, amb el "dret a decidir" ens quedem. I no deu ser poca cosa quan entre els assistents al Palau de Congressos hi ha alts representants dels sectors gens afectes amb la causa independentista. Mireu, si no, determinats titulars de la premsa espanyola d'avui i entendreu com allò que sembla poc aquí esdevé escàndol a les Espanyes. No és fàcil, sobretot quan has de gestionar, des de l'oposició i havent guanyat les eleccions, una casa plena de matisos i ambigüitats després que el pare de família s'hagi enretirat i amb ell una generació de polítics marcats pel carisma.
Artur Mas comença a tenir èpica, malgrat tot. Es proposa tornar-hi, per tercera (i última) vegada. Repetirà com a cap de llista de CiU i candidat a la Presidència. Ho farà sota la premissa que l'interessa més la nació que no pas l'Estat. Ho farà assumint que és un polític actiu en època de crisi de la política institucional actual i amb un panorama de "dura i severa anàlisi". Ho farà amb escassa autocrítica —"ho tornaria a fer", ha sentenciat en referència a l'error monumental de la retallada estatutària pactada a La Moncloa amb Zapatero— però lluny del llenguatge bel·licista d'altres com David Madí, que semblen haver escrit més aviat un testament que no pas un llibre que miri al futur, i amb generositat que defuig el sectarisme i intenta aixamplar espais. Podria haver aixamplat més, encara. Per l'esquerra —per què no admet les noves formes de família quan parla de família— i pel sobiranisme. Ha citat Irlanda i Finlàndia, però no ha pas parlat d'Escòcia ni d'Alex Salmond, per exemple. Parla de "nació plena" i insisteix molt amb el concepte de nacionalisme, cita els bascos pel concert econòmic però no arriba a acceptar el llistó d'Ibarretxe ara que el lehendakari és a la corda fluixa per la seva consulta, que això sí que és dret a decidir de veritat.
Pocs aplaudiments quan ha dit que tornaria a pactar amb Zapatero. Un símptoma. També una contradicció, perquè... ¿si el Constitucional retalla l'Estatut per què cal un govern de concentració, convocar un nou referèndum o, inclús, avançar eleccions per tornar al text del 30-S si ell no se'n penedeix de la retallada monclovita d'aquell maleït dissabte de gener? En què quedem? L'autocrítica, en aquest punt, hauria estat un gran pas endavant. Però, posats a ser optimistes i generosos, que el país ho requereix, la conferència de Mas té l'encert de buscar una rectificació implícita per la via del sobiranisme profilàctic.
És a dir, afortunadament per a Mas i per al nacionalisme català, CiU és avui més aprop de l'1-D i més lluny d'aquella notable absència del 18-F. La Casa Gran no està enllestida, ni molt menys. Hi ha molta feina a fer, i la CiU de la generació d'Artur Mas ha fet un cert trajecte que va de l'aïllament del 18-F, quan la supeditació a l'Espanya de Zapatero era subjacent, i s'apropa a una estació que és la de la transversalitat de l'1-D, on almenys ja no hi ha obsessió amb l'Estat sinó una visió més ambiciosa i... globalitzadora. Volta el món i torna al born del sobiranisme!
(He assistit a l'acte, amb un cert caos a l'entrada per l'allau de públic. Molta gent dreta, entre ells un senyor que m'havia pispat la butaca. Però, després d'insistir-hi, m'han fet seure on ho tenia reservat: a la fila 7, una per darrere de Manuel Cuyàs i una per davant de Jordi Busquets. M'ha tocat seure a la fila de Salvador Sostres, però no pas al seu costat. Afortunadament, ho he fet al costat de Vicent Partal. Encara hi ha classes.)
Aquest dimarts al Palau de Congressos de Catalunya el líder de CiU, Artur Mas, procedirà a l'esperada posada en escena del que es podria anomenar llençament de la refundació del catalanisme o, en termes arquitectònics i constructius, la primera formigonada dels fonaments de la Casa Gran del Catalanisme. Vaig confirmar assistència abans de la meva forçada convalescència i, en la mesura que em vaig recuperant lentament, intentaré ser-hi. A més, m'han convidat dijous a una trobada reduïda amb Mas per comentar la conferència i l'experiència del vídeo bloc [Artur Mas s'apropa als internautes amb un vídeo bloc], juntament amb altres periodistes digitals i/o blocaires de la catosfera. Em sap greu, però a aquesta cita —realment interessant— no hi podré assistir. Sé els noms d'alguns convidats i la reunió promet. Espero veure el resum en una de les entregues del vídeo bloc.
Artur Mas explica que cal recuperar l'orgull de ser català i del catalanisme. I sosté que el catalanisme és un cas d'èxit "malgrat l'espanyolisme". Ho deixa entreveure, a mode de prèvia, en la conversa distesa que manté amb el diputat Quico Homs, que ve a ser l'aparellador o el cap d'obra de la refundació que projecta Mas. Esperem amb ganes el discurs del dirigent nacionalista. Ganes per saber si la proximitat electoral i els interessos immediats de Josep Antoni Duran Lleida són un fre per a l'ambicionada aposta sobiranista que alguns sectors de Convergència prediquen i reclamen. ¿El disseny de la Casa Gran és de tall sobiranista, però l'execució de les obres no permet proclamar-ho fins que el company de federació superi el tràngol de la primavera espanyola? ¿O el projecte ni tan sols contempla aquestes aventures, segons es podria sospitar de les últimes i mesurades paraules dels ara equidistantment independentistes Oriol Pujol i Felip Puig?
La lectura del llibre de David Madí [El llibre de David Madí: autocrítica zero] aquests dies de repòs necessari i obligat em provoca una sensació estranya, a les portes de la visita a la primera formigonada refundadora [vídeo]. Una casa no es construeix amb l'esperit bel·licista que desprèn el volum de Madí, a no ser que estiguem parlant d'un búnquer i no pas d'una acollidora residència per a la família àmplia i diversa del catalanisme.
Però no veieu en aquestes paraules cap prejudici. Hi vaig amb interès intel·lectual i una sana expectativa de deixar-me sorprendre. Els catalans ens hauríem d'imposar aquesta actitud, i més amb els temps que corren...
El problema és que, amb Catalunya, Zapatero ha fet més de candidat que de president. No li ha tremolat el pols a l'hora de retirar les tropes d'Iraq, d'aprovar lleis de dependència, de matrimonis homosexuals, educació o universitària. També s'ha atrevit amb la memòria històrica, revifant allò de les dues Espanyes. Però, noi, amb la cuestión territorial, ha fet de candidat i no pas de president. Ha governat amb el retrovisor, pendent dels moviments anticatalans i de l'espanyolisme més ranci del PP.
De la reforma lleial i respectuosa de l'Estatut, de la titularitat catalana del Prat, la millora del finançament i la inversió imprescindible en infraestructures, res de res. I com que ha usat Catalunya com a arma purament electoral, ara veiem que l'aspirant Rajoy hi entra en el seu joc: promet la privatització del Prat. S'obre la subhasta electoral, en mig de tot el desgavell ferroviari. El mercat de Calaf és Catalunya!
El dia del comiat de Vicent Sanchis de la direcció de l'Avui [Els millors anys de la meva vida] el protagonista de les seccions de política a la premsa d'aquest diumenge és David Madí, amb l'avançament editorial del seu esperat llibre, Democràcia a sang freda.
La
novetat editorial promet, i les informacions privilegiades i opinions de Madí es
preveuen interessants. Però pel que he pogut anar llegint en els
avançaments electorals hi manca qualsevol mena d'autocrítica. No la veig per enlloc.
I la pregunta és molt senzilla: ¿Si CiU ho fa tot tan bé, si Mas és tan bon candidat que deixa en ridícul els Montilla, Carod i Saura, com s'explica l'enquesta que La Vanguardia publica avui?
Aquí alguna cosa falla. Segons l'enquesta, CiU perdria avui dos escons al Parlament; el PSC en guanyaria dos; i
ERC fins i tot en pujaria un. El mapa polític català quedaria pràcticament
invariable. ¿Un retorn a l'oasi després de l'anunci de desaparició de l'oasi català?
Potser sí. ¿O potser un esgotament col·lectiu, un desànim que s'agreuja per la manca de lideratges forts? ¿Com s'explica tot el que escriu David Madí si finalment l'electorat no fa confiança al principal grup de
l'oposició (i de la cambra) malgrat aquesta insatisfacció?
Més enllà d'una certa deriva sobiranista en plena construcció de la casa comuna del catalanisme [Artur Mas: "Mi opción es la nación, no el Estado"], alguna cosa no encaixa. I no em refereixo a les divisions internes, que afecten tots els partits. ¿Què ha fet o fa malament CiU per no capitalitzar el descrèdit polític d'un govern il·legítim suposadament format només per mafiosos?
No espero trobar la resposta al llibre de David Madí, però prometo llegir-lo.
La legislatura espanyola va arrencar marcada pels atemptats de l'11-M. El cercle es tanca, i el mandat també acabarà marcat pels fets d'aquell convuls trànsit de l'11 al 14-M. La mentida del PP, la implicació d'ETA que la sentència ha tombat, el fantasma d'Iraq en l'ombra aznarista i l'agitació ciutadana convertida en alta participació a les urnes. Aquests dies tornen al record d'aquell trist episodi, d'aquella Espanya en estat de xoc amb un PSOE oportú, conduït per Rubalcaba el 13-M, i un PP a qui li van sobrar hores, 48 o 72, aquelles en què Acebes i Zaplana —aquest últim patètic el 13-M manipulant des de la pròpia seu d'Efe, escenari televisiu d'urgència en plena operació d'insult a les evidències policials. La sentència ens duu aquests records. Però també ens torna a mostrar un PP obsessionat i atrapat per les seves mentides, en la teranyina de la teoria de la conspiració. El guió de la dreta mediàtica manté el PP de Rajoy lligat de peus i de mans. I d'aquí no en surten. Llavors és quan Rubalcaba etziba als conservadors: "Rajoy, repeteixi amb mi: No va ser ETA" Recuperant un Aznar, que mou els fils intel·lectualment parlant. I Zaplana el replica: "Zapatero, repeteixi amb mi: No va ser Iraq" No hi ha manera de sortir-ne. Afortunadament, el clima polític per aquí, en aquesta Catalunya dels problemes reals i la crispació continguda, es respira millor. Més allunyats del culebrot mediàtic a l'11-M, en la Catalunya del postpujolisme i del postmaragallisme, els nostres mals són uns altres.
Diuen allò de "no hay mal que por bien no venga", oi? Mireu, si no, Miquel Iceta, que reclama una participació decisiva de la Generalitat en un ens que gestioni l'obra pública de l'Estat a Catalunya. Qui ho havia de dir anys enrere... El PSC aposta per la sobirania, encara que sigui forçada pels despropòsits ferroviaris de la ministra andalusa del PSOE. El PSC aposta per la sobirania, encara que sigui amb la mirada posada en el model de la Barcelona olímpica. El PSC es mira al mirall i també ho veu: no m'agrado! Havent d'apuntalar l'agònicaMagdalena Álvarez, que fa arribar el TGV a la seva Màlaga de circumscripció electoral abans que no sigui realitat l'alta velocitat a la Barcelona suposadament fashion i capital turística del sud d'Europa. Mentrestant, el país, i el cap i casal especialment, són una caricatura d'allò que havíem estat fa 15 anys: la Barcelona del 92. Símbol de la transformació del socialisme margallista i amb l'ajut felipista, la icona olímpica és un insult per a l'actual Barcelona —i el seu entorn metropolità i políticament còmplice— víctima dels esvorancs i de la deixadesa ministerial. Per acabar-ho d'arrodonir, el PP fa desfilar Gallardón per Barcelona. Per fer-nos ràbia. Encara més.
Esquerra Republicana de Catalunya entra al Palau de Congressos de Barcelona amb l'ai al cor per l'efecte Joan Carretero, i en surt havent reforçat l'efecte Uriel Bertran en detriment del líder de Reagrupament.cat [web]. El suport de la militància allà reunida a Esquerra Independentista [web i bloc] no s'entendria sense la condescendència de la cúpula del partit. (Joan Tardà no va defensar la ponència oficial després d'una intervenció de Bertran —sense rèplica de la cúpula— immediatament abans de la votació. Els carotistes parlen d'"error monumental".) Queda el dubte de si la complicitat amb el díscol de Joan Puigcercós és assumida per tota la direcció o només per la part puigcercotista. En qualsevol cas, un Carretero que jugava al tot o res va perdre l'oportunitat d'or de catapultar-se internament com a alternativa a l'actual direcció (va obtenir un 22% de suport), mentre que un Bertran hàbil que no es va oposar frontalment a la mà oficialista estesa il·lustra avui bona part de les notícies aparegudes a la premsa dominical. Mediàticament, almenys, Bertran 1, Carretero 0.
Tothom, a dins d'Esquerra, voldria renegociar el pacte d'Entesa amb el PSC. Fins i tot la direcció, a qui, en el fons, ja li va bé aquest "toc d'alerta intern" per part de les bases —més mobilitzades de la seva història— per reforçar les posicions republicanes i marcar perfil propi a dins del Govern. Ja ningú no amagarà el discurs del dret a decidir, mal que li pesi al President José Montilla, després d'aquesta conferència nacional d'ERC. Però la qüestió és saber interpretar —i a veure qui és el guapo que s'hi atreveix, a l'espera de la permanent d'Esquerra d'aquest dilluns— si això de dissabte va ser un exercici de catarsi interna que reforça el segon tripartit d'esquerres dotant Esquerra de més marge de maniobra sobiranista, o si tot plegat és un punt d'inflexió en el retorn a l'equidistància respecte el PSC i CiU que el candidat Josep-Lluís Carod-Rovira predica (només) en les campanyes electorals.
Al marge d'aquests dubtes raonables sobre l'esdevenidor al partit independentista, el resum de la conferència nacional és que l'actual direcció carotista-puigcercotista surt àmpliament reforçada —la votació de la ponència oficial defensada per Joan Ridao [bloc] va anar així: 1.362 a favor (82,7%), 198 en contra (12,02%) i 86 en blanc (5,22%)—, però amb un seriós advertiment sobre la continuïtat (en les actuals circumstàncies) del pacte tripartit amb el PSC i ICV-EUiA. La voluntat, doncs, de la militància seria continuar al Govern de Catalunya i no fer marxa enrere en l'aposta estratègica per la implicació institucional d'Esquerra als màxims nivells, però no a qualsevol preu ni amb tota mena de renúncies.
Hauria d'estar content el sector sobiranista de CDC? Potser sí. Hauria de patir el sector més espanyolista del PSC? Segurament també. ¿O a tots dos els serà força indiferent perquè res no canviarà a ERC? És la incògnita.
Aquest dilluns anirà bé per començar a intuir alguna cosa...
Pasqual Maragallha anunciat aquest migdia que pateix alzheimer. L'anterior apunt en aquest bloc acabava així, volgudament críptic: "Però el més imprevisible està per venir. Potser avui. I no em refereixo a la conferència nacional d'ERC." El rumor sobre l'imminent anunci del President Maragall circulava ahir per les redaccions. Per responsabilitat i rigor no es podia caure en l'afany mal entès d'avançar una notícia delicada com aquesta. Maragall, conscient d'aquests rumors interessats, s'hi ha referit avui, en la seva compareixença davant dels mitjans a l'Hospital Sant Pau. Però el més impactant d'avui és el coratge i la valentia que ha mostrat Maragall. S'ha proposat lluitar-hi, com a expresident de la Generalitat i, per tant, com a figura institucional i dirigent polític de la història recent d'aquest país, i també com a pacient.
Maragall ha estat un alcalde i un president atípic. Sempre ha sorprès. De les maragallades n'hem parlat i escrit un munt. I el seu personatge a Polònia l'ha fet encara més entranyable. Quan estava en actiu, i també últimament amb la seva bata de President enretirat. Maragall és Maragall, i precisament perquè ens genera sentiments contradictoris —carinyo i ràbia, passió i odi— en el pla afectuós i en l'àmbit ideològic o polític, em pregunto què haurem de fer a partir d'ara amb el tractament públic d'aquest personatge cabdal per a la història recent de Barcelona i Catalunya. Voldrà que variem el tractament? Què hem de fer, President?
Les dones són les que manen. I la dona de Pasqual Maragall no n'és l'excepció. Diana Garrigosava estripar el carnet del PSC quan el partit va triar José Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat, finiquitant així el seu marit com a cap de cartell a Catalunya [L'esposa del President Maragall estripa el carnet del PSC]. Els designis de Zapatero s'havien fet realidaz. En el seu moment es va defensar —per progre, liberal i tolerant— la fugida com a militant de l'exprimera dama, adduint que la parella del polític tenia total llibertat per fer el que considerés al marge de Maragall, que a finals d'agost del 2006 encara era president de la Generalitat. Un any i pocs mesos després del gest de la senyora Garrigosa [Roc Fernàndez (CDC): Diana Garrigosa: això és una dona], és Maragall qui segueix les passes de la seva dona. Aquest divendres ha anunciat en el programa de Manel Fuentes a Catalunya Ràdio que s'ha donat de baixa del PSC. No paga la quota des de fa temps, però ho ha esbombat ara. El cop de porta de Maragall [wiki] ha estat sonor, i inclús ha distret l'atenció de la política catalana, que estava pendent de la conferència nacional que Esquerra celebra aquest dissabte a Barcelona. El mateix dia que el dirigent dels socialistes valencians, Joan Ignasi Pla, formalitzava una renúncia forçada de prisa per a renovar el PSPV [Que li diguin a Pla si Zapatero és tan amable], Maragall anunciava el seu divorci definitiu amb un partit amb el qual històricament ha tingut problemes. Provenen de l'època d'alcalde de Barcelona. Cap novetat.
Una rèplica més de la sotregada que la política catalana va experimentar amb el maleït Estatut(et). La sortida de Maragall de can Nicaragua és un capítol més d'aquesta història. Un capítol previsible, i que ha fet reaccionar el PSC amb "respecte i afecte". Esquerra també mostra "respecte" per la decisió. Però el més imprevisible està per venir. Potser avui. I no em refereixo a la conferència nacional d'ERC.
Dino amb un amic que m'expressa el seu desconcert i decepció. Efectivament, diu, hi ha un país en moviment. El sobiranisme és més visible, influent i decisiu que mai. Comparteix l'opinió que aquest és un país on proliferen les plataformes [Catalunya, drag queen sobiranista]. Però la seva preocupació és sobre la classe política. Està aquesta classe dirigent al servei de tanta eferversència sobiranista? Hi ha realment un instrument polític en el sistema de partits al servei d'aquesta causa? El meu amic és crític amb tot el ventall del catalanisme: des del PSC supeditat a Zapatero i el PSOE, fins a una CiU en què els sobiranistes són minoritaris i el cap de cartell al Congrés es diu Duran, declaradament anti-sobiranista; passant per una ERC que renuncia a canvi d'estar al Govern i pactar amb Montilla; i una ICV que es declara autodeterminista i para de comptar. Ho diu ell, que és un catalanista de pedra picada, un sobiranista passional i un periodista rigorós professionalment vinculat a una institució pública de primer ordre. Si ho diu ell, almenys m'aturo a pensar-hi.
No acabo d'entendre l'autisme blocaire d'alguns polítics. Llegeixo aquest dard contra Ferran Falcó, i veig que no en diu res al seu bloc. De què serveix tenir un bloc si el dia que ets protagonista (volgudament o no) la teva pàgina personal apareix totalment aliena a l'actualitat? Un bloc és també compromís. I el bloc d'un polític en actiu —abans president d'Adigsa i ara tinent d'alcalde de Badalona—, encara més. M'hauria agradat llegir alguna opinió, declaració o comentari de Ferran Falcó (foto) el dia o l'endemà que El País recuperava l'argument informatiu de suposats cobraments de comissions a constructors en època dels governs de CiU. No entenc els polítics que tenen mitjans directes per expressar-se —un bloc ho és— i desaprofiten aquesta eina o se n'amaguen. Ja sigui per prudència o per covardia. Tant em fa. I vagi per endavant que no entro a valorar la informació publicada —que no em ve de nou, la veritat— ni el fons de la qüestió. Parlo des de l'òptica blocaire. Parlo de la lleialtat amb els lectors.
"José Luis, no; yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China", és la frase que ha quedat del programa de TVE Tengo una pregunta para usted. Cinc milions de persones (800.000 catalans) van seguir l'emissió, que va tenir la punta d'audiència quan Josep-Lluís Carod-Rovira va explicar què significa Espanya per a ell [vegeu el vídeo]. La nit espanyola del líder d'ERC i vicepresident del Govern suposa un punt d'inflexió, perquè ha tornat a recollir bones crítiques -aquest matí a les tertúlies elogiaven la intervenció televisiva de Carod alguns intel·lectuals i opinadors no gaire sospitosos d'independentistes- i ha tapat, de cop, la relliscada veneciana. Si allò que més preocupa és la llengua i la lliga espanyola de futbol [vegeu el vídeo], encara bo. Mentre l'Espanya plural "no surti de l'armari" [vegeu el vídeo], l'única opció per a Carod és la independència. I això, dit a TVE, en un programa en què la política s'apropa a la ciutadania per la via d'una fórmula televisiva fresca i novedosa, sona massa fort. No hi ha intermediaris entre el polític i el ciutadà, entre l'entrevistat i el televident. Aquí no hi ha manipulació possible. Tot depèn de l'habilitat del polític de connectar amb el públic i de llençar missatges clars i... catalans.
Catalunya té més plataformes que una festa drag queen. En té tantes que l'altre dia un llibreter em va prenguntar: "Escolta, a quina plataforma m'haig d'apuntar?" L'home havia entrat al web de Sobirania i Progrés [wiki], però encara no s'havia decidit a fer el pas d'adherir-s'hi. "La d'en Joel Joan deien que era seriosa", afegeix, entre incrèdul i confós. La plataforma més recent és el Cercle d'Estudis Sobiranistes [wiki], que ja ha recaptat dos milions d'euros i s'ha presentat a Josep-Lluís Carod-Rovira, Artur Mas i Jordi Pujol [web], en visita mediàtica. Constituïda en fundació i captant col·laboradors, el Cercle d'Estudis Sobiranistes està promogut per Alfons López Tena [wiki] i Hèctor López Bofill [wiki], aquest últim promiscu, ja que també hi era a la d'en Joel Joan [wiki] i Oriol Junqueras [wiki]. Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes —dirigit per Roger Albinyana [entrevista]— han deixat en un segon terme la Plataforma pel dret de decidir [web i wiki], promotora formal de la famosa manifestació sobiranista del 18-F i encapçalada per Mònica Sabata. Sense el mateix protagonisme mediàtic que aquestes, també existeix el Fòrum Català pel Dret a l'Autodeterminació [web i wiki], liderada per Jaume Renyer [bloc].
L'autodeterminació és en l'eix de totes elles. La influència dels partits hi és, en totes elles. En alguns casos predomina el pes exclusiu d'Esquerra, en d'altres hi ha equilibri amb influència de Convergència, i en la majoria predomina una certa transversalitat sobiranista. [Llegiu, però, el final d'aquest apunt del periodista Toni Aira.] Unió, Iniciativa, la CUP i forces independentistes sense representació institucional també hi són, en major o menor mesura. Tanta plataforma algun bon símptoma deurà voler dir. El sobiranisme es mou més enllà dels partits.
Dos discursos retraten els temps que corren. Afortunadament hem anat de menys a més. Hi ha país, doncs. I si no l'aguanten els polítics, ho fan els escriptors. El primer discurs és el del president de Fecsa-Endesa, Manuel Pizarro, el passat agost al Parlament, on es va rifar dialècticament els representants parlamentaris catalans després de l'apagada de Barcelona. Pizarro va deixar la classe política catalana a l'alçada del betum. Tot i contradir-se amb el president de Red Eléctrica Española, Luis Atienza, Pizarro va sortir victoriós de la compareixença parlamentària. Ridícul espantós dels diputats i "sensació de frustració" col·lectiva, segons recollia Pere-Oriol Costa a Pizarro dixit. La humiliació va ser profunda, i els seus efectes encara prevalen. Per a sortir amb la cua entre cames, més valia no haver convidat Pizarro a lluir-se en seu parlamentària sense oposició intel·lectual ni rigor documental per part dels electes de la cambra. La imatge del nostre parlament va quedar tocada de debò.
El tomb a aquesta amargor nacional l'obtenim ara, a l'octubre, gràcies al discurs inaugural [vídeo] de la Fira del Llibre de Frankfurt a càrrec de l'escriptor i periodista Quim Monzó [web i wiki]: "Senyores i senyors, els explicaré un conte" El discurs de Monzó és magistral, i permet aixecar l'autoestima del país. El ressò mediàtic i el consens demostren que les paraules de Monzó van ser les miraculoses. El relat d'aquest escriptor brillant davant del públic de Frankfurt va ser una pluja de fantasia, il·lusió i ambició nacional en un desert de política d'Estat, en temporada de fortíssima sequera i certa desorientació.
Dijous, tot sopant amb els amics, ho comentàvem. Vam començar parlant de Pizarro, perquè a la colla encara ho tenen enregistrat en el disc dur de la decepció i el desànim català. I de Pizarro vam passar —encara que fos per no anar a fer el gintònic deprimits del tot— a la conversa sobre Quim Monzó. I a la seva salut ens vam prendre un gintònic. O en van ser més?
Mentrestant, el president del govern espanyol rep una xiulada en la desfilada militar. No és el primer cop. Malgrat aquesta hostilitat, a Zapatero li encanta la competició patriotera en aquest tram final de legislatura. No compleix la llei, i Molina, el seu ministre de Cultura, admet que va per llarg. No ve d'uns mesos, diu. Tot i que el govern amic no hi col·labora gaire amb els papers, Montilla hi va, a la desfilada militar, i Masho critica. El soci Miralles, també ho critica. S'ho podia haver estalviat —i no pujolejar—, com tradicionalment fa el lehendakari. A Ibarretxe, que no l'esperin pas. N'hi ha que tenen referèndums entre mans...
