Pineda, capital catalana dels epistolaris, publicat a saul.cat
|
Maresme Pineda, capital catalana dels epistolaris, publicat a saul.cat    Presentació del llibre "Manuel Serra i Moret. Epistolari familiar (1901-1963)", a càrrec de Xavier Amor, alcalde de Pineda, Isidre Molas, historiador i vicepresident del Senat, i Saül Gordillo, periodista. Serà el 21 de maig de 2010 a les 7 de la tarda a la Sala de Sessions de l'Ajuntament de Pineda de Mar. Serra i Moret, article de Josep Ferrer publicat a El Punt.  Després de fer-ho amb Ramon Bagó i amb Jordi Pujol, el tercer sopar de Generació Maresme va ser dijous amb Joan Rangel, a Caldes d'Estrac.  El periodista i escriptor Ramon Barnils pronuncia el pregó de la Festa Major de Pineda de Mar el 25 d'agost de 1989, amb l'alcalde, Josep Lluís Fillat (PSC), al balcó de l'Ajuntament. Jo sóc el de l'esquerra, prim i amb ulleres grans. Cobria l'acte per a Ràdio Pineda. Foto: Pere Massuet  Declaracions del conseller de Jusítia, Agustí Bassols (CiU), amb Manel Colàs, director de Ràdio Pineda, en la XI Fira de Calella i l'Alt Maresme del 1991. Jo sóc el de la dreta, amb les mateixes ulleres, però grenyes i camisa Chiquito de la Calzada. Aleshores era corresponsal d'El Punt i Ràdio Marina. Setembre de 1991. Foto: Montse Cussell  Declaracions del conseller d'Indústria, Comerç i Turisme, Antoni Subirà (CiU), a l'antiga fàbrica Llobet Guri de Calella. 10 d'abril de 1992. Aleshores era corresponsal d'El Punt i Ràdio Marina. Detecti's el canvi d'ulleres (les de pasta rodones tipus Harry Potter) i la melena cuidada a l'estil Príncipe de Beckelar. Foto: Montse Cussell  Pas de la torxa olímpica per Calella, el 1992, amb l'antiga fàbrica Llobet Guri de fons, portada pel veí de la ciutat Tomàs Claramunt. Feia fotografies per a la revista Repòrter i cobria la informació per al diari El Punt. Aquí entren en escena les sabatilles esportives. Foto: Fandiño  Principis dels noranta, no sé la data exacta. Era estiu, era a Blanes i la instantània és del fotògraf d'El Punt Lluís Serrat. Aleshores treballava per a El Punt a la delegació de la Selva i el Maresme, a Blanes. Noti's l'actitud distesa, i valori's que la grenya està descontrolada, que la bermuda llarga amb la camisa Chiquito d'abans i el mitjó blanc elevat amb sabata atrotinada configura una imatge realment curiosa.  Preparatius de la sortida de l'edició del Maresme a la redacció d'El Punt a Girona. M'acompanyen Josep Soms, Montse Martínez i Francesc Santiago, al darrere es veuen Irene Caparrós i Iolanda Mármol. Era finals del 1994.  Jordi Molins ens ensenya a pautar i treure planes. Aleshores encara es fumava a les redaccions. Els aprenents de maquetadors som Eduard López, Albert Camps, Albert Calls i, tapat pel pantallot, Albert Font. Deuria ser gener del 1995.  Primer número zero d'El Punt del Maresme, a la rotativa de Rotimprès, amb Manuel Cuyàs i Eduard López. Era gener del 1995. Després vam anar a fer un gintònic al Numu amb en Joan Vall Clara.  Festa de presentació del diari a Mataró, a la discoteca Das Andere. Els assistents fullegen el primer exemplar, del 2 de febrer de 1995. Parlo amb Guillem Aresté, aleshores president comarcal d'Unió Democràtica, i darrere meu hi apareix el llavors cap de llista del PP a Mataró, Joan López.  Redacció d'El Punt a Mataró, diria que el 2001, quan vaig rellevar en Manuel Cuyàs com a director. En primer terme, d'esquerra a dreta, David Marín, Eva Viñals, Manuel Cuyàs, Saül Gordillo i Ana Villaverde. Drets, Francesc Santiago, Ure Comas, Fàtima Dominguez, Jordi Vilamitjana, Montse Martínez, Elena Ferran, Xavier Agustí, Guadalupe Barrena, Laura Juanola, Eva Font i Enric Gamell.  Equip de futbol de la redacció d'El Punt del Maresme. Ajupits, d'esquerra a dreta, Sergi Bancells, Josep Soms, Xavier Agustí, Joan Puget, (?) i Antonio Cañete. Drets, en Víctor Vidal, Roland Ledo, Jordi Arnó, Saül Gordillo, Enric Gamell i Xevi Galceran.  Ahir, 2 de febrer, va fer 15 anys de la sortida de l'edició d'El Punt del Maresme. Amb en Manuel Cuyàs, en Pep Riera i en Josep Maria Flores, entre d'altres companys, vam arrencar el diari a la comarca, si bé des d'uns anys abans l'edició gironina arribava a l'Alt Maresme, cobrint l'àmbit geogràfic del bisbat de Girona, que inclou els dotze municipis maresmencs del nord, fins als dos Arenys. En Pep i en Manuel van dirigir El Punt des del 1995 fins que el 2001 vaig rellevar en Cuyàs, tornant de l'aventura amb El Punt a Rubí. El projecte de diari per a tota la comarca va ser una de les experiències periodístiques més interessants, amb enormes satisfaccions i alguna que altra dificultat. Vam aconseguir fer de les pàgines d'El Punt una referència obligada per als que volien entendre què passava al Maresme, una comarca fins aleshores invertebrada i mancada de sentiment propi. Si un gran diari és una nació que es parla a si mateixa, com va escriure Arthur Miller, El Punt del Maresme va ser una comarca que es parlava a si mateixa quan més ho necessitava aquest territori proper a Barcelona, a tocar de la vegueria (ara sí!) de Girona, amb mar i muntanya, allargassat i una capital que es diu Mataró. Aquell diari va generar un sentiment de pertinença, en una època en què la prolongació de l'autopista la feia terra d'acollida de molts ciutadans metropolitans en busca de més qualitat de vida. Aquest creixement urbanístic i poblacional, sumat a l'allau immigratòria, i una estructura peculiar del Maresme (el nord mirant a Girona i vivint del turisme, el centre mirant-se el melic i amb epicentre a la riera de Mataró, i un sud abocat a Barcelona) van fer del nostre projecte de diari un artefacte utilíssim. Fa 15 anys no existien els blocs ni les xarxes socials. Tampoc no hi havia com ara una televisió que arribés a totes les llars amb TDT. Existien emissores de ràdio locals, televisions al·legals o il·legals que feien bona feina però en trossos de la comarca i publicacions molt específiques, mai dirigides als 30 municipis. Internet era una cosa incipient aleshores. Tot just els primers internautes catalans, els més visionaris, començaven a posar-hi els peus. El sentit d'un diari en paper, de pagament, de qualitat, molt posat a tots els racons de cada vila i ciutat, amb una atenció brutal sobre allò que generava conflicte o debat, era aleshores claríssim. Ara, el 2010, la realitat és diferent. Ja no són els 300.000 habitants de llavors, sinó mig milió, que aviat és dit. Les revistes i publicacions locals, gratuïtes o de pagament, tenen presència a la xarxa. Les emissores públiques de ràdio i televisió tenen més cobertura i una pota també ficada a Internet. I fins i tot hi ha blocs que cobreixen la funció de "mitjà" de proximitat, com és el cas, per exemple, del Tu ets Cabrils. El joc d'El Punt al Maresme és, inevitablement, diferent, sobretot des que va sortir l'edició de Barcelona. En canvi, el diari ha fet un salt territorial en clau nacional i recentment ha adquirit l'Avui, que no és cap anècdota. Les prioritats són unes altres. Però ara que fa 15 anys que va sortir el primer exemplar d'El Punt Maresme i precisament aquesta setmana que ens ha deixat en Martí Rosselló, un col·laborador des dels inicis, he volgut recordar els anys divertits i irrepetibles que ens va tocar viure fent un gran diari per a una gran comarca. Recordo la festa al Das Andere repartint els primers exemplars, que duïen a portada la mort aquell mateix 2 de febrer de 1995 d'en Perich, el ninotaire afincat a Premià. Recordo les moltes nits i gintònics que ens vam prendre al mateix Das Andere, i a tants altres locals nocturs de Mataró i del Maresme, en sortir del diari havent tancat l'edició, amb còpies impreses dels articles, de la portada, les famoses ieles. Recordo l'etapa amb en Francesc Santiago i l'Oriol Ribet, mano a mano. O l'arrencada del diari amb els Xevi Galceran i Roland Ledo, ara amics i llavors companys. També recordo, com no, que un dia vaig tornar de vacances i a la meva taula estava asseguda l'Ana Villaverde, i mira com són les coses que 15 anys després ho compartim tot. Molts i molts noms, de periodistes, col·laboradors, membres del consell editorial, fonts d'informació, protagonistes de l'actualitat, competidors, col·legues de professió i altres bestioles. Gent amb la qual vam fer periodisme en majúscules, des de la proximitat més tangible. Gent contra la qual vam fer periodisme, i malgrat la qual vam triomfar fent-ne. Gent que no ens entenia, i ara ens enyora. Gent que va saber interpretar la volada d'allò que estàvem fent. Són noms, moments, sensacions, espais, anècdotes, riures, plors... Són quinze anys de vida. Dels millors anys de les nostres vides.  Encara estic afectat per la mort del poeta i bibliotecari Martí Rosselló [bloc]. Aquest és el seu últim article publicat dilluns a El Punt. A l'edició del Maresme del diari vam coincidir durant anys, ell com a col·laborador d'opinió des dels inicis de l'arribada d'El Punt a la comarca, fitxat per en Manuel Cuyàs, i jo com a cap de secció i després director del rotatiu. "El daltabaix de la crisi financera no va ser culpa de tots, com encara ens volen fer creure. Va ser culpa dels que ara, en plena crisi, no tenen cap vergonya en continuar ostentant sous pornogràfics que encara s'incrementen un trenta per cent. I és justament per això i per cap altra cosa que es planteja allargar l'edat de jubilació. I per això les pensions més febles, en lloc de pujar, baixen. I per això cal abaratir l'acomiadament dels treballadors." Així acaba l'últim article. Ja veieu que en Martí Rosselló, per a qui no el coneixieu, era un home d'esquerres. Un home de cultura compromès amb la seva ciutat, Premià de Mar. Un intel·lectual de peu pla que havia fet de l'escàs quilòmetre quadrat que té la seva ciutat tot un món, el seu món. No era gens aliè al batec, al pols i a la complexitat d'una de les poblacions, la que més de la comarca, amb major densitat urbana. Premià de Mar és una olla a pressió, i figures com la d'en Martí són essencials en contextos així. Era, si se'm permet la comparació, una mena de Valerià Pujol però no de Premià de Dalt sinó de Mar. Un referent nítid. Aquest és l'obituari que signa Lluís Arcal. Aquesta és la informació de Diari Maresme. Aquest és l'apunt a La veu del roure. I aquest és el seu perfil al Facebook. És la primera vegada que faig un apunt de la defunció d'una persona que deixa bloc i Facebook, i això em fa pensar profundament. A les esqueles dels diaris, suposo que encara avui, es deia que el difunt o difunta "deixa" marit o muller i fills si en tenia. Doncs en el cas d'en Martí Rosselló, deixa molts amics al Facebook i molts més a fora, però sobretot un gran buit a Premià de Mar i al Maresme. Via Calella Decideix. Apunts d'Iñaki Anasagasti [En Calella hablando del derecho a decidir] i Manuel Mas [El dret a decidir. Calella].  Aquest dijous al vespre modero a la meva ciutat, Calella, un debat sobre el dret de decidir entre el senador del PNB Iñaki Anasagasti [bloc] i el diputat del PSC al Congrés Manuel Mas [bloc]. L'acte està organitzat per Calella Decideix [web], plataforma que impulsa una consulta sobre la independència de Catalunya el 25 d'abril a la ciutat.  Publintur, l'empresa que dirigeix l'amic Jordi Ten, acaba de publicar un llibre imprescindible per als amats del Maresme: "L'emoció de descobrir la Costa de Barcelona-Maresme en imatges". Un volum de 266 pàgines que conté més de 350 fotografies de la comarca des d'una òptica turística, però no per això esdevé un llibre sobrer per als que ja coneixen el Maresme. El llibre, amb informació en català i una traducció al final en castellà i anglès, esdevé un objecte de regal ideal per a aquestes dates. En clau calellenca, el llibre és encara més valuós. No només per l'autoria, coordinada per Ten, sinó pel gran volum d'imatges de fotògrafs de la ciutat, que fan honor a l'alt nivell de l'entitat Foto-Film Calella. La fotografia de la portada, de la Roca Grossa, és del també amic Quim Botey [Facebook], un dels millors fotògrafs de Catalunya. A diferència d'altres llibres en què les imatges són d'un únic fotògraf, "L'emoció de descobrir..." és una obra coral en l'aspecte gràfic. Reconeguts fotògrafs del país publiquen en aquest exemplar acuradament editat, que guanya interès pel context de la imminent estrena de la sèrie de TV3 ubicada al Maresme: La Riera [bloc].
(A Calella, el llibre ja és a les llibreries La Llopa, El Faristol i El Vaixell.) 
Sense especuladors, sense pretorians, sense alcaldes fatxendes, sense pilotassos, sense projectes faraònics... Així funciona Calella. Aquest diumenge, 27 de desembre de 2009, s'ha inaugurat el cobriment i urbanització de la riera Capaspre, una de les més virulentes els últims anys al Maresme. No hi ha hagut l'allau de periodistes arran de la rierada de l'agost del 2006, però s'ha inaugurat amb més pes popular que polític una obra emblemàtica per a la comarca i especialment per al territori més turístic. Cinc milions d'euros provinents del controvertit fons Zapatero (2,6) i de les arques ministerials i de la Generalitat han sufragat un projecte que Calella arrossegava feia anys i que, vés quina cosa, ha acabat executant i inaugurant l'alcalde Josep Maria Juhé, amb l'ajut dels regidors José Torres (PSC) i Jaume Palet (ERC). Una oportunitat històrica ben aprofitada pel govern municipal del PSC i d'ERC que, tot cal dir-ho, ha aprofitat la feina feta per un munt de gent, entre els quals cal destacar els anteriors equips de govern (l'alcalde republicà Josep Basart i el regidor socialista Xavier Gaset, ara retirats, tenen part del mèrit) i també la senadora i cap de l'oposició, la nacionalista Montserrat Candini. Tant li fa de per a qui serà la medalla política. El que importa és la fotografia d'aquest diumenge al migdia, amb un eix vital per a la ciutat ocupat de ciutadans de totes les edats, exultants de veure l'espai de la riera Capaspre cobert i urbanitzat. Ara, l'aigua baixarà per dins del calaix tapat (abans hi havia calaix a la llera, però al descobert, ja de l'època de l'alcalde Ramon Bagó), evitant que les rierades s'enduguin vehicles i puguin causar víctimes mortals. Aquest és l'aspecte més mediàtic, si se'm permet. Les seqüències colpidores de rierades enduent-se cotxes fins al mar. Una imatge lamentable per a la Calella turística. Però el més important d'aquest projecte fet realitat és la transformació urbanística, econòmica i, si m'ho accepteu, també social per a Calella. La ciutat es movia fins ara paral·lela al mar. Passejants al carrer Església (ara ampliat, per cert, com a eix comercial de vianants), caminaires al passeig marítim (urbanitzat entre la riera Capaspre i el túnel del far en l'època de l'alcalde Joaquim Rey, amb govern de CiU i PP) i l'artèria viària de la carretera N-II. Tot en paral·lel al front marítim magnífic que té aquesta (la meva) ciutat. Amb la urbanització de la Riera Capaspre, això es capgira espectacularment, perquè ens trobem davant del primer eix perpendicular al mar. Que segueix la direcció natural dels torrents i rieres típiques del Maresme, és a dir, de muntanya a mar, travessant en el cas calellenc l'N-II (amb una vergonyosa rotonda inacabada), la continuïtat del carrer Església a través del carrer Riera, el mític carrer Jovara (ai, aquelles nits d'estiu!) i la façana marítima. El canvi de xip no és menor, i jo m'apunto a la teoria d'un cert desplaçament de vianants del tradicional carrer Església al nou eix de la riera Capaspre acabada d'urbanitzar. Faltarà, però, que l'acció natural del mercat decanti els comerços de tercera categoria que actualment ocupen els ara privilegiats metres linials de Capaspre. Si a l'entorn del nou eix es produeix una regeneració de qualitat del comerç i de l'oferta d'hosteleria (l'hotelera fa temps que es va dignificar, amb els dos hotels renovats), poca broma amb la Riera de Calella. Cal evitar, això sí, que un excés de saturació la converteixi en una mena de riera a la lloretenca. Ja m'enteneu. Aquest diumenge, doncs, ha estat certament històric, malgrat el tòpic. Feia anys que el projecte era damunt la taula, i fins ara cap ajuntament se n'havia sortit. La Calella que va superar la crisi del tèxtil amb l'aposta turística, afronta uns temps difícils per al turisme de sol i platja. Obres com aquesta contribueixen a millorar la imatge del sector turístic de la ciutat i generen una te de luxe. La te que formen el passeig marítim amb la platja més majestuosa i la riera més ampla i practicable de la comarca. La connexió del mar i la muntanya del Maresme, amb un espai públic envejable per a vianants i ciclistes, per exemple. I l'èxit de tot plegat és que s'ha fet un pèl lent però segur: aquí no hi ha ni arquitectes de renom ni polítics corruptes ni favoritismes partidistes. Calella no és Pretòria. Calella és l'esforç de la seva gent, l'obstinació que fa tangible els somnis de Xavier Gaset (oblidat, però imprescindible per entendre part de l'acció de govern del present) i d'un munt de regidors i ciutadans que hi creuen, en la ciutat. Riera, carrer Església prolongat, antic ajuntament rehabilitat, la seva plaça i l'entorn de l'església, la nova biblioteca, l'escola bressol a l'antiga biblioteca, fins i tot el pont de fusta de la Roca Grossa, la rotonda del revolt del far, el projecte de gestió municipal del far... Déu n'hi do. [Fotos al meu Flickr] [La Llopasfera]  Una de les gràcies de la TDT és que ens ha permès guanyar més canals de televisió en català, però també que ens ha obert un ampli ventall d'emissores espanyoles. Mentre tinguem l'actual marc polític, administratiu i jurídic, suposo que això és inevitable. Fer zàping des que tenim la TDT davant del sofà de casa esdevé un exercici diguem-ne que entretingut. Trobes més teles catalanes, amb una oferta rica i variada, però també ensopegues amb productes televisius facturats a Madrid amb una mirada rabiosament anticatalana. Molt dretana i conservadora, però especialment ofensiva amb allò que se'n diu la pluralitat territorial de l'Estat. Hi ha programes que mereixerien querella diària en un país mínimament seriós, però no és el cas. Poden dir les bajanades que vulguin contra una part dels ciutadans de l'Estat, els catalans posem per cas, i aquí no passa res. Però és el que ens ha tocat patir, esperem que no massa més temps. És curiós, doncs, que la caverna mediàtica s'esveri com una mala cosa quan dotze diaris catalans comparteixen un editorial més aviat light en defensa d'un Estatut ja retallat respecte el que va aprovar el Parlament de Catalunya. O l'última campanya mediàtica contra un empresari català que ha gosat indicar quins són els enemics d'aquest Estatut i els principals instigadors de la catalanofòbia. Em refereixo al calellenc Ramon Bagó [wiki], alcalde de CiU entre 1979 i 1991, exdirector general de Turisme de la Generalitat, empresari fundador i ànima del grup turístic cooperatiu Serhs i persona compromesa amb un binomi que podria ser país-progrés. Bagó va ser el primer alcalde democràtic de Calella i es va caracteritzar per un impuls notable de la ciutat, des de posicionaments de desenvolupament que no agradaven les esquerres però que van servir per convertir la ciutat en capital del nord del Maresme, l'Alt Maresme que en diem aquí, i com a empresari per crear centenars de llocs de treball i molta riquesa. Bagó, doncs, és un home que tot i respondre a un retrat robot aparentment conservador dóna molt de sentit a la idea que el progrés i l'avenç el propicien les persones valentes, arriscades i visionàries. L'exalcalde calellenc i empresari turístic és així. A diferència d'altres, no és cap burgès que parli castellà a casa per fer-se el fi, sinó que s'ha fet a si mateix pencant de valent i tirant del carro amb un compromís catalanista inequívoc. Com a alcalde ho va demostrar, i com a empresari ningú que conegui una mica el sector podrà negar l'arrelament cultural, lingüístic, identitari i comunitari amb el país. La catalanitat és desacomplexada en tots els projectes internacionals del seu empori. Però de portes endins, ha fet coses molt interessants com descentralitzar l'oferta turística, avançant-se als seus temps amb els vilars rurals que permeten fer turisme de cap de setmana en territoris del país que han agraït convertir-se en pols d'atracció amb allotjaments en forma de petites viles rurals. No tinc cap obligació d'escriure això si no ho pensés. Em sento absolutament lliure. De fet, l'altre dia vaig dir en un acte a Calella que en els meus inicis periodístics Bagó m'imposava molt de respecte, potser massa i tot. Sospito que jo no deuria ser un periodista de la seva simpatia, com tampoc no ho vaig ser per a la resta d'alcaldes de la ciutat. M'he caracteritzat sempre per cantar-les clares i per fer del periodisme un ofici d'escassa autocomplaença. Recordo algun projecte urbanístic impulsat per Bagó a les darreries del seu mandat d'alcalde que va merèixer un apassionat seguiment informatiu, crític lògicament, per part meva. Però també és cert que amb els anys, i vist tot amb una major perspectiva, l'obra de govern i el balanç d'aquest home guanya enters. També ha ajudat a endolçir-me el personatge la seva facilitat per anar políticament per lliure, desobeint consígnes de partit i demostrant una certa transversalitat. El dia a dia és molt més poderós que el carnet de Convergència que deu conservar en algun racó. I això li dóna una gran llibertat d'acció, pensament i opinió. És precisament en aquest últim aspecte, el de l'opinió, que dijous passat a Calella Ramon Bagó va deixar anar una frase desafortunada que s'ha tret de context. Jo, que hi era, i que deuria estar entretingut amb el mòbil mirant correus i missatges, perquè la feina no et dóna descans, no vaig sentir la frase en qüestió fins que part del públic se'n va exclamar. Treta de context sembla una atzagaiada. Posada en context, s'entén perfectament com una metàfora per donar força a una intervenció, d'altra banda, sincera, sentida, pensada, atrevida i molt coherent amb la seva envejable trajectòria patriòtica. Algun periodista la va destacar. A nivell local, res a dir. Però la dimensió que s'està donant a les Espanyes és espectacular. La Razón, l'ABC, Libertad Digital... i el que vindrà. El xup xup és suculent. Sentència guillotinadora del Tribunal Constitucional, consultes independentistes escampades pel Principat i amb ressò internacional, ambient preelectoral a Catalunya... El llumí de la frase de Bagó és temptador, però no recull ni de bon tros l'esperit d'un acte i d'una intervenció que no tenien res a veure amb el que a les Espanyes es farà creure. Una vegada més, l'agredit és presentat com l'agressor. Gran perversió, aquesta que li ha tocat viure a Bagó, com a tants d'altres catalans, que simplement reclamen respecte, dignitat i llibertat per a poder ser el que volguem ser.  Ja em perdonaran els amics Pere Gendrau i Carles Campuzano [bloc], que m'havien convidat a la presentació del llibre Carles Campuzano. El patriotisme a peu de carrer, aquest vespre a la Catalònia de Barcelona, però finalment he optat per la presentació de la Plataforma Calella Decideix. Feia temps que no assistia a un acte tan majoritari a Calella. La Cooperativa l'Amistat plena a vessar, i una notable expectació perquè era la primera vegada que actuaven plegats els tres tenors. L'expressió ha fet fortuna perquè Xavier Ponsdomènech s'hi ha referit així per obrir l'acte, en què hi ha destacat especialment l'exalcalde Ramon Bagó. Era el més veterà i segurament qui més ha viatjat i ha patit la catalanofòbia. Ha explicat anècdotes, molt sucoses per cert, però ha estat el que millor ha transmès la necessitat de participar en la consulta del 25 d'abril a la ciutat. Gent de totes les edats (molta gent gran!) i de sensibilitats molt diverses han estat atretes per una convocatòria inèdita a Calella, per unitària (esquerres i dretes) i supramunicipal (aquesta és una onada de gran abast, no estrictament local). S'han fet referències als partits polítics, tot i que CDC, ERC i UDC donen suport a la plataforma cívica i a la convocatòria del 25 d'abril. Referències crítiques, però també encoratjadores. S'ha parlat (massa, diria jo) dels atacs rebuts, de les injustícies amb Catalunya, de la incomprensió identitària, etc... La consulta independentista a la meva ciutat té una component de proposta desacomplexada (els promotors són joves que militen a CDC i ERC bàsicament, però també de cap partit) i de victimisme i dolor acumulada. El catalanisme pateix una enorme pressió, una gran incomprensió. Però ja ho ha dit Bagó, que menys pedagogia externa i més pedagogia amb els de dins. Aquest és probablement el gran salt qualitatiu. Espanya ja no importa, i això ho diu un empresari que hi ha fet negocis molts anys. Són els catalans els que s'han de sentir interpel·lats: només els catalans defensaran Catalunya. Era curiós veure-hi els calellencs dels actes polítics de tota la vida, de municipals rere municipals, amb joves que treuen el cap i que prèviament has conegut a través de Facebook, per exemple. I això que parlem de Calella, imagina't a nivell nacional la força de les xarxes socials. Aquesta onada sobiranista té molt a veure amb el fenomen d'Internet, amb la capacitat de mobilització a través de la web participativa (em contindré i no diré 2.0). Més de 300 adhesions, i un tret de sortida real, no virtual, a l'Amistat que farà que la consulta es vagi escampant com una taca d'oli. La valentia d'aquest moviment que se sustenta molt a Internet, la capacitat dels més joves de trenar complicitats al marge de les sigles dels partits i l'aparició dels molts personatges tipus Josep Barri, en Vilapou, (una icona local que admiro: músic de cobla d'afició que obre un bloc, esdevé punt de trobada virtual, promou la Llopasfera i la Maresmesfera, modera debats públics sobre la regeneració dels partits polítics des de l'òptica local i ara s'apunta a Calella Decideix com una de les seves ànimes). Aquests són els elements que donen força al moviment. Després hi ha els partits que s'hi apunten, que hi són però fan una passada enrere per no fer nosa, la gent que s'engresca i tot plegat. Jo no em quedo amb el comportament dels partits, ni amb els seus càlculs (això em dóna vots per a les eleccions, això em resta...), sinó amb l'aire fresc per a la política en sentit ampli que això suposa. I per al sobiranisme. Perquè mai com ara des del restabliment democràtic el país havia estat tan amenaçat externament i alhora tan mobilitzat internament. Hi ha resposta. Només calia ser-hi aquesta nit a l'Amistat.  Dijous, 26 de novembre, es presenta a Calella la Plataforma Calella Decideix, que convoca una consulta independentista pel 25 d'abril del 2010. M'havien avisat que s'estava muntant la consulta i em va arribar per Facebook la proposta d'adhesió. Després vaig veure el web, avui comprovo que més de 300 persones de la ciutat s'hi han compromès, i passejant pel carrer Església he vist diversos cartells (el reprodueixo aquí dalt). No sabia qui participaria en la presentació, i m'ha sobtat descobrir que l'acte tindrà com a protagonistes els tres exalcaldes de Calella des del restabliment democràtic. Ramon Bagó [wiki] i Joaquim Rey, de Convergència Democràtica; i Josep Basart [bloc], d'Esquerra Republicana [bloc]. Curiosament, l'alcaldia avui és a mans de Josep Maria Juhé [bloc], d'un PSC amable i catalanista. Dies enrere vaig llegir a El Punt una macroenquesta a alcaldes catalans sobre les famoses consultes sobiranistes. Vaig descobrir, agradablement, que l'actual alcalde es mostrava partidari de la consulta a la seva ciutat. No era pas l'únic del PSC partidari d'aquests referèndums sense valor legal, però amb càrrega política. A l'abril, mancaran pocs mesos per a les eleccions al Parlament de Catalunya i poc més d'un any per als comicis municipals. Dic que m'ha sobtat veure els tres tenors al cartell, perquè mai els he arribat a veure junts en un acte unitari. Bagó va ser alcalde del 79 al 91, Rey del 91 al 99 i Basart del 99 al 2007. Tres mandats el primer alcalde, i dos els altres dos. Basart va desbancar CDC en un feu nacionalista com és Calella. Actualment, ERC és sòcia de govern del PSC, i la CiU de Montserrat Candini [bloc] és a l'oposició tot i haver guanyat les eleccions. Es produeix, doncs, una mena de guerra civil entre sobiranistes igual que a la resta del país, en què CiU i ERC es tiren els plats pel cap. És per això que m'ha sobtat veure els tres exalcaldes junts, i jo trec tres conclusions d'urgència. La primera, que hi ha unió entre nacionalistes i independentistes en la convocatòria de la consulta calellenca. La segona, que quan els polítics estan retirats, es deixen anar més i són menys tacticistes i menys ostatges dels seus propis partits. Segurament si Juhé fos avui exalcalde, també hi seria en el cartell. O això vull creure. La tercera conclusió és que la consulta del 25 d'abril a Calella trenca amb les habituals divisions entre gent d'esquerres i gent de dretes a nivell local. Bagó és un dels empresaris més seriosos d'aquest país, referent en l'àmbit turístic i ànima d'un dels emporis del sector a Catalunya. Rey és de la Convergència més de peu de carrer, i tinc entès que va estripar el carnet i que ara simpatitza amb Reagrupament, fins al punt que alguns diuen que intentaria tornar-se a presentar per fer política amb aquestes sigles. I Basart és el primer alcalde independentista de la ciutat, que va propiciar l'alternança després de cinc mandats governats per CiU en solitari o en companyia del PP i de trànsfugues de diversos colors. Que els calellencs, amb alcalde socialista, però majoria sobiranista al ple municipal (CiU i ERC formarien una coalició molt nombrosa en cas hipotètic de pacte), puguin seguir les passes dels seus veïns d'Arenys de Munt és edificant. I que per primera vegada una moguda política en clau supramunicipal serveixi per trencar sectarismes i tacticismes també ho és, d'edificant.  Presentació de la reedició de Dues línies terriblement paral·leles [Presentació de la reedició del llibre de Francesc Grau].  Un dels meus referents és Francesc Grau [wiki], escriptor i periodista de Calella que em va donar l'oportunitat de començar a escriure en la revista municipal El Nunci, que ell dirigia. Aquest divendres, a la Biblioteca Can Salvador de la Plaça, a la cèntrica plaça de l'Ajuntament de Calella, es presenta a 2/4 de 8 del vespre la reedició del llibre Dues línies terriblement paral·leles, de Francesc Grau, i el llibre Un de tants, de l'arenyenc Ferran de Pol [Novetats a "La cara fosca de les lletres"]. Aquest dijous s'han presentat a Barcelona. Aquest divendres, dia 13, a Calella, farem la presentació amb el professor de filologia de la UdG Joan Ferrer, i tancarà l'acte l'alcalde de Calella, Josep Maria Juhé [bloc]. Esteu convidats. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaços000. PRESENTACIó
001. EINES
001. YOUTUBE
01. BLOCS DEL PSC
02. BLOCS D'ESQUERRA
03. BLOCS DE CIU
04. BLOCS D'ICV
05. BLOCS DEL BLOC
06. BLOCS DE LA CUP
07. BLOCS DEL PSIB-PSOE
08. BLOCS D'EUIA
09. BLOCS DEL PPC
10. BLOCS D'EUPV
11. BLOCS DEL PSM-ENTESA
12. BLOCS D'EU-EV
13. BLOCS DE MAULETS
19. BLOCS SINDICALISTES
19. MéS BLOCS DELS PAïSOS CATALANS
20. BLOCS DEL PAíS BASC
21. BLOCS DE GALíCIA
22. MéS BLOCS DE L'ESTAT
23. WEBS DE POLíTICS
24. BLOCS POLíTICS DEL MóN
25. BLOCS OFICIALS PARTITS
26. BLOCS PARTITS TERRITORIS
27. BLOCS ORGANITZACIONS
28. DIRECTORIS DE BLOCS
29. BLOCS COL·LECTIUS
30. WEBS PARTITS POLíTICS
31. FUNDACIONS
32. DOCUMENTS POLíTICS
33. INSTITUCIONS
34. PERIODISTES AMB BLOC
35. AGèNCIES DEL MóN
36. QUIOSC VIRTUAL
37. CONTRAPUNT ALS MITJANS
38. BLOCS CONFIDENCIALS
39. ESCRIPTORS, EDITORS, LLIBRETERS, LINGüISTES, FILòSOFS, POLITòLEGS, PROFESSORS...
40. BLOCS POLITITZATS
|
