La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La trucada del dilluns a la una

Des de fa 4 mesos cada dilluns entre les dotze i mitja i les dues rep una telefonada o un missatge. Quina casualitat fa que sempre siga a eixa hora eixe dia va més enllà de la meua comprensió i ben segurament també de la ciència de la probabilitat: si en una caixa amb 500 boles blanques i dues de negres em feren estacar el braç dos voltes, de ben segur que agafaria les dues boles negres -i que conste, Vista Parcial, que aquest post no és cap problema de lògica. És la suma de grans casualitats.

I la qüestió és que la meua vida social és bastant reduïda; almenys per telèfon. No sóc d’aquelles que s’estan hores i hores xerra que xerraràs, amb tal i amb qual. Ni tan sols seguisc ja les cadenes de correus electrònics que m’envien Sam i Cristina, dues amigatxes de la Safor. Però si em gire a mirar enrere, no és més que una quantitat enorme de casualitats la que em porta a aquesta cita setmanal amb el meu mòbil cada dilluns al voltant de la una:
– Una editorial per a la qual faig un encàrrec últimament
– La tele
– Maria Torres, una escriptora a qui veig una volta a les mil, i que em telefona una volta a les mil -això sí, sempre un dilluns a la una, casualment-
– La meua germana
– El meu cunyat
– Ma mare
– La diputació de València
– Missatges publicitaris de telefònica
– Telefonades des del departament de didàctica de la llengua
El més divertit és que la setmana passada, que tenia una entrega pendent, vaig telefonar al responsable de l’entrega, fent broma amb la premonició que estava segura que em voldria telefonar al cap de mitja hora, concretament a la una. Després de riure, encara em va enviar un missatge a la una.
I hui, continuant amb el ptronòstic, m’han telefonat des d’Òmnium cultural.
El més curiós és que el dilluns a la una sempre tinc classe. I ara que no tenia classe, va i tinc un examen. Afortunadament, ja fa temps que estic acostumada -com una mena d’hàbit o de vici- a treure-li la veu sistemàticament al meu telèfon mòbil. Menys mal, perquè si no, seria coneguda com la xica de la telefonada del dilluns a la una…


  1. La Diputació de València? I Rus que et crida al fixe o al mòbil?

    Jo personalment odie el telèfon, no m’agrada parlar-hi, per això em dóna ràbia haver de dedicar més temps a parlar amb un operari de Telefònica o amb un treballador d’Iberdrola que amb la meua germana o amb un bon amic.

    Per cert, gràcies per incloure’m en l’aliniació de Tirant a Fortre, no feia falta,  només amb el fet de compartir bitàcola amb eixa parella d’homenots ja n’hi ha de sobra. Però ja posats, i tirant mà d’una altre símil futbolístic, els proposaré subtitular el blog com a "El trident"

    PS veure si tens un moment i neteges el vidre del Codi de comprovació, que sembla que està una mica brut i últimament em costa Déu i ajuda desxifrar el que hi posa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.