Montserrat Candini. Perfil de campanya

Montserrat Candini [web] es presenta a la cita amb els auriculars del seu iPod encara posats. A mesura que entra al bar se’ls va treient, i els fica a la bossa. A l’aparell hi du música de Pablo Milanés, Lluís Llach, Luis Eduardo Aute, Ovidi Montllor… A la bossa hi té una llibreteta on pren notes, flaixos que li apareixen mentre va d’un lloc a altre, gairebé sempre en tren. No condueix. Llavors aprofita els viatges per la línia de la costa per apuntar al seu bloc de paper, perquè en el bloc virtual hi escriu des del febrer del 2006. Autodidacta, dona d’acció, decidida i ferma, Candini és filla de botiguera. Nascuda a Barcelona el 1957, la vida l’ha conduït —ella no té carnet— fins a Calella, població on el seu actual marit va treballar de gerent municipal en època de governs municipals de CiU. Corria el 1991. Ara el seu marit no hi és, a l’Ajuntament. Qui hi és, al consistori, és ella, com a cap de l’oposició. Un càrrec incòmode, ja que va guanyar les eleccions del 2007, però els socis de govern d’ERC i el PSC es van tornar a posar d’acord per pactar. Candini és a l’oposició perquè li va mancar un regidor, o dos per a la majoria absoluta. La política és molt dura. A Candini, però, això no li ve de nou. Filla de botiguera i d’un futbolista del Sant Andreu que feia de porter, lluitadora a casa des de molt petita, va marxar de Barcelona fins a Reus. Allà es va casar amb el primer marit, un metge. Deurien ser temps d’intel·lectualitat i una certa bohèmia a Reus, al voltant del Teatre Fortuny, on ella feia teatre i es movia en ambients artístics. Vitxeta, que és el nom de la geganta de Reus, segons m’explica, era com es coneixia el col·lectiu de teatre d’uns anys en què aquesta digirent de Convergència votava el PSUC. Candini, doncs, prové d’una tradició progre. I aquesta petjada (encara) la conserva. No només perquè escolti Milanés o Aute, Llach o l’Ovidi, sinó perquè forma part d’aquell sector de Convergència que es mou en el centre però que no pateix cap torticolis que li impedeixi mirar a l’esquerra. Tampoc no és d’aquells militants convergents que tingui torticolis a l’hora de mirar a l’independentisme. De fet, es considera sobiranista, "esquerranosa i independentista sense dogmatismes", socialdemòcrata per a ser més precisos, partidària de la transversalitat de CDC —ella defensa el matrimoni entre persones del mateix sexe— i que la seva força ocupi espais amples, de centralitat, sosté.

La candidata de CiU al Senat per Barcelona —la ce de Candini la situa a dalt de tot, en lloc de Carles Gasòliba, que ja saben que és un perfil radicalment diferent— és encara desconeguda entre els periodistes de Barcelona, entre els mitjans que són víctima de l’agenda mediàtica dels caps de cartell. Pesen molt els del Congrés, i gaire res els del Senat. El cafè de l’altre dia amb Candini em serveix per descobrir aquesta nacionalista, militant de CDC des del 1996. Una militància tardana, perquè des dels anys 80 que s’ha dedicat professionalment a l’administració de la Generalitat. De la delegació del Govern a Tarragona va fer el salt als equips de les direccions generals de Jocs i Espectacles i Acció Cívica, fins convertir-se en cap de gabinet del conseller d’Agricultura Francesc Xavier Marimon. Després va treballar amb els consellers Felip Puig, Ramon Espadaler [bloc] i, breument, Josep Grau. D’aquests, Puig segurament és qui més l’ha marcada. I amb Puig, qui llavors va ser una de les seves mans dretes, Pere Torres [bloc].

De l’oficina del número 50 del carrer de les Ànimes de Calella, Candini farà el salt a un flamant despatx al Senado de España. La bona vida dels senadors li permetrà combinar política catalana a Madrid amb política local a Calella. Si algun dia, estressada pels plens municipals, pel brogit d’una Calella turística i terciària com mai o esgotada pel pont aeri o el TGV en direcció al Senat, es perd, no dubteu a buscar-la pel parc natural dels Ports. Si no la trobeu, la pista és el Priorat. La seva arquitectura paisatgística, sobre un terreny àrid treballat per una pagesia sàvia, l’atrau. Allà hi ha va a parar quan la necessitat de descans la hi condueix. Sense carnet.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*