Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

1 de juliol de 2007
9 comentaris

La irrupció de Carretero i les crisis de tots els partits

L’exconseller de Governació i exalcalde de Puigcerdà Joan Carretero va fer ahir una demostració de força a l’Auditori de Barcelona, acompanyat per més de mig miler de militants i càrrecs municipals d’ERC que aposten per un canvi d’estratègia. Reagrupament.cat es constitueix com a corrent intern d’Esquerra. Ja es pot dir, doncs, que Reagrupament.cat ha passat de la virtualitat a la política real per rellançar i redreçar ERC. [Mireu el recull digital que ens aporta l’Arcadi a aquest bloc.]

Carretero es presenta com a alternativa creïble al lideratge que actualment representen Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, protagonistes tots dos d’una enquesta que avui publica El Periódico. Puigcercós dobla en partidaris Carod per liderar Esquerra. I el diari editorialitza: Carod i Puigcercós, cara a cara. Diu: "Esquerra fagocita cada cert temps ?els períodes acostumaven a ser de
10 anys? els seus líders: Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel
Colom
… Ara li toca a Carod-Rovira trencar o confirmar aquest
malefici. Però s’ha de tenir en compte que Carod va rellevar Colom el
1996 gràcies al suport de Puigcercós, que era i és qui controla
l’organització del partit, per bé que en una organització tan peculiar
com la d’Esquerra (segueix mantenint un caràcter assembleari) la
situació interna és molt fluida i escapa al control que sí que
exerceixen els dirigents d’altres formacions polítiques. En els
congressos d’ERC se sap com s’hi entra però no com se’n surt, i la
temptació és posar- se al davant amb la pancarta."

I aquesta és la incògnita, ja que ara el debat no és només el relleu de Carod per un Puigcercós més sobiranista [Puigcercós: una ànima cap a la sobirania], sinó com afectarà en el guió la irrupció de Carretero que exhibeix programa i ordre renovadors, en un acte al qual hi va assistir Uriel Bertran [bloc], emergent dirigent "crític" que planteja un horitzó autodeterminista pel 2014, és a dir, 300 anys després de la derrota a mans de Felip V. El periodista David Miró, analista coneixedor dels moviments a Esquerra, desdramatitza en el seu article de títol prou explícit: ¿Crisis? ¿What crisis? Curiosament, no esmenta ni Carretero ni Bertran: el debat successori aniria pels camins del guió escrit.

Temps al temps. La cosa no serà d’avui per demà. Almenys s’han posat les cartes sobre la taula d’una manera civilitzada: Puigcercós fa un pas endavant, Carod no llença la tovallola i els emergents Carretero i Bertran ?junts o per separat? plantegen batalla a nivell intern, un cop esvaïts els dubtes de les inicàtiques incerteces pirinenques que amenaçaven amb sortides del partit i fundacions d’un de nou o vés a saber què. Algú dubta que el cartell electoral dels propers comicis al Parlament de Catalunya serà força diferent?

Un altre element positiu de tot plegat és que a Esquerra ja no li poden encolomar el mort mediàtic ?habitual i recurrent? segons el qual el merder intern i l’assamblearisme són sinònim d’immaduresa i irresponsabilitat. Bàsicament perquè la febrada que pateix Esquerra no és única. La cosa no va d’un nou episodi cíclic de fagocitament de líders. La cosa va d’una nova Catalunya que ha pagat ben cara la broma estatutària i, malgrat això, se segueix mirant cada dia al mirall abans d’anar a treballar i es diu: "no m’agrado".

En aquesta Catalunya postpujolista, cabrejada amb les retallades i les mancances competencials i financeres que es tradueixen avui en Rodalies demà en terceres hores de castellà i demà passat en opes interruptus o coaccions constitucionals per tombar (encara més) l’esperit que pugui quedar del 30-S o del 18-F, les crisis internes dels partits estan ben repartides. Ningú se’n queda al marge. I qui n’estigui lliure, que llenci la primera pedra.

Els socialistes es remouen incòmodes, reflexius. Per molta esperança blanca que hagi de seguir sent Zapatero ?per imperatiu confederal?, les relacions entre Nicaragua i Ferraz no van per massa bon camí. Grup propi del PSC al Congrés? Per què no? Com La Moncloa i Ferraz no reaccionin a la creixent insatisfacció ciutadana catalana i ofereixin respostes clares des del poder real que ostenta l’Estat, els socialistes catalans poden arribar a una situació límit. Aquest pols Barcelona-Madrid en la casa confederal socialista (malgrat que l’espantall conservador ho aguanti tot) es manté mentre a Nicaragua hi ha moviments renovadors. El sector catalanista aixeca el cap. Amb permís de l’aparell, és clar. Però resulta divertit parlar de "renovadors" quan els que s’hi posen al davant són joveníssimes promeses com Antoni Castells o Raimon Obiols [bloc]. Deia un dirigent socialista l’altre dia, en petit comitè: "A nosaltres la renovació ens la farà qui escrivia lletres per en Lluís Llach fa trenta o quaranta anys!" I tot això mentre acomiaden fredament un Pasqual Maragall que surt per la porta de darrere de Nicaragua i es refugia en els seus incondicionals Ciutadans pel Canvi.

Ara que parlo de Ciutadans i de crisis. Els que han batut tots els rècords en acumular vicis dels partits tradicionals, i tensions i batalletes internes, són els Ciudadanos. A Albert Rivera li tomben l’informe de gestió, en una rebolcada que distancia el sector liberal. Fa quatre dies que existeixen i ja tenen sectors!

En canvi, els que intenten rebaixar tensió són els nacionalistes, adduint que calen regles del joc clares amb la mirada posada en les eleccions espanyoles i presentant CiU com la casa comuna del catalanisme. Artur Mas exigirà per al PSOE i s’autoexigirà a Madrid allò que el PSC no ha complert a Catalunya. Unes condicions que haurem d’esperar per saber si Josep Antoni Duran Lleida comparteix. De moment, el seu segon, Josep Maria Pelegrí, reclama la llibertat d’Unió de mantenir estratègies estatals pròpies. La pregunta és qui farà d’àrbitre: Mas o Duran.

L’actualitat política blocaire a Poliblocs.

  1. Et comento algun detall. Sobre el comiat que PSC va fer a Maragall, segueix xocant-me la fidelitat que CpC, i el propi Maragall, o sobiranistes a aquest partit, han tingut vers el PSC de cara als dos darrers comicis. I crec que aquí es troben amb un problema central de cara al futur.
    Si, tal com ho veig, l’acomiadament de Maragall -floreta final del tracte poc respectuós que li varen tenir com a president de la Generalitat, de la ma de qui sigui-, era estratègia centralista per a donar l’alternativa al govern de CiU-PSC; i la resposta de Montilla ens varen dir que desobeí les ordres de PSOE, què estan fent ara? (Jo -arrel d’aquella resposta- fins i tot esperava un Montilla que assumís que presideix un país amb empenta i caràcter, i que abandonés el seu nacionalisme espanyol mentre exercia aquest càrrec)
    Quina postura respecte al moviment sobiranista -que ja no poden negar o desqualificar com han anat fent- prendran?

    Com bé assenyales; ens mirem i ens veiem llejos, malament. I, si creuen que abaixarem el cap, tenen encara més problema i reclamació possible.

    Sobre el discurs -i l’efecte- de Reagrupament.Cat, estic d’acord amb el què assenyala David Miró. Jo trobo que no aporta gaire noves idees (a banda de les de reorganització del partit, que hauria de conèixer millor per a comentar). I sí que aporta una empenta interessant. Jo la valoro, però, sempre que no es vulgui confondre, fent veure ara que, per definició, o per art de màgia, els èxits ho són de la militància (com per exemple el que refereix Carretero de la postura del no a l’Estatut), però la lectura de fracàs que fa dels resultats electorals es refereixin només a la direcció. No ho trobo ni  correcte ni real. 
    No voldria menystenir, ja ho he dit, la empenta que representa, ni el bo que és que hi hagi desacord, fregaments, o xocs ben explicitats a un partit. Perfecte, i amb més gust ara que, per fi!, ja no es ven als mitjans com un pecat original o malaltia d’Esquerra. I m’encanta que observis tu aquest detall, que tens panoràmica i saber més fi i ampli que jo.

    Pel que fa als retrets, penso que la exigència d’exercir el dret d’autodeterminació és extensible a tot partit o representant polític; i de l’agenda crec que la exigència l’hauria d’enviar a CiU (al PSC i PP entraríem en altres temes. Però, com parla d’eix nacional…).
    En d’altres retrets (com la del segon pacte de govern, tot i que també el defensa) no hi estic d’acord en una anàlisi que òbvia coses indefugibles (com les lluites de poders centrals i protagonismes catalans), o que contradiu quan està d’acord en la existència i efectes de mancances, expolis, i altres atacs i cirugies centralistes; o problemes més generals. (inversions, necessitats socials, pobresa, problemes més generals de la societat i model d’organització, etc.).
    Salutacions.

  2. La crisi d’Esquerra és una crisi forta. Divisió a la direcció, finalment visualitzada i mediatitzada, de manera permanent. Divisio a les bases. Un corrent  critic- amb la direcció- liderat per Carretero i amb un importantíssim susport aconseguit.

    La de Ciudadanos és la crisi d’una direcció que guanya, amb una oposicio interna que aarriba al 45% dels vots congressuals, i que no estarà representada a la direccio.

    No hi ha cap altra crisi. Els desitjos enganyen.

    ICV. En Saura està tant fort com fa 2 anys. Cap problema,
    UDC.En Durant fa i desfà com sempre. Cap problema.
    CDC. Artur Mas s’ha consolidat, després de dues victòries, i  per la renovació que ha dut a terme. Cap problema al si de CDC
    PSC-Psoe. Montilla, i els seus, ho manen tot. Maragall ha plegat, i no ha deixat res. Cap problema
    PPC. Piqué s’ha afermat. I ningu piula.

    Criisi? això es el que voldria la direccio d’ERC per a tots els altres partits.
    Però no es aixi. El foc crema a Villarroel i a la nova seu.

    Als altres partits, ens agradi o no, no hi ha cap moviment que amenaci amb dissidències o alternatives a les direccions.

    Saul, es el teu partit el que està en crisi. I forta.

    Els demès estan tranquils.El títol, forassenyat, dissortadament. Per què?

  3. Em barrufa que a ERC hi hagi gent com Carretero, que és conscient del que està passant. Els barrufets catalans estem decepcionats, volem un partit independentista i que lluiti per aquest objectiu i no que el perdi de vista quan toca el poder.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!