Novament pendents d’Espanya

Mentre a Catalunya es perpetra allò que alguns ja anomenen el convergenticidi, que consisteix bàsicament en arraconar la federació nacionalista a totes les institucions del país, a l’Estat tot es remou novament amb la vista posada en les eleccions de la tardor o de la primavera, segons convingui.

Encara no hem paït el resultat del 27-M ni el frenètic repartiment d’alcaldies i presidències d’administracions supramunicipals, que tornem a pujar a la muntanya russa de la política estatal amb un PP envalentonat i un Zapatero que intenta reaccionar ficant De Juana Chaos a la presó. Rajoy treu pit, convençut més que mai del seu ingrés a La Moncloa. Amb un PP que té indissimulada moral de victòria, això s’anima. Aquí i allà.

Perquè Catalunya torna a estar pendent d’Espanya. Tornem a mirar la política espanyola, supeditats tots els partits catalans a la sort de Zapatero i Rajoy, al resultat d’unes eleccions que poden tenir rèpliques a Catalunya si l’aritmètica situa CiU com a àrbitre de la política espanyola i debilita o reforça els socis del tripartit.

Sembla que ens perdonaran la vida. Que la retallada estatutària del Tribunal Constitucional no serà tal, bàsicament perquè la postposaran fins després dels comicis a Corts espanyoles i llavors no convindrà ni a Zapatero ni a Rajoy una esporgada monumental. La solució intermitja s’anomena "sentència interpretativa", que és la manera de no tombar del tot l’Estatut ja retalladet però anar-lo reduint a la caricatura d’una versió 2.0 del text del 79. Cap inquil·lí de La Moncloa, l’actual o l’aspirant conservador, es pot permetre una sentència que destrossi la reforma estatutària que tants maldecaps ens ha donat. L’abús electoralista ja està fet, per a què enganyar-nos. I un cop ha prosperat el despropòsit, ara toca dissimular-ho amb una última retalladeta que excessivament insultant. A ulls espanyols, vull dir.

Mentre a Catalunya el tripartit (amb l’excepció de Barcelona pretesament alliçonadora) actua de forma implacable allà on l’aritmètica ho permet (la llei és una cosa i el respecte a la voluntat popular ja són figues d’un altre paner!), Duran reforça el seu espai entre catifes del Congrés a l’espera d’un duel (l’enèssim) amb Mas per fixar les regles del joc: on es decidirà el pacte amb majúscules? Perquè CiU està abocada al paper d’àrbitre a l’Estat com a salvavides. I l’equidistància entre Zapatero i Rajoy (si ETA decideix no decantar la balança amb alguna majoria absoluta en format d’explosiu) és un terreny en què Duran es pot sentir còmode, però altres sensibilitats de la federació no gaire. És evident, en qualsevol cas, que un Zapatero necessitat de CiU podria actuar com a element desestabilitzador d’un tripartit que Montilla va fer sense l’aprovació de Ferraz ni de La Moncloa, que aviat és dit.

Més pendents de Madrid, doncs. Un Madrid entregat en cos i ànima al PP, excusa prèvia per a la retòrica frase segons la qual "Madrid no és Espanya". No sé pas què dir-vos. Perquè si Madrid acaba sent Espanya, i si les municipals i autonòmiques de l’altre dia són premonitòries, ens trobem davant d’un escenari divertit divertit. I dic divertit perquè els analistes polítics tornen a tenir feina per endavant. Zapatero perd Simancas i Sebastián. L’alto-el-foc és formalment història, De Juana torna a ser la torna, ANB ara fa nosa i la mà dura és la recepta que tot ho cura. Sobretot quan vas curt de vots. Qui havia parlat d’apatia?

Per cert, quan parlo de convergenticidi dec exagerar. A CiU encara li queden l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i la Diputació de Tarragona. Com se m’havia passat…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *