L'Hereu Riera

Era la pregunta del dia: recordes on eres, el 23-F? I tant, que sí! El dia 23 de febrer de 1981 a la tarda una ambulància em va traslladar de l’hospital de Badalona on m’havien operat (el centre estava en conveni amb la SS, no sé si ja formant part de l’assumpció per part de Catalunya de competències en matèria sanitària traspassades de l’Estat, que va tenir lloc aquell mateix any) al de Traumatologia de la Vall d’Hebron, on havia de començar un període de rehabilitació que duraria uns quants mesos. En el moment que m’entraven a la planta, assegut en una cadira de rodes, hi havia entre el personal sanitari i resident una estranya agitació, i de seguida ens va arribar el rumor que “els militars” havien pres per la força, utilitzant armes de foc, el Congrés dels Diputats en ple, mentre s’hi estava fent la tediosa sessió d’investidura del monòton Leopoldo Calvo Sotelo, el que havia de ser successor d’Adolfo Suárez en la presidència del Govern estatal.
Ens va confirmar el rumor del segrest violent de ses senyories una monja (que després vaig saber que era de Bilbao, precisament, i cap de planta de les monges infermeres), una dona de armas tomar -sigui dit amb tota la intenció-, que va passar com una exhalació per davant nostre tot cridant: “¡Ya era hora que alguien hiciera algo contra éstos de ETA!”. (En aquell temps la banda armada basca colpejava fort i sovint, i les seves víctimes llavors eren selectivament militars i guàrdies civils). No recordo bé si hi va afegir “Se van a enterar!”, però ho juraria. Del que sí me’n recordo és que vaig pensar “On collons m’he ficat, jo?!”, i en quines circumstàncies, a més!, perquè si, pel que fos (ningú no sabia res del cert del que estava passant realment a Madrid, i aquella nit va ser molt llarga), ho tenia molt cru per fugir cames ajudeu-me…
Al final aquella “pallassada”, aquella “opereta” protagonitzada per dos centenars de guàrdies civils amb armes i tricorni i (mal) dirigits per un sonat amb mostatxo, suposadament va acabar bé, i el cop d’Estat, havent topat amb la ferma decisió del rei de desautoritzar-lo, va fracassar, segons la versió oficial.
De debò va fracassar, però?

Ens hem passat 30 anys fent veure que ens ho crèiem, o volent-nos-ho
creure, però en el fons sabíem que allò no va ser cap broma, ni per a res una anècdota més o menys folklòrica i innòcua. Si més no, no pas de cara a la particularitat
autonomista de la jove democràcia espanyola (i particularment les velles nacionalitats històriques catalana, basca i gallega que l’havien inspirat, aquell autonomisme), que en aquell mateix acte patia de facto la primera de les frenades que li tenien reservada. A banda de la “ley de armonización”
que va venir de seguida com a conseqüència immediata d’aquell cop
frustrat, aquell succés era l’evidència que el monstre seguia viu i
vigilant…, i la història d’aquests sis lustres d’Exemplar Transició
Espanyola ha vingut a demostrar que la monstruositat que jau a
l’interior de l’Estat espanyol no era cap exclusiva de la tropa colpista, ni
tan sols de la casta militar: a banda que aquesta ha figurat i figura
com un espantall incrustat a la mateixa lletra (i a l’esperit, pel que
es veu) de la sagrada Constitució, hem tingut ocasió de veure una vegada i una altra, fins a l’extenuació, mostres i més mostres de l’Espanya una falangista rediviva, i de l’única cera que aquesta Espanya monolítica està disposada a deixar que cremi.
El President Pujol, explicant aquest dimecres en un article al diari la seva versió dels fets, parlava de l’“esperit del 23-F”: el recel davant l’autonomisme i especialment l’hostilitat contra Catalunya. “Un nou 23-F avui ja no és possible”, diu Pujol, “però una acció d’erosió i d’arraconament de Catalunya sí que ho és. De fet ja està engegada”, i per això la commemoració d’enguany no es pot limitar al relat “en el fons autocomplaent” del que va passar, diu. “Cal analitzar tota la complexitat del fet -dels seus objectius, de les complicitats totals o parcials, i públiques o soterrades, de les raons fondes de tot plegat. I veure com ara quelcom de tot allò ha reaparegut”.
El President aventura la possible teoria d’un cop d’Estat tou ideat per Armada a la manera del que va portar el 1958 el general De Gaulle a la presidència de la República francesa, que en el cas de la rèplica espanyola hauria fracassat entre altres coses per la irrupció “intempestiva i barroera” del tinent coronel Tejero Molina, que va donar al cop “una imatge entre anacrònica, ridícula i superlativament autoritària”.
Durant temps, aquesta imatge grotesca, i inofensiva, al capdavall, és la que ha quedat flotant en l’ambient. En canvi, la teoria de la conspiració oficial parla, en aquest cas, d’una entesa prèvia entre els dos-cents militars actors -sumats figurants i caps de cartell- i la figura del monarca, el qual apareixeria oportunament -d’acord amb aquest pacte secret- per parar el cop i quedar com un heroi per sempre més (una mica com el dolent d’Els Increïbles, vaja, que creava un robot superdolent però que ell podia dominar, i així, destruint-lo, comptava passar per superheroi…). Sigui certa la teoria dels que no es mamen el dit o ho sigui la del President estat (cosa que al capdavall a hores d’ara potser té una importància relativa), el cert del tot i del tot comprovable és que ara, des del punt de vista nacional català, ens trobem al cap del carrer.
En el programa de debat Àgora, del 33, ahir s’analitzava el tema també des de diferents angles; però a diferència d’altres debats que hem tingut ocasió de veure en diferents ocasions anteriors, al final, en el torn de conclusions, dos dels tertulians, el politòleg Ferran Requejo i l’historiador Jaume Sobrequés (que havia estat durant anys, recordem-ho, una patum del PSC), es van manifestar clarament favorables a la secessió, no com a opció preferent, atenció!, sinó com a única opció possible, o possibilista.
Que triguem més o menys a arribar-hi, ja es veurà, però és evident que la societat catalana s’ha posat en marxa, de moment anímicament, després de convèncer-se’n amb el cap. (L’independentisme puja al 21%, el federalisme s’estanca i l’autonomisme cau al 28%, segons el diari d’avui mateix). ¿Com no ha de ser així si, com deia el doctor Sobrequés en el debat, en les relacions entre Catalunya i Espanya ja s’ha provat tot, i res no ha funcionat?