Amb mi o contra mi

Observo amb una certa preocupació com les últimes hores l’exitació s’ha apoderat de la catosfera política. Els blocs són el reflex de la indignació que el pacte d’esquerres ha provocat entre militants, simpatitzants i electors de CiU, i inclús d’altres partits. És lògic que els blocs expressin aquest sentiment de malestar, que visualitzin la profunda ferida entre sobiranistes i la divisòria que es marca irremediablement entre càrrecs i votants de CiU i d’ERC. Una ferida que invalida qualsevol entesa seriosa entre nacionalistes i independentistes de cara a futures legislatures, si es donessin les circumstàncies. Això serà per a una generació o més.

Em roda això pel cap les últimes hores, i aquest dimecres llegia El tripartit i el seny de CiU, del company Narcís Genís [bloc], que es refereix a l’anotació Serenitat, escrit pel diputat socialista al Congrés per Girona Àlex Sáez [bloc]. En Nisso també esmenta el company, amic i diputat electe de CiU al Parlament per Girona Carles Puigdemont [bloc], de qui diu: "El veig lluny de la serenitat que li demana l’Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc Ja ens prenen per babaus, Catalunya dividida, Cal acceptar la crítica."

Tinc amics a tots els partits, i no voldria perdre’n cap. Comprenc la decepció que senten els càrrecs i votants de CiU. En Carles Puigdemont, alcaldable de Girona, és un dels amics que tinc a la federació nacionalista, i llegint el que escriu aquests dies pateixo. La Montserrat Candini, alcaldable de Calella, el meu poble, també està dolguda, i al seu bloc em remeto. O el regidor de Barcelona Jaume Ciurana [bloc], o l’edil de Mataró Joaquim Fernàndez [bloc], per citar-ne alguns.

[Per cert, la Montse va respondre a la reflexió sobre les dones a la bloquesfera, i va escriure Les dones, la política i la bloguesfera]

Vull pensar que l’opció d’ERC de pactar amb el PSC i ICV-EUiA, tal i com han anat les coses, és el mal menor. Comparteixo part d’això que escriu el company i amic Joan Ventura, Ara va de bo. Però també comparteixo part del que es desprèn a l’article De rendicions, del també company i amic Vicent Partal. I crec que hi toca força també l’economista Ramon Tremosa, avui, amb Generació Montilla. La síntesi, en el meu cas, és un sabor agredolç.

Potser sóc més contradictori que d’altres. Deu ser el resultat de viure en un país que encara no és normal, que no té llibertat plena i que depèn de qui depèn. El doble eix (catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta) té aquests resultats. Les coses no són ni blanques ni negres, hi ha un ampli ventall de grisos. Però els pactes i els resultats electorals no hi entenen, de matisos. Són caixa o faixa.

Em preocupa que l’excitació actual desemboqui en compartaments sectaris, a banda i banda. No m’agrada la gentg que va pel món en clau "amb mi o contra mi".

Jordi Lon Quintana [bloc] proposa aquesta Crida als periodistes polítics, comentaristes, blocaires i altres generadors d’opinió pública de l’espai comunicatiu català.

Parlant de contradiccions, el Croat Català [bloc] em fa arribar això: 1, 2, 3, 4, 5 i 6.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*