Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Observo amb una certa preocupació com les últimes hores l’exitació s’ha apoderat de la catosfera política. Els blocs són el reflex de la indignació que el pacte d’esquerres ha provocat entre militants, simpatitzants i electors de CiU, i inclús d’altres partits. És lògic que els blocs expressin aquest sentiment de malestar, que visualitzin la profunda ferida entre sobiranistes i la divisòria que es marca irremediablement entre càrrecs i votants de CiU i d’ERC. Una ferida que invalida qualsevol entesa seriosa entre nacionalistes i independentistes de cara a futures legislatures, si es donessin les circumstàncies. Això serà per a una generació o més.
Em roda això pel cap les últimes hores, i aquest dimecres llegia El tripartit i el seny de CiU, del company Narcís Genís [bloc], que es refereix a l’anotació Serenitat, escrit pel diputat socialista al Congrés per Girona Àlex Sáez [bloc]. En Nisso també esmenta el company, amic i diputat electe de CiU al Parlament per Girona Carles Puigdemont [bloc], de qui diu: "El veig lluny de la serenitat que li demana l’Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc Ja ens prenen per babaus, Catalunya dividida, Cal acceptar la crítica."
Tinc amics a tots els partits, i no voldria perdre’n cap. Comprenc la decepció que senten els càrrecs i votants de CiU. En Carles Puigdemont, alcaldable de Girona, és un dels amics que tinc a la federació nacionalista, i llegint el que escriu aquests dies pateixo. La Montserrat Candini, alcaldable de Calella, el meu poble, també està dolguda, i al seu bloc em remeto. O el regidor de Barcelona Jaume Ciurana [bloc], o l’edil de Mataró Joaquim Fernàndez [bloc], per citar-ne alguns.
[Per cert, la Montse va respondre a la reflexió sobre les dones a la bloquesfera, i va escriure Les dones, la política i la bloguesfera]
Vull pensar que l’opció d’ERC de pactar amb el PSC i ICV-EUiA, tal i com han anat les coses, és el mal menor. Comparteixo part d’això que escriu el company i amic Joan Ventura, Ara va de bo. Però també comparteixo part del que es desprèn a l’article De rendicions, del també company i amic Vicent Partal. I crec que hi toca força també l’economista Ramon Tremosa, avui, amb Generació Montilla. La síntesi, en el meu cas, és un sabor agredolç.
Potser sóc més contradictori que d’altres. Deu ser el resultat de viure en un país que encara no és normal, que no té llibertat plena i que depèn de qui depèn. El doble eix (catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta) té aquests resultats. Les coses no són ni blanques ni negres, hi ha un ampli ventall de grisos. Però els pactes i els resultats electorals no hi entenen, de matisos. Són caixa o faixa.
Em preocupa que l’excitació actual desemboqui en compartaments sectaris, a banda i banda. No m’agrada la gentg que va pel món en clau "amb mi o contra mi".
Jordi Lon Quintana [bloc] proposa aquesta Crida als periodistes polítics, comentaristes, blocaires i altres generadors d’opinió pública de l’espai comunicatiu català.
Parlant de contradiccions, el Croat Català [bloc] em fa arribar això: 1, 2, 3, 4, 5 i 6.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha un discurs que Convergencia hauria d’assumir :
Si no esta disposada a anar més enllà de la legalitat vigent pel que fa marc juridico-politic de Catalunya, no té res a pelar amb ERC. Mentre Esquerra no sigui el partit hegemonic en el centre-esquerra català mai li interesarà pactar amb CiU a nivell nacional.
Només si CiU proposes sumar-se a superar l’actual situació, ERC via presions internes li seria impossible de dir no a un pacte.
Així estan les coses.
La ferida acaba d’obrir-se i cou. Han de passar unes setmanes per que la calma torni a l’oasi.
Els militants d’una o altra banda son una minoria dins el catalanisme i la majoria social ha d’evitar entrar en aquestes rancúnies absurdes.
Ara a CDC li toca posar-se a "fer país" des de fora del govern. Menys laments i més feina.
Salut,
Marc Arza
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Benvolgut Saül Gortilla,
T’estàs quedant sol. La majoria d’intel·lectuals sobiranistes són molt crítics amb el que ha fet ERC i han desertat: Víctor Alexandre (no és això companys d’ERC), Salvador Cardús (ho critica obertament), Vicent Partal (editorial abans d’ahir), Ramon Tremosa( avui a l’Avui), Hèctor López-Bofill (està missing), etc.
Només algún periodista mediocre de partit com tu defensa la traició d’ERC.
Fins i tot el Joel Joan està misssing.
Què ha passat? Tothom s’equivoca i no veu el catalanista Montilla que voleu veure?
Saül, d’aquí un temps, no val criticar l’acord. Tu l’has defensat amb força.
No val canviar quan vegis que som una regió. És ara, que s’ha de ser valent, encar que et costi algún càrrec de partit, tal com han fet molt dignament en Partal, l’Alexandre, en Cardús, en Tremosa, etc.
Visca la Terra, Mori el mal govern!
La reacció de certs membres de CiU i de militants d’ERC descontents amb el pacte tripartit comença a ser una pataleta gegant de molt mal perdedor.
La llei electoral permet el que s’ha produït. Donat que vivim en un Estat de dret (per molt que ens pesi a alguns) la llei marca unes pautes de comportament social, econòmic i polític que s’han de seguir, del contrari, el seu pes recau sobre els que la incompleixen. No hi ha més.
S’han seguit les pautes del joc i punt. Unes pautes que en el seu dia van ajudar a CiU i ara ajuden als partits suposadament d’esquerres. Qmb quina barra declararà CiU un hipotètic pacte d’aquí a quatre anys en cas de que li fes falta per acabar governant?
CiU a caigut en la seva propia trampa. Una campanya super agressiva, el jugar al tot o res, i perquè no dir-ho, la fatxenderia del seu líder. Per què CiU no ha fet concession? Perquè creia del tot segur que guanyarien de càrrer fent que el tripartit no pogues sumar.
Quan parlo de consessions em refereixo a que podrien haver considerat molts possibles pactes. Per què no pot cedir un parell de carteres a IC, tot i que ideol·logicament puguin estar molt allunyats, però reconeixen que IC pot ser un bon gestor en camps com el medi ambient. Per què es baren tancar tant en banda respecte del PP (tot i que aquests ja s’ho mereixen). I així es podrien enumerar diverses formules des dels extrems anoments cap al centrisme de PSC.
Quin és el problema? Doncs que a tots aquests els hi agrada massa manar i no volen compartir gaire el poder. I sobretot en Mas.
Sembla sorprenent oi? Doncs que volen que el digui, a mi m’agrada en Montilla. Aquest home a fet possible el somni america, que tant poc ens creiem a aquestes altures. Un home que ha arribat a president d’un país sense ser ningú. No els sembla fantàstic? Un inmigrant andalús, que de treballador industrial va passar a ser buròcrata, que ha anat escalant dins d’un partit gran sense fer soroll fins arribar a ministre d’industria, després d’haver passat una pila d’anys com alcalde de Cornellà, on segurament va fer més coses dolentes que bones, però que va aconseguir alló que passa en molts ajuntaments, de perpetuar el seu mandat, a esperes d’un càrrec més alt. Un home que no destaca en res, no te el do de la paraula, no es ben platat (que encara que no ens agradi és important en política), sembla l’home "bicentenario", no té preparació académica ni experiencia en l’empresa privada. A més a més, a perdut estrepitosament unes eleccions al cap del PSC. Tot i això, i moltes altres coses que es podrien anar anomenant, no han evitat que aquest "gran" home arribi a president. Simplement m’encanta!
En Mas, amb el seu tarannà guanyador fins a un punt insultant, no ha pogut evitar que els tres perdedors, un home que sembla un robot com en Montilla, un floretes com en Saura que es creu que per dir els quatre mots secrets: "sostenibilitat", "progresista", "ecologista" i "d’esquerres", ja és certament d’esquerres, i un Carod pallassot qué el que més ha aprés en tres anys amb Maragall han estat les maragallades. Es fantastic i, que el nostre president sigui qui és, diu molt del nostre país. M’encanta tenir un president perdedor.
Gràcies Saül per seguir al peu del canó com evoluciona la blogosfera, explicant-nos les reaccions i no deixar-te emportar per la marinada de la coragror i del ressentiment ni pel foc d’encenalls. El que ha passat no és cap sorpresa.
Com a mínim fa 15 anys que funciona l’eix social: els partits de dreta d’una banda (al govern i a l’oposició) i els partits d’esquerra de l’altra (al govern i a l’oposició). Ara CIU ha estat l’opció damnificada però com que no ho ignoraven i no han tendit tampoc cap pont amb ERC i si amb els socialistes, ara volen fer bullir l’olla obrint els fogons contra els republicans. Potser sí que he de fer un esforç però ara mateix no em sembla comprensible.
Quan arribi la serenor (sinó malament) espero que es facin anàlisis més freds per part de CIU, perquè no en va i malgrat que ara els veig plens d’escarafalls que no comprenc, darrerament ERC és només la tercera opció de CIU per pactar, primer va ser el PP i ara és el PSC. Aquesta vegada, és cert, ERC ha estat la segona preferència però em temo que ho ha estat exclusivament per la tàctica de CIU (en el moment del debat de l’Estatut), no per massa convenciment dels dirigents.
Benvolgut Saül, no entraré al tema polític. El meu metge m’ho té prohibit. Només felicitar-te perquè has gosat emprar el terme Catosfera (crec que per primer cop). Ànims, i segueix fent la teva feina que la fas molt bé.
Saul, crec que la mala llet que es respira per aqui no es cosa d’abans-d’ahir. És una mala llet molt rància ja que com que ningú té nassos de defensar els seus, passa a atacar l’altre.
Estem en la lògica pueril del "I tu més". Pueril i perillosa, perquè els que la utilitzen semblen pensar que el fet que l’adversari polític n’hagi matat a 10 o robat 10, fa perdonable el fet que els seus se’n carreguin 9 o robin 9.
De tota manera molts comentaristes es representen només a ells mateixos. El comú de la gent segueix tenint amics a totes bandes i si parlen de política, fan conya junts d’en Saura com a conseller d’interior desatllotjant ocupes o la careta celestial (democristiana) que posava en Duran dilluns.
La majoria de la gent són abstencionistes i els que votem, votem desenganyats i esperant-nos el pitjor. S’ho han guanyat a pols tots els polítics (els que surten a la tele i els que viuen d’això).
A la blogosfera o catosfera o com se’n digui hi ha molt militant i moltes relacions de dependència de la política. Els votants de CiU no són ni tan nacionalistes verbalment ni tan talibans en les formes com els que volten per aquí. Els d’ERC no gasten aquest lèxic propi d’ICV que es detecta per aquí.
El que passa és que aquestes relacions no s’expliciten. Com deia ahir parlant dels diaris, jo entenc la mala bava que gasta l’Oliver a l’Avui, però perquè sé de quin peu calça i de quina mà cobra. Jo també estaria emprenyat si estigués convençut que m’han tret de la boca un sou de més de 80000 eu/ any durant 4 anys… sobretot quan (en la majoria d’aquests casos) l’alternativa amb prou feines passa dels 30000.
Els preus dels pisos han pujat un 150% en els últims 6 anys. Jo i la meva companya amb prou feines podem pagar el lloguer per viure al "centre" de Barcelona. Comprar un pis al cap i casal: ni pensar-hi.
Escolteu rabiuts, que l’abstenció ha estat del 43% i els vots en blanc s’han triplicat. Només voleu les cadires o que? Que no veieu que la gent n’està farta dels polítics i dels seus jocs: pacto aquí, pacto allà.
El poble català vol un govern que solucioni els problemes: Vivenda, Inmigració, Sous de misèria per le sjoves, Seguretat, Educació, Sanitat. També volem un govern catalanista però abans que nacionalistes som persones que viuen el dia a dia. Pq no parleu d’això i deixeu de fer el ploricó.
I si heu perdut la cadira que us havien promés us foteu i aneu al infojobs a buscar feina i a l’idealista a buscar casa.
El centre-dreta autonomista és minoritari a Catalunya (i més ho seria amb una llei electoral que respectés el principi: un home/dona, un vot), i no cal discutir més. Les esquerres, en les seves diverses versions, representen la part majoritària del pais. No es pot pretendre que en nom de una Catalunya ferrusoliana ERC apliqui el programa social dels neocons. Per altre banda ni PSC ni CiU són sobiranistes, per tant, l’opció d’ERC per un govern d’entesa és d’una coherència i lógica irrefutable.
Ho sento, però no puc entendre aquest desencís tan i tan amarg. ERC és un partit d’esquerres. A sant de què ha de preferir un acord de govern amb un partit liberal abans que un altre amb un partit també d’esquerres? Però per què no s’accepta d’una vegada que ERC és ideològicament independent de CDC? Per què no s’accepta que ERC té una visió diferent a CDC sobre el cami cap a la sobirania? O potser els eminents sobiranistes d’aquest país continuen sota la batuta mental del nacionalisme convergent?
No existeixen dos eixos en la política catalana, com es diu, sinó dues visions diferents en tot els seu àmbits. Aquesta dicotomia respòn a la genètica ideològica del pujolisme que consisteix a mantenir dues estratègies diferents, una per a la butxaca i una altra per a les coses del cor. La segona, sempre, és clar, supeditada a la primera. Però aplicant aquest mateix raonament a ERC, no entenc com és que una part dels partidaris d’ERC, els desencisats, pretenguin obligar ERC a que faci una tria i que la prioritat sigui la segona opció. Potser van triar ERC perquè creien que era una versió radical de CDC? Doncs han de veure que a ERC se l’ha de jutjar sota uns paràpetres diferents als que s’utilitzen amb CDC. I si aquests paràmetres són o no són correctes, es veurà amb el temps, no per la seva relació amb el nacionalisme conservador.
No vull, per acabar, eximir ERC dels errors que ha comès darrerament. Ara bé, no s’hi val jutjar la seva estratègia i la seva raó de ser pels errors, per a mi conjuncturals, que ha comès.
Ah! i aclarir que no sóc militant de cap partit polític
Però des d’un punt de vista esclussivament per que fa als caps de la direcció de CiU Atur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, ens fan veure més plaussible un acord amb el PSOE o futur acord amb el PP a Madrid, que de moment un possible acord de CiU amb ERC o ERC amb CiU.
Qui és l’espanyolista? Val la pena preguntar-s’ho. CiU va treure en DVD seguint el model FAES. Al perdre les eleccions, CiU tracta de deslegitimar al nou govern tot dient que és antidemocràtic, i prova de treure a tot el seu electorat al carrer a fer pressió. Com el PP a Espanya. CiU va ser la primera formació en vendre’s a Madrid durant el procés estatutari. Al perdre les eleccions, CiU ha enviat un missatge a Ferraz dient que "no era això el que esperaven" i que, per tant, havien preparat un pacte amb el senyor Zapatero. Depenien de Madrid, volen col·locar un ministre a Madrid (Duran i Lleida) però encara continuem pensant que són nacionalistes.
En canvi, el Sr. Montilla (qui, ho diré quan abans, no m’agrada ni en les seves formes ni en el contingut), va aprofitar que Zapatero i Blanco estaven fent les Amèriques per treure un nou Tripartit que inclogués a Esquerra. Ha plantat cara a Ferraz (que optava, no crec que ho dubti ningú, per la sociovergència) quan ningú ho pensava. I a diferència de Maragall, va acabar el seu discurs amb un "Visca Catalunya!". Qui és l’espanyolista? Què esperaven aquelles persones que es reclamen nacionalistes i creuen que de la nit al dia es pot aconseguir la independència com si res? Creieu que CiU està molt per la independència de Catalunya, o fins i tot per la seva autonomia real respecte a Madrid? Llavors és que teniu una memòria que no va més enllà de les últimes quatre setmanes. Investigueu una mica per descobrir com aquesta monstruositat que coneixem com a Acadèmia Valenciana de la Llengua que fracciona la unitat lingüística del català va ser aprovada amb la connivència del Sr. Pujol, tan nacionalista ell.
Alguns comentaris que he llegit aquí (i que no són altra cosa que el resultat de l’agressivitat de CiU, que ha fet mans i mànigues per crispar l’ambient i dividir les forces que podien formar un nou Tripartit) fan autèntica a pudor a racisme. A Montilla se li ha recriminat el seu origen andalús (com si la presidència fos un assumpte d’origen ètnic) i fins i tot no saber-se el Virolai ni haver-se llegit el Zoo d’en Pitus. Ridícul. Aquest és l’autèntic nacionalisme de CiU i d’un sector no menys important d’ERC: un nacionalisme purament folklòric. A tots els qui critiqueu a Montilla per ser el primer president de la Generalitat d’origen andalús, no cal que em féu cas a mí, féu cas a Joan B. Culla i Clarà, historiador de la UAB, que l’altre dia va recordar que de presidents de la Generalitat andalusos ja n’hem tingut uns quants molt abans. Al segle XVII, concretament.
Sembla mentida que tanta i tanta gent es dediqui a criminalitzar aquest nou govern només pel fet que el seu president ha nascut fora de Catalunya.
Escolteu, jo sóc de les Terres de l’Ebre i per a mi un polític de la part alta de Barcelona em resulta tan OVNI com un de nascut al mig d’Andalusia.
Però no només això, és que estic veient que molta gent està treient enfora lo pitjor de Catalunya per desligitimar el nou govern, fent apologia d’un nacionalisme de socarrel dels que tanca portes a tot aquell que ve de fora. Jo sempre he cregut en el nacionalisme de convicció de lliure adscripció de ERC, per això en sóc militant, per això els vaig votar, per això dono un vot de confiança al nou govern tot i que hauria preferit el pacte amb CiU tot i que per motius diferents als exposats pel 99% dels que ara critiquen la reedició del tripartit.
Després dones un cop d’ull a lo que es discuteix en campanyes electorals i en pactes postelectorals en llocs com els Estats Units i França i dius "Quina enveja".
A la resta del món, aquell que es troba més al nord de les Alberes, més al sud del Sènia i més a l’est del Noguera Ribagorçana es discuteix com aconseguir un creixement sostenible, com fer front a les deslocalitzacions i al traspàs de poder econòmic de l’Oest vers l’Est i del Nord al Sud, com fer arribar aigua neta i potable a la major part de la població o, fins i tot, com alliberar la dona que ha de tenir cura de fills i avis impedint així la seua autorealització humana i laboral.
Serà que aquí no tenim problemes i ens podem posar a discutir el sexe dels àngels, què gran que és el meu país!
Cada dia m’agrada més aquest bloc. Em penso que en Saül és periodista i dels que no es deixen endur per uns o altres. No entenc que gent que avui penja comentaris en contra seu (i no de la seva opinió, que seria més normal), en el seu dia el lloessin (serà que lloàven coincidir amb la seva opinió?). Sigui com sigui, segueix així, Saül, m’agrada el que dius i sobretot, com ho dius.
Aquest bloc és una mostra de visió escorada cap als psociates.
Les ferides, senyor Gordillo, es curen i no s’utilitzen com a excusa per reforçar la dependència d’Espanya. Això si ets nacionalista català. Si no, no.
Gordillo, la indignació és també i molt de votants d’erc…innocents, il·lusos i gent de bona fe que se’n fa creus…
Excel·lent article d’en Tremosa a l’Avui, aquest que adjuntes. Bé, ja tenim a tota pantalla la vendetta d’en Carod. El PSOE el va obligar a dimitir el 2004, i Mas i ZP van conspirar per fer fora ERC del govern el gener d’aquest any, cosa que van aconseguir pel maig. El candidat de perfil baix Montilla havia d’acabar de facilitar el retorn de Mas a la Generalitat. Però resulta que s’han acabat els temps de les majories absolutes. CiU no tornarà a treure mai més majoria absoluta al Parlament. I després de volar tots els ponts possibles amb ERC durant la legislatura i no diguem durant la campanya, ara es troba que li han girat l’esquena.
Lliçó 1ª: En temps de majories relatives, no et tanquis cap opció per a pactar després de les eleccions. Ni la del PP (Com s’ho farà en Duran per ser ministre si el 2008 guanya Rajoy?).
Lliçó 2ª: L’onada d’animadversió i odi que arriba des d’Espanya, i que ara s’intensificarà des de dins del propi parlament amb Ciudadanos, fa que l’opció de votar CiU es descarti per massa tova. El jovent, els nous votants, els catalanistes de tota la vida ens sentim agredits per la fel que vomita el PP i el clima que està aconseguint contra Catalunya, de manera que quan som cridats a les urnes, ens sentim impel·lits a plantar cara amb l’opció més contundent, la que els incomodi més, la d’algú que trenqui les regles i aspiri a fer saltar el seu estat. Aquest vot es diu i es dirà ERC, mentre CiU no es posi a l’alçada i es declari obertament sobiranista.
Un cop assumides aquestes realitats, CiU tornarà a treure el ventre de pena, i aleshores serà ERC qui li anirà al darrere per pactar. Mentrestant, ja pot anar fent DVDs escola FAES.
Saül m’agrada molt que consideris sobiranistes només a CiU i Esquerra.Es veu que CiU és un partit independentista. Jo diria que és super-independentista. En Fernandez-Teixidó, de fer, portava el seu mega-independentisme fins a Moscú. En canvi si algú dóna suport al PSC és un super-espanyolista. Com l’Oriol Bohigas,per exemple,que signava un manifest a favor del català Montilla.
A partir d’ara, votar a CiU és un vot testimonial. No hi ha més.
El problema de CiU és que no volen que siguem una Nació i ens comportem normals. Ells viuen del nacionalisme, en fan negocis. Es normal que quan han vist que Esquerra s’ha comportat com un partit normal d’esquerra nacional i fa govern amb les altres esquerres, s’han posat nerviosos. Se’ls ha acabat la bicoca.
Ara encara continuaran durant mesos dient que Esquerra perdrà milions de vots, i a més es tornaran a pensar que tothom els votarà a ells. No s’adonen que ja no existeix la Catalunya CiU-PSC, que els anava tan bé. Estan convençuts que tornaran a guanyar amb 130 escons, a no ser que La Vanguardia els digui amb una enquesta que en trauran 134.
CiU s’ha quedat sola. Profundament sola. I ara vénen les municipals…a Girona,Tarragona,Lleida i Barcelona ja haurien de saber els seus candidats que la patacada és inevitable. La reacció pepera d’aquests dies impossibilita molts pactes locals.
Esquerra si governa bé -i ho farà- serà recompensada. I espero que tots els partits que integren el Govern de l’Entesa nacional pel progrés, hagin après bé la lliçó: els partits a casa seva, i el Govern per tots els catalans.
Ara mateix, les castanyes venen molt dels talibans convergents. Hi ha una bona part d’argumentació maniquea i també pueril (la que batejava abans com "i tu més"). Però bé, que aixequi la mà el partit que no ho faci això.
Les raons de l’emprenyamenta d’aquesta colla, sense entrar en les variables econòmiques, tenen la seva arrel en una idea força del temps d’en Pujol, resumible en les simples equacions:
[1] CiU = Catalunya
[2] CiU = Pujol
L’equació [2] la van superar amb èxit. Et pot agradar o no l’Artur Mas però és innegable que ha conseguit succeïr en Pujol.
El problema és que tenen la [1] ficada a l’ADN, i això els porta a pensar que:
[3] CiU = govern de Catalunya
Perquè clar, si els demés no són Catalunya, no hi ha ningú més per governar Catalunya! Per això estan tan desconcertats des del 2003. Per això porten tan malament les relacions amb ERC. Al PSC poden ignorar-lo per anar a pactar amb el PSOE quan convé, però els altres atempten contra la idea bàsica que tenen.
Aquestes crides a l’apocalipsi, al caos i a les plagues d’Egipte que vindran si no manen ells a què obeeixen? Són ells o res. Aquestes insinuacions repugnants sobre l’origen d’en Montilla d’on surten? Com que no és dels seus, no deu ser català.
[4] Catalunya = CiU+PSC+ERC+PP+ICV+C’s+abstencionistes+sense dret a vot
… i aquesta és la màgia d’aquest país, que fins i tot els no ho saben en formen part. I deixeu-vos de collonades, que 4 gats que som els catalans, si només en comptem 1 o 2 ja anem malament.
La fractura entre ERC i CIU es irreversible amb els actuals dirigents polítics d’aquestes formacions. I ells son també els responsables de la mateixa.
La simplificació dels plantejaments polítics siguin nacionals o socials (Dretes i Esquerres), porta a la confrontació. Només i guanya l’enemic comú.
Com que tenim una Entesa al Govern, la oposició hauria de fer una Aliança.
Així, PSC-ERC-ICV haurien de fer una llista comuna, i CiU-PP-C’S una altra llista comuna.
No és això el que es demana? No ho entenc….