Aquesta nit a les 22.00 h al 33 el programa Àgora discutirà sobre el dret d'autodeterminació. El company Xavier Mir ho ha vingut reclamant insistentment des de fa mesos, i sembla que arran de les declaracions de Vendrell de dissabte de la setmana passada els responsables del programa han decidit que ha arribat el moment adient per parlar-ne. A més (potser arran de les queixes expressades al fòrum del programa), a última hora hi han afegit com a convidat un defensor del dret d'autodeterminació per al nostres poble, el membre de la plataforma Sobirania i Progrés, l'Oriol Junqueras.
Molt bé, doncs, ho hem aconseguit: en parlaran a la televisió, i crec que hauríem de fer tant de soroll com puguem! Enviem tots plegats missatges amb el nostre suport a la independència. Aquí no entra cap partidisme: tant és si som simpatitzants d'un partit, d'un altre o de cap. Tothom que estigui a favor del dret bàsic democràtic d'autodeterminació s'hi ha d'implicar, enviant-hi missatges i convertint-se en audiència (que és mesurable) del programa.
Diuen que l'autodeterminació no interessa a ningú, però prou que sabem que menteixen, manipulen i distorsionen la realitat. Potser no li interessi a "ningú", però a molts "alguns" segur que sí que ens interessa!
També diuen que aquest dret no és aplicable a Catalunya, només als territoris colonitzats. I doncs, què en diem d'un territori ocupat militarment per un exèrcit estranger que en obtenir la victòria proclama la supressió de totes les institucions administratives i de govern amb segles de vigència? Com en diem de la prohibició de parlar la llengua històrica d'un país durant més de dos segles i de l'obligació d'utilitzar de forma oficial únicament la llengua dels vencedors militars? Com en diem d'un dèficit fiscal històric que es mesura en milers de milions d'euros? Com en diem de subordinar el nostre sistema polític a les necessitats i la conveniència del govern de torn de l'antiga potència invasora? Companys, els EUA van proclamar la seva independència de l'imperi Britànic perquè no els deixaven decidir sobre els impostos que pagaven!
Es compleixen ara tres anys dels atemptats de Madrid. Hi ha, evidentment, el record adolorit per les víctimes, però també s'escau recordar l'aniversari per la crispació social que es va viure durant aquells tres dies, des dels atemptats brutals fins al resultat balsàmic de les eleccions al Parlament espanyol.
I s'escau recordar l'aniversari de la crispació social (generada, recordem-ho, per l'ocultació interessada que feia el Govern espanyol dels autors dels atemptats) perquè sembla que el PP considera que si la crispació es va provar efectiva per fer-los perdre unes eleccions, potser també ho serà per fer-los guanyar unes altres eleccions.
M'afanyo a avançar el meu menyspreu profund per qualsevol ideologia totalitària, però m'assalten els dubtes quan passem de les ideologies a les persones que les representen. Realment, he considerar enemics de la llibertat, i per tant enemics meus personalment, tots aquells que es manifesten orgullosament pels carrers de la 'Capital' defensant que la sagrada unitat de la seva pàtria és un valor superior a la democràcia?
Xavier Vendrell respon aquest cap de setmana a l'Avui els articles de Joan Carretero publicats el cap de setmana passat al mateix diari que han vingut a remoure les aigües un xic estantisses de la catosfera en las darreres setmanes.
En aquest mateix bloc vaig aportar la setmana passada la meva opinió sobre les reflexions de Carretero, i sembla adient que també em refereixi a la rèplica de Vendrell.
En essència, la resposta de Vendrell a les crítiques de Carretero és aquesta: ERC és ara tan independentista com sempre; s'està treballant tot seguint un pla d'acció política que implica diverses etapes successives; i no es pot desqualificar sense aportar plans d'acció alternatius.
Començant per la darrera reflexió de Vendrell, diré que, en la meva opinió, si hom observa una conducta reprovable crec que està justificat per criticar-la, fins i tot sense aportar cap projecte alternatiu, ja que aconsellar de cessar en una activitat perniciosa ja és indubtablement una aportació positiva. Ara bé, si es pot oferir un pla d'acció alternatiu la reflexió crítica és molt més completa intel·lectualment. En aquest sentit, doncs, la resposta de Vendrell a la crítica de Carretero és parcialment pertinent (ja que, efectivament, Carretero no proposava obertament cap alternativa política, només deixava entreveure que es podria postul·lar personalment per liderar un projecte polític diferenciat del de la direcció actual d'ERC, encara no sabem si dins o fora del partit).
Deia en Carod en un dels seus inspirats discursos, el que va pronunciar al Palau de la Música just abans de les darreres eleccions autonòmiques, que en les eleccions imminents esperava que es podria mantenir un tercer espai polític diferenciat a Catalunya. Interprentant una mica les seves paraules, perquè no recordo les expressions exactes, podíem entendre que hi havia l'espai del regionalisme conservador i el del federalisme progressista que representaven respectivament CiU+PP i PSC-PSOE+ICV-EA (perdó per la dosi de sigles, però la cosa va d'aquesta manera!), tots dos espais, evidentment, funcionant en clau espanyola. A aquest espai s'hi havia afegit el progressisme independentista d'ERC, en Carod opinava que des de les eleccions del 2003, encara que possiblement algú dels que l'escoltàvem poguéssim pensar que ja feia uns quants anys més que la cosa estava en marxa.
Els resultats de les eleccions no van representar cap triomf esclatant per a ERC, però almenys es va poder confirmar, un cop més, l'existència d'aquest tercer espai no subordinat als interessos de l'estat espanyol en la política catalana.
Tanmateix, la resposta a aquest fet de la direcció d'ERC (que en aquest punt faríem bé de no personalitzar en Carod, ja que tots sabem que la maquinària del partit la mou en Puigcercós) va ser decidir que l'acció política prioritària d'ERC després de les eleccions passava per emmascarar aquest tercer espai no espanyol (en benefici, tot s'ha de dir, de l'espai polític perdedor de les eleccions) i passar a convertir-se en simples gestors de la legalitat espanyola aplicada en una de les 17 comunitats autònomes que formen l'estat.
sergips |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 22:32h
El dia 1 de novembre vaig dipositar el meu vot a l'urna pensant ben aproximadament en això:
"En la precampanya, el director de campanya d'ERC, Xavier Vendrell, posava com a condició per ser en el futur govern un acord per pactar de manera immediata la llei de l'oficina antifrau. Cap a la recta final de la campanya, Carod-Rovira posava com a premissa als possibles futurs socis cinc condicions: una nova llei de finançament de les comunitats autònomes, aquella oficina antifrau, el dret de la Generalitat a convocar referèndums, desenvolupar les polítiques socials iniciades pel tripartit i una política decidida de suport a la petita i mitjana empresa."
Passades les eleccions, ha arribat el moment dels pactes. Els resultats ja els coneixem, i no han variat substancialment la composició del Parlament sortint. L’única novetat és la reaparició del grup mixt, on trobarem una formació alimentada per l’anticatalanisme que amara la premsa espanyola. Tanmateix, el recorregut polític d’aquest grupuscle espanyolista serà mínim, de manera que el podem ignorar sense cap contemplació.
Passem, doncs, a l’anàlisi general de la situació política després de les eleccions. És pràcticament del domini públic que Zapatero i Mas van acordar la retirada del president Maragall de l’escena política catalana. Jo no sóc ningú per reivindicar la figura de Maragall, no cal dir-ho, però sí la dignitat institucional del President de Catalunya. El fet és que el partit del president Maragall va decidir no presentar-lo a les eleccions, però no per cap motivació interna, sinó d’acord amb les ordres que arribaven del PSOE, i això ho trobo força lleig. Per tant, m’alegro que el candidat que el PSC-PSOE ha posat al seu lloc, José Montilla, hagi aconseguit uns resultats electorals paupèrrims.
Aquesta és la meva primera entrada en aquest blog després de la forta sotragada política que va representar el referèndum de l’estatutet. En comprovar que la meva intuïció política s’allunyava tant del sentit majoritari dels votants (que van votar Sí a un text al qual jo considerava –i considero– que per dignitat nacional només es podia votar No, i més encara després de la multitudinària manifestació de la Plataforma pel Dret de Decidir), vaig optar per deixar passar un cert temps de reflexió abans de reprendre la publicació de les meves meditacions en aquest blog. En realitat, en principi només pensava en dues o tres setmanes de pausa, però allò va coincidir amb el període d’estiu, quan vaig passar prop de dos mesos amb accés només ocasional a Internet. I quan vaig tornar a casa, vaig trobar que la inèrcia era una força molt poderosa que s’oposava a la continuació del blog. Ras i curt, no em sentia motivat per escriure.
Evidentment, el fet que no fes aportacions actives no implica que no seguís amb interès les diverses novetats de la blogosfera, no cal dir-ho, però tot i així continuava sense trobar dins meu la motivació per reprendre aquest blog.
Ara, però, entenc que, un cop passades les eleccions al Parlament, la meva oposició a la postura de la direcció d’ERC en el referèndum de l’estatutet ja ha quedat amortitzada i trobo que, de sobte, torno a sentir la necessitat de posar ordre a les meves reflexions per escrit.
Per tant, declaro oficialment reinaugurat aquest blog!
Les urnes han dictat sentència i ara és moment d'acceptar els resultats, que són legítims segons les regles del joc democràtic, i alhora d'inentar esbrinar per què ha passat el que ha passat.
Des que les bases d'Esquerra, en contacte directe amb els sectors més actius i compromesos de la societat catalana, van optar de forma majoritària per oposar-se a l'estatutet de la Moncloa (perquè, recordem-ho un cop més: ni el vot nul ni l'abstenció realment s'oposen a aquest text), hi ha hagut una pregunta implícita flotant a l'ambient: què passa si guanya el No? De totes maneres, per completar l'anàlisi, i com que em nego a considerar que el Sí sigui el membre no marcat d'aquesta dualitat i s'hagi d'aprovar per simple inèrcia (com ens vol fer creure la propaganda oficial), val la pena que ens interroguem igualment sobre què passaria en cas que guanyi el Sí.
Ahir vaig ser-hi a l'acte favorable al No a l'estatutet de la Plataforma pel dret de decidir que s'organitzava a la Plaça Catalunya de Barcelona.
L'assistència va ser fluixa. D'acord amb els organitzadors, de fet, sembla que la intencionalitat de l'acte era simplement l'obertura de la campanya del No i que no pretenien fer un gran acte multitudinari. Bé, si no ho pretenien, van complir sobradament les expectatives, pequè realment estàvem en família. Vam ser 2.000 assistents segons l'estimació de la guàrdia urbana, estimació francament generosa potser per compensar la displicència amb què va fer el recompte dels centenars de milers de participants en la gran manifestació del febrer.
La pregunta que ens fèiem els assistents era: on són, doncs, els centenars de milers de ciutadans i ciutadanes que al febrer van donar aquell gran impuls a la reivindicació sobiranista? Les respostes, segurament, variaran en cada cas, però de forma predominant podem entendre que no van considerar prioritari assistir a l'acte d'ahir de rebuig a l'estatut de la Moncloa.
Ahir vaig escriure un text per a aquest post. La idea era tenir alguna cosa ja preparada per penjar-la avui, perquè només els caps de setmana tinc accés fàcil a Internet, però en canvi ahir vaig disposar d'unes hores mortes que em permetien posar algunes idees per escrit.
El meu text començava reconeixent la lògica inatacable del lema de precampanya del PSC: "El PP farà servir el teu No contra Catalunya". Tot seguit, però, i d'una forma que vaig considerar prou enginyosa, afegia que, de fet, el PP també utilitzaria el Sí --o qualsevol altra opció que prenguem en el referèndum-- contra Catalunya. I és que el PP utilitzarà tot el que té, tot el que pugui trobar --i encara, tot el que pugui inventar-- contra nosaltres, com sempre ha fet.
Però resulta que aquest matí, al programa d'humor de Catalunya Ràdio de les 07.55 h "Com pinta el dia", han exposat la mateixa idea amb les dosis de sarcasme habituals al programa. "Vaja" m'he lamentat, "ja m'han aixafat la idea!". Tot i que, pensant-hi una mica més, la veritat és que m'ha fet gràcia que al guionista del programa (lamento no recordar el seu nom, potser algun lector perspicaç ens podrà refrescar la memòria) se li hagi acudit la mateixa resposta al lema del PSC que a mi.
Total, que comptat i debatut, he pensat que potser valia la pena reelaborar una mica el text en comptes d'abandonar-lo definitivament. De manera que he reescrit totalment la introducció i he anat retocant diverses parts del text, però les idees bàsiques penso que encara són vàlides. O sigui que aquí les teniu.
Avui apareixen dos articles a l'Avui (el meu diari de referència) que m'agradaria comentar. Bé, de fet el que m'agradaria és polemitzar o directament contradir algunes de les tesis dels seus autors.
Em permetré presentar-los mínimament, tot i que probablement no ho necessiten. El primer és periodista, i de fet un dels càrrecs directius de la redacció del diari, mentre que el segon és un intel·lectual de l'àmbit d'influència convergent.
Ahir va ressonar amb força al Palau de la Generalitat la veu de l'amo de Madrid. I el resultat ha estat el trencament del govern d'esquerres a Catalunya.
He de dir que, com a defensor del No a l'estatut, ja contemplava la possibilitat que el PSOE pressionés per a trencar el Govern català (ja que sabem que el `demagog espanyolista' Zapatero es juga molt en aquest referèndum). Aquesta anticipació evidentment no em produïa cap plaer, però tampoc no em feia gens ni mica de por. Ara que s'ha acabat produint, crec que és un bon moment per explicar per què no em feia por.
No us vull enganyar, m'agraden les discussions filosòfiques generalistes. Probablement no tenen una gran utilitat pràctica, però almenys són un passatemps sense cap efecte secundari nociu conegut.
Per això us vull comentar una reflexió que a vegades he fet sobre el sistema representatiu espanyol. Segurament molts lectors hauran vist o almenys els sonarà el títol d'una sèrie de pel·lícules italianes dels 60 que acabaven amb "a la italiana". Ara recordo que hi havia, almenys, "Matrimoni a la italiana" (http://akas.imdb.com/title/tt0058335/ ) i "Divorci a la italiana" (http://akas.imdb.com/title/tt0055913/ ). A la primera, el matrimoni el forçava una prostituta que feia creure al seu amant que estava moribunda, mentre que a la segona el marit planificava l'assassinat de la dona (ja que el divorci no estava permès).
Aquesta petita digressió serveix com a presentació del tema que avui vull comentar-vos, que podríem anomenar "democràcia a l'espanyola". Cosa que vol dir, per entendre'ns, que té més de "a l'espanyola" que de "democràcia".
Bé, això sí que és inesperat! Acabo d'adonar-me que el conegut periodista (i ara també company blogger :-) ) Saül Gordillo acaba d'incloure el meu post al seu recull de blocs amb reaccions polítiques al No d'Esquerra a l'estatut de la Moncloa.
El menys que puc fer per respondre a la seva cortesia és posar l'enllaç a l'article on fa aquest recull.
EDICIÓ: Bé, i ja posats, us passo l'enllaç a un altre article que he trobat força interessant, perquè parla de l'estratègia política del catalanisme després del referèndum, més enllà de les lluites partidistes quotidianes (en bona mesura bizantines, he pensat sovint).
