Després de l’elecció per sufragi universal del President i del Secretari General d’ERC el dia 7 de juny i del Congrés Nacional assembleari del dia 14 de juny, s’obre una nova etapa per a l’independentisme parlamentari, i sembla adient que expressi alguns dels meus punts de vista en aquest bloc eminentment polític.
Com segurament sabreu, per poc que hàgiu consultat alguns dels posts anteriors, jo era (i sóc) molt crític amb l’estratègia política seguida pel partit durant els últims anys, i exigia el cessament del company Puigcercós, com un dels dos màxims responsables de la línia política erràtica que hem estat seguint.
(continua…)
En aquest sentit, és una petita alegria comprovar que la majoria de
companys i companyes compartien aquest punt de vista, ja que Puigcercós només va
rebre el suport del 37% dels militants en les eleccions a President del
partit.
Ara bé, aquest percentatge va ser suficient per permetre-li vèncer les eleccions, i per tant ha estat escollit President amb legitimitat innegable. Per tant, expresso aquí la meva felicitació democràtica al vencedor de les eleccions, i passo a estar a la seva disposició, com a militant de base que sóc.
Alhora, però, em permeto dedicar un somriure de llunyania condescendent a la resta de partits “democràtics” catalans (començant, evidentment, per CDC, UDC i el PSC-PSOE), que són incapaços d’aplicar a la seva estructura interna el tipus d’organització política que diuen defensar per al país. Per si aquest circuml·loqui quedés una mica confús, ho repetiré ras i curt: aquests partits, que s’autoanomen democràtics, tenen una estructura organitzativa interna no democràtica. Per tant les seves demandes d’implicació de la ciutadania en la millora del sistema democràtic són una mostra refinada de cinisme supurant!
La meva reflexió, però, retorna ara cap a ERC i ens porta a analitzar la difícil situació que es crea quan un president té més vots en contra que a favor de la seva candidatura i no és capaç de tancar un pacte amb els representants de cap de les altres candidatures per tirar endavant una estratègia política compartida (aquest ha estat el resultat final del congrés del cap de setmana proppassat).
Em permeto repetir que el company Puigcercós i els companys que li han donat suport tenen la legitimitat necessària per formar una executiva monocolor, però no podem deixar de notar que això implica una certa disfunció democràtica, tant a nivell teòric, ja que una minoria imposa les seves tesis a una majoria, com a nivell pràctic, ja que amb una situació inicial com a partit dividit és molt difícil que una sola tendència pugui evitar polèmiques puntuals i enfrontaments en públic quan els possibles desafiadors de la línia oficial se senten legitimats per l’absència de majories definides dins del partit.
En aquest sentit, aquesta disfunció tant teòrica com pràctica es podria superar amb una relativa senzillesa si s’estableix que en cas que cap dels candidats a president assoleixi el 50% dels vots, automàticament es convocarà una segona volta en la qual participarien els dos candidats més votats a les primàries. Observem, en efecte, que un candidat escollit per més d’un 50% de vots té una legitimitat més àmplia que l’actual (que és suficient, però força justeta) per erigir-se en la veu oficial del partit. Jo, sense anar més lluny, no m’hagués atrevit a votar en contra de cap dels membres que el President Puigcercós i el Secretari General Ridao van proposar per acompanyar-los a l’executiva, si aquesta proposta vingués avalada per una majoria sòlida del partit i no només per una de les quatre tendències minoritàries.
Em permeto, doncs, de proposar que l’elecció de President i Secretari General d’ERC (i també dels candidats a presidir els governs) passi a estar organitzada en dues voltes, com a eina tant d’aprofundiment democràtic com de recurs pràctic per evitar ulteriors episodis de tensió sobrevinguts entre diferents sectors del partit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La idea que presentes no és ni bona ni dolenta. En tot cas hauria d’estar contemplada als estatus (excusa que posen sempre els que no volen canviar res). Tanmateix així és, i per això la teva idea ara per ara no és factible. Tindràs l’oportunitat de presentar la teva esmena dintre d’un any al Congrés Extraordinari. M’agradarà veure si d’aquí allà encara la teva força passa del blog a l’acció.
No et negaré que com a independentista i exvotant del partit el resultat final del Congrés d’ERC ha suposat una clara decepció. Comprovar que la majoria de militants estan a favor del continuïsme representat per Puigcercós i Carod-Rovira, i que a més no estan a favor ni de renegociar el penós pacte d’Entesa amb el PSC-PSOE i ICV-EUiA fa mal. I fa mal perquè cada cop em queda menys confiança en el que pugui fer ERC en el futur.
Aquesta ERC no pot liderar cap projecte d’autodeterminació seriós. Ni té credibilitat ni capacitat política per fer-ho. És un partit sense rumb, amb diverses faccions barallades que s’anulen entre elles, i amb una militància que majoritàriament ha donat la direcció del partit als responsables d’haver provocat una crisi política de grans dimensions que molt em temo encara no ha tocat fons.
Perdona que sigui tan pessimista, però així és com ho veig. Sort i fins aviat!