Sospitós habitual

El bloc (intermitent) de Sergi Pascual

17 de març de 2008
Sense categoria
5 comentaris

La fi de la infància puigcercarodiana (i 3)

Pensament del dia: Creiem en la dignitat de les persones: un home lliure és millor que un home esclau. Creiem en la dignitat dels pobles: una nació lliure és millor que una nació sotmesa.

Arriba el moment de parlar del procés de l’estatut, i aquí novament hem d’esmentar alguns errors molt greus d’estratègia.

Passem per alt el moment fugisser d’autoestima i afirmació col·lectiva quan el Parlament va aprovar un estatut que reconeixia la condició nacional de Catalunya i exigia el tracte polític que es deriva d’aquesta condició com a subjecte polític, i analitzem-ne el pas posterior (obligatori a causa de la sempre denunciada manca de sobirania del nostre Parlament) pel Parlament espanyol.

(continua…)

Un error seriós va ser no adonar-se que el PSOE mai no aprovaria cap estatut de Catalunya amb cara i ulls i que per pactar un estatut rebaixat trobaria altres socis més còmodes que ERC. Tothom va utilitzar l’estatut amb finalitats tàctiques, per reforçar el propi espai electoral, i de fet ERC també ho va voler fer, però la tàctica d’ERC consistia a pensar que qualsevol nou estatut que s’aprovés li serviria d’aval polític, sense adonar-se que el PSOE buscaria la manera de trair-los. Era evident que els interessos de CiU i d’ERC coincidien a l’hora de buscar el pacte amb el PSOE, com també ho era que el PSOE triaria pactar amb CiU, amb qui es troben molt més tranquils com a socis polítics, evidentment a causa de la manca d’ambició reivindicativa de la coalició nacionalista.

Doncs bé, immediatament després que el PSOE i CiU van pactar la substitució de l’estatut per l’estatutet (i vist que aquest pacte ja era impossible evitar-lo, malgrat les seguretats que sembla que s’havien donat CiU i ERC que no rebaixarien l’estatut sense un acord mutu), ERC s’hauria hagut de plantar: calia denunciar el pacte que ens tornava a convertir en una comunitat espanyola sense sobirania, així com el trencament de l’acord del Tinell per part del PSC-PSOE, amb tots els altaveus mediàtics possibles.

Com dic, la prudència en política ha de ser la regla general, excepte en moments de crisi, quan cal ser audaç. Després del pacte PSOE-CiU era impossible evitar l’aprovació de l’estatutet (recordem que tots dos partits es caracteritzen per l’elevada presència de vot acrític entre els seus simpatitzants), però tot i això aquest pacte donava molta munició política a un partit sobiranista que hagués decidit de jugar-hi a la contra amb tot el seu capital polític (recordem, un cop més, que l’estatutet no representa pràcticament cap avenç real d’autogovern, sinó que sempre remet a la legislació bàsica espanyola). No va ser així, però: ERC es va mostrar dubitativa i contemporitzadora durant mesos i finalment Carod, ‘mal son grat’, va demanar el No forçat per les bases del partit (entre les quals vaig tenir l’honor d’ésser-hi comptat) i es va perdre l’oportunitat de crear una gran onada de simpatia cap al sobiranisme a la societat. Carod, finalment, demanava el no tan a contracor, que gairebé feia pena cada vegada que havia de fer una declaració pública en aquest sentit.

En aquest punt vull aportar una reflexió que rarament s’ha fet, i que jo mateix vaig obviar en fer l’anàlisi política l’endemà del referèndum. Que els resultats del referèndum no van avalar el No sobiranista és una evidència, però que els nostres simpatitzants, tot i que molt majoritàriament s’abstinguessin, o fins i tot hi votessin a favor, estiguessin en contra del No sobiranista és tot un altre afer.

Miraré d’explicar-me: les persones no som sempre coherents al 100%. Sovint hem de transigir. Però que ens veiem obligats a fer una cosa no vol dir que pensem que allò és realment bo. Així, el sobiranisme en general simpatitzava amb el No i trobava correcta l’oposició d’ERC a l’estatutet, com a mirall d’una actitud de dignitat col·lectiva. Tot i això, a l’hora de decidir el vot personalment, molts sobiranistes van decidir no seguir el consell d’ERC sense que això els representés una dicotomia inassumible: van pensar que era millor tenir aquell estatutet que no tenir-lo, però que era ben correcte que un partit sobiranista s’hi oposés.

El sobiranisme, doncs, va resultar invisible, però paradoxalment no va sortir afeblit d’aquell referèndum, tot i que molt probablement sí del fet que ERC fos expulsada del govern que la mateixa ERC havia creat (i recordem que havien tingut bones ocasions per redreçar-lo o abandonar-lo dignament abans).

I així arribem a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006, on el puigcercarodisme no va saber llegir els resultats. És ben cert l’aforisme que no hi ha més cec que qui no vol veure…!

Molt majoritàriament la població de Catalunya preferia Mas a Montilla com a president de la Generalitat. De manera més específica, una notable majoria dels votants d’ERC, posats en la tessitura d’haver de triar entre Mas i Montilla, no haguessin triat Montilla (recordem-ho, el perdedor de les eleccions). Bona part dels intel·lectuals que havien simpatitzat amb ERC i que el puigcercarodisme va menysprear ho comentaven, així com també es reflectia a la Catosfera. Jo mateix vaig publicar un post on explicava per què pensava que era un error pactar amb el PSC en aquelles condicions (després que el PSC hagués expulsat ERC del Govern), i posteriorment en vaig publicar d’altres on explicava per què no era convenient el pacte amb el PSC ateses les característiques del seu candidat i la línia política que inevitablement anava prenent un nou govern de majoria socialista. Tot és en aquest mateix bloc, o sigui que si esteu desvagats no us costarà gaire consultar les meves opinions, expressades ja fa molts mesos.

Tot conduïa a la mateixa conclusió. Aquest segon govern socialista possibilitat per ERC després de la notable desfeta electoral del PSC era un error colossal, i si ERC no rectificava ho pagaria molt car a les urnes. Doncs bé, tot i la proliferació de veus crítiques, el puigcercarodisme va persistir en la seva estratègia suïcida per al nostre partit, i avui, quan ja no es pot ocultar més els efectes terriblement perniciosos per al sobiranisme del seu pacte, sembla que encara no són capaços d’interioritizar la magnitud del desastre. Ara reconeixen que s’ha produït algun error, però n’exclouen explícitament el pacte amb el PSC. I encara els queden forces per treure pit pels 300.000 vots obtinguts, sense adonar-se que molts d’aquests vots provenen d’un laboriós pacte amb la consciència pròpia per fer un últim esforç de dignitat en favor d’ERC. Ho repeteixo: per última vegada! Hi ha hagut casos anecdòtics de tota mena: gent que ha votat a cegues, sense saber quin partit (català) triava o altres que han votat per correu perquè no es volien rebaixar a dipositar un vot a les urnes per al partit que se sotmetia tothora a l’estratègia del PSC-PSOE. Molts altres, la majoria, simplement han esperat que ERC s’enfonsés amb l’esperança de redreçar el partit.

I amb tot això, Carod i Puigcercós, Puigcercós i Carod, encara es volen barallar per les restes, per les despulles, del partit que havia començat la legislatura passada com l’estrella rutilant del panorama polític català. Doncs bé, sense ànim de semblar grandiloqüent (ni tampoc catastrofista, de fet, segur que Cassandra no volia semblar catastrofista quan avisava de la fi imminent de Troia: ella simplement deia el que passaria!), permeteu-me que acabi amb la meva opinió sincera (com sempre l’he expressat en aquest bloc). Ho remarco amb tota la serenitat però amb tota la fermesa de què sóc capaç: la situació actual és d’autèntica emergència per al sobiranisme i per a ERC. Esquerra ha d’abandonar la submissió al PSC-PSOE. O rectifiquem per recuperar el vot sobiranista o mantenim el puigcercarodisme i ens enfonsem. És caixa o faixa per a una generació d’independentistes.

Aquesta és, doncs, la gran responsabilitat amb què encarem el proper congrés d’ERC. Que tinguem sort! (Per cert, per acabar amb una nota emotiva, ara és el moment de recordar que, en qualsevol cas i sigui com sigui, no deixarem de ser churchillians: we shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender.)

Queda dit, a l’espera sempre, evidentment, de les vostres consideracions, benvolguts lectors.

  1. Has dibuixat, amb senzillesa, un trajecte complicat i confús. Amb sort els teus tres apunts seran llegits per qui pertoca, començant pels militants d’ERC, i espero que actuin en conseqüència llençant per la borda tot el llast…
    Només un afegitó, és caixa o faixa per a quatre generacions d’independentistes, és a dir, els que encara caminem sobre la terra. Ben mirat, els catalans hem superat situacions força més adverses i no ens han pogut acabar; fins a quan podrem suportar tant de desgast és el que més m’inquieta.

  2. De fet vaig decidir obrir el meu bloc “Des de l’Exili” perquè igual que tu, veia que les decisions puigcercarodiana portaven al partit al desastre, tal com ha succeït. Fins i tot vaig atrevir-me fer pronòstics de les votacions municipals i les darreres espanyoles, a on vaig clavar amb els 3 diputats.

    Si vols, pot llegir ¿Potser fa falta que s’enfonsi la Sagrada Família perquè reaccionem?, que es tant llarg com els teus, a on podràs veure que quina era la meva opinió el 1 de Maig del 2007 al respecte i que coincideix bastant amb les teves reflexions puigcercarodiana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!