Llengua, literatura.

Secundària Escola Gavina

Sols em queden els records

0

Recorde aquell balancí marró i vell al saló de ca la mare, on ella estava asseguda sempre. Amb la seua mirada dolça m’ho deia tot, que estava trista i cansada i destrossada, tot el que se’m passava pel cap. Angoixada, no parava de pensar com podia tirar cap endavant un família com la meua, sense pare, sense diners i amb prou dificultats per arribar a fi de mes. Separada i amb dos fills i tres filles ja feia molt. Jo, com a filla major, feia que el podia per aportar aliments a casa. La iaia, que vivia amb nosaltres, també ens ajudava.

Era menuda quan trucaren a casa a les quatre de la nit. Ens el volien llevar. Es veu que aquell balancí era molt valuós per a la persona que ens l’havia venut. No ens feia res tornar-li’l, però ja feia més de 20 anys que era nostre i nosaltres també ens l’estimàvem molt. Per aquell balancí havien passat els meus iaios, els amics de la mare i tota la nostra família, fins i tot el pare.

Aquell moble vell que havia estat en ma casa des de feia molt i potser per això la mare no el volia donar, però no teníem cap altre remei, si no donàvem el balancí possiblement ens matarien i aquell seria el nostre fi.

Plorant i barallant-se pel balancí ple de tot tipus de taques, trencat i desfet i brut ens avisaren que a l’endemà tornarien a per ell, que ens havien avisat i que havíem tingut sort. Jo i els meus germans no podíem fer res, però possiblement aportant idees podríem ajudar la mare i la iaia a passar aquell moment.

Aquell balancí havia estat en ma casa abans que jo nasquera i no trobava gens just que el feren desaparéixer. Sols tenia una pregunta, què passaria si a l’endemà no volíem lliurar el balancí? La mare em va abraçar fort i jo no entenia res, ningú entenia res, sols ella. Amb les poques forces que tenia es va alçar i es va dirigir cap al soterrani per amagar el balancí davall de terra. Ningú es va atrevir a preguntar, així, va passar el dia i es van tornar a presentar. Els meus germans ploraven abans que vingueren i jo ho vaig fer quan els vaig veure carregats de pistoles i armes. L’única que no plorava era la mare. Mentrestant, la iaia dormia.

A l’hora de lliurar el moble vell, la mare, angoixada, va explicar que ella no el tenia, que el dia d’abans havien vingut uns homes a la nit i se l’havien endut mentre dormíem. De cop i volta vaig parar de plorar, tots vam parar de plorar menys la mare, que va començar a plorar. La mare va fer passar els homes al saló de casa nostra i els va contar que estava  molt trista perquè aquell balanci vell era l’únic record que li quedava del seu home, que ni tan sols recordava de la seua veu i que el moble li feia  recordar-se’n.

Dues hores després, el homes marxaren i amb llàgrimes, i amb satisfacció vaig descobrir que la mare era un geni, que havia enganyat a aquells xics i havia posat en perill la seua vida i la de la seua família per un balancí.

Ara cada vegada que m’engronxe sobre el balancí i contemple per la finestra l’infinit me’n recorde de la mare, del pare, de la , dels germans… els anys han passat, ja han passat molts anys i moltes coses però aquell moble vell i mig corcat em fa recordar el meu passat sé que arribarà un dia que el balancí es trencarà o perdrà importància, o potser fins i tot desapareixerà, perquè tot té un final. I serà llavors quan s’esborren els records.

 

G. M.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tanca els ulls

0

Tanca els ulls, només tres segons. Obri els ulls. Aquest acte, aparentment tan simple, és sorprenentment complex. Quines sensacions et broten? A mi inseguretat. O això en pense o en pensava, no n’estic segura. Tancar els ulls és un acte de confiança, confiança en tu mateix, en la resta de persones al teu voltant i en el món. Per això em costa. En ocasions tinc dificultats a l’hora de tancar els ulls i açò m’impedeix gaudir de tots els sentiment positius que m’ofereix en cortesia. Perquè quan aconsegueixes trencar les cadenes de la inseguretat, voles. Pots veure estreles o espurnes, sentiments o sensacions, el que has menjat avui o el dia que vares regalar el teu primer bes, una cançó especial o… La llibertat és un regal i a la vegada, un dret. I això és confiar, és ser lliure.

Si tu, concretament tu, que no saps com se sent una persona amb inseguretat, et felicite. Tindre confiança absoluta en tu mateix és fantàstic, de les millors coses que et poden passar. Pense que en són pocs els casos de persones s’arriben a considerar absolutament segures. No puc saber si és veritat o no, si menteixen. No puc ficar-me en el cap de la gent, no puc ser narradora omniscient; ja m’agradaria. Però personalment pense que la majoria ho fan, que menteixen. Pense que en aquest món tothom ha sentit alguna vegada en sa vida, per poc que siga, falta de confiança en sí mateix. O potser no, qui sap.

“Ets massa tímida” es repetia al casset de la meua joventut. Potser m’ho deien perquè ho era, no estic ací per discutir això. Però no hi ha ni mai hi haurà raó per a dir-ho. Que la meua inseguretat m’impedia gaudir? Sí. Que d’aquesta manera no era jo mateixa? Sí. Que no hi havia manera d’eixir d’aquella maledicció? Sí i sí i sí i… No. Ja n’hi ha prou. No estic ací per estar i no he vingut a queixar-me i no vaig a desaprofitar aquesta oportunitat d’expressar-me. I no em referisc soles a aquest text. La vida és curta o llarga, segons com ho mires, però de les dues maneres no és mereixedora de això que anomenem vergonya. N’hi ha massa preguntes rebotant al meu cap.

Per què les persones som insegures? Jo porte gastades en aquesta qüestió hores i hores. I en tot aquest temps he arribat a l’única hipòtesi de que tots naixem amb confiança; la seua pèrdua es va produint al llarg dels anys. És clar que també depèn de la persona. Hi ha gent que té més tendència a aquesta desgràcia i n’hi ha que tenen menys. Però el factor principal que influeix és l’entorn, les experiències viscudes. Açò vol dir que tenim la possibilitat d’extingir la inseguretat. Però com? No ho sé la veritat, ja m’agradaria a mi saber-ho.

Amb tot açò dit, amb tot açò escrit, al final no tinc molt més a dir. Però si sé que les meues idees es van aclarint, i la meua “timidesa” desapareixent. Fantàstic, veritat? Bo, hi ha molt de treball encara i l’única i última cosa que en puc assegurar, és que la inseguretat és un dels pitjors monstres que et poden acompanyar. És un monstre que s’alimenta de la por i, poc a poc, de les persones. Així de simple, així de complex. Obriu els ulls d’una vegada, i tanqueu-los.

 A.M.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Carpe Diem

0

El record. Aquest simple fet que ens obliga a voler deixar alguna cosa de nosaltres quan marxem. No només quan morim sinó també quan deixem enrere una part de la nostra vida o deixem enrere un lloc. Qui no vol que algun dia algú el recorde? Tots volem eixe petit moment de glòria que ens fa sentir bé. Tots volem sentir-nos estimats, tots volem sentir-nos importants alguna vegada.

Quan morim abandonem aquest espai que ocupem per deixar-lo a noves generacions, que volen gaudir de tot açò que nosaltres hem fet. Morir implica deixar-ho tot, implica deixar la carta a mig acabar, implica no dir un t’estime, implica no dir un adéu, implica no tornar a ser. Jo com molta altra gent té por a morir, que ens passarà després d’ella? Res. El cor deixa de bategar, les teues neurones deixen d’emetre impulsos nerviosos, els teus pulmons deixen d’absorbir l’aire i tu deixes de funcionar. Encara que tot açò siga veritat grans col·lectius de gent pensen que no. Pensen que després de que tot el nostre ser deixe de funcionar, una força màgica ens farà tornar a recuperar la vida a un altre lloc, però quin és aquest lloc? El petit forat que obrin al nínxol del cementeri on fiquen el taüt? No crec en cap d’aquestes coses. No podem imaginar aquest fet però és el que passa.

Recordar i ser recordat. Després de morir, després que el teu cos deixe de funcionar s’ha de ser  recordat. Futur. Depenem dels nostres actes? Sí. Tots volem que algú ens recorde amb un somriure o amb un simple “persones així deurien d’existir més aviat”. Deixar alguna cosa de tu ací per poder sentir com si fores present, encara que no ho sigues. Deixar una carta d’amor o un adéu. Deixar alguna cosa que faça que una part de tu sempre siga amb els que t’han estimat. Deixar la forma al coixí o deixar la teva samarreta impregnada amb la teva olor. Deixar de ser tu amb un somriure i deixar la feina acabada. Dir sempre un t’estime o un no voldria perdre’t. Carpe Diem. Viure tot el que pugues i aprofitar el temps de la millor manera, perquè el que perdes no el recuperaràs. Gaudir dels petits moments. Gaudir de la sensació que provoca la brisa d’estiu recorrent la teua pell, gaudir del somriure més bonic que veges, gaudir del que més estimes, gaudir de l’olor a pluja, gaudir de la bona sensació que et dona prendre el Sol, gaudir de totes aquestes petites coses que ens regala la vida. Fotografiar cada petit instant i guardar-lo a la teva memòria, per recordar-lo quan més ànims necessites. Per desconnectar un poc de les sensacions que t’angoixen i tornar al moment en que tragueres un somriure.

Recordar a les persones que ens han deixat és dur però no hem de deixar que ningú caiga a l’oblit. És inevitable caure en ell però hem d’intentar caure el més tard possible. Un dia algú no sabrà qui fou Mozart o qui fou Andy Warhol, així que si ells que han sigut tant famosos cauen, nosaltres també ho farem. La mort és una part de la vida, no hi ha més volta de full. La mort, eixe fenomen que implica deixar-ho tot sense acabar.

El record. Aquest que deixem sempre a part i algun dia el trobem al bagul dels temes exclosos i tornem a pensar en ell. Tornem a plantejar-se qui som, d’on venim i on anem. Tornem a pensar com volem que la gent ens veja. Tornem a nèixer de les cendres per crear una nova persona que arribarà més lluny que l’anterior o potser acabem sent pitjor persona del que érem.

Sempre ens n’adonem del que significava una cosa quan l’hem pèrdua, així que sols hem de deixar una marca per a que tots puguen saber qui fórem i aquesta marca és el record.

C. S.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

20.000.000 habitants, 1 país, 14 regions i 7 llengües

0

20.000.000 habitants , 1 país , 14 regions, 7 llengües i un xiquet que acaça una pilota a mig desfer que s’escapa carrer avall, corre darrere del que possiblement siga la seua única joguina, corre més ràpid que el temps en un dia festa, la pilota agafa més i més velocitat a mesura que va carreu avall, el xiquet s’exhausta i dubta entre deixar córrer la seua única i estimada pilota o resistir aquella angoixa que l’ofega de lluitar fins al final. El xiquet s’allunya…, s’allunya…, i s’allunya.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i una mare que crida i gestualitza desesperadament, mentre corre darrere d’un xiquet que possiblement s’estiga allunyant massa. Eixe xiquet que corre sord com el vent darrere del que pareix un baló desfet, no se n’adona que entra en una zona restringida i que possiblement s’aprope a velocitat de risc al seu final.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i un soldat del règim de Bashar Al­Asad que veu un homenet que traspassa la zona de guerra delimitada perseguint un joguet sense importància, que corre al seu davant. Els músculs del soldat es tensen, aquest succés l’ha agafat desprevingut. Ràpidament el soldat apunta amb una arma a l’homenet a la mateixa vegada que pega un crit. Un crit es confon amb un altre d’una dona que es preocupa desmesuradament i que segueix el mateix camí que l’homenet. El soldat prem el gatell.

20.000.000 habitants, 1 país , 14 regions, 7 llengües i un xiquet que es gira en sentir el que pareix ser el soroll d’un tret. Un xiquet que s’oblida per complet d’una pilota que continua corrent carrer avall. Un xiquet que escolta el crit d’una mare que l’atrapa i l’abraça. Un xiquet que cau inert amb la seua mare damunt l’asfalt d’una carretera trencada per la lluita. Un xiquet que desapareix junt amb molts d’altres.

Síria, 19.999.998 habitants, 14 regions, 7 llengües. I un text que no intenta remoure consciències, ni intenta manifestar la seua opinió sobre un conflicte.

Síria, 19.999.998 habitants, 19.999.998, 97, 96…

 

M. M

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Qui és el monstre

0

-Calla’t!

Era la sisena vegada que ho repetia en les tres hores de dia que havien passat. I per la seua àmplia experiència tenia per segur que només acabava de començar.

-Calla’t!

Inspira, expira; inspirava, expirava. Havia d’intentar-ho, sa mare sempre deia que si lluitava, mai perdria. Però la seua positivitat era clarament efímera. Sabia que podia amb ella, sabia que amb molt d’esforç podria amb ella, sabia que si la sort  li ho concedia potser podria amb ella, sabia que ja no podria amb ella, sabia que ella el podia. Havia perdut, res de nou.

-Calla’t!

No la podia suportar, cada cop parlava més i més alt. Cada cop escopia paraules més inquietants. Cada cop feria més. I a cada cop la seua ferida es feia més gran. Perquè fas immensament més mal quan claves la navalla just en la ferida. És més fàcil trencar una cicatriu, i una ferida oberta és més sensible; són lleis universals.

-Calla’t!

N’hi havia instants, minúsculs moments, on pareixia que el monstre s’havia mort finalment. Moments que eren agressivament interromputs pel renaixement d’aquest monstre. Cada vegada queia en la seua trampa; creia en les mentides que li deia i entrava a la seua boca sabent, en el fons, que seguidament aquesta la tancaria.

-Calla’t!

I continuava caminant recte, malgrat el mur, perquè encara no s’havia rendit. I tenia esperança. Esperança que un dia, de tant xocar contra el mur, el trencaria. Però aquesta vegada no seria eixe dia. Ja havia gastat quatre de les hores diàries del seu plaer personal. Però encara li quedava molt de temps de tortura. Així és com ho veia: pensava que ho feia per gust, per diversió. Gaudia fent sofrir. Ella era irremeiablement malvada.

-Calla’t! No vas a parar mai, consciència maleïda? O hauré d’assassinar-te a tu també?

 

Alba M.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La imatge que guarde de tu

0

Antònia Lurbe Lacomba va morir el 3 de març de dos mil deu, a la una i mitja del migdia, en un poble de València. En silenci, amb tranquil·litat, gitada al llit, mentre la seua filla Antònia li agafava la mà. Sense dir ni una paraula, se li escapà l’ànima i es va abandonar a un son etern, de la qual només tornaria quan pensàrem en ella i dibuixàrem un somriure al rostre.

Antònia Lurbe Lacomba, nascuda al Cabanyal, va morir un tres de març, als setanta-cinc anys. Tranquil·la, voltada de tantes medecines. Sense por, amb convicció que la seua hora havia arribat. Segura, amb l’esperança que es retrobaria amb en Bernat. Se n’anà, i l’única cosa d’ella que ens deixà va ser el seu cos, per poc de temps, perquè vint-i-quatre hores després desapareixeria darrere del mur del cementeri del barri d’on provenia.

Antònia Lurbe Lacomba va morir el tres de març del dos mil deu, quan jo acabava de complir els onze anys, feia tres setmanes, i era a l’escola, inconscient que a casa, a l’àvia se li acabava la vida, i que no tornaria mai. Tampoc era conscient de què era tenir càncer fins feia dos mesos, quan la mare de ma mare va recaure.

Antònia Lurbe Lacomba, mare d’una sola filla, va morir el tres de març del dos mil deu, després de molts anys de quimioteràpies i visites a l’oncòleg, quan el càncer que patia es va apoderar del batec del seu cor.

Antònia Lurbe Lacomba va morir un tres de març. El quatre de març no em deixaren anar acomiadar-la, no volien que patira. Però jo haguera preferit dir-li un últim adéu. Ens deixà amb un somriure, i aquesta és la imatge que vaig decidir guardar en la memòria, cada vegada que la recorde, el somriure.

 

Marina C.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aquell dia

0

Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no era capaç de plorar, no podia. El meu germà tampoc plorava gaire, ni mon pare, hi havia molt de silenci, era una situació estranya. Ella sí que plorava, estava mòlta després de la notícia, i ningú no podíem fer res. Vaig començar a llegir i de sobte dues llàgrimes van tacar el llibre, un llibre que segur que l’havien pensat per despertar un sentiment, cada paraula i cada frase. El vaig abraçar i va plorar més encara. La família no podia parlar, però ella encara menys.

Em vaig despertar i no era capaç de plorar, sabent què havia passat, no podia. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Ella asseguda al sofà de la funerària, rebia visites i jo parlava per telèfon, comunicava la notícia. Rebia condols, missatges, però cap d’ells m’ajudaven. Acabava de perdre un familiar i malgrat que tots sabíem que tard o d’hora passaria no ens havíem imaginat aquell moment. Els metges ja deien que era un càncer terminal i per això a l’hospital no podrien fer res.

Era incapaç de plorar. Me’n recorde d’aquell dia perfectament. Em vaig despertar i, sabent què havia passat, no podia. La gent em mirava amb pena i això sols em feia sentir-me més malament, no volia fer pena i segur que ell tampoc hauria volgut fer-la. La gent el mirava i plorava. Cada 10 minuts entrava gent nova. Ella responia preguntes, totes les que podia. Hi havia dues dones majors assegudes al seu costat, possiblement no les veia des de feia temps. Tots el plors, les penes, les trucades havien començat la nit anterior, a les 3 del matí, l’hora de la mort.

Em vaig alçar a les 10 del matí.  Veient l’ambient de la casa ja sabia què havia passat, ja sabia que era mort. El meu germà s’assabentà abans que jo i va plorar. Jo no vaig plorar, ja sabia que estava molt malalt i que no se’n sortiria. Havia passat un temps terrible, i inclús ell sabia que era el final (ell i tota la família), que després venia la mort. Potser aquell havia sigut uns dels moments més durs de l’estiu, de tot l’any i podria arriscar-me a dir que de tota la meua vida. Tot té un final i aquell era el final del meu iaio. L’endemà fou l’enterro. Hi havia gent de tot tipus, gent plorant, gent trista, gent que era allí però que podien no ser allí. Sempre me’n recordaré d’aquell lloc. Trist, solemne, callat. A cada carrer del cementeri hi ha centenars de fotos, homes i dones, que són morts. Sé perfectament que aquell lloc implica tenir respecte i veure plorar la gent, però jo no volia veure això, perquè és evident que si veus això possiblement et contagien la tristesa. Aquell dia no s’acabava mai i aquella nit va ser estranya i trista. Sabíem que el telèfon no pararia, que l’estiu s’acabaria, passarien dies, el temps,  aleshores ja t’adones que tothom pot viure sense una persona estimada, però està clar que no viu de la mateixa manera.

Me’n recorde perfectament d’aquell dia.

Gal·la M.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Aquesta amistat durarà dècades

0

Aquell dia marcà la meua vida, en gran mesura. Sí, conèixer-la ha suposat, suposa i suposarà grans coses per a mi. Feia temps que jo també anava a música però mai havíem arribat a coincidir. Mai. Pensant-ho ara, no haver tingut cap tipus de relació amb ella abans d’aquella data fou una pèrdua de temps. Fa tres anys que la nostra amistat va in crescendo i cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Arribar a aquella classe i escoltar el professor, “Avui us seureu com jo us diga”, suposa una punyalada, no volia separar-me d’ella: ‘Era una xiqueta que separaven de la seua única amiga en aquella classe i l’enviaven a un món desconegut…’ El món començà a aclarir-se. Vaig seure al seu costat i començàrem a parlar. No sabia on arribaria aquell dia, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Mire enrere i somric. Trec eixe petit somriure que em fa recordar els moments bons i em fa pensar quants en vindran encara. Diuen que a aquestes edats es troben els amics de veritat, i els enemics, segurament perquè ara confiem més en eixos bons amics que en els teus pares. Per això, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Fa tres anys arribí a una classe de música, una simple classe de música. Quatre parets, unes taules, unes cadires, uns pentagrames, unes notes que han vist mil coses que feien unes xiquetes quan encara no sabien què farien. Papers per baix de les taules, secrets escrits als fulls, converses secretes quan el professor no ens deixava parlar. Unes simples quatre parets que han guardat dins seu tantes experiències. Un compàs per persona, unes rialles amagades, unes paraules silenciades. Eixir de classe i anar-se’n juntes, arribar a casa i desitjar anar a la següent classe, un record i cent records.

Passà un any i creia que el temps passat ja havia passat. Però la música ens tornà a trobar. El segon any que passava amb ella: més classes, més rialles, més llibres compartits, més exercicis, més notes tocades, més coses per recordar. Aquella amistat anava creixent sense adonar-nos compte. Tornàvem juntes a casa i anàvem juntes a música, passàvem eixos petits instats del dia per parlar del que volíem, sense por, tot per nosaltres. Per totes aquestes coses, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades

Passà un altre curs i ella se n’anà a estudiar a un altre lloc. Fou un moment decisiu. Ella se n’anava. Sentia pena, sentia llàstima, però allò ens feu més amigues. Passàvem més temps juntes. Cada cap de setmana. Teníem més confiança, més estima, més temps. Ara en sóc més conscient. Cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades.

Hem planejat el futur, hem pensat mil coses, hem contat mil secrets, hem rigut mil vegades, ens hem clavat en mil embolics, hem plorat alguna vegada, però no ens hem separat mai. Sols per això, per tot el que he passat, si el destí em deixés triar no ho pensaria, ella, perquè sap ser el que ningú és, malgrat els seus oblits o els seus cabreigs, cada dia pense que aquesta amistat durarà dècades…, què fa que dues amigues acaben convertint-se en germanes?

 

Clàudia S.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Som el mirall

0

Recorde eixe dia perfectament, el recorde com si fos ahir. Jo tenia sis anys quan la meua tia em donà la notícia. Jo no ho sabia, que seria tan important. No sabia com em canviaria la vida.

Recorde que em preguntà: a tu t’agradaria tindre una cosineta? Vaig estar-me pensant uns segons, fins que vaig contestar: clar, per què no?

Recorde que m’ensenyà una foto. Una foto d’ella. Va ser la primera vegada que la vaig vore. Em digué: es diu Shashi.

Recorde que en aquell moment no entenia res. Jo m’esperava una cosina menuda, o un bebè; en realitat no recorde molt bé el que m’esperava.

Però no era així, no m’ho podia ni imaginar: a la fotografia veia una persona, que sabia que era nena perquè m’ho digué ma tia. Sí, és així, mirant aquella fotografia no es podria dir que era una nena. Pareixia un xic. Jo calculava que tindria dos anys.

Tenia un color de pell marró, i els ulls negres. El cabell el duia molt curt, com si fóra un xic. Però un xic molt bonic, molt… mono. Mono és la paraula adequada. Bé, mona.

Recorde que em va fer molta il·lusió, jo pensava: la cuidaré, la pentinaré, jugarem juntes, a la piscina, amb les nines..! I és que anava a ser la germana que mai havia tingut, perquè soc filla única.

Recorde que un any després, més o menys, ma mare em digué que se n’anava a Nepal. Jo no entenia res, estava confosa. Com que te’n vas a Nepal, mare? Per a mi això fou com si ma mare m’anara a abandonar, o alguna cosa així.

Ella m’explicà que se n’anava amb la tia i amb Teresa, una amiga de la tia, a per Shashi.

Aleshores ho vaig recordar, després de tot aquell temps. Vaig tornar a tindre les fantasies de la germana que mai he tingut. I vaig decidir alegrar-me per ella. Per ma mare, per Teresa, per ma tia, i per Shashi.

Recorde que se n’anaren, però no recorde quan de temps estigueren. Parlava amb ma mare per telèfon i un dia em digué que no podien portar a Shashi, que tornarien a Nepal en un altre moment a per ella.

Jo l’havia vista en fotos, i vídeos, però no era el mateix. Ma mare i ma tia la coneixien, jo no.

A açò és el que anomenem el primer viatge. Quan tornaren, vaig abraçar-les, a les tres. Pense que aní a l’aeroport a arreplegar-les, no ho recorde. Recorde que vingueren sense equipatge, els havien extraviat les maletes. Temps després el trobaren. Segons ma mare, faltaven moltes coses, però encara així hi havia tantes coses estranyes, exòtiques, noves, diferents per a mi… Recorde que un any després tornaren al Nepal. Tornaren. Fou el que anomenem el segon viatge. El definitiu. En aquest viatge ja vaig poder parlar amb Shashi per telèfon, i va ser quan vaig descobrir que no m’entenia. No parlàvem la mateixa llengua. Això era un inconvenient. Com anàvem a jugar si ella no m’entenia?

Aleshores vaig caure: haurem d’ensenyar-li la nostra llengua, com si fóra un bebè.

Recorde que després d’un temps, vingueren. La tia i Teresa. Ma mare ja havia tornat per qüestions de treball. Vingueren, però aquesta vegada amb ella. Amb Shashi.

Jo encara no ho sabia, però Shashi s’anava ficant en la meua vida, sense més. Començàvem a compartir-ho tot. Sobretot la família. Jo no era conscient, però d’un moment a altre vaig deixar de ser el centre d’atenció, per a sempre. Començava a ser ella, el centre.

Recorde que fou a meitat de setmana. Jo li vaig suplicar per telèfon a la tia que m’arreplegaren del bus. Vaig començar a posar-me nerviosa, i fou quan començaren tots els dubtes: li cauria bé? Trobaríem manera de comunicar-nos?  Aprendria la llengua fàcilment? I si tot era mentida? I si no hi havia cap nena, cap Shashi? Què passaria?

I recorde que tots eixos dubtes se n’anaren en el moment que la vaig vore. La vaig vore des de la finestra del bus. I vaig baixar. En eixe moment no sabíem què fer, cap de les dues. Ens somrèiem, l’una a l’altra, amb complicitat.

La vaig abraçar, amb totes les meues forces. I fou quan es férem amigues. Amigues, cosines… es queda curt. Ella i jo som molt més que això. Som com germanes.

Des d’aleshores no ens hem tornat a separar, mai més. Ens duguem gairebé sis anys.

Sentim un amor mutu, un amor inqüestionable, un amor especial, l’una a l’altra.

Ella a mi m’admira molt, fa el que jo faig, canta el que jo cante, pensa el que jo pense… sóc com el seu mirall.

Observe que fa coses que jo feia de menuda, d’alguna manera m’hi veig reflectida en ella.

Si, d’alguna manera som el nostre espill mutu.

De vegades, pense què passaria si s’haguera quedat allí. Què haguera sigut de mi? I, encara, què haguera sigut d’ella? No ho sé, només sé que tot hauria sigut diferent per a mi, però sobretot per a ella.

 

Lucía P.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Pense, després escric

0

Aquestes són les primeres paraules d’un text que ha de definir-me. Ha de definir la meua idea sobre la literatura i què té a veure amb mi.

Sóc Clàudia i estic ací perquè m’agrada escriure. Sí, és una simple raó però és la veritat. M’agrada molt escriure, tant que he passat hores i hores sense dormir, únicament per sentir el plaer de veure com les meues idees eren plasmades al paper. No penseu que visc per la literatura, ni res semblant. Sols he trobat una manera de poder expressar-me i ser qui sóc a través d’aquest art.

Escriure implica crear el teu propi món i deixar enrere totes les pors i vergonyes que aquest no siga aprovat per la societat. Sí, sona molt de manual però pensa en tots aquells escriptors que any rere any, segle rere segle han expressat les seues idees sense por a res, encara que allò els causara problemes.

El que més m’agrada és veure com les meues creacions són llegides per la gent del meu voltant i veure, com aquests, quan llegeixen l’última paraula i alcen el cap amb una senyal que indica que ja no queda res més, et diuen que els ha encantat o simplement un “ja estàs escrivint el següent?” Aquestes són les petites coses que a mi em fan somriure. Després de passar hores i hores davant de la pantalla del teu ordinador, el que més t’agrada és veure com a la gent li agrada, perquè et sents reconfortada, et sents satisfeta.

L’art de la literatura i la fotografia fan que puga expressar-me de dues maneres diferents però les dues amb una cosa en comú, amb elles puc plasmar diferents coses, maneres de pensar i de ser. Així, combinant les dues ix la tercera que tant m’agrada: el cinema. La gent somia anar a la lluna o anar de viatge a Nova York. Jo somie que un dia, potser proper o potser llunyà, una pel·lícula estarà basada amb una de les meues històries, i haurà sigut  dirigida per mi. Perquè, després d’un gran esforç, a tots ens agrada una bona recompensa.

Així, encara que no siga la primera vegada que escric, puc dir que estic ací com el xiquet que toca a la porta de la seua nova classe, quan no coneix ningú, impacient i amb la curiositat de saber què hi ha a l’altra banda.

Perquè, quan s’obriga eixa gran porta a la qual hauré tocat en busca de nous coneixements, tinc la sensació que aquests faran que, llavors, les meues creacions siguen extraordinàries.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una pregunta

0

Sempre n’hi ha hagut preguntes, algunes de simples, però amb pes suficient per eliminar el sistema social cinc vegades o més. Altres, en canvi, són tan compostes que perdrien la lògica per ser contestades amb un simple “no”. Les preguntes sempre han estat lligades a la llengua. Recordant les paraules d’eixe famós escriptor del segle XVI “la literatura no seria res sense cap pregunta”.

Plantege una pregunta ara: què faig ací? És a dir, en aquest taller. De la mateixa manera que a la resta dels membres, no ha sigut el simple fet de “m’agrada escriure”, sinó diferents motius que ens han impulsat a estar en aquesta classe en aquesta hora. Per la meua banda, vull aprofitar el temps -per a qui no ho entenga, és senzillament pel fet que sóc molt mandrós. Enlloc d’estar tombat al sofà amb la ment en blanc, preferisc estar ací fent alguna cosa. Tampoc bé mal aprendre alguna cosa nova sobre narrativa, assaig, poesia…

Sóc Jorge Sanz i crec que al final tot quedarà en una pregunta: “què faig encara ací?”

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

En blanc

0

Es comenta, es redacta amb el propòsit que el lector i el propi escriptor puguen gaudir d’aquest luxe que és la literatura.

Comencem un dimarts 7 d’octubre a la classe de 4t d’ESO, quan són les tres i deu de la vesprà. El silenci i el soroll del teclejat dels ordinadors destaca a la sala, la concentració és aborronant. Ha començat el taller de literatura, alguns dels companys de classe s’estan amb mi, ells, també concentrats com jo; observen que el temps passa, la pantalla roman en blanc, el monitor de l’ordinador s’apaga i no trobem la solució de com començar aquest comentari que et farà pensar i trobar, finalment, l’entrada perfecta d’aquesta petita introducció a aquest bloc literari.

Jo, Ferran Verdevio, ja l’he trobada.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Preguntes qualssevol i gats

0

“La curiosidad mató al gato”. Si he de ser sincer, no sabia com començar aquest petit comentari del “per què escric açò”. De la mateixa manera que uns quants companys, m’he apuntat al taller de literatura. Sempre he trobat allò d’escriure una cosa que he d’amagar. I des de petit amague el que escric. Quan em pregunten per què sóc al taller de literatura, sovint pense: “per què no?” Qualsevol persona pot escriure. Qualsevol persona pot escriure bé. I qualsevol se sorprendria el que m’ha costat escriure les escasses línies que duc, però gairebé tots eixos qualsevols viuran sense saber que escriure de volta en quan és entretingut, necessari, terapèutic.

Sóc Andreu Teruel i per això m’he apuntat al taller. Perquè de tant en tant siga una eina amb la qual puga escapar-me una estoneta de mi mateix. Perquè de tant en tant siga la cosa més avorrida del món. Per no arrugar més papers. Perquè, tant de bo, el gat quede ben mort.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Estem sols: el paper i jo

0

Em diuen Lucía. Enguany m’he apuntat al taller de literatura. Per què?  Em pregunten. Bé, hi ha gent que li agrada la biologia, les matemàtiques o la física… A mi m’agrada escriure, és així, és el que sempre m’ha agradat.

Literatura, quin rotllo no? Pensa alguna gent. Jo pense que no. Jo pense que la gent que diu això no sap el que diu. Per a mi un rotllo és fer problemes de matemàtiques o treballar amb fórmules de física.

És veritat que, el concepte de literatura, és una cosa que mai he tingut massa clara. Si ho busquem al diccionari ens ix que és qualsevol treball escrit, però jo pense que és molt més que això. Per a mi la literatura és una manera d’alliberar-me, d’expressar el que sent sense límits, sense esperar l’opinió de ningú.

Estem sols: el paper i jo.

Encara recorde el que em deia el meu mestre Albert: “dir bon dia ja és fer literatura!” Jo no ho entenia, pensava que el que deia no tenia sentit, però amb els anys vaig entenent-ho.

Des de ben menuda,  a quart de primària ja fèiem històries. Ho recorde perfectament, havíem de fer obligat una història, cada dimecres. Per a mi era una tortura, a mi m’agrada escriure, però allí havíem de votar entre tots la millor història, i allò era una gran pressió per a mi; vaig decidir no esforçar-me, no donar tot el que podia donar, per si perdia no patir massa desil·lusió.

En aquest taller espere aprendre a escriure millor, a expressar-me millor, aprendre a fer literatura, millor.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escriure pot fer-ho tothom, però literatura, no

0

Em diuen Gal·la, des de ben petita m’ha agradat escriure. M’agrada escriure per allunyar-me de tot allò que em passa. La meua finalitat és intentar que amb les meues històries la gent s’ature a reflexionar. M’agradaria saber escriure sobre diferents àmbits.

Quan vaig començar a escriure ho feia perquè em divertia, però ara escric per poder millorar i aprendre més. Les històries que he escrit fins ara han sigut fictícies i irreals, però m’agrada molt més escriure sobre la realitat i fer veure a la societat com va el món.

Els concursos literaris pels que he passat m’han ajudat a millorar i a continuar escrivint. La literatura és l’art del poder de la fantasia. A través d’ella pots sentir-te lliure.

En un futur m’agradaria transmetre els meus pensaments als lectors, sols m’agradaria que entengueren les diverses maneres de veure el món. M’agradaria canviar el concepte de literatura. La gent té entés literatura com una cosa avorrida, però si de veritat la societat on vivim entenguera la paraula literatura com jo canviarien molt els pensaments de les persones, perquè per a mi la literatura és l’art de contar històries fantàstiques.

Escriure pot fer-ho tothom, però fer literatura no.

Publicat dins de General | Deixa un comentari