Una lliçó nova, per a mestres de vacances (1)

El mestre Jordi Badia torna a oferir-nos un apunt nou sobre la llengua. Un regal nou, mestres. Quan algú en faça una recopilació, tindrem un llibre per aprendre i per ensenyar llengua a l’escola. I aquest llibre sí que serà una eina útil i excelsa.

Us deixem un tros de l’apunt que, si el voleu llegir completament, teniu ací mateix

[…]

«Però és que de vegades anem encara més enllà del diccionari. És quan, per exemple, diem tarja en compte de dir targeta, que és el mot que ens forneix el diccionari. Bé, el cas és que tarja vol dir una altra cosa: originàriament era un escut i, per analogia, designa també una placa amb una inscripció o bé una obertura damunt una porta. Però vet ací que molta gent refusa targeta perquè no vol dir-ho com en castellà. I, de fet, els experts asseguren que efectivament és un castellanisme, però que no s’hauria pas de canviar per tarja, sinó per carta, com fan totes les llengües de l’entorn, llevat del castellà (carta de visita, carta de crèdit i, fins i tot, carta d’identitat).

És semblant el cas de planell en lloc del plànol que ens proporcionen els diccionaris. Un planell, pròpiament, és un «indret pla i elevat» i no pas un dibuix. Mirem-ho bé: d’on va eixir aquest plànol? Doncs sembla que per «corregir» plano s’hi va afegir una ela final. Però, sigui com vulgui, la disfressa no va funcionar prou bé i molta gent en diu planell. De fet, se n’hauria de dir pla, tal com assenyalen els bons diccionaris.

I encara tenim el cas del gal·licisme guixeta, amb què tants i tants parlants volen suplir el castellanisme taquilla, que, ves per on, és l’únic que accepten els diccionaris. (Sí, quan l’Institut d’Estudis Catalans fa reformes d’ampliació sempre admet castellanismes —o anglicismes passats pel castellà—, però aquesta mena de mots «populars» no tenen pas gaire sort; no dic que n’hagin de tenir, però potser les altres tampoc…) Aprofito l’avinentesa per dir que hi ha gent fa servir també taquilles, erròniament, per a anomenar els armariets que hi ha en una escola o en un gimnàs per a penjar-hi la roba o deixar-hi objectes…»

 

 

La llengua també és responsabilitat dels mestres joves

Com que hem acabat un altre curs escolar, farem balanç d’allò que ha passat enguany. Entre les coses significatives del nostre balanç n’hi ha la llengua. La dificultat entre els alumnes d’un ús adequat, no només excels o acurat. Adequat.
Per això, recuperem aquest toc d’atenció del Cercle Vallcorba, perquè no oblidem la llengua que és la raó de la nostra escola, ni la cura que caldrà posar l’any que ve, en els nostres plans de millora, si no volem caure en el foc de l’infern… Els mestres tenim una responsabilitat important pel que fa a la llengua. I els polítics valencians… Per cert, sabeu quants anys fa que els nostres alumnes no tenen un model lingüístic propi en els mitjans, ni en els públics ni els privats? Ni els dibuixos, ni les sèries, ni la publicitat, ni les pel·lícules, res de res… Ai, si aqueixa desigualtat lingüística criminal actués també en la banda de la llengua colonial.
No deixem que el català se’ns desfaça
1. La realitat lingüística i la responsabilitat nacional

Tothom qui tinga una mínima consciència lingüística pot adonar-se que avui la llengua catalana passa un moment perillós. Hom pot comprovar que, com més va, més es deteriora, especialment la llengua oral. I això afecta tots els àmbits: no solament el lèxic, que és més perceptible, sinó també els aspectes estructurals, és a dir, la fonètica, la sintaxi i la semàntica.

Veiem, per exemple, com molta gent ja no sap diferenciar deu de déu; o bé com es van perdent la ela palatal (escrita ll), la ela velar i fins i tot els sons d’algunes consonants sonores (cosa, dotze, gerani, metge). Així mateix, no és gens estrany de sentir «han hagut cinc» en lloc de «n’hi ha hagut cinc» o «trencar un paper» en lloc d’«estripar un paper». Aquest deteriorament té una causa molt clara, que no ignora ningú: la pressió aclaparadora de la llengua castellana.

Si per una banda hi ha enquestes falsament optimistes que indiquen que l’ús del català creix, per una altra és fàcil d’observar com se’n va malmetent ràpidament la qualitat. Un ciutadà que tingui de quaranta anys en amunt se n’adonarà per mica que hi pense. En canvi, els més joves, que ja han après una llengua degradada, van perdent la consciència de parlar i escriure malament. La paradoxa d’avui és que, per un seguit, la gent gran, que encara fa servir un català força genuí, posa molt més interès a millorar-lo que no pas una gran part del jovent, que té un català deixatat i allunyat d’una mínima correcció.

L’amenaça que esmentàvem, doncs, és evident: el català potser no perilla tant per manca de parlants com perquè es va assemblant com més va més al castellà, la llengua que el domina, que l’interfereix persistentment —és a dir, que el substitueix internament— i que el priva d’evolucionar. I la qüestió és: podem fer-hi res? Els qui hi poden intervenir per a evitar aquesta desfeta, compleixen el seu paper? Pensem que no.

Per una banda, en els mitjans de comunicació més importants dels Països Catalans (TV3, IB3, Catalunya Ràdio, molta premsa periòdica en paper i sobretot l’electrònica), hi predomina una actitud laxa, amb una consigna més o menys explícita: el model de llengua s’ha d’adaptar al «català del carrer», a la «llengua dels parlants». I la conseqüència d’això és que s’hi exhibeix un català cada vegada més ple d’interferències —presentat com un element de modernitat— i s’hi refusa el català genuí, encara viu entre una bona part de la població —titllat d’arcaic o considerat una nosa per a aconseguir nous parlants a les àrees metropolitanes, és a dir, les més castellanitzades.

Per una altra banda, als centres educatius hi ha molts docents sense una base suficient per a transmetre una llengua sòlida. El problema principal és la manca d’exigència en el punt d’origen, és a dir, en la formació (al batxillerat i, després, als graus de mestres i al màster de formació de professors…). Per això a primària hi arriben molts mestres sense prou coneixements lingüístics, sovint amb una fonètica i uns patrons gramaticals desfaiçonats. I la situació s’agreuja encara més en l’etapa d’educació secundària, quan la quantitat d’hores dedicades a la llengua catalana disminueix dràsticament, els professors de les altres matèries no solen ésser exigents en la correcció lingüística, minva molt el control de l’expressió oral i, per acabar-ho d’adobar, un nombre important de docents fa les classes en castellà; per culpa d’aquests factors i alguns altres és durant l’etapa de l’educació secundària que molts joves castellanoparlants abandonen totalment l’ús del català.

Hom podria esperar que l’autoritat lingüística, sostinguda amb fons públics, vetllés per evitar aquesta desfiguració, que fes una acció contínua de supervisió de la qualitat de la llengua dels mitjans de comunicació i els centres docents, en gran part també sostinguts amb fons públics. Però no: les institucions acadèmiques defugen aquest paper de control i fins i tot sembla que refusin de servir de model: estan més preocupades per «modernitzar» la normativa i adaptar-la, resignadament, a l’«evolució» de la llengua dels parlants.

I aquest és el principi que cal corregir si volem salvar el català: la desnaturalització no es pot considerar una evolució de la llengua, sinó l’efecte devastador de la supeditació a una altra de més potent, imposada durant segles, que precisament la priva de desenvolupar-se espontàniament. La subordinació generalitzada al castellà en l’ús social fa que el català perda més i més estructures pròpies, substituïdes per les de la llengua hegemònica. I lamentablement aquesta substitució és massa sovint consentida per qui l’hauria de denunciar.

Per a entendre que això és així només cal fer un exercici simple. Pensem quants mots o expressions (i afegim-hi encara canvis fonètics i morfosintàctics) s’han incorporat a la «llengua dels parlants» durant aquests trenta anys darrers. Cadascú, per poc que hi pense, pot fer-ne una llista i comprovar quins provenen del castellà (o d’una altra llengua, però passant pel castellà) i quins són propis, nascuts per evolució natural i espontània del català.

Amb això no pretenem pas dir que el català s’hagi d’aïllar de les altres llengües. Ha de conviure-hi i, com havia fet sempre, incorporar-ne els elements lèxics necessaris (conceptes nous poden requerir mots nous, adaptats de la llengua que els ha creats, si convé). Però ara mateix el català ha de maldar sobretot per posar fi a la subordinació a una única llengua, al costum tan arrelat d’imitar-la i calcar-la, de manera que puga tenir una evolució pròpia, lliure, independent.

Convidem tothom a considerar si la llengua encara és i ha d’ésser el nervi del poble. Molt especialment convidem les nostres autoritats acadèmiques i els nostres representants polítics a reflexionar-hi, a no defugir aquesta realitat de malmetement de la llengua —que és perfectament reversible, com ho començava a ésser en l’època de Fabra— i a no defugir les pròpies responsabilitats en aquest afer nacional.

Cercle Vallcorba (febrer de 2017)

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”

Educar sense literatura, és un article imprescindible per a mestres, d’Antoni Dalmases. Publicat a Núvol, ací en teniu l’enllaç.

I un breu fragment per anar fent boca…

“I és que el llenguatge –això és: el món- s’encomana amb les lectures. Proveu, si no ho heu experimentat, de llegir un volum de la magnífica prosa de Josep Pla: quan tanqueu la darrera pàgina us descobrireu parlant i pensant amb la sorneguera precisió de l’hàbil empordanès. I és que el llenguatge –repeteixo: el nostre món- s’engrandeix i ens fa més lliures, més oberts a la vida. I com cantava Raimon “qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure”.

I d’això se’n diu educar. No té cap altre nom, al meu modest entendre.”

 

Jem Cabanes ens respon a twitter amb aquesta idea:

@escolagavina I Pessoa deia q la seua pàtria era el portuguès. Una altra manera de dir-ho (ço que, em tem, no podria dir-se del català, ai!)