Una lliçó nova, per a mestres de vacances (1)

El mestre Jordi Badia torna a oferir-nos un apunt nou sobre la llengua. Un regal nou, mestres. Quan algú en faça una recopilació, tindrem un llibre per aprendre i per ensenyar llengua a l’escola. I aquest llibre sí que serà una eina útil i excelsa.

Us deixem un tros de l’apunt que, si el voleu llegir completament, teniu ací mateix

[…]

«Però és que de vegades anem encara més enllà del diccionari. És quan, per exemple, diem tarja en compte de dir targeta, que és el mot que ens forneix el diccionari. Bé, el cas és que tarja vol dir una altra cosa: originàriament era un escut i, per analogia, designa també una placa amb una inscripció o bé una obertura damunt una porta. Però vet ací que molta gent refusa targeta perquè no vol dir-ho com en castellà. I, de fet, els experts asseguren que efectivament és un castellanisme, però que no s’hauria pas de canviar per tarja, sinó per carta, com fan totes les llengües de l’entorn, llevat del castellà (carta de visita, carta de crèdit i, fins i tot, carta d’identitat).

És semblant el cas de planell en lloc del plànol que ens proporcionen els diccionaris. Un planell, pròpiament, és un «indret pla i elevat» i no pas un dibuix. Mirem-ho bé: d’on va eixir aquest plànol? Doncs sembla que per «corregir» plano s’hi va afegir una ela final. Però, sigui com vulgui, la disfressa no va funcionar prou bé i molta gent en diu planell. De fet, se n’hauria de dir pla, tal com assenyalen els bons diccionaris.

I encara tenim el cas del gal·licisme guixeta, amb què tants i tants parlants volen suplir el castellanisme taquilla, que, ves per on, és l’únic que accepten els diccionaris. (Sí, quan l’Institut d’Estudis Catalans fa reformes d’ampliació sempre admet castellanismes —o anglicismes passats pel castellà—, però aquesta mena de mots «populars» no tenen pas gaire sort; no dic que n’hagin de tenir, però potser les altres tampoc…) Aprofito l’avinentesa per dir que hi ha gent fa servir també taquilles, erròniament, per a anomenar els armariets que hi ha en una escola o en un gimnàs per a penjar-hi la roba o deixar-hi objectes…»

 

 

La llengua també és responsabilitat dels mestres joves

Com que hem acabat un altre curs escolar, farem balanç d’allò que ha passat enguany. Entre les coses significatives del nostre balanç n’hi ha la llengua. La dificultat entre els alumnes d’un ús adequat, no només excels o acurat. Adequat.
Per això, recuperem aquest toc d’atenció del Cercle Vallcorba, perquè no oblidem la llengua que és la raó de la nostra escola, ni la cura que caldrà posar l’any que ve, en els nostres plans de millora, si no volem caure en el foc de l’infern… Els mestres tenim una responsabilitat important pel que fa a la llengua. I els polítics valencians… Per cert, sabeu quants anys fa que els nostres alumnes no tenen un model lingüístic propi en els mitjans, ni en els públics ni els privats? Ni els dibuixos, ni les sèries, ni la publicitat, ni les pel·lícules, res de res… Ai, si aqueixa desigualtat lingüística criminal actués també en la banda de la llengua colonial.
No deixem que el català se’ns desfaça
1. La realitat lingüística i la responsabilitat nacional

Tothom qui tinga una mínima consciència lingüística pot adonar-se que avui la llengua catalana passa un moment perillós. Hom pot comprovar que, com més va, més es deteriora, especialment la llengua oral. I això afecta tots els àmbits: no solament el lèxic, que és més perceptible, sinó també els aspectes estructurals, és a dir, la fonètica, la sintaxi i la semàntica.

Veiem, per exemple, com molta gent ja no sap diferenciar deu de déu; o bé com es van perdent la ela palatal (escrita ll), la ela velar i fins i tot els sons d’algunes consonants sonores (cosa, dotze, gerani, metge). Així mateix, no és gens estrany de sentir «han hagut cinc» en lloc de «n’hi ha hagut cinc» o «trencar un paper» en lloc d’«estripar un paper». Aquest deteriorament té una causa molt clara, que no ignora ningú: la pressió aclaparadora de la llengua castellana.

Si per una banda hi ha enquestes falsament optimistes que indiquen que l’ús del català creix, per una altra és fàcil d’observar com se’n va malmetent ràpidament la qualitat. Un ciutadà que tingui de quaranta anys en amunt se n’adonarà per mica que hi pense. En canvi, els més joves, que ja han après una llengua degradada, van perdent la consciència de parlar i escriure malament. La paradoxa d’avui és que, per un seguit, la gent gran, que encara fa servir un català força genuí, posa molt més interès a millorar-lo que no pas una gran part del jovent, que té un català deixatat i allunyat d’una mínima correcció.

L’amenaça que esmentàvem, doncs, és evident: el català potser no perilla tant per manca de parlants com perquè es va assemblant com més va més al castellà, la llengua que el domina, que l’interfereix persistentment —és a dir, que el substitueix internament— i que el priva d’evolucionar. I la qüestió és: podem fer-hi res? Els qui hi poden intervenir per a evitar aquesta desfeta, compleixen el seu paper? Pensem que no.

Per una banda, en els mitjans de comunicació més importants dels Països Catalans (TV3, IB3, Catalunya Ràdio, molta premsa periòdica en paper i sobretot l’electrònica), hi predomina una actitud laxa, amb una consigna més o menys explícita: el model de llengua s’ha d’adaptar al «català del carrer», a la «llengua dels parlants». I la conseqüència d’això és que s’hi exhibeix un català cada vegada més ple d’interferències —presentat com un element de modernitat— i s’hi refusa el català genuí, encara viu entre una bona part de la població —titllat d’arcaic o considerat una nosa per a aconseguir nous parlants a les àrees metropolitanes, és a dir, les més castellanitzades.

Per una altra banda, als centres educatius hi ha molts docents sense una base suficient per a transmetre una llengua sòlida. El problema principal és la manca d’exigència en el punt d’origen, és a dir, en la formació (al batxillerat i, després, als graus de mestres i al màster de formació de professors…). Per això a primària hi arriben molts mestres sense prou coneixements lingüístics, sovint amb una fonètica i uns patrons gramaticals desfaiçonats. I la situació s’agreuja encara més en l’etapa d’educació secundària, quan la quantitat d’hores dedicades a la llengua catalana disminueix dràsticament, els professors de les altres matèries no solen ésser exigents en la correcció lingüística, minva molt el control de l’expressió oral i, per acabar-ho d’adobar, un nombre important de docents fa les classes en castellà; per culpa d’aquests factors i alguns altres és durant l’etapa de l’educació secundària que molts joves castellanoparlants abandonen totalment l’ús del català.

Hom podria esperar que l’autoritat lingüística, sostinguda amb fons públics, vetllés per evitar aquesta desfiguració, que fes una acció contínua de supervisió de la qualitat de la llengua dels mitjans de comunicació i els centres docents, en gran part també sostinguts amb fons públics. Però no: les institucions acadèmiques defugen aquest paper de control i fins i tot sembla que refusin de servir de model: estan més preocupades per «modernitzar» la normativa i adaptar-la, resignadament, a l’«evolució» de la llengua dels parlants.

I aquest és el principi que cal corregir si volem salvar el català: la desnaturalització no es pot considerar una evolució de la llengua, sinó l’efecte devastador de la supeditació a una altra de més potent, imposada durant segles, que precisament la priva de desenvolupar-se espontàniament. La subordinació generalitzada al castellà en l’ús social fa que el català perda més i més estructures pròpies, substituïdes per les de la llengua hegemònica. I lamentablement aquesta substitució és massa sovint consentida per qui l’hauria de denunciar.

Per a entendre que això és així només cal fer un exercici simple. Pensem quants mots o expressions (i afegim-hi encara canvis fonètics i morfosintàctics) s’han incorporat a la «llengua dels parlants» durant aquests trenta anys darrers. Cadascú, per poc que hi pense, pot fer-ne una llista i comprovar quins provenen del castellà (o d’una altra llengua, però passant pel castellà) i quins són propis, nascuts per evolució natural i espontània del català.

Amb això no pretenem pas dir que el català s’hagi d’aïllar de les altres llengües. Ha de conviure-hi i, com havia fet sempre, incorporar-ne els elements lèxics necessaris (conceptes nous poden requerir mots nous, adaptats de la llengua que els ha creats, si convé). Però ara mateix el català ha de maldar sobretot per posar fi a la subordinació a una única llengua, al costum tan arrelat d’imitar-la i calcar-la, de manera que puga tenir una evolució pròpia, lliure, independent.

Convidem tothom a considerar si la llengua encara és i ha d’ésser el nervi del poble. Molt especialment convidem les nostres autoritats acadèmiques i els nostres representants polítics a reflexionar-hi, a no defugir aquesta realitat de malmetement de la llengua —que és perfectament reversible, com ho començava a ésser en l’època de Fabra— i a no defugir les pròpies responsabilitats en aquest afer nacional.

Cercle Vallcorba (febrer de 2017)

Costa brava

 Aquest paisatge m’agrada perquè em transmet molta tranquil·litat. Des de la finestra de la meva casa de la platja observe un paisatge de la costa gironina, és a dir, del litoral. A l’esquerra hi ha un penya-segat marronós i a la dreta un petit bosc de pins de color verd fosc. El penya-segat i el bosc estan units per un fil d’aigua que divideix el cel blau , molt claret i el mar blau-verdós. Pel cel ballen unes quantes gavines i per l’aigua passegen uns quants peixets que semblen pastanagues. A l’aigua, molt a prop del penya-segat, hi ha un veler amb un pal marró i dues veles, una gran i una altra  petita; les dues, blanquíssimes com la neu. L’embarcació és vermella com el nas d’un pallasso. Al nord, hi trobem un sol brillant i radiant que sembla una taronja amb pinzellades grogues, sembla la Bola de Drac.
Guillem Sabater Cebrián

 

Entre l’estètica i la reflexió

Joan-Fuste-680x896De xicotet ma mare sempre em deia que la literatura és l’art de la mentida. Hui en dia seguisc pensant el mateix. Ara, quan em pregunten què és, moltes voltes no en tinc cap resposta clara. Perquè si ens parem a buscar la paraula “literatura” al diccionari, trobem un munt de definicions. I almenys a mi, em passa que quan trobe més d’una definició comence a barrejar conceptes. És a dir, que sempre tinc més facilitat per a recordar una frase de ma mare simple i profunda que no mil trobades al diccionari. I sovint acabe pensat que la simplesa, de vegades, val més que la complexitat.

Premis literaris, text literal, taller de literatura, literatura de l’Edat Mitjana…La paraula literatura està integrada a la meua vida i no se com definir-la. Torne a parar-me, pense què és la literatura i una mena d’huracà Matthew em torna al cap: l’embolic sembla definitiu. Però sempre que trobe un problema per necessitat  li busque solució. És a dir, que només en pensar en la satisfacció que obtindré quan el solucione, intente resoldre’l. Definir la paraula literatura és un repte per superar. Aleshores recórrec a l’opinió de la gent, i m’interese per saber què és per a ells la literatura. A més, torne a buscar al diccionari i inicie una petita i breu investigació.

Després de mil definicions, crec que tinc un poc més assolit què és la literatura. Per a mi la literatura és un art, un art diferent, un art que s’utilitza com a mitjà d’expressió d’una llengua qualsevol. També pense que la literatura és estètica, perquè sense l’estètica no la podem valorar i a més no podem analitzar-la i trobar una originalitat. Única, única és la literatura com si parlarem d’una petjada dactilar. Perquè si suggereixes un tema per escriure a diferents escriptors mai obtindràs dos escrits iguals. D’altra banda, quan parlem de literatura ho fem d’una reflexió, una pensament personal i únic. Com, per mi, és la literatura: única.

 M.M.T

Literatura?

literatura-espanola

“Què és fer literatura?” , això és el que sempre ens deia Albert, el director, quan anàvem a primària. Jo sempre ho he pensat. Què es fer literatura ? I més encara, què es la literatura? Perquè en sisè, Albert ens deia que havíem de fer-ne, però jo no l’ entenia, ni l’entenc encara. I és que per a saber fer literatura, hem de saber què és literatura. A mi, personalment, m’interessaria saber-ho, perquè a mi escriure se’m dóna bastant bé i em tranquil·litza molt.

Jo crec que literatura és una forma d’expressar-te mitjançant l’escriptura amb la resta de persones del teu voltant. Sempre que pregunte als meus familiars, amics o coneguts què és la literatura,  em diuen una definició diferent. Si busque al diccionari hi ha diverses definicions i no sé quina és la correcta i al final faig una barreja de totes per a intentar formar la bona. Però sempre m’acabe liant i desidisc deixar-ho a banda per no calfar-me més el cap. Vull tindre la idea de què és la literatura clara  i saber com i quan s’utilitza.

A mi, des de petit, m’agrada escriure i tinc molta imaginació. No vull dir que siga molt bon escriptor, sols que si hem de posar-nos a escriure, escric amb imaginació i interès. A mi  no em costa gens escriure un text, perquè quant em veig en la historia, flueix la lletra molt ràpid.  Sempre, en acabar d’escriure el text li la llegisc als meus pares. Ma mare, sempre que li llegisc els textos li agraden molt, encara que tinc moltes faltes d`ortografia i em diu: “Carlos, m’estàs liant, tu no vols fer ciències? I jo li dic: “Si, però a mi escriure se’m dóna bastant bé i em tranquil·litza molt”. Al cap i a la fi, m’adone que potser no sé què vol dir “literatura” però sí que sé que m’agrada escriure. I molt.

 

Carlos Soria Gil

Nou curs del taller de creació literària

El taller de creació literària reprèn enguany la seua tasca totalment renovat respecte al curs anterior. Alumnes de 3r i 4t de l’ESO que s’enfronten a una pàgina en blanc que els fa més preguntes que mai. Noves cares, doncs, però un mateix objectiu: obrir portes en l’expressió a través de les paraules. En el fons, per cert, la màxima de sempre, primer llegir, després pensar, finalment escriure.

Aquell vent

Trezte anys. Tretze anys han passat des del 2003, quan jo en tenia tres. Nova gent, nous espais, en resum, un món totalment nou. Si us sóc sincera no recorde res del meu primer curs, ni tan sols el meu primer dia, eixe que diuen que és el que més et queda marcat i que mai te n’oblides… Doncs jo ni tan sols el recorde, com si haguera estat esborrat de la meua ment, com si mai ho haguera viscut. Al final serà cert allò que diuen que quan tens sis anys esborres tot el teu passat i no recordes absolutament res i si recordes alguna cosa és simplement per fotos. Doncs a mi em passa això, no recorde res de la meua infància fins els cinc anys, sols tinc flashbakcs, com aquell dia que em va caure una dent i la mestra Anna la va passar per les classes ensenyant-la, o quan eixíem al poli el divendres de vesprada i berenàvem tot infantil junts. D’això ja fa una dècada. De fet recorde que quan estàvem tercer d’infantil, en la festa de la primavera vam celebrar el trentè aniversari, i infantil havia de portar tricicles per fer una cursa (com fa uns dies quan en celebràvem la festa del quarantè). Deu anys en són molts, deu anys donen per conèixer a gent fantàstica que saps que mai se separarà de tu.

Sempre hem pensat com seria aquest últim any: les nostres últimes festes en La Gavina, el compte enrere per a estiu, el compte enrere per a això que algunes diuen «graduació»… i realment quan veus que queda un mes per eixir de l’ouet en el qual has estat tota la teua vida et tires cap enrere i no vols moure’t, vols passar ací deu anys més, o inclús trezte, vols passar ací el temps que faça per tal de no veure’t fora. I és que en realitat és una sensació bonica, una sensació que tens per por i pena, per no voler perdre a les persones que tens al costat, per por de distanciar-te. Si per mi fóra mai tancaria amb aquesta part de mi, perquè a aquestes altures de la vida puc dir que tot açò viscut ací ha format, foma i formarà part de mi.

No sóc capaç de contar tots els records que he viscut, simplement perquè el teclat acabaria com un mar i el full no acabaria mai.

Amistat, estudis, amor, ideologia, llengua, confiança, terra… Unes de les poques paraules que signifiquen per a mi l’Escola Gavina. I qui m’ho anava a dir a mi, Gal·la plorant de nou, que estrany! Com l’últim dia de colònies quan no volia que arribara l’estiu, quan jo volia continuar fent classe i els meus companys i companyes es burlaven de mi perquè ells l’únic que volien era vacances, però jo sabia ben bé que el final d’un curs tancaria una etapa dins de l’escola, ens acomiadaríem de gent i donaríem la benvinguda a altra nova. Jo sabia que quan un curs acabava, quedava menys per a eixir i trobar-se amb el món real, i per això vaig plorar l’últim dia de 1r, 2n i 3r, perquè sabia que 4t cada vegada estava més prop.

Quan arribes a l’últim curs de una de les etapes més importants de la teua vida te n’adones que la vida t’ha passat volant, que arriben els exàmens i tot seguit els plors, arriben les súpliques i les recuperacions, o per una altra part arriba la felicitat, la bona vida o la vida de gos –això ja és cosa vostra–, arriba l’últim tram, que serà el més fotut i alhora el més alegre.

Durant aquest viatge de la nostra vida, ací dins tots hem patit un poc, però patir és humà, no? Jo, personalment he patit en alguns moments i done les gràcies a aquelles persones que han estat al meu costat i m’han sabut ajudar, aquelles persones que han rigut i han plorant amb mi, que m’han recolzat i sempre m’han aconsellat.

Però ei, que no tot han sigut plors eh, que ací, amb aquesta gent podria arriscar-me a dir que és un dels millors llocs per riure i disfrutar, per cantar i ballar i també per molestar, o ja no recordeu res? Totes les baralles que hem tingut, les diferències, tot això no ens ha fet més que forts, de fet, sempre que volem anem a una i sempre acabem guanyant. Si estem units sempre podrem fer el que vulguem.

I és que tretze són tretze, i sí, és cert, han passat molt anys i han passat moltes coses, però com deia Estellés, “de sobte encara em pren aquell vent…”. Un vent que sempre em tornarà ací.

 

Gal·la Martí Tormo

“Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”

Educar sense literatura, és un article imprescindible per a mestres, d’Antoni Dalmases. Publicat a Núvol, ací en teniu l’enllaç.

I un breu fragment per anar fent boca…

“I és que el llenguatge –això és: el món- s’encomana amb les lectures. Proveu, si no ho heu experimentat, de llegir un volum de la magnífica prosa de Josep Pla: quan tanqueu la darrera pàgina us descobrireu parlant i pensant amb la sorneguera precisió de l’hàbil empordanès. I és que el llenguatge –repeteixo: el nostre món- s’engrandeix i ens fa més lliures, més oberts a la vida. I com cantava Raimon “qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure”.

I d’això se’n diu educar. No té cap altre nom, al meu modest entendre.”

 

Jem Cabanes ens respon a twitter amb aquesta idea:

@escolagavina I Pessoa deia q la seua pàtria era el portuguès. Una altra manera de dir-ho (ço que, em tem, no podria dir-se del català, ai!)

 

 

Va com vull, com volem

Ovidi_montllor_actuacio_alcoi_(3)

Si ens colàrem en un pis a Russafa i trobàrem en un prestatge a mitjana alçada el Llibre de Meravelles, penjat ben recte a la paret el pòster Al vent la pedra som a colps de Raimon amb el cantó dret de dalt caigut, i al tercer calaix entre fulls bruts el llibret de les festes de l’estiu passat d’Alcoi, no ens sorprendria per a res caure en el compte que a la taula està oberta la caixa de plàstic de La fera ferotge i que amb veu clara i ferma s’escolta Lliçó de sumes i verbs del autor i cantautor valencià Ovidi Montllor, un autèntic obrer de la paraula.

Nascut a la postguerra, el 4 de febrer de 1942, en una família de classe obrera d’Alcoi, Ovidi ja havia treballat en tot tipus d’oficis quan xafà escenari, de teixidor a venedor ambulant, de comptable a picapedrer, un total de 36. A la fi, va trobar i va poder dedicar-se a allò que de veres s’estimava fer en la vida. Es va introduir al món del teatre, cinema i música. I no sols va gaudir amb aquests treballs culturals: també va existir l’Ovidi poeta.

Ell pensava que la poesia era un arma de transformació social: “Poesia no vol dir somiar. Poesia és tastar una miqueta o un molt de la vida que ens ha tocat viure i que cada dia ens amaguen més (…) Poesia és allò que explica la vida que hauria de ser, i per tant, afirma l’existència negant les destruccions”. Ovidi volia entrar dins la nostra poesia, fer-la per tothom, popular, a l’abast del poble i que fóra llegida de la forma més planera.

Tot i això, ell es considerava més “coneixedor de poemes” que poeta en sí, al cap i a fi, llegia molts escriptors i versadors com Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Joan Fuster, Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés (amb el qual va fer gran amistat). De tots aquests, va treure la seua manera d’escriure. Perquè Ovidi escrivia de les seves vivències, pors i expectatives però tot açò, des de la senzillesa i l’admiració de les coses quotidianes. I així defineix Jordi Tormo, escriptor i investigador de sa vida: “La senzillesa en que els pobres gaudeixen de la vida”. Però, desprès de tot, com és Ovidi?

Se’l defineix com una persona coherent, intel·lectual, amb gran sentit de l’humor, irònica, observadora, honesta, apassionada, original…També sabem que fou un autèntic rebel i polifacètic. Sent d’esquerres, nacionalista, obrer, solidari i activista.

En realitat, per sobre qualsevol cosa, ell va ser una veu crítica i autocrítica que en la seua època fou molt silenciada, encara que a dia d’avui se la reivindica i admira. De fet fou membre del moviment de cantants de la Nova Cançó, entre ells Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach…

A pesar de tota aquesta exposició pública, era molt tímid. En una entrevista el març del 1988 a Levante, ho va justificar dient: “No és bo dir-ho tot, no. És més interesant tenir secrets. És un joc al que em preste. Guardar-se alguna cosa per a si mateix ajuda a tenir intimitat y conservar la identitat.”

Pobre, lleial a si mateix, solitari… però sobretot un home indignat per totes les desigualtats del seu país, un home que defenia i reivindicava per damunt de tot la justícia, la llengua i la sobirania del poble. “Si jo ja m’he cansat d’anar vivint dient el va com va, pensa que sols diré fins que més no podré: Va com vull. Com volem.”

 Cecília Regal

Psicologia

Fa poc comencí a llegir-me Psicologia, un llibre escrit per José Ignacio Alonso García. Aquest tractava un muntó de temes en quals estava molt interessat: els somnis, la memòria, els significat dels gestos… Després de llegir sobre els diversos temes em vaig formular la següent qüestió: «La psicologia, branca científica o humanística?».

Durant molt de temps tothom pensava que era de la branca humanística p9788448180607erò fa poc es començà a pensar que potser hauria d’estar al costat les ciències. Abans quasi tothom pensava que era humanística, ja que és l’única ciència que estudia directament a l’humà, el qual és l’autor de les ciències humanístiques. Actualment, però, hi ha debat, tot i que s’ha decidit que ara per ara va a pertànyer a la branca científica.

Tot i això, molta gent pensa que aquesta ciència pertany a les lletres i juntament al prejudici que aquestes són per als qui no saben s’està infravalorant la psicologia. A més, hi ha qui diu que és una ciència social i que per tant pertany a les lletres. Ara, esta bé que per resoldre una qüestió mirem què en pensa la gent o que diuen els aspectes tècnics, però sempre hem de tindre la nostra pròpia opinió.

Supose que pensareu que la meua resposta a aquesta qüestió és que la psicologia pertany a la branca científica, i no esteu equivocats. Sempre he pensat açò i cada dia ho crec més encara. És comú relacionar els sentiments com l’amor, l’alegria o la tristesa amb aquesta ciència, que en veritat sí que hi tenen a vore. Aquest tipus de pensaments donen a pensar que és humanística, però va més enllà.

«La psicologia és un dels coneixements humans més complexos, ja que investiga una gran diversitat de fets com el amor i la por, la memòria i l’oblit, la motivació i l’emoció, la bogeria i la salut». Aquesta reflexió la podem trobar al llibre de Alonso García, on descriu aquesta ciència com una de les més importants, sense la qual el món no seria el mateix «Cap manifestació de la vida humana individual i social és aliena a la psicologia: treball, oci, art, coneixement..»

Quan llegia el llibre, vaig vore un apartat que relacionava directament la psicologia amb les ones cerebrals, les quals clarament són dins de l’estudi científic. Els somnis són un exemple ja que aquestos són produïts per ones cerebrals. També hi té lloc per al tema de les drogues, les quals produeixen canvis a la nostre sistema nerviós i per tant, a la nostra conducta.

Ara bé, aquesta es la meua opinió, la qual he recolzat amb els meus arguments. Potser estiga equivocat, qui sap. Opinar sobre els temes de la nostra vida és molt important per tindre personalitat però sempre acompanyant-la d’arguments. Jo en aquest text he volgut opinar sobre un tema del qual se que hi ha debat i del qual tinc una opinió, la classificació de la psicologia com a ciència.

 

Mario Alcaide