29 de gener de 2009
Sense categoria
0 comentaris

ENS AGRADA FERRATER

“Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge”

Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972)

Poeta, lingüista, traductor, professor universitari… Ferrater representa una de les figures literàries catalanes més importants del segle XX.
L’amor, l’erotisme i el pas del temps són els temes que es van repetint al llarg de les seves obres.
El seu llenguatge, sovint quotidià i aparentment senzill, amaga idees molt complexes i profundes.

El 27 d’abril de 1972 es va suïcidar en el seu pis de Sant Cugat amb una barreja d’alcohol i barbitúrics. No volia fer-se vell, i no se’n va fer.

Gabriel Ferrater és el poeta de la classe de 2n d’ESO. Us hem triat un recull dels nostres poemes preferits. Us animem a aprendre-us de memòria CAMBRA DE LA TARDOR. Nosaltres ja ho hem fet!

JOC

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n’ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna’t
sencer. Si te l’estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

EL MUTILAT

    Jo sé que no l’estimes.
    No ho diguis a ningú.
    Tots tres, si tu ens ajudes,
    guardarem el secret.
    Que ningú més no vegi
    allò que hem vist tu i jo.
    De la gent i les coses
    que us han estat amics,
    ell se n’amagarà.
    No tornarà al cafè
    que és fet per a esperar-te.
    Vindran mesos amb erra:
    serà lluny de les taules
    de marbre, on us servien
    les ostres i el vi blanc.
    En els dies de pluja
    no mirarà l’asfalt
    on us havíeu vist
    quan no es trobaven taxis
    i havíeu d’anar a peu.
    No obrirà més els llibres
    que li han parlat de tu:
    ignorarà què diuen
    quan no parlen de tu.
    I sobretot, hi pots
    comptar, ni a tu ni a mi
    no ens farà saber on para.
    S’anira confinant
    dins de les terres llunyanes.
    Caminarà per boscos
    foscos. No el sobtarà
    l’atzagaia de llum
    de la nostra memòria.
    I quan sigui tan lluny
    que mig el creguem mort,
    podrem recordar i dir
    que no te l’estimaves.
    No ens farà cap angúnia
    de veure com li manques.
    Serà com un espectre
    sense vida ni pena.
    Com la foto macabra
    d’una Gueule Cassee,
    que orna un aparador
    i no ens fa cap efecte.
    Per ara, no ho diguem:
    no trasbalsem la gent
    mostrant-los la ferida
    sagnant i purulenta.
    Donem-li temps i oblit.
    Callem, fins que ningú,
    ni jo mateix, no el pugui
    confondre encara amb mi.

 

CAMBRA DE LA TARDOR

 

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l’aire. Mira, s’obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se’ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d’olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se’n van

de pressa. Digues, te’n recordaràs

d’aquesta cambra?

“Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers – Què son?”

Paletes:

manca una casa a la mançana.

“Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany”.

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.  

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!