La filla d'en Rovira i Virgili, na Teresa, ens contava a Catalunya Ràdio com no ha pogut recuperar la fotracada de llibres que la policia s'emportà de sa casa just deprés d'haver de fofar, llur família, a l'exili de Montpeller. És sens dubte lamentable tot el que perdérem sota la bota feixista i no podrem recuperar-hi mai per la renúncia vergonyant d'uns polítics claudicats, venuts a l'ambició de poder. Quan era l'hora de demanar-hi comptes, la transició, tot fou baratat per un preu irrisori, la miserable possibilitat de manegar els afers d'Estat sense retre compte a ningú. Aquesta partitocràcia parida al caliu d'un franquisme decrèpit ens ha menat pel recte camí al desficaci total.

Donde nadie te encuentre és el títol de la novel.la que parla del món del maquis al Maestrat i la història de la pastora en particular. És llegidora i barreja l'autobiografia del personatge amb la narració de les dificultats

Ei! en serio, com pot parlar-se de la culpabilitat del neoliberalisme quan la legislació i l'intervencionisme no han deixat de créixer?

Com pot desvincular-se l'acció del sistema financer de la dels governs quan els diners fiduciaris i les lleis que donen prerrogatives exclusives al primer es converteixen en un braç del segon?

Hi ha catalans al poble, hui mentre dinava he pogut escoltar el més bell parlar catalanesc, tot un goig. No s'hi prodiguen gaire per ací, poble petit i en un indret no gaire transitat. Treballen en la instalació del clavegueram de la nova depuradora. Cada quinze dies tornen d'on han vingut i mentre són aquí, al peu de perforadora, treballen llargues jornades, ara en aquest temps, de fosca a fosca. D'ençà que van arribar amb tot de potents maquinàries de perforacions catalanes, he rememorat la meua arribada en aquest país. Feia més o menys el mateix oratge, dies curts i grisos amb una humitat terrible. La verdor abundant de vegetació tupida té aquest preu, és encisadora sí, però duríssima fora sostre. Quan a trenc d'alba s'albira un dia clar i assolellat tot canvia entre nosaltres. L'amabilitat s'hi palpa el somriure esclata i el desig de moure's no té aturador. Ningú no ho cregui que són bajanades. Jo no coneixia els efectes de la manca de sol, xifrada en dues mil hores, durant tot un any, però,  bé podeu estar segurs, en són de demolidors. Ma neboda diu que no ho resisteix, la submergeix en un estat de melangia que li fa no valorar ponderadament el fet de treballar-hi a la seguida i en consideració. Quan pense en els centenars de milers de treballadors que de l'Estat espanyol fofen per falta de feina, m'entristeix recordar els durs moments d'anyorança que jo mateix he conegut. L'exili és dur i com deia aquell:

Quan la pàtria que tenim, no la tenim
perduda per violència o per renúncia
fins la veu del mar es torna exili
i la llum que ens envolta  són reixes

El Conseller Mascarell s'ha tornat, ho acabe de sentir, és lògic que s'hagi enfadat, vulguis o no quan vas de convidat a un lloc on et plouen crítiques acabes per respondre. Ell ho ha fet d'una manera elegant però, al meu modest entendre equivocadament. A la política hi campa a lloure la corrupció, no d'ara, sinó d'ençà que va morir franco. Suarez traicionà en Franco, el rei traicionà son pare, Carrillo traicionà el pc, els socialistes traïren el socialisme i canviaren la panna pel caximir i les corbates només aixafar la primera catifa vermella. Allò que ens han volgut embotir com a cosa modèlica i exportable. No és res més que una gran traïció que començava com totes, per un mateix. La decència i la moral no tenen lloc en aquesta enganyifa mal nomenada democràcia. I si el senyor Mascarell fora un home com cal no ocuparia el lloc que ocupa, més clar l'aigua. Ens vol fer creure que entre els corruptes n'hi ha de formals i ens avisa que de no ésser així, el país aniria avall sense remei. Si jo hagués tingut l'oportunitat de demanar-li cap on va ara el país? ho hauria fet, i ell hauria  hagut de reconèixer que en efecte va avall i sense aturador des de la primera legislatura. Exemples en tenim a dojo i a diari. Avui mateix:

Cas Garzon, el més esquemàticament possible, aquest senyor reuneix proves que posen algun directiu de banca vora el costell. Aleshores rep diners amb l'escusa d'uns cursets als EEUU i arxiva el cas. Això no és prevaricar, és l'ou com balla

Cas Narcis Serra, arriba a ésser Ministre de defensa i com a directiu de Caixa Catalunya blinda el contracte del seu successor  per valor de dotze milions d'euros. Ara és l'administració pública qui ha de fer-se càrrec de la criatura. Perfectament li ho podrien reclamar per què ningú no ho fa?  Va Mascarell, el seu govern podria fer-ho, endavant. 

Una altra encara calenta, el PSOE amenaça PP amb la revisió del concordat amb el Vaticà si els peperos no deixin de retallar despesa pública. On volen anar a parar aquesta colla d'inútils?  Tenen alguna cosa a dir de l'església catòlica o no? Per què no ho denuncien ara mateix. Fan servir el xantatge davant de tothom com a eina política. I encara són pocs, molt pocs els qui s'escandalitzen i en aquest context com deia aquell, anem anant

Santa Àgueda, la meua santa preferida d'hivern, una vespra deliciosa de cors i cançons, no per conegudes, mai prou escoltades. Si heu de viatjar qualque hivern al país dels bascos, feu coincidir el viatge en una vespra de santa Àgueda, quedareu boca badats, amb uns ulls com a plats. De bon matí i durant tot el dia sentireu els cors dels infants d'escola, dels bombers, de la guàrdia urbana i la vall veïna. No us cansaríeu mai d'escoltar-los perquè amb la gràcia que ho fan, resulta impossible. A poqueta nit després de l'hora baixa, veureu els cors precedits d'una llumeta dins d'un fanal i tres o quatre marrecs demanant moneda, faran un berenar amb tot el que arrepleguen.

Santa Àqueda diuen que era una jove polida i ben plantada de família benestant, no sabem si de Catània o Palerm però, segur Siciliana. s'hi encaparrà a oferir llur virginitat a Nostre Senyor tot menyspreant els oferiments matrimonials d'en Quicià,  procònsul romà d'aquells environs. I és clar! ja sabeu com les gastaven aquests senyorets romans. Després d'insistir, així com ho fa un home i no trobar compliment, va manar que la turmentessin tallant-li els pits.  Així ens ha arribat a nosaltres la tradició entre altres, de menjar-hi mamelletes de santa àgueda tal i com fan a Mallorca amb una recepta que no vaig poder copsar dijous passat al programa Uep com anam! d'IB3. Tinc pendent reveure'l a la carta.

Hi ha un desert del qual poca gent en parla, no és ni el de les Palmes ni el del Sàhara, tampoc el secarral semidesèrtic d'allò que fou l'horta d'Alacant, torturada avui per l'especulació urbanística. Apuntem al desert ideològic que impera al terrer pairal, als nostres pobles, entre la nostra gent. Cada govern com aquell qui diu, ha fet la reforma educativa que ha estimat oportuna. Ara ja ens adverteixen de l'estudi que els nostres fills hauran de fer de la seua Constitució. I el resultat de tot plegat? Ben poca cosa o massa, segons es mire, si parlem de befa en tenim prou.

No puc acabar de pair la lectura del diari información de Alicante, potser l'alta concentració de jubilats de tot Europa que resideix al nostre rotgle puga ésser la causa. D'alguna cosa han de parlar, hauran pensat al diari. No ho sé però, llegir que a l'ajuntament de Castalla, les reunions fetes amb el jovent del poble tenen com a resultat el possible lloguer d'autobusos per tal de dur-los a altres pobles per falta d'equipaments, Què els hi sembla a vostès? Jo els duria a tots juntets a l'escola de nou, a tots eh? l'alcalde amb els regidors i els nanos. tots a fer la mà. No calen més comentaris.

Què potser algú s'estranya del que ens toca passar? a la mateixa fulla del diari, la que ens dona noves de l'Alcoià Comtat, hi ha també la que ens assabenta del judici que li faran a l'alcaldessa i el tinent d'alcalde de l'ajuntament d'Ibi, tot i que diuen que van pagar una excursió a Andorra, no està gens clar, i això és el que toca aclarir. Estic segur, amb un bon jurat popular ho tenen resolt.

No passa res, perquè la notícia més destacada pertoca a Alcoi, ja sabeu la dels moros i cristians que el cafè fa germans, quin gran poble és el meu, malgrat desagraïts que el baraten per un plat de llentilles! Ara resulta que el pont pressupostat i adjudicat a tal i tal empresa per una fotracada d'euros, no el poden fer perquè manca terreny, sí, ho han llegit bé, terreny. L'estudi del projecte sembla que fou tan exemplar, tan a la menuda, tam prim mirat que el van projectar literlment en l'aire i és clar, ara han d'expropiar el sòl a corre-cuita per fer-hi els fonaments. Fa molts anys que propugne un alliberament nacional sense pal.liatius. No ens curarem amb qualsevol medecina, no.

Fa l'efecte que el temporal ha passat, no s'albiren núvols baixos i bufa un vent gregal suau i gebrador. Sol passar amb el temps, que quant no ho esperes s'espolsa un encerrellada i ho posa tot cap per amunt, i altres vegades, aquests temporals anunciats a bombo i platerets, es queden en un no res. Són coses naturals i crec que ha estat així sempre, almenys, el temps de la meua existència. Encara recorde el bigot perdut d'un presentador del tiempo quan no hi havia més televisió per veure que la TVE, ha plogut prou, però no tant com per oblidar-ho. Les dones de ma casa no es posen al llit si abans no han vist a la web, quin temps farà demà, i mira que s'enganyen manta vegades, això no obstant, insisteixen. A mi no; A mi m'agrada la sorpresa diària i si he d'afegir-hi alguna peça de roba més de les previstes, es cosa d'un segon o poc més. En fi, que no hi ha per tant, i la polèmica encetada pel senyor Nadal i el conseller principatí del gremi, em resulta d'un infantilisme llandós, poc digne per gent que, n'estic segur, creuen ser el rovell de l'ou, la nineta dels ulls del saber què ens convé. Poca broma amb aquests corruptes i un consell podríem donar-los, deixen-ho en mans professionals i s'ho miren amb un punt d'incredulitat, tractem de l'oratge previst, res més.

   
Aviat farà un any que ens van privar de TV3 a bona part del país, a la resta ja ho havien fet abans. Ens van precintar uns repetidors, el valor dels quals només nosaltres, la ciutadania, havíem sufragat. S'ha d'ésser fill de puta per fer una cosa així, i ells ho van fer sense miraments. No poden suportar l'us de la llengua amb un mínim de dignitat, es com si tingueren el propòsit d'avergonyir-nos tot fent-nos-hi empassar canal 9 com l'única possibilitat d'escoltar quelcom nostre. Respecte aquest afer, Acció Cultural té l'esperança de poder resoldre L'entrebanc, bé activant l'acció política, bé amb una resolució judicial favorable a la llibertat d'expressió. Jo no ho puc evitar, tinc dubtes i dubtes apart, em resulta ofensiu que una cosa tan senzilla puga ésser moneda de canvi. Espanya en aquest sentit, m'ofega, m'angunieja i em fa renegar com un bròfec. Tv3 per nosaltres és un baló d'oxigen igual que IB3 fins l'arribada del nou cabdill pepero, el molt honorable corrupte senyor Bauçà, allò que primer què ha fet a l'arribada a la presidència de les illes ha estat agredir sense pietat el català. I dic jo com el trobador en Biel Majoral, què té aquesta terra nostra que congria tants traïdors? Ho torne a dir, a espanya només hi ha lloc per al castellà i el bilingüisme primer i ara el trilingüisme només han estat pensats com a estratègia per acabar-nos de fotre.

La singularitat d'espanya no té límits tampoc en el vessant empresarial i financer i ja li van sentir dir al senyor Rajoy que la propera reforma laboral li costaria la primera vaga general del seu compte. Res de bo ens caurà al damunt d'ací no res. tremolar ja tremolem d'ençà que sentim demanar als empresaris una rebaixa en llurs cotitzacions a la seguretat social per tal de ésser més competitius, diuen ells i jo pregue a Deu nostre senyor, poder-me jubilar amb un mínim de dignitat. Sempre he cregut que la competitivitat augmentava amb la productivitat però, aquests senyors diuen que la competitivitat la volen trobar reduint despeses. El senyor Botin del banc santander ja ens avisa, "son medidas necesarias pero dolorosas a corto plazo" Si són esfereïdores a curt termini vol dir que a llarg termini no ho són, i jo em demane, potser serà perquè els qui pateixen el dolor acaben per acceptar-lo? Per què els guanys que s'esperen d'aital reforma compensa amb escreix els sofriments? o potser perquè com ha d'ésser així, la percepció del dolor acaba fent-se virtut? Déu provirà com deia la iaia.

No hi ha dubte, allò anomenat classe política és un bluf! i per tant les propostes que poden arribar a fer, no poden ésser altra cosa sinó, un més gran bluf! Parle ara de les declaracions en el marc del Fòrum Europa, fetes pel president dels socialistes a la comunitat autònoma vasca Jesus Egiguren. Digué aquest bon home, que s'ha de perdre la por a qüestions com ara el dret a decidir, la sobirania compartida i fins i tot a una constitució pròpia referida al poble basc.

Deixant de banda l'estratègic moment d'aquestes declaracions, només cal recordar el darrer càstic electoral i la mampresa recta final d'una legislatura que arriba a la fi, comentarem molt per sobre allò que comporta una constitució, eina bàsica de qualsevol nació en l'exercici de llur poder.

Sembla prou estesa la creença gràcies a la qual les constitucions han de comprendre  i versar sobre drets i llibertats, quan la realitat resulta ésser que l'única matèria que hauria de tractar una constitució és la del poder, la de l'exercici del poder tot garantint la separació de poders. Les llibertats i drets haurien de precedir la configuració d'una qualsevol constitució amb trellat i aquest no és el cas ni de lluny, tothom ho sap,  de l'espanyola.

El molt enyorat Joaquin Navarro ho deia ben clarament " On no hi ha separació de poders, no hi ha Constitució, on no hi ha control del poder no hi ha democràcia" És aquest exactament el cas espanyol i els 169 articles de llur Constitució. Pobre d'aquest desgraciat Estat que va veure la natural desaparició d'un sanguinari dictador al seu llit i com aquest era sustituït per les executives de dos partits. Ho té tot perdut.  

D'acord amb aquest senzill esquema no arribe a veure amb claredat com el senyor Jesus proposa tant saviament una Constitució per als bascos, per a tots els bascos, però, sense admetre la separació d'espanya ni de frança. No haurà copsat encara aquest benestant del règim establert, el significat autèntic d'una Constitució digna.

Per altra banda tampoc ningú cedirà ni a bascos ni a catalans la llibertat de constituir-se en Estat, seran ells solets, quan la mamella de l'Estat deixe de rajar a dojo en benefici dels mandataris que fins ara se'n han aprofitat, els qui decidiran apartar-se per sempre més del jou castellà espanyol. No hauran de patir mai més l'afronte de la descatalanització d'un llibre de contes infantil per la pelegrina raó d'hever-se de vendre a la capital del regne.  Tampoc la policia amenaçarà cap ciutadà pel sol fet d'adreçar-se-li en llur pròpia llengua, perquè  açò encara passa i ben sovint, al regne d'espanya. 

Ahir volia fer un apunt i mirava de triar de què podria parlar. De vegades no cal encantar-s'hi massa perquè al final acabes amb el cap com un bombo. De matèria no en mancava, les ganes em fallaren. Ara estic acabant un llibre d'aquells que deixen rastre, memòries, de l'esperança a la desfeta 1936-1939. Quant vaig descobrir en Josep Benet de seguida em feu el pes, el primer llibre fou escrits en defensa pròpia, després li seguiren aquell en el qual relatava les peripècies d'en Companys començant per l'exili fins la tornada emmanillat i l'afusellament a Montjuïc, el Joan Peiró, afusellat. Llibres tots ells corprenedors dels que ajuden a aclarir idees, antídots tots ells, contra fanatismes. El rastre que comentava abans ha consistit bàsicament, en primer, la desmitificació de la república espanyola sobre tot, pel que respecta a la nostra nació, i segon, un veure amb transparència tot un seguit d'errors que tingueren com a resultat l'establiment del feixisme a casa nostra. Feixisme, no cal dir-ho, que encara dura.

També hauria pogut fer un apunt comentant la dictada occitana de can Bassot a Catarroja, no perquè jo haja pogut participar en ella, ja m'hauria agradat, sinó la meua perplexitat en descobrir tot solet aquest món amagat i que ens hauria d'ésser tant proper i familiar. Els qui no ho hagin fet encara, que proven a escoltar una emissora per exemple del Bearn, radio país pot ser-ne una, ara i mercé a internet això és perfectament possible. Paren l'orella i se'n adonaran de la proximitat de llur parla a la nostra. D'ençà que ho vaig experimentar, quan viatge a Baiona, Pau o potser Tarba ho faig amb més alegria, m'ho mire d'una altra manera i això que no he sentit ni un borrall d'occità per cap carrer ni plaça dels correguts per mi a la vella Gasconya. Però, això són figues d'un altre paner i   la lluita és titànica per tal de trabucar la situació. Hui per hui a occitània són l'espill on veurem clarament cap on anem nosaltres si no som prou valents d'estroncar el futur que espanya ens ha reservat.

Ara em deixaré d'històries i em posaré a treballar, haig de fer-me el dinar a banda dels llits i la casa tota i això ho he d'enllestir tot per a mig dia. A la vesprada m'espera el rellotge on hauré de picar si vull guanyar-me el sou que em permeta continuar fent apunts.  Si puc a la nit m'agradaria de fer un comentari envers l'afer declaracions d'ahir del senyor Egiguren. Són tan sucoses com verinoses i sobre tot, contradictòries i falses, aviam, com som les persones per regla general. És o no és?

Fa uns quants anys, amunt i avall del passeig d'en Cervantes d'Alcoi em mortificava pensant que una ciutat conforme n'era la meua desperta i viva, no tenia encara un carrer una plaça un jardí dedicat a un literat de prestigi en la llengua que parlava nit i dia. Allò no era normal i ho atribuïa a una situació de submissió vergonyosa respecte als castellans-espanyols. Començava aleshores en mi el creixement d'un sentiment de pertinença inestroncable al llarg d'ara fa un bon grapat de llunes. Torne a dir que n'era un raonament constant com el meu pas davant el monument que honorava la figura de l'autor del Quixot.

Sempre m'agradat la gent arrauxada sense complexos, valenta i que va amb llur veritat per davant pete qui pete. Així és que seguisc de tant en tant les  descobertes de la gent de l'Institut Nova Història i en particular d'en Jordi Bilbeny, l'ànima incombustible que de fa més de trenta anys estudia sense defallir la censura als segles xv xvi xxvii. Quan va començar a cridar a tots els vents la catalanitat d'en colom i per tant la gesta catalana de llur obra (no diré descoberta perquè no m'agrada) Hom se l'havia de creure, ell deia i qui  volia escoltar-lo només podia constatar la lògica matemàtica dels seus raonaments. Ara però, i gràcies a uns vídeos penjats en la pàgina que mantenen, tothom pot veure que no estàvem davant d'un iluminat, d'un ultra eixelebrat, sinó que molt abans que ell, molts altres ho havien denunciat. Per tant és molt raonable pensar-hi que ell i els qui l'acompanyen van pel recte camí que sens dubte posarà moltes històries al lloc que els hi pertoquen.

D'ara en avant, quan torne a passar pel costat del monument del passeig potser mostraré un clotet a la galta, un mig somriure que voldrà dir un compartir complicitat amb en Jordi Bilbeny. Sabré, a ell gràcies, que em passejo vora un dels meus, un que sofrí com molts de nosaltres la persecució implacable de la raó d'Estat. Un Estat que ens és alié, ens és enémic i ens combat a tota ultrança  tal i com nosaltres haurém d'aprendre a fer amb ell, si tenim la voluntat de resistir.  

Em sembla que fou ahir al telenotícies mig dia quan dos xicots ben vestits feien servir el baldóns de les portes del veïnat d'Edimburg demanant-los-hi opinió. Quina pregunta o de quina manera la formularien quan la propera tardor del 2014 siguen convocats al referèndum convocat pel Parlament Escocés. Seria, ja s'ha dit, un afegitó a la preparada pel mateix parlament. Esteu d'acord en què Escòcia hauría d'esser un país independent? Més clar l'aigua! Ningú no s'esgarra les vestidures per aquells verals. Fa goig de veres, res a veure amb l'histerisme habitual al qual ens tenen acostumats els espanyols

D'entre les tres respostes mostrades en televisió una fou d'allò més singular, un home de color blanquinós cabells rossos i ulleres de pasta sobre un nas rodonet digué, si no recorde malament, Estaria d'acord però, hauríem de conservar la BBC, la Corona i la Lliura. Si la iaia hagués pogut escoltar l'eixida d'aquest bon home hauría amollat l'habitual exabrupte "ara si que ens ha fotut"
 
I anem al cas però, jo em demane com és possible hom puga desitjar-hi la llibertat de llur nació tot conservant trets essencials d'una altra nació. Ben segur que aquest home ho hauria pogut raonar però, no gaire més gent. Aquest quasi acudit escocés, ha comportat en mi un altre raonament que em rondinava pel cap arran d'unes mocions presentades a diversos ajuntaments  per les CUP. 

El primer ajuntament fou Vic, les CUP proposaven poc més o menys la desaparició de la monarquia al regne d'espanya, això mateix s'hi plantejà en altres ajuntaments, tots ells, de la Sènia en amunt. I dic jo, si les CUP han declarat tothora estar per la independència de la nació catalana, com és que paren esment en una institució tan i tan espanyola? No ho comprenc.

A mi que també patisc pel meu país i m'importa i molt l'èxit de la lluita per l'alliberament nacional català, m'és absolutament igual que els castellans o espanyols, com vulgueu, desitgen una monarquia com a representant del seu Estat. No és el meu i no em pronuncie. Puc opinar, això sí, allò que em done la gana envers una institució tan poc adient als temps que vivim. Per acabar, tant se m'en fot si a Olot el Borbó penja de cap per avall o si el posen al calaix tancat amb pany i forrellat. El cas de Xàtiva és ben diferent, estem davant d'un exercici de memòria històrica que ens ajuda a comprendre l'avui horripilant.

Hui no tenia previst entretindre'm però, s'ha posat a ploure i la feina quedarà per fer quan escampe. És hora de fer planters, estovar la terra tot fangant-la, adobant-la i molturant-la. Sembraré pebreres i pèsols, i aclariré també les cebes tendres i de tot l'any que vaig sembrar pel novembre.

 Haig de fer un marge de dos pams d'ample per metro i mig d'alçada i sis de llarg. Això evitarà la previsible solsida de la terra on s'hi  fonamenta el galliner que estrenaré quan arribe el bon temps. El que tenia abans se'l va endur una ciclogènesis explosiva, l'estavellà contra una pomera que li feia ombra. Fins aquí res d'especial, afegiré que la sensació que tinc ara mateix és de fred, una fredor humida potenciada pel color gris de la mar, amb núvols arran d'aigua no gaire lluny d'on sóc.

Assegut i amb l'ordinador sobre les cames una mica enlairades, pique aquest primer apunt del blog, amb la continuïtat del qual,  no tinc massa fe. El meu geni dispers i furga-embuts farà sens dubte que deixi d'escriure ara i adès. M'agrada més llegir que no pas ponderar-hi. Sóc una persona senzilla que tot i passar dels cinquanta anys no puc ensenyar gairebè res. Covard com sóc, després de començar-hi mil batalles les he abandonades totes. Només em resta una certa i amarga rancúnia una malfiança discreta i la seguretat que no veuré mai cap ambició acomplerta a l'hora que m'hagués agradat. 

I ara malgrat haver-m'hi fet el propòsit de no dir ni piu de l'afer dels vestits dels senyors Camps i Costa i llur absolució, corregiré l'estupidesa i sí, en diré un parell de coses. La primera és, que m'ha fet més mal l'actitud de certs miops comentaristes tot projectant un paternalisme provincià de psiquiàtric, que no  la no culpabilitat declarada d'aquests dos corruptes gens innocents.

La segona serà per dir que allò més absurd seria creure en una justícia tutelada pel poder polític mitjançant  el Consejo General del Poder Judicial. Fa anys i panys que hom reclama una separació de poders per tal de poder viure en llibertat. El resultat, un desastre, un clam en el desert. No entenc com pot haver-hi gent que després de més de set lustres de postfranquisme encara espere res de bo d'aquest merder. Quan dic aquest merder, no faig referència només al sistema judicial, és clar, sinó al règim polític imperant a Espanya.