  |  |
 Segons la Bíblia, i tot i que s'esmenta en alguns passatges la vida i fets d'Herodes com a rei, o governant de Judea, existeixen diferents punts de vista sobre aquesta persona, i allò que va representar per al seu poble. Algunes d'aquestes visions, semblen comparables a les que vivim avui dia a Catalunya, i malgrat la distància de l'espai i el temps, farem política o més aviat, ciència-ficció. I per tant, en què podem comparar Jordi Pujol i Herodes? No puc estar-me de reproduir el poema de Salvador Espriu publicat el 1954 titulat així. Formava part del poemari de "El caminant i el mur", i com que avui diumenge guanyarà Espanya, passi el que passi, faré aquest recordatori als catalans. Precisament aquest poema està publicat davant del famós "Assaig de càntic en el temple".  Quan fa cent anys els cotxes començaven a circular pels carrers de les ciutats i les carreteres dels pobles, pocs s'imaginaven que tindria un èxit tan espectacular en la societat moderna. Arraconant animals, tant difícils de portar, els carros i altres estris com la bicicleta, que eren sinònim de pobresa i humilitat, els vehicles motoritzats van esdevenir els reis de la "creació" de l'home modern. Avui dia, el vehicle motoritzat, sobretot el cotxe particular, és la "vaca sagrada" que circula entremig nostre. A aquest ídol se sacrifica la salut, l'economia, i les persones, esdevenint el càncer de la nostra societat.  Després de l'enrenou provocat per Herr Hunold d'Air Berlin, i de veure unes quantes reaccions entre els catalans, així com en la premsa d'aquí i de l'estranger, m'animo a fer quatre ratlles d'agraïment al director de la companyia. Primer, per comprovar que no només hi ha alemanys que saben alemany, sinó també que existeixen catalans capaços de llegir i entendre l'editorial d'Air Berlin en la llengua original germànica, com el mateix Bernat Joan ha demostrat en altres ocasions. Tot i que la reacció del secretari de Política Lingüística de la Generalitat, i antic diputat europeu, ha estat una mica passional, comprensible en aquest cas, m'agradaria exposar alguns raonaments per enlairar els pensaments d'uns i altres.
 Avui se sabrà el resultat de les eleccions internes del partit Esquerra. Un dels pocs partits polítics de l'estat espanyol on encara els seus militants poden votar i decidir en temes importants per a ells mateixos, i per al seu país. Sigui quin sigui el resultat, només podem dir que "guanyi el millor" i desitjar sort. La resta serà un compromís personal de cada català, i sabent que quan hom vagi a dormir, haurà fet tot allò que estava al seu abast. Per als que no sortiran escollits per als càrrecs representatius, cal animar-los a seguir el seu camí. Perquè la dita "quan es tanca una porta, s'obre una altra" sempre és veritat, malgrat de l'estretor de "la porta del cel". Aquesta setmana els paisans del Pallars han estat entretinguts amb la picabaralla entre el rector de Tremp, Juan Antonio Mateo, i l'escriptor Pep Coll, sobre el llibre "Les senyoretes de Lourdes". Un fet tòpic en aquestos casos, en què els actors representen una escena de teatre, la qual sempre dóna relleu als protagonistes, permet vendre més llibres, i es fa una descàrrega d'adrenalina. A més a més de ser motiu de conversa jocosa durant una partida de botifarra al cafè. Però si el tema és, en si, amè i agradable, no per això, no deixarem de passar l'oportunitat de llegir-ho sota un punt de vista més trascendent. En homenatge a totes les noies que porten el nom de Lurdes. Aquest mes de maig va visitar oficialment Catalunya el Secretario de Estado y Presupuestos, Carlos Ocaña. Un excel.lent article del diari El Punt, publicat el dia 15 de maig, anava acompanyat d'una magnífica fotografia de l'agència EFE. No podia ser més oportú el gran retrat fet al Secretario de Estado. Per a aquells que van, i vam, seguir amb delit la sèrie britànnica "Sí, ministre" i "Sí, primer ministre" vam descobrir el nostre "Sir Humphrey Appleby". Clavats, gairebé, vaja!
Aquesta famosa dita italiana, utilitzada en el sentit que la culpa de tot sempre la té el govern, assoleix una dimensió irònica aquestos dies de pluja primaveral. Una pluja que ens baixa del cel, tant desitjada després de mesos de sequera real. I que per a alguns, arriba com una maledicció que fa veure quanta porqueria s'acumula en els rius i torrents del nostre país. Si per una banda, la gent pagesa intenta sobreviure enmig dels contratemps econòmics, només falta que els governants encara estiguin a l'altre bàndol. Per no parlar-ne d'entitats que apleguen "prohoms" que diuen defensar el país també, com Fomento, el Racc, o el Col.legi d'Enginyers?. A sobre, parlen amb molta naturalitat de "sequera estructural", cosa aquesta que no s'aguanta per enlloc, sinó no s'explica qui està bevent-se tota l'aigua.  Xarxa Santboiana va tenir l'honor d'acollir una tertúlia a Cal Ninyo el divendres 16 de maig sobre Blocs i Política. Un acte que va aconseguir portar a la nostra ciutat l'elit dels blocaires amb representació política, acompanyats de Saül Gordillo i de Marc Vidal, els quals van obrir foc creuat per "agitar a malta" com cantava Zeca Afonso. Durant dues hores una cinquantena d'assistents van seguir amb interès, malgrat el perill de caure en el pamflet. Felicitacions als assistents. Mossèn Ramon Llull ens va escriure aquesta antologia de contes exemplars fa molts segles. En una edició de butxaca que regalaven amb el diari, molt ben feta, s'ha de dir, podem resseguir les aventures d'aquells animals que anomenem bèsties, i que s'acosten molt a l'home en les faules. S'acosten tant que admeten diferents nivells de lectura: política, educativa, de psicologia i personalitat, etc... que es pot entreveure en aquest llibre esdevingut un Clàssic.  Aquesta és la dita dels santboians: Sant Ramon porta capa? per saber si plourà o no. Quan el temps es presenta dubtós, donen un cop d'ull a la montanya del Montbaig, i miren si els núvols envolten l'ermita de Sant Ramon. Aleshores saben que el vent de llevant portarà aigua al riu Llobregat i a la zona del seu delta. Aquí sabem què plou, i quan, més o menys, hi ha uns marges entre els quals ens movem i vivim. El temps encara no està prou domesticat, i els homes ens hem d'enginyar per fer regs i canals per aprofitar l'aigua. Però el que no hem de fer és robar-la als altres, siguin d'on siguin, ja que l'aigua és de tothom, però ningú la ha de prendre als altres.Avui, dos de març, les efemèrides recorden que el 1943 es va promulgar a Espanya la "Ley de Rebelión Militar" per la qual els delictes polítics es jutjarien en consell de guerra. La seva aplicació durant la dictadura va portar molta gent a la mort. Precisament, el mateix dia del 1974 es va executar Salvador Puig Antich. Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l'estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l'han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.  Aquest dissabte vaig poder assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers. Juntament amb els companys de Xarxa Santboiana, Ferran Cobo i Josep Mª Comas, vam escoltar i vam parlar una estona entre tots els blocaires que estàvem allà. Per això, vaig fer uns quants apunts catosfèrics, uns entre molts que sortiran a la web aquestos dies, segur!. El primer d'ells és per felicitar als organitzadors de la trobada: per ser la primera, va anar força bé. I alguna observació més que faré.
Quan els romans, que ja en sabien molt, van viure com una república, ja tenien molt clar els conceptes d'autoritat i potestat. Ambdos formen part del concepte general que els engloba: el poder. D'això ja en parlaven a les Institucions de Gai, un text jurídic fonamental del dret romà. I malgrat que Roma va esdevenir un imperi, mai van deixar de ser una república. Podeu comparar-los amb els actuals Estats Units d'Amèrica, una república esdevinguda imperi. I que malgrat les seves crisis, la seva fase expansiva encara durarà molt anys. I és que els nordamericans són un poble jove, com tota Amèrica.
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosLLEURE
MOBILITAT
NOTíCIES
PENSAMENT
POLíTICA
TIC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|