La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela.  |  |
La meva admiració, la meva enveja més gran, i més sana, com es diu, per en Nelson Mandela. Un home que ha assolit l'objectiu de la seva vida, i l'hi ha donat un sentit ple. Va fer una aposta i l'ha guanyada. Aconseguir la llibertat, la fi de l'apartheid, i l'assoliment d'un món més just i humà. Ell ha aconseguit ser el catalitzador que va trobar una sortida possible, i va fer un canvi en un estat, i enfront de tot el poder d'un estat, per assolir els desitjos, anhels i esforços de tots els qui el van precedir i acompanyar en el seu camí. Des de Catalunya, la meva felicitació i la meva més gran enveja: President Mandela. Aquest mes de juliol vam anar a veure el tros del sender GR-210, anomenat de Vora Ter, que va des de Montesquiu fins a Borgonyà. Vam arribar en tren des de l'Hospitalet fins a Sant Quirze de Besora, i vam enfilar cap al Parc de Montesquiu que pertany actualment a la Diputació de Barcelona. En una bona situació, i ben cuidat, és un parc relativament petit, però que ofereix moltes possibilitats al turisme familiar. Un senzilla ruta per l'Obaga del castell ens pot portar fins al poble de Montesquiu, travessant la via del tren, la central elèctrica i el riu. Val la pena la visita al poble de Montesquiu, i veure la casa on va nèixer el Carles Muñoz Espinalt, patriota i excel.lent psicòleg, que volia agermanar la forma i el fons de la vida de cada persona. Després de dinar a Montesquiu vam enfilar cap a la nova ruta turística batejada com a Paisatges del Ter, que segueix les seves ribes fins a la desembocadura. Tot i que encara hi ha trossos incomplets, alguns ja s'han obert. Tanmateix, caldria tenir esment del nivell de dificultat que impliquen. Certament hi ha llocs que només són aptes per a excursionistes experimentats. Almenys en alguns trossos del trajecte fins a Borgonyà, colònia industrial pertanyent a Sant Vicenç de Torelló.  Aquest estiu vam passar una setmana de vacances al país del riu Saar, afluent del Mosela i per tant, del Rin. Vam aprofitar per anar a veure uns amics a la capital. Aleshores vam coincidir amb la campanya de les eleccions comunals, és a dir, municipals, i del land o regió. Es veien força cartells i es preparaven mítins, tot això, d'una manera endreçada i discreta, a l'alemanya. És clar que al Saar, tocant a la Renània-Palatinat, i limítrof amb la frontera de l'estat francès, sempre es posa accent en aquesta influència, que més aviat correspon a la zona del Luxemburg i de la Lorena. En aquesta euroregió es troba la petita població d'Schengen, famosa ara pel Tractat aprovat per la Unió Europea. Diuen que el Saar és un dels lands pobres d'Alemanya. La situació econòmica paeix la crisi siderúrgica i minera des de la dècada dels setanta, tot i que manté un potencial productiu envejable. La seva capital Saarbruecken, és a dir, els Ponts del Saar és un mosaic de part noves i antigues recosides i sargides que reflexen l'esperit d'aquest país de frontera.  Vam tornar de París amb el Talgo nocturn que sortia de París Austerlitz per arribar a Barcelona, a l'estació de França precisament, a primera hora del matí. Va escaure el dilluns, quan a París era la Nit de Sant Bartomeu, i es fa remembrança de la matança de protestants, anomenats hugonots, que van fer els catòlics. El dimarts que arribàvem a Barcelona, París celebrava el seu alliberament durant la Segona Guerra Mundial. Els mesos d'agost són especials per als francesos, ja que aquesta setmana també es recorda el 26 d'agost l'aprovació de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Entre un extrem i l'altre trobarem les grandeses i misèries dels francesos. L'antiga "Ciutat de la Llum" també projecta la seva ombra i les seves foscors.  En l'anterior escrit parlàvem del París car a nivell econòmic. Tot i les estadístiques de l'excel.lent diari Le Figaro, on assenyala que altres ciutats són més cares, la realitat ja és prou evident. I no ho compensa que es digui que París és la ciutat on es menja millor, que també és veritat en part. Ara en parlarem dels seus museus, cita obligada, i amb tota la raó del món. La gran majoria estan allotjats en edificis monumentals, i que per ells mateixos ja es mereixen una visita. Però aquestos grans edificis acullen més obres no franceses que de la mateixa França. Parlo d'aquelles obres d'art aplegades durant l'apogeu de l'Imperi Francés als segles XVIII i XIX. Incloent obres d'art catalanes magnífiques.  París, com Madrid, capital de l'altre estat, ens és molt car. I aquesta paraula l'esmento per tot els seus significats: per una banda, és una ciutat estimada, tant per l'afegit romàntic com per la idealització política; per l'altra banda, cara pels seus preus i el cost de vida. Jo afegiria al "car" el sentit antic que té de la conseqüències que aquestes coses tenen per als catalans. Durant aquest mes d'agost he visitat com a turista la ciutat de París. No he escapat als seus encants, però em sembla que hi estic prou imnunitzat, i he descobert les seves coses bones i també les dolentes. M'he patejat gran part de París, a peu i en transport públic, que és la millor manera de conèixer món. He format part d'aquest nombrós grup de turistes que, tot i la baixada d'un 15%, conformaven una gernació per la ciutat. Compartint lloc amb els parisencs, els altres francesos dels departaments, i els que provenen de les ex-colònies: negres de l'oest d'Àfrica i moros del Magreb. Que per un moment em semblava que més que a Paris estàvem a "l'Afric".  La tradició francesa de convertir allò que vol apropiar-se i fer-se'l seu és convertir-ho en un museu. El museu pot ser de diferents maneres: una placa al carrer, un monument en una plaça, una cerimònia oficial, un edifici com a museu, etc ... tot molt ben polit, encara que els morts no siguin francesos. Aquest dimarts, 25 d'agost, Paris celebrava l'alliberament de la ciutat per part dels exèrcits aliats. Ho celebrava de la mateixa manera que van celebrar l'ocupació per part de l'exèrcit alemany anys enrera, per altres motius no gaire políticament correctes. De fet, la minoria de francesos que seguien el general De Gaulle eren això, una minoria, a la qual es va afegir la major part d'exiliats de la República espanyola. La resistència va ser qui va salvar l'honor del país, però Francia només podia oferir-los un museu.  Aquest diumenge, 12 de juliol, es va celebrar la festivitat de Sant Cristòfol, el patró dels conductors. Malgrat que molta gent és conductora d'algun tipus de vehicle com camions, trens, bicicletes, etc... moltes vegades queda reduït a l'àmbit dels cotxes. En fi, com que cal veure les coses des d'un punt de vista més global, intentaré explicar alguns fets que sorprendrien a més d'un en aquest món modern. Si la roda és la base del cotxe, no podem deixar de veure totes les cadenes que hi van lligades al seu moviment. I em centraré més en aspectes econòmics, per intentar veure què passa al voltant dels vehicles, i com precisament la crisi econòmica és una crisi del vehicle com a tal, i què és una ruïna per als seus propietaris.
 Aquest dissabte, 27 de juliol, 27/06/2009 per als qui els agrada jugar amb els números, a les cinc de la tarda es va fer una manifestació al passeig de Lluís Companys, que sortia de l'Arc de Triomf convocada per Acte per la Sobirania. La bona assistència el dia de Corpus a la plaça Sant Jaume feia preveure una bona participació, fins a 20000 persones. Amb aquest nombre es volia arribar fins al Parlament de Catalunya per demanar als parlamentaris la proclamació de la independència. Ja es feia en cap de setmana per no destorbar el funcionament normal, i es volia fer un acte simbòlic. En teoria l'acte volia que els partits s'afegissin al manifest independentista. Tan sols ERC i CiU els van rebre amb cortesia. Cal agrair-los el respecte, tant a uns a com als altres que van fer acte de presència. I tant a qui va firmar com als qui no, van donar la cara. En el fons, ahir va ser un acte de fracàs. Va ser un acte de derrota, per tancar portes i dir que no. De picar a la porta d'una casa i veure que no surt gairebé ningú a obrir-te la porta. I aquest va ser el seu gran valor i el seu èxit. Ja no es tornarà a picar en aquesta porta. Es buscaran altres que s'obrin.  Aquestos dies s'estan fent els darrers esforços econòmics per salvar de l'enfonsament el sector de l'automòbil a Catalunya. La Generalitat està escurant les butxaques per donar diners a les empreses del país. Són els darrers intents del capità per salvar el vaixell que s'enfonsa. Tot i que pot haver un interès legítim al darrera, crec que no hi ha gran cosa a fer. Allò que semblava un Titanic també s'està anant cap avall. I en tot cas, no crec que posar pedaços salvi la situació. El marc econòmic i global s'assembla massa a un iceberg que ha xocat contra la línia de flotació del vaixell. Ni la Generalitat té prou recursos, i l'Estat Central tampoc no en té gaires més, no ens enganyem. La crisi de la construcció ha deixat l'estat sense finançament del circulant, i per tant, tampoc no podrà abocar gaires diners de la seva part sense tocar els ingressos dels ciutadans, molts al caire de l'abisme. Els diners que es donin ara només allargaran el dolorós procés i engreixaran les butxaques dels més ben situats. En tot cas, crec que cal posar els fonaments per fer un canvi en l'automoció: una metamorfosi o una revolució completa en aquest camp. I existeixen solucions, no ho oblidem. La manifestació d'aquest dissabte a Brussel.les ha estat un èxit relatiu. Potser no hem assolit la xifra esperada i desitjada, però Déu n'hi Do, dels que van poder anar-hi. I molts que encara estàvem més en ànima que en cos. Ja sabem que la convocatòria tenia un component de clau electoral, de cara a les eleccions del juny al Parlament europeu. I que potser al darrera estaven ERC i CiU fent manetes de cara a les properes autonòmiques. Però, de totes maneres, crec que era una bona iniciativa. A més, fins i tot va fer prou sol enmig del fred belga!. Els belgues, flamencs i valons, deurien pensar que els catalans portaven una mica de calor i color a l'avorrida ciutat comunitària. No ho diguin gaire alt, però a Estrasburg hi ha més marxa, i un bon ambient universitari!!!.  Com un altre tòpic espanyol, semblant als toros, existeix un fenòmen econòmic característic: el latifundisme. Entenem per latifundisme l'existència de grans extensions de terra en mans de poques persones, que dirigeixen la producció, i que manen sobre molts jornalers o treballadors a sou. Normalment pensem que aquest fenòmen es limita al sector agrari, especialment amb les imatges d'Andalusia, Extremadura o Castella. El latifundisme comporta uns inconvenients i uns avantatges, això cal tenir-ho en compte, sinó no s'aguantaria dret. Una altra cosa és que les persones vulguin viure o no d'aquesta manera. Tanmateix, vull explicar que el latifundisme existeix en altres sectors productius: estic parlant de l'automoció i de la construcció en aquest estat. I no podem entendre la crisi espanyola i les seves conseqüències sense tenir present el latifundisme en aquestos camps.  Avui, fent honor a la seva ascendència gallega, en Pepe Rubianes se n'ha anat d'aquest món. L'ha reclamat la seva "retranca" en el dia de les eleccions autonòmiques. I demà l'enterraran, quan ja sàpiguem el resultat de tot el recompte. Segur que guanyarà l'acta de "deputat". A més, ha tingut el gran detall de deixar-nos passat el Carnaval perquè en gaudim a plaer, ja que la Quaresma se l'ha emportat. En aquest món l'hauríem coronat rei del Carnestoltes, i podríem sentir l'amenitat i seducció del seu parlar. Unes paraules rogalloses, però amb un sentiment que no ofenia si no es tenia la pell molt fina. Gracinhas, Pepe!
 Preparant el camí de les properes eleccions de juny per escollir els parlamentaris de la Unió Europea, els partits oficials s'han afanyat a presentar els candidats. Com sempre, tot es barreja en les reivindicacions i tothom ofereix el mostrari dels productes per veure si els votants el trien. Com passa en altres estats de la Unió, els catalans haurem de votar en funció de l'estat que ens governa: sigui espanyol, francès, etc... Aleshores es veurà si els escollits defensaran els interessos d'Espanya, o de què. Com que la Unió és una agrupació d'estats, no deixaran gaires escletxes per a models socials, o polítics diferents. Ho tenen força clar: mana el concepte "territorial", i el concepte "personal", que rau en els pobles, queda força amagat. I encara hi ha molts catalans que confien en Europa: però de quina Europa en parlem?  Ja hem arribat al moment del naixement d'un poble. Gairebé ja tenen un nom, Gotland, però encara passaran segles perquè sigui oficial. El paisatge històric d'aleshores es caracteritza per la progressiva "desaparició" de l'Imperi Romà a Occident. Però no és una cosa de la nit al dia. En el segle V, Roma és saquejada pels gods d'Alaric, i aquest últim es retira. Quan marxen, Roma ja no és la seu d'un emperador civil, però sí d'un emperador religiós, el Papa, anomenat l'Apóstol. I Bizanci ocuparà el seu lloc com a seu de l'Emperador Romà, i per tant, capital de l'Imperi Romà. Malgrat els canvis, l'imperi no ha desaparegut, s'ha traslladat. I el paper de les legions romanes a Occident ha estat posat en mans de les tropes dels diferents pobles bàrbars. Els gods van fer això, i van signar el tractat de "foedus" de fidelitat a l'imperi, el qual els atorgava un territori o residència. Això no implicava que fossin ciutadans romans, sinó que mantenien el seu dret civil propi. I per això, el dret civil romà i el god s'aplicaven en funció del dret personal. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosLLEURE
MOBILITAT
NOTíCIES
PENSAMENT
POLíTICA
TIC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|