santboi |
Història |
dimarts, 7 de setembre de 2010 | 19:28h
Entre la Borgonya i Extremadura no existeixen gaires coincidències geogràfiques, tant per la distància com per l'orografia o el clima. Tanmateix algunes persones si han passat per aquestos dos països. Entre ells, l'emperador Carles I, nascut a Gent, a Flandes, i que formava part dels dominis dels Ducs de Borgonya i de la família de la casa de Valois. Els seus dies van acabar al monestir de Yuste, a l'Extremadura, i aprofitant de la festivitat de la Mare de Déu de Guadalupe, parlarem d'aquestos extranys lligams. Podem afegir alguna altra coincidència: des de la Borgonya i des d'Extremadura neixen dos camins que convergeixen a Sant Jaume de Galícia: des de Vezelay surt el camí borgonyó, i des d'Extremadura el que coneixem com la Via de la Plata.
Aquesta setmana han acabat els treballs de restauració de les tombes comtals del monestir de Santes Creus. Entre elles es troba la de Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona, entre altres títols de sobirania. Per casualitat, o feliç coincidència, els treballs van començar mentre es feia l'exposició commemorativa Convidats d'Honor en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, una magnífica antologia de l'art català, amb un bon recull de peces d'art gòtic. Entre elles destacava una peça d'alabastre del segle XIII, la qual s'anomenava de Sant Carlemany. El motiu del nom es diu que prové de fa dos o tres segles, dient que es va fer per la requesta del monarca carolingi. Tanmateix, la peça d'alabastre, testimoni mut, parla per ella mateixa, ja que llueix sense cap dissumul les armes del Casal de Barcelona. Aquesta contradicció flagrant correspon a tantes que han volgut amagar i desfer la nostra història. Per això, crec sense dubte que aquesta imatge correspondria al mateix monarca català Pere el Gran, o a un dels membres de la nissaga a partir de Jaume I. Però encara n'hi ha més proves que avalen a Pere el Gran.
santboi |
Drets |
dimarts, 6 de juliol de 2010 | 18:11h
La recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol tanca un capítol de la història catalana recent. Aquest capítol és el del procés conegut com a Transición Española i que a casa nostra es va exemplificar en el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Gairebé després de trenta anys, se'ns fan evidents els signes de caducitat i decadència enmig de la nostra societat, esgotat el seu esperit, empenta i il.lusió. La redacció de la Constitución Española i de l'Estatut d'aleshores ha demostrat que avui dia han quedat desfasats. I que davant dels problemes que es presenten, molts preferiran amagar el cap sota l'ala, i altres buscar nous camins i solucions. La sentència del Tribunal, que ens pesarà com una llosa, ens obre més portes de la que ens tanca, i amb el temps ho veurem més clar.
Aquest diumenge, 20 de juny, a la nostra ciutat es farà la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada per Sant Boi Decideix. Al darrera, moltes il.lusions, molts esforços, a empentes i rodolons, avançant enmig del desencís general o la indiferència de molts veïns, uns quants catalans ens aplegarem per votar pel nostre compte. Sense gaires partits al darrera, sense massa gent, però almenys sense cap altre obstacle que les nostres capacitats, s'ha anat fent via cap aquesta nova fita. Una fita molt important, en una batalla que ja hem guanyat només de fer-la, i que servirà a tothom per bastir un futur millor, fins i tot, per als que ara no hi són.
Aquestos dies d'alegries i penes, com tots, i més en aquest mes de juny,
amb la falç al puny, ens trobem que enlloc de la falç funciona més la
dalla de la mort. Més enllà de les morts per les guerres, obertes o
encobertes, i de les declaracions en pro o en contra de l'ús de la
força, i de les víctimes, civils o combatents, no podem restar
indiferents a les víctimes més properes, i que ens atenyen més.
Ni es poden justificar les declaracions d'algun embaixador sobre les
accions del seu exèrcit, ni les complantes dels brigadistes que sabien
amb qui se les tenien. Cal respectar a tots els guerrers, i cal que ho
fem assumint les responsabilitats de cadascú. I per això estic indignat
per la manipulació, i l'ús abusiu dels rentamans de Pilat. A sobre,
alguns s'estripen els vestits en senyal d'un dolor farisaic, i certament
hi ha molta hipocresia per totes bandes. Però les víctimes dels
accidents es mereixen el seu respecte, i més totes aquelles que reben la
violència a la carretera dels altres. I encara més la hipocresia
d'aquells que volen enretirar els anuncis dels contactes dels diaris
quan aquestos fan propaganda amb uns anuncis encara més pornogràfics com
el recent del Circuit de Catalunya: "La passió corre per dins". A més,
tot molt subliminal, com aquell de "El Circuit de Catalunya té Sang".
Per desgràcia, aquesta sang es vessa cada dia a les nostres carreteres
com a tribut al vedell d'or que és el cotxe privat. I cada dia som més gent que veiem les coses des d'una perspectiva global, com per exemple, els treballs d'economistes com Mishan.
Avui 3 de març s'han ajuntat commemoracions i actes de diferent color: algun d'alegre, altre de més trist. Potser és convenient encarar les penes, i recordar els bombardejos químics espanyols sobre els habitants del Rif al Marroc, a principis del segle XX, a Arrhash. El fet que els berbers fossin dels primers a patir aquesta mena d'atacs massius en l'època contemporània no deixa de ser corprenedor. De fet, els imperis lluiten per vèncer altres pobles, pensant que tenen la raó de la seva part. Quan no invoquen Déu mateix. Cal tenir coratge per lluitar contra un enemic més poderós com va fer AbdelKrim. Una de les primeres associacions magrebines que es van constituir a Catalunya portava el seu nom amb orgull. El fet que enguany també Òmnium Cultural apadrini la Casa Amaziga és un gest d'amistat entre pobles que lluiten per la seva identitat, i la seva llibertat. Valors que sempre estan amenaçats per interessos polítics i comercials, no només al Marroc sinó també al nostre país.
santboi |
Societat |
diumenge, 21 de febrer de 2010 | 11:58h
Un dels fenòmens més atractius de l'illa de Madeira són l'esclat de flors de la primavera. Amb uns colors vius que se sobreposen a un verd maragda, gràcies al clima temperat tot l'any i a les pluges suficients. Aquest hivern, tanmateix, les pluges s'han desbocat, i la seva terra ha patit nombroses esllavissades, amb grans danys per a la gent i les seves cases. Des del mes de desembre que ha estat plovent a bots i barrals intermitentment, però sense pausa. Igual que a Catalunya, però amb uns dies d'antel.lació, les borrasques del sud-oest escombraven l'illa, i enfilaven Gibraltar per després pujar fins aquí més desgastades. Els madeirencs no tenien un hivern així des de feia trenta anys.
santboi |
Drets |
diumenge, 24 de gener de 2010 | 18:11h
Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s'ha fet a missa de l'Antic Testament. Es tracta d'un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l'exili gràcies a la generositat de l'emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu. Però la tristesa s'ensenyoria davant d'un país desolat, i així estava també l'esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l'alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d'ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.
Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l'edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.
Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l'any anterior sobre l'accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels "lobbies".
El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l'any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d'aquí s'ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l'Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d'un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.
santboi |
Drets |
diumenge, 17 de gener de 2010 | 01:53h
Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l'article sobre la "identité nationale" a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l'article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l'estat-nació i de l'enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l'estat-nació a l'Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.
santboi |
Societat |
diumenge, 20 de desembre de 2009 | 23:20h
A l'Edat Mitjana els joglars tocaven i cantaven en places i carrers del nostre país, d'aquella Catalunya, Occitana i Llemosina que va morir. A la Catalunya actual, després de molts segles, els joglars reciten els versos dels poetes en locals i cellers amagats de nit. No per ganes, sinó per poder dir ben clar, fent una semblança del poema "És quan és de nit que puc parlar ben alt..." , tal com fa en Joan Vinuesa Baliu. Així, en un local del Poble Sec es va presentar aquest divendres el nou disc titulat "La Visió que els Ulls no obliden", títol tret del poema del seu pare. Ben acompanyat dels seus fans, va anar enfilant cada una de les cançons que ha composat versionant diferents poetes, la majoria catalans, amb un toc musical auster proper al folc nordamericà.
En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat. Tot i el pas del temps, podem veure que des d'un punt de vista compromès amb el país, amb el poble i la justícia i el dret, ens va enfilant les vicissituds d'aquella època, i de com es va anar a parar a la Guerra dels Tres Anys. Algunes qüestions poden ser discutides, però el seu llibre es constitueix en una lliçó magistral per a tots els catalans i les generacions futures.
Quan l'antic alcalde Joan Clos va sortir a ballar amb el Carlinhos Brown, segur que ja sabia que la ciutat de Rio de Janeiro, o el Brasil, s'emportaria un dia els Jocs Olímpics. No és que Rio de Janeiro no s'ho mereixi, ni tampoc Brasil, que prou penes han passat, i ara que la situació econòmica va remuntant, l'atorgament dels Jocs serà la cirerata d'un pastís després de dècades de "saudade" pels temps de bonança, doncs feia una mica de pena. L'arribada de Lula amb els lemes de "Brasil a um paso de ser feliç!" no anaven desencaminats. Tot i així, ja es veurà com se'n sortiran amb la càrrega dels Jogos. De moment, cal tenir en compte que Madrid tenia algunes circumstàncies a favor i altres en contra. Jo crec que la més important, i que no s'ha dit encara, és que ja es va celebrar no fa gaire el Jocs en una ciutat del mateix estat, Barcelona, per la qual cosa, era massa aviat en el temps i en el lloc geogràfic. A part del tema dels torns continentals. Jo crec que aquest argument en contra de Madrid es podria positivitzar clarament: cal que Castella demani la independència, amb la qual cosa sempre podran aduir que a Espanya no s'han celebrat mai uns Jocs Olímpics. Aquell dia seré el primer en felicitar-los.
santboi |
Societat |
dijous, 10 de setembre de 2009 | 17:50h
La clau de volta de l'Onze de Setembre és el triomf de la llibertat. Catalunya i els catalans van estimar-se més convertir-se en esclaus que en un poble submís i asservit. No van voler que hi haguès cap gris en aquest punt. O eren esclaus o eren homes lliures. Per això, o som lliures o no som catalans, ja que la missió del nostre poble és portar la llibertat real als pobles i a la gent. Llibertat de religió, de pensament, d'economia i de cultura, les quals es fonamenten en la persona i en Nostre Senyor. Per això, no podem ser catalans sense ser lliures. Lliures de les cadenes que ens lliguen avui i sempre al poder econòmic, polític, religiós, etc ... No es tracta d'abolir les institucions sinó com diu la Bíblia, de que aquestes sempre han d'estar al servei de l'Home, i no a l'inrevés. Mentres no ens deslliurem d'aquestes cadenes i posem Catalunya i la seva llibertat al davant dels interessos partidistes, ideològics, no serem lliures ni podrem aportar la nostra llibertat al Món. La llibertat de cada persona a triar una religió, a triar un país per viure-hi, a triar la gent i la família amb qui vol viure, a triar allò que vol ser com a persona en aquest món i a conquerir la seva llibertat.
Aquest diumenge, 20 de juny, a la nostra ciutat es farà la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada per 
En aquest 75è aniversari de la proclamació de l'Estat Català dintre de la República Federal Espanyola, el 6 d'octubre del 1934, cal recordar la visió d'un dels protagonistes i testimoni d'aquells anys, sobretot des del punt de vista jurídic. Parlo de l'advocat Amadeu Hurtado, diputat i president de l'Acadèmia de Jurisprudència de Catalunya, el qual va publicar l'any 1967 ??? per edicions Ariel el tercer volum de les seves memòries: Quaranta Anys d'Advocat. El tercer volum es titula "Història del meu Temps 1931-1936" i el subtitula Visió Catalana de la República i la Generalitat. 
