El passat 18 de juny es va celebrar el primer Aplec Independentista de Sant Ramon organitzat per Sant Boi Decideix. Acabades les diferents consultes populars que s'han pogut realitzar des d'Arenys de Mar les entitats responsables de cada municipi han quedat sense objectius immediats. Tanmateix ha quedat la necessitat de trobar un espai obert als ciutadans que volen lluitar per la llibertat del nostre país. Per això, l'entitat santboiana va decidir fer la presentació del darrer llibre de Mathew Tree a Sant Boi, i d'engegar aquest aplec a la comarca del Baix Llobregat. A l'aplec s'hi van sumar Sant Climent Decideix i més gent de Viladecans.
Quan de vegades busquem el significat d'un nom, el qual no se'ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d'etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l'orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment. Dels més antics com els íbers, aniríem als grecs, i als romans. I depenent de la zona com passa amb la població basca dels Pallars. També ens trobarem als moros i als gods, i més tard als occitans i gascons, per exemple, fins a l'Edat Contemporània.
El divendres 20 de maig vam celebrar la Festa Major de Sant Boi, i a la parròquia de Sant Baldiri es va celebrar l'ofici religiós. Durant les lectures es va escoltar la pregunta de la Bíblia: "Què en treureu de guanyar aquest món, si perdeu la vostra ànima?". Una pregunta repetida durant el sermó de l'arquebisbe d'Urgell, el qual presidia la cerimònia, i davant de gairebé tots els polítics de la nostra ciutat. No debades, èrem a les portes de les eleccions municipals de diumenge, i que encara tenen més sentit davant de les coses negatives que veiem a casa nostra. També estàvem sota l'influx de les acampades a la plaça Catalunya, i d'altres ciutats en un moviment reivindicatiu espanyol.
Encara queden molts
racons del nostre món per descobrir, tant pel que fa al país com a
la gent que hi ha viscut. Per nosaltres Caldes de Malavella era un
d'aquestos llocs. Voltar pel centre, de la fàbrica d'un balneari
cap a l'altra, d'una font fins a la següent. A la font de la Mina,
on l'aigua surt calenta, es troba un petit safareig. Prou gran per
fer la bugada, sentir la remor de l'aigua i les paraules de les
dones: molta roba i poc sabó. Amb els anys copsem el seu ample
sentit, quan la feina ens sobrepassa i no l'acabem mai. Quan el temps
se'ns tira a sobre, i la vida se'ns va escurçant.
Per a alguns té un
significat ple, com aquell senyor més gran que ens vam trobar pel
camí de Sant Maurici. Recuperant-se d'una feridura i amb l'ajut d'un
bastó. La temptació de sobrepassar-lo era gran, però la conversa
ens va compassar. Castellà de naixement, i esperit culte que
recordava l'herència dels romans, vam estirar el fil de la Història
fins als nostres dies, quan reconeguérem una amistat comuna de Sant
Boi. Aquesta va ser company de seminari, abans de casar-se, i per a
mi, Mossèn José, de missa a les Vedrunes. Meravellats ens vam
quedar tots tres, fins que vam arribar a les ruïnes del castell de
Malavella. Després ens vam separar contents per la trobada, i ell
encara més per la fita aconseguida. M'havia callat l'herència dels
gots, però mirant al diccionari d'alemany, he trobat que la paraula
“mal” vol dir senyal o fita. Així doncs, no calia creure les
llegendes sobre dones malèfiques, sinó de llocs determinats per un
passat que reviu en el nostre present, i ens dóna esperances per al
futur.
La nostra
societat es vanta d'estar sempre a l'aguait de les novetats i de tot
allò que en diem les noves tecnologies. Com per exemple, la
informàtica o l'estalvi energètic. Tot això es crea amb alguna
finalitat. Però de vegades, la mala aplicació de la tecnologia pot
generar molts problemes.
El cas real
és que l'Ajuntament de Barcelona està substituint els semàfors de
llum pels més nous de leds, la qual cosa crec que és un bon encert.
Tanmateix, m'he trobat que la seva deficient orientació pot provocar
un accident de trànsit. Resulta que a la cruílla de l'avinguda
Meridiana amb el carrer Espronceda, i fins i tot, amb el carrer
Navas, el semàfor corresponent al trànsit en sentit descendent està
posat en diagonal, amb la qual cosa, és visible tant per als
vianants i ciclistes, que ja tenen el seu, com per als conductors del
carrer que van de baixada.
Pocs mesos després d'un cap de setmana llarg a Llançà vaig trobar i llegir el llibre de poesies de Tomàs Garcés: "Vint Cançons i Altres Poemes". Dic vaig trobar, perquè es tracta de la cinquena edició de l'any 1949 feta per l'editorial Aymà. Un exemplar antic i groguejat que manté els versos del poeta, del qual enguany es commemoren els noranta anys del seu naixement. Durant l'estada vam poder gaudir del novell camí de ronda que connecta amb el Port de la Selva. Al Port vam poder passejar pels carrers i placetes encarades al mar, i al seu mirall del nord que és el poble de Llancà, i sota l'esguard del monestir de Sant Pere de Rodes i el més altiu del castell de Sant Salvador. Prendre el sol en alguna terrassa de bar, i passejar pels seus carrers paral.lels a la costa. Oberts a la llum amarada de blancor de la calç; a la sentor del seu aire i quietud; i a la sorpresa de trobar el carrer amb el nom de Sant Baldiri plaent a tots els santboians. D'allà vam reprendre la tornada arrecerats per l'amfiteatre natural de la serra. Un retorn que se'm va fer palès mesos després llegint el llibre de Tomàs Garcés, i els seus poemes. Unes imatges que es fan vives al ritme musical de les seves cançons, i que entrellacen el paisatge de la natura amb el de la poesia. Al compàs de les ones i del vent que acaronen, quan no colpegen, aquesta contrada sagrada de l'Alt Empordà.
santboi |
Drets |
divendres, 4 de febrer de 2011 | 07:35h
Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament
de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res
aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la
gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments
difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.
A més de la crisi moral, política i econòmica hem de tenir present que
en aquestos moments no comptem amb gaires suports nacionals ni
internacionals per assolir la llibertat com a catalans. Ni la majoria
d'habitants del Principat ho volen pas, ni els Estats de la Unió Europea
ni els Estats Units d'Amèrica ens tenen en compte per a res. Per això
considero que només ens queda la lluita pels drets civils, i aquesta no
passa per cap administració pública actual.
Cal fer reflexió i també memòria de tots els esdeveniments passats per
retrobar un camí bo per arribar al nostre destí com a persones i com a
poble. I cal recular més enllà dels anys d'aquesta Segona Restauració
Borbònica, i més enllà de la Segona República. Jo sóc dels que crec que
cal retornar al moment on tota Catalunya se'n va anar en orris. Cal
reivindicar els drets i les constitcions de Catalunya de 1705, que són
les nostres i les úniques legitimades pel nostre poble i jurades pel
comte de Barcelona. La resta ha estat sempre entrar en el laberint de la
pell de brau, quan hem de sortir del laberint del minotaure. Els drets i
constitucions de Catalunya són i seran el nostre fil d'Ariadna.
santboi |
Societat |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 22:29h
Hi ha un llibre editat per l'editorial Millà, dintre de la col.lecció de la Biblioteca Popular Catalana, que es titula així. La seva portada s'il.lustra amb el gravat antic d'uns artesans que serren fustes. En el seu interior trobarem diferents oficis que a l'any 1981 ja es consideraven en via d'extinció, bàsicament per la manca de professionals i pels avenços tècnics. Una llista que arrenca explicant els gremis , i els diferents oficis com llauners, ferradors, vidriers, fusters, etc ... Tota la gent dedicada a una feina especialitzada, la qual cobria les necessitats més importants de la seva societat. Que avui dia el seu nombre hagi minvat tant, no vol dir que deixin de ser molt importants. No ens enganyem, sempre seran necessaris. Una altra qüestió serà qui farà aquest ofici, ni des d'on el farà. Ja diu la dita que "val més un bon ofici que un benefici", com a mostra del predomini i prestigi que havien tingut. Per desgràcia, en la societat on vivim ara preval el benefici. I altres professions han passat al davant. Tot i així, ens podem trobar que unes quantes d'aquestes professions també estan en vies de desaparèixer. Aquest seria el cas dels caixers, ja que la mort de les caixes d'estalvi comporta la seva desaparició. Ja hem vist que l'automatizació els ha deixat sense una part de la seva feina, i per l'altra banda, la seva funció de rigor i serietat queda aparcada davant les consignes de comercialitat i les exigències dels clients.
santboi |
Societat |
dimecres, 15 de desembre de 2010 | 23:18h
Aquesta setmana celebrarem la 60ena Nit Literària de Santa Llúcia, la qual tindrà l'apogeu aquest divendres 17 a l'Àtrium de Viladecans. Diem aquesta setmana perquè s'han realitzat diferents actes organitzats per Òmnium Cultural al Baix Llobregat. És una bona notícia que en un territori amb un nivell cultural tan baix, no només de cultura catalana, siguem capaços de realitzar un acte d'aquesta categoria. És una satisfacció personal i col.lectiva enmig d'aquestos dies curts, on la foscor ens senyoreja i ens quedem endormiscats. Malgrat les dificultats tenim l'empenta necessària per encendre una espelma, i a l'empara de la seva petita llum poder cosir, o fins i tot, llegir, sabent que anem cosint lletres i paraules, frases i paràgrafs que ens il.luminen l'esperit.
Tot això ho vam viure, i ho vam sentir, durant l'homenatge que es va fer al professor Joan Solà el divendres 10 de desembre al casal de Cal Ninyo de Sant Boi. Després de la presentació d'en Jaume Sans, en nom d'Òmnium Cultural del Baix Llobregat, vam poder escoltar la magnífica conferència de la professora Laura Borràs, antiga alumne, i deixeble seva. Mitjançant la seva sentida exposició vam poder acostar-nos i entendre la figura d'un mestre. D'un Joan Solà que va lluitar com un lleó per defensar la nostra llengua.
santboi |
Societat |
dimecres, 8 de desembre de 2010 | 21:29h
Després de normalitzar-se la situació als aeroports de l'estat espanyol, i deixant reposar els sentiments dintre d'aquest vi força agre, i amb molt de sulfit, en faré quatre ratlles. Molts ja han escrit i explicat força coses, tant dels fets presents com dels que s'han esdevingut anteriorment, i per tant, ens podem fer una composició de les coses. Aquesta composició només fa que anar en la línia de les declaracions sorprenents del Xavier Sardà, vista la seva militància política, com de l'encertadíssim editorial del Vicenç Partal.
Sabent una mica més tot, i ponderant les diferents causes i les responsabilitats de les diferents persones, crec que estic en el dret d'escriure aquestes línies. Doncs sóc un dels molts afectats, que amb resignació, però amb el cap fred, intentem pair els fets. En aquestos moments, el meu pensament em fa sentir com aquell que en una baralla entre dues parts ha estat al mig i s'ha emportat unes bones trompades. Aquestes dues parts han defensat interessos propis, també polítiques partidistes, i amb esperit de tot o res, deixant a la gent de la mà de Déu. També les raons econòmiques de la privatització i de la defensa dels interessos d'estat al servei d'unes elits determinades han prevalgut davant dels interessos d'una classe mitjana resignada per la força. Només faltava la declaració d'estat d'alarma, que ha deixat alhora un regust amargíssim, i que posa a la gent en guàrdia per al futur.
Demà diumenge, 14 de novembre, es farà la intitulada XIII Pedalada Ecològica Barcelona-Sitges organitzada per la Federació de Ciclisme. Van canviar el nom de marxa, ja que molts esportistes pensaven que era una cursa. Aquestes són les confusions derivades de la ràpida recuperació de la bicicleta al nostre país. Molts s'han apropiat d'aquest èxit, del qual molt pocs s'ho mereixen. Després de més de 25 anys, Amics de la Bici encara ha de lluitar per fer-se escoltar. La veu de l'experiència i la saviesa acumulada és poc aprofitada per les administracions públiques, mentre que altres associacions volen acaparar i monopolitzar el món de la bicicleta. No tenim prou amb les pressions del món automobilístic i encara ens fem la punyeta. Esperem que la Federació de Ciclisme, la Fundació Eca Bureau "Veritas" o el Bacc aprenguin a distingir el cicloturisme de les sortides esportives en bicicleta. Ni que ens trobem que els que han impulsat la multiplicació d'ordenances municipals sortin ara dient que estan a favor d'una modificació del Reglament de Circulació, com si fossin els piròmans bombers. En fi, de totes maneres, la vida dóna moltes sorpreses. En el darrer Congrés Velocity, celebrat el 2010 a la ciutat de Copenhague, vam tenir el gust de conèixer el jove ministre federal brasiler de transports. Venia a buscar noves idees per promoure l'ús de bicicleta al seu país, i com a tot arreu, havia de superar molts obstacles. Tanmateix, puc dir que és un home afortunat, ja que enguany una cançó dedicada a la bicicleta ha estat el capdamunt dels èxits musicals del Brasil. Una cançó que parla del desig i l'alegria d'anar en bicicleta. A ritme de forró, aquesta cançó ha fet més que molts discursos. Per això, vull dedicar-la a tots els "puretas" que deia el Caetano Veloso, a la Pedalada de demà, i a la gent de la "bicicletinha" perquè pugui cantar-la amb goig i alegria.
santboi |
Societat |
dissabte, 6 de novembre de 2010 | 20:11h
Vam poder estar a Llançà pel cap de setmana llarg de Tots Sants a l'apartament d'una amiga. Després que la llevantada del Pilar ens ho va impedir, la ponentada sí que ens va deixar passar els tres dies, tot i el temps una mica rúfol. A estones ennuvolat, però sobretot acompanyats de l'escalf del sol i d'un vent net i temperat, la qual cosa provocava uns jocs de llum i color entre el mar blau i el terra rocallós d'aquesta banda de l'Empordà. Vam arribar amb el tren que va a Portbou, amb els nous Catalunya Exprés que són més comfortables. Tot i que l'espai per a bicicletes és minso i reduït.
Vam trobar Llançà força tranquil, en temporada baixa. Més aviat, famílies amb nens per celebrar Castanyades i Halloweens, i gent gran. El motiu eren les Fires de Girona, plenes de gom a gom, que havien segrestat força jovent. Vam gaudir igualment d'aquesta calma, mentre el món girava al voltant d'unes Fires que coincidien cruelment amb la fi de la Caixa de Girona. I ens afegim a una pau reclosa per recordar també els estimats, coneguts i recordats de la nostra vida que ja no hi són.
Davant del cap de setmana tràgic a les carreteres catalanes, amb uns set morts, que ja s'afegeixen a la llarga llista d'enguany, que superarà la de l'any passat, invertint la tendència d'anys anteriors, només se m'ha acudit una cosa. Que els governs competents estableixin un toc de queda a les carreteres, entre les 12h de la nit i les 8 del matí. Potser només per a motos i cotxes particulars, potser incloent furgonetes, i deixant els camions. Potser deixant les autovies i les autopistes obertes, però la resta tancades.
D'aquesta manera evitaríem els banys de sang, amb morts i ferits, que van acumulant-se. D'homicidis involuntaris, de suicidis no declarats, de conductes criminals, etc... No són els nombres, sinó els noms que hi ha darrera de tot això. Després podrem discutir si es va a 80 km/h o més, podrem parlar de política, de gestió de la mobilitat, de la seguretat, de la contaminació, de no sé que més... podrem parlar, mentres els catalans anem morint a les carreteres.
Ara que ens arriba de ple la tardor, al bell mig d'aquesta estació quan ja el fred de la nit ens fa posar la màniga llarga, i el dia s'ha escurçat ben bé fent-nos sentir els records de les calors d'estiu. Temps per al record d'aquelles coses que tenim desades al calaix, i que volem exposar. Tot i que sigui el darrer llibre de poesia de Carme Raichs, i que es tituli "Atura't" editat per Abadia Editors l'abril del 2009. Un llibre editat entremig de les nombroses activitats culturals i educatives que realitza la nostra santboiana d'orígen agramuntí.
Des de fa anys desenvolupa una tasca cultural destacada en aquest jardí santboià, tant necessitat de cura i atenció, de tant erm i secà. Cosa que ja s'adiu amb els orígens lleidatans, on la terra dura es marida amb un cel blau intens, i que forja el caràcter de la seva gent i el prepara per a missions que requereixen molt d'esforç i ànims. I això es nota en el parlar de la Carme Raichs, amb la seva tonalitat de català occidental i una cantarella animosa, la qual es troba enmig de la seva poesia. I aquesta ens fa recordar aquell blau del cel de la Segarra, intens com aquell d'En Guinovart, el famós pintor d'Agramunt. O el blau simbòlic del poema "Capdellant Mirades", i altres poemes que m'han copsat com "Presó de Laberint", "El Tast Exacte", "Mots per a Pintar", o el que dóna nom a aquest escrit.
Quan de vegades busquem el significat d'un nom, el qual no se'ns fa evident avui dia, cal buscar en la llengua antiga. Normalment cal recòrrer al llibre d'etimologies, i també cal saber en quina llengua podem buscar l'orígen de la paraula moderna. Per això, tant hem de tenir en compte els textos antics, com la història del país, i de la seva gent. Per als catalans, cal comptar les diferents poblacions que han arribat al territori actual, i en quin percentatge tenien respecte als pobladors indígenes en el seu moment. 
Encara queden molts
racons del nostre món per descobrir, tant pel que fa al país com a
la gent que hi ha viscut. Per nosaltres Caldes de Malavella era un
d'aquestos llocs. Voltar pel centre, de la fàbrica d'un balneari
cap a l'altra, d'una font fins a la següent. A la font de la Mina,
on l'aigua surt calenta, es troba un petit safareig. Prou gran per
fer la bugada, sentir la remor de l'aigua i les paraules de les
dones: molta roba i poc sabó. Amb els anys copsem el seu ample
sentit, quan la feina ens sobrepassa i no l'acabem mai. Quan el temps
se'ns tira a sobre, i la vida se'ns va escurçant.
La nostra
societat es vanta d'estar sempre a l'aguait de les novetats i de tot
allò que en diem les noves tecnologies. Com per exemple, la
informàtica o l'estalvi energètic. Tot això es crea amb alguna
finalitat. Però de vegades, la mala aplicació de la tecnologia pot
generar molts problemes.
Pocs mesos després d'un cap de setmana llarg a Llançà vaig trobar i llegir el llibre de poesies de 
Després de la nova etapa encetada després de les eleccions al Parlament
de Catalunya, i de tot allò que està tornant com si no haguès passat res
aquestos anys, apareixen declaracions públiques per donar resposta a la
gent, que està confosa i sense veure-hi clar. Certament són moments
difícils per a tothom, i cal afrontar-los amb el cap clar i el cor serè.
Ara que ens arriba de ple la tardor, al bell mig d'aquesta estació quan ja el fred de la nit ens fa posar la màniga llarga, i el dia s'ha escurçat ben bé fent-nos sentir els records de les calors d'estiu. Temps per al record d'aquelles coses que tenim desades al calaix, i que volem exposar. Tot i que sigui el darrer llibre de poesia de Carme Raichs, i que es tituli "Atura't" editat per Abadia Editors l'abril del 2009. Un llibre editat entremig de les nombroses activitats culturals i educatives que realitza la nostra santboiana d'orígen agramuntí.
