Aquestes vacances de Setmana Santa he pogut gaudir del sol i la platja. A la comarca de l'Herault, aprop de Montpeller, ha fet bon temps. La capital de la regió del Llenguadoc-Rosselló ha rebut també la visita de molts més turistes, ja que la zona estava bastant plena de gent, aprofitant les vacances escolars, i el centre de la ciutat estava ple de gom a gom de gent passejant. Rellegint la premsa i coincidint amb l'inici de la campanya presidencial francesa us explicaré algunes coses que m'han cridat l'atenció. Per exemple, sobre els blocs.
  |  |
|
Fa dos anys, l'estiu del 2005, el nom de Salvador Dalí
va aparèixer a les notícies. No era per parlar de les
dues exposicions que s'estaven fent a Hongria, a les ciutats de
Veszprém i Budapest. Sinó d'uns fets certament
curiosos. A l'aeroport del Prat de Llobregat, un grup de passatgers
va okupar durant unes hores la sala reservada als Vips, que porta per
nom el del famós pintor de Cadaqués. Aquestes persones
feia hores que esperaven l'avió d'una companyia aèria
que els havia de portar a Istanbul, l'antiga Constantinoble. I farts
d'esperar a les sales sense descans de l'aeroport, van decidir actuar
com Tirant lo Blanc desitjós d'arribar al seu destí,
però en versió Dalí. Un d'ells es va adreçar
a la càmera de TV3, i amb aquell gest que coneixem del pintor,
va demanar que els acompanyessin per veure com entraven a la sala i
s'asseien als sofàs. No menys surrealista va ser l'actuació
de la guàrdia civil de l'aeroport que complint amb el seu
deure, demanava que marxessin de l'habitació perquè
sinó els haurien d'identificar. Al cap d'un temps, els
passatgers okupes van ocupar el seient a l'avió que els
pertocava. Una lluita fora de la normalitat per poder començar
les seves vacances. Entenc la postura del Senyor Santiago
Vilanova en l'article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, “Un
Estatut del Segle XX”. Des del seu punt de vista, l'esquema del Nou
Estatut que s'està discutint està fonamentat en
principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar
no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l'estatut estan
posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents
d'altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat
de mirar més enllà, i tirar endavant, però el
cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més
gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més
sostenible, és ferma, la vida diària només deixa
entreveure algunes llums. I moltes potencialitats. Gràcies a un article publicat al
Punt el dia 20 d'agost del 2005, de Josep Maria Uyà, doctor en
filologia hispànica que es titula “L'Estatut passa
consulta”, em va venir al cap aquesta resposta a les seves
preguntes que s'adiuen tan bé a la imatge d'una escala, que de
fet és on sempre estem. El
dia 8 de setembre del 2002 es va publicar un article del Senyor José
García-Montalo al diari Avui parlant de la nova economia. En
aquest article es referia a un altre de la revista The Economist. En
ell es deia que les regles del conegut joc de nens del paper, la
pedra i la tissora havien canviat. Si la pedra eren els totxos, el
paper les accions i la tissora el govern, durant aquestos anys, el
totxo manava sobre els altres dos. Tot el globus immobiliari
d'aquests anys ha estat el sector que ha recollit els diners que van
sortir després de reventar la borsa, o el paper com a
metàfora. Però avui, a l'any 2007 què ens
trobarem, o quin camí es farà?. Es mantindrà la
situació actual, o bé, tornarem a les regles de
sempre?. Desorientats, intentem buscar una explicació, tant
pel que fa a les noves tecnologies, com al paisatge que contemplem.
Però també podem mirar en la memòria, i fer un
salt enrera. Aquestos dies es fa la presentació de la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana feta per l'Institut d'Estudis Catalans. S'hi incorporen paraules noves, que posant-les al diccionari sembla que tinguin validesa oficial. Com em fa notar un amic, sempre és millor fer servir aquelles paraules naturals de la llengua, davant d'altres opcions. I això va més enllà de modes temporals, o de paraules de moda, que amb el temps també decauen ràpidament. Però el meu propòsit d'avui es refereix a totes aquelles paraules oblidades en el temps. Aquelles que han perdut el significat que se li va donar al seu dia, i en aquest cas per qüestions polítiques i culturals. Quan aquest cap de setmana es commemora el cinquantè aniversari de la signatura del Tractat de Roma que posava en marxa les Comunitats Europees, els dubtes sobre el camí a seguir són molt importants. Podem saber si estem en una cruïlla, en un cul de sac o bé s'ha seguit abans un camí equivocat? Si estem en una cruïlla, tenim dos camins possibles. En un carreró sense sortida podem saltar la paret. I si el camí no era el que volíem, cal tornar al punt d'origen. Quan hom es troba que el camí que ha agafat és equivocat, i que no el porta on vol anar, ni va cap a un altre lloc que no és bo, ens parem, pensem, i si cal tornem al punt de sortida. O bé tornem al punt on sabem del cert que estàvem segurs. Així ens passa en els viatges, en les excursions. També a la nostra vida. I també això és el que ens està passant amb el concepte de Països Catalans. El concepte territorial s'ha sobreposat al concepte de poble, i ara caldrà desfer el camí que hem seguit, ja que ens trobem en un camí sense sortida. El programa de 30 Minuts que parlava sobre els embussos de trànsit a Barcelona i l'Àrea Metropolitana em va decebre molt. Més enllà de fer un retrat de la qüestió, des d'una perspectiva reduccionista i parcial. Aquest reportatge no va aportar res d'interessant ni gaire positiu. Només veure com tot es pot reduir a l'absurd, sense oferir altres punts de vista. Avui dia, els entesos en les questions polítiques parlen d'estat-nació. És un concepte dual, per aclarir des del seu punt de vista que només una nació pot tenir estat. Però això tampoc no és veritat. La nació per definició ja comporta un estat, però l'estat és allò que anomenen administració. Agafem l'instrument per la seva representació institucional. I els ciutadans són sujectes de l'estat, que és l'objecte. Tal com deiem en l'anterior article, es poden treure conseqüències del model polític català. Vist que el miratge de la reialesa ens obligava a considerar-nos una "nació", he de dir que els catalans no ho som pas. Almenys com la majoria de gent dóna a aquest nom el seu significat. Els catalans som poble. I aquesta és la base o fonaments sobre la qual hem de construir els nostres drets i llibertats. En el camí ens trobem diferents cruïlles, i cal escollir quin és el bo. De vegades ens podem equivocar, i aleshores cal retornar al punt de sortida en el qual ens vam desviar. Per això cal veure quines coses ens han portat per un lloc diferent, i quina lliçó podem treure de tot plegat. Aquestes són algunes de les més destacades que he trobat. En el nostre periple pel desert, responent a la crida que ens van fer, ens trobarem dificultats i contrarietats. Cal acceptar-les com una cosa bona que ens farà créixer com a persones. Som febles, però encara que sigui d'esma, cal continuar endavant. Potser cal descansar de tant en tant, i repensar les coses. Després de fer-se pública l'enquesta de mobilitat diària del 2006 per l'AMT a la regió I de Barcelona es pot veure que les tendències sobre els mals hàbits de mobilitat s'accentuen. Amb un transport públic insuficient, amb l'exemple de Renfe, i malgrat l'augment de motos i bicicletes, el cotxe domina aquest camp. És més, els resultats reflexen la realitat que viu tothom cada dia. De totes maneres, la culpa no és només d'un mateix, sinó que les administracions tampoc fan la seva feina, ni ofereixen mitjans efectius de transport quan n'hi han i es poden fer servir a curt termini. Solucions hi ha, però els interessos que hi ha al seu darrera impedeixen la seva aplicació: per exemple, el cotxe compartit. Als Estats Units s'està desenvolupant l'empresa Flex i el Cotxe Comunitari, de manera sembla a Alemanya. Solucions de futur per ara mateix. El comentari anterior em porta a més coses. Precisament s'ha inaugurat una exposició al Museu d'Història de Catalunya sobre la cacera de bruixes. Es podrà visitar fins al 27 de maig. Parla d'una època que va de finals del feudalisme fins al Renaixement Clàssic i el Barroc, quan la persecució va assolir la màxima intensitat. Això ha coincidit amb el llibre "Herba d'Enamorar" de la gallega Teresa Moure. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosLLEURE
MOBILITAT
NOTíCIES
PENSAMENT
POLíTICA
TIC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|