Aquesta Setmana Santa pel Llenguadoc encara porta cua. El pensament se'n va cap a Alet, Cuixà, i Quillan, riu Aude amunt. D'Alet m'enrecordo de la catedral enderrocada durant la Revolució francesa. De Couissan, en francès, el palau dels senyors de la Joia. I de Quillan, el seu casc antic als peus del castell enrunat. Aquest darrer li fa de pare, amenaçador però alhora protector. Recordaré sobretot les tres bitlles que apareixen en el seu escut, i l'explicació que li dona avui dia la gent sobre el seu significat. Com en un conte, diuen que quan estàs arribant al poble, es veuen tres muntanyes. Una explicació agafada pels pels, ja que de fet, tota Quillan està envoltada per muntanyes, enmig de la vall formada pel riu ufanós.
Per als coneixents de l'Edat Mitjana, tant per les seves ombres, com per les seves llums, són ben visibles aquestes muntanyes: són els tres ordres feudals: guerrers, religiosos i artesans. L'Edat Moderna va escombrar aquestos i els va substituir pels seus valors socials. Va transformar-los en la Liberté, Egalité et Fraternité. I els valors socials de l'Edat Mitjana els va deformar i convertir en monstres. Però el temps posa la seva mesura a totes les èpoques, tal com va fer amb el triomf de l'Edat Mitjana sobre el Món Clàssic, i ara serà el torn amb la caiguda de l'Edat Moderna. Una caiguda que arrossega la seva societat, i les institucions de l'Estat-Nació.
Aquesta setmana el Senat argentí va aprovar la nacionalització de l'empresa YPF, filial de la multinacional Repsol. Com sempre, alguns s'han emportat una alegria i altres no, tant per motius polítics com econòmics. Aquest cas d'YPF ha estat prou parlat arreu, però em centraré en les lluites polítiques i pel petroli a nivell econòmic. Queda lluny el record de la guerra per les Malvines o Falkland, que s'ha fet servir més com a maniobra de distracció sobre l'objectiu real de l'estat argentí. He pensat en l'encreuament de dues línies elèctriques de molt alta tensió, MAT, i una ha fet escac i mat a l'altra.
Sentiments i raons semblants són les que he tingut quan aquest mes d'abril em va arribar una carta amb deu folis numerats per banda i banda amb la resolució de l'expedient 42781 lliurat pel director de la secretaria general tècnica de la entitat pública etc...etc... Aena, sobre els fets del dia 3 i 4 de desembre del 2010. Gairebé després de divuit mesos, m'arribava una carta en la llengua imperial, malgrat que vaig demanar explícitament en l'escrit que volia les comunicacions en català. Ni cas! Els números no tenen idioma. Val més explicar tot això com un melodrama.
La cosmovisió de les persones s'expressa mitjançant la llengua. La paraula cosmovisió tindria un so diferent en alemany, "Weltanschauung", per exemple, perquè ja sabem que diferents paraules poden significar lo mateix. Encara més, la riquesa dels pobles del món es veu en com aquesta idea presenta matisos diferents. Davant de la mateixa visió, no trobarem cap fotògraf que la faci igual. Aquesta riquesa es transmet de pares a fills, de mares a filles, i allò que no havies sentit mai de petit, avui l'has escoltat d'adult i ens hem meravellat que encara descobrim coses noves per primer cop a la vida.
Ma mare va dir fa mesos l'expressió: "fer la clica". I no tenia res a veure amb el teclat de l'ordinador. Vés per on resulta que vol dir ajuntar-se amb segons quines companyies de no gaire conveniència, i fer una colla per a propòsits poc clars. Encara em vaig meravellar més quan hi ha una expressió semblant en altres idiomes, fins i tot en alemany i en anglès, "Clique". Aquesta coincidència em fa pensar que davant del panorama social i polític a Catalunya, ma mare ha recuperat aquesta expressió. Davant de les amistats perilloses que estan practicant certs grups polítics, socials i econòmics. Un exemple serien els pactes entre CiU i PP, tal com van ser amb el segon tripartit, ... etc a nivell d'Estat Central i Generalitat. M'he sorprès més quan recentment he escoltat i trobat una segona dita: fer els meus trinquets.
Les vacances de Setmana Santa per la regió del Rasès, tocant a Carcassona, ens van portar fins a Llimós, Limós en occità. Aquesta ciutat conforma una zona prepirinenca, abans d'enfilar-nos riu Aude amunt, envoltada de turons que s'omplen de vinyes. No té un gran atractiu turístic ni paisatgístic, però trobareu uns quants tresors amagats. Ni els mateixos habitants s'hi fixen, tanta és la seva pobresa: el monocultiu del vi, del cotxe i de la cultura francesa han encegat a la seva gent. La prova és que quan vas a l'oficina de turisme i preguntes per a poder fer passejos i caminades des de la ciutat et fan cara de pensar que estàs boig. Si vols anar a passejar, "gentilment" et donen un mapa de la regió on podràs anar en vehicle particular. Els turistes avesats a aquestos prejudicis "oficials" vam anar a la descoberta mirant el mapa i preguntant a la gent del carrer.
Aquest diumenge, 22 d'abril, celebren la primera volta de les eleccions presidencials als territoris de l'estat francès, sota el règim de la Republique Française. Aquest 2012 els ciutadans-citoyens triaran quin gall els hi cantarà, i entre els oients involuntaris es troben uns quants catalans no ho oblidem. Cal tenir esment que n'hi ha molts més dels que pensem, tant amunt de la frontera com a sota, tal és l'atracció que encara desperta entre certs catalans "il.lustrats".
Aquesta Setmana Santa vam estar al Llenguadoc-Rosselló, una de les regions més pobres de l'estat. Tant rica com havia estat feia segles, ara fa les feines més denigrades de la Republique: turisme i serveis socials per a la tercera edat. Mon pare ja esmentava la dita que deia que "els francesos peguen, però donen...", tot i que a canvi de la República i la "cul-tura" francesa no crec que hagin sortit guanyant gaire. Carcassona s'ha transformat en "Madame Carcàs", i només falta que posin un fanalet vermell a la porta, tant han buidat tot el país. Els Càtars són un reclam turístic per vendre unes cases que poques s'aguanten dretes, esperant que els anglesos els hi comprin malgrat no es suportin com a veïns! Quan la llegenda del tresor de Rennes le Chateau ja no funciona, s'inventen una altra, com la salvació de la fi del món del 2012 a la muntanya de Bugarach.
Aquesta setmana s'ha celebrat el Dia Mundial de la Poesia a casa nostra amb un magnífic poema del Narcís Comadira, Quatre Mots, editat també en diferents idiomes del món. Malgrat la fi de la sequera, esperem encara més aigua per apaivagar la nostra set i la de la nostra terra. També la poesia ens porta aliment al nostre esperit tant atabalat per fets i notícies interessades. Ens cal centrar-nos, i mirar horitzó enllà cercant les nuvolades d'aquest cel esventat. Potser la poesia no ens salvarà l'ànima sencera, potser n'hi haurà prou per obrir el nostre cor i el nostre pensament encerclats i closos, i deixar que ens amarem a poc a poc. Sinó encendre el llum que no s'apaga en la tenebra.
Veurem que en el temps dels segles sempre els homes hem estat posats a prova, i cal que donem resposta. Podeu rellegir els nostres clàssics de l'edat mitjana, amb moments de gran esplendor i joia, i com reaccionaven davant les adversitats. Com aquella que va passar Bernat Metge quan va morir son senyor Joan I, el Caçador, vistaire de Sant Boi de Llobregat i de la seva Torre de Benviure. Com en "Lo Somni" s'enfronta als seus dubtes religiosos i com encara la vida i el misteri de la seva fi.
Acceptar que la vida sempre serà inacabada, com va escriure en el gran poeta Gabriel Ferrater, amb el seu biogràfic "Poema Inacabat". O arribar a entendre son final, o la mort del poeta Salvador Iborra. És la saviesa de conèixer que el nostre món té les seves limitacions, i la gran meravella que amb Quatre Mots realment gosem atansar-nos al nostre esperit. Contemplar allò que encertadament va dir Guillem d'Efak: "Em va tocar a mi ser jo", i la resta deixar que ho completi nostre Senyor.
Aquest ha estat un Sant Josep una mica diferent. No tant per tots aquells a qui ens agradaria felicitar pel seu sant: creients o no, porten el seu nom, doncs és un motiu de record. De fer-nos-hi pensar, més aviat, en aquestes persones! Tot i ser un nom força comú entre nosaltres, sempre n'hi ha que destaquen. Són aquells que ens deixen una empremta, la qual ens queda gravada en la memòria, i encara més fort, en el nostre cor. I aquest senyal no es veu fins que aquesta persona ja no és aprop teu. És com el fuster que va treballant la fusta fins que li ha donat forma, i no ens adonem fins que la feina ha estat feta. Contemplem l'obra feta des de fora, però moltes vegades aquesta obra està feta per dins.
Un d'aquests, per mi, i per a molts santboians, ha estat el Josep Borràs. Cal dir que a la nostra ciutat trobarem una plaça dedicada al José Borràs, però no és ell. Sé que aquesta persona va ser un lluitador sindicalista, molt recordat en els ambients treballadors dels anys setanta i vuitanta. Però jo em refereixo al Josep Borràs Bosch, pagès, un altre gran lluitador santboià!
santboi |
Societat |
diumenge, 26 de febrer de 2012 | 21:37h
Aquesta setmana passada el ple de l'actual Ajuntament de Sant Boi de Llobregat va rebutjar la moció presentada per un partit a favor de l'adhesió a la xarxa dels municipis per la independència. En aquest cas CiU va presentar la moció en nom d'altres partits santboians sense representació com ERC, CUP, SI, i altres entitats com la Coral Renaixença o l'Agrupament Escolta Sant Ramon Nonat. Aquesta vegada en Jaume Pujadas va fer honor al traspassat Agustí Torrent! Per als que es van abstenir, com IC-Verds, també m'abstindré: però quan facin actes contra la violència de gènere, quina credibilitat tindran davant de la violència que patim com a catalans? no van comptar quants independentistes hi eren a la plaça de l'Ajuntament en un acte contra la violència masclista fa uns mesos?
Potser tampoc no van comptar els que com a santboians estimem i creiem que cal defensar els nostre poble, malgrat que això no agradi a molts votants: no havien de fer pedagògia política el PSC, PP i PxC? Van votar en contra, quina vergonya per a alguns i per a molts!, ja se sabia que la batalla estava perduda abans de començar. Em sap greu, aquesta és la realitat, i tanmateix cal lliurar les batalles sabent que caldrà girar amb la cua entre les cames. Ni a la consulta popular organitzada per Sant Boi Decideix es va assolir el 10%, màxim el 8 per cent. És bo lluitar per allò que hom creu, però davant de l'evidència, no hauríem de replantejar-nos les coses, i deixar de picar contra la paret, deixar de plorar entre nosaltres i el mur de les lamentacions?
santboi |
Societat |
dissabte, 25 de febrer de 2012 | 18:03h
Aquest títol no és invenció meva, sinó el lapsus d'una persona qui va provocar aquesta afortunada troballa. Van ser els nervis i l'emoció de trobar-se enmig del daltabaix que han patit els títols emesos per empreses i bancs aquestos darrers mesos. Tothom té algun conegut o familiar que s'ha trobat amb la depreciació del valor d'aquestos bons, anomenats convertibles. Com que donaven un millor interès que els dipòsits a plaç, molta gent no preguntava gaire.
Així és que per una mica d'avarícia d'uns que volien i d'altres que els oferien, sense tenir en compte unes petites normes de precaució, com per exemple, la diversificació. Aquest cas és semblant al dels menyscaptes ocasionats pel mercat immobiliari, i el globus s'ha desunflat també, tot i que no en la mateixa proporció, cal dir-ho. De fet, s'ha posat a preu de mercat el valor artificial que tenien aquestes empreses a nivell internacional: fossin bans, caixes o industrials, la depreciació del nominal és la seva conseqüència. Com és que no es van fer manifestacions multitudinàries quan els interessos hipotecaris baixaven i el preu dels pisos pujaven, com és que els espanyols no sospitaven res quan algú s'omplia la boca amb "España va bien"? Tots els espanyols tenien part en el repartiment del botí o de la bicoca?
Les portades dels diaris obriran amb el naufrafi del vaixell de creuer a la costa toscana. Davant del drama esdevingut tothom buscarà una explicació, fins i tot un culpable, però qui coneix la vida, sap que no hi ha mai un únic responsable: normalment està repartida, i en diferent proporció respecte als protagonistes. Durant l'entrevista feta al Canal 3/24 la nit de dissabte amb el director de la companyia naviliera es van fer evidents les grandeses i misèries dels homes. En aquella entrevista vam recordar la previsió del temps del divendres a la nit, on el presentador ens mostrava amb una fotografia d'un aficionat presa a l'Escala el fenòmen de la natura que coneixem amb el nom de les minves de gener.
Les fortes pressions atmosfèriques fan baixar el nivell de l'aigua, i els illots o rocams estan més aprop de la superfície del mar. No és que després desapareguin, sinó que en situació normal no es veuen, ni acostumen a estar ben assenyalats en els mapes. Això devia passar amb aquesta nau, dissenyada per a encabir el màxim nombre de persones, i aconseguir una estabilitat d'equilibrista. Uns illots van perforar el buc del vaixell, i com al Titanic, es sabia que s'aniria enfonsant. Però un port amb prou calat estava lluny, no hi havia temps d'arribar abans que tota la nau bolqués i s'enfonsés. Perduda la nau, només es podia salvar el màxim de gent buscant un lloc a terra on embarrancar el vaixell. Les escenes d'aquella pel.lícula sobre el "Poseidó" ens venen al cap ben aviat, i el trident estava aixecat.
Deixem l'any enrera, i sota aquest sol benigne i tranquil, estem al cas de l'any que encetem 2012. Les previsions no són gaire bones, i els presagis dolents, guaitem com s'acosta el front de la tempesta, i com a bons mariners, ens enrecordem de la tonada de la cançó: "no et fiïs mai de la calma...". Ens encomanarem a la Verge del Carme, ja que molta gent que viu a Catalunya es pensa que els polítics espanyols o francesos els hi arreglaran la seva vida. "A partir de mañana estos van a arreglar la situación, ya lo verás..." que Santa Llúcia ens conservi la vista, i més als catalans!
Deixem l'any enrera, i allò que el temps s'endugué. Ens enrecordarem de molta gent que ens ha deixat, i d'aquells fets que ens han colpit més. Per una banda recordarem la mort de la poesia, del Salvador Iborra, amb un rèquiem mereixedor del títol de "Poeta en Bicicleta", el qual estarà recitant en companyia d'en Guillem d'Efak. O de l'artista poc conegut Oriol Rosset: "era com aquest ocell que sempre estava dalt la branca i no baixava mai a tocar terra" va ser la bonica metàfora dita al seu enterrament. Un record també per a l'Enric Garriga, un dels pilars del Caoc, i fidel tresorer de la tradició catalano-occitana. I de la mort de l'estalvi, amb la desaparició de les caixes. Ja ningú s'enrecorda de l'esperit d'en Francesc Moragues, de qui trobareu molts carrers al seu nom en els pobles i ciutats del país, malgrat que el seu retrat resta ple de pols i oblidat en els arxius de les oficines bancàries.
santboi |
Història |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 21:27h
Avui 18 de desembre es recorda l'efemèride de la signatura a Madrid, per part del rei Alfons XIII, del decret per a la creació de mancomunitat de diputacions provincials. L'any 1913 va encetar una etapa llargament recordada a Catalunya pel lideratge d'Enric Prat de la Riba. La creació de la Mancomunitat de Catalunya va ser un dels intents per crear una administració pública al servei d'un país, tal com havia expressat Prat de la Riba amb "La Nacionalitat Catalana". En pocs anys la seva tasca va servir per modernitzar el país i va plantar les llavors de la collita que assoliria la seva maduresa durant els anys de la República.
L'intent de reforma que volia fer-se extensiu a l'estat espanyol va ser esclafat per la Guerra dels Tres Anys. Del 1913 fins al 1931 ja es va veure que les Espanyes no estaven disposades a anar més enllà, i la monarquia va caure perquè havia tallat precisament allò que els hauria pogut salvar: la via reformista, amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera.
Quan es visita la Casa Museu de Prat de la Riba a Castellterçol ens podem fer una idea més propera dels valors que va defensar el patrici català: una casa benestant, però sense cap luxe, on l'austeritat no calia pregonar-la, ja que hi era present. Detalls com l'escriptori doble, amb calaixos darrera per a ell, i davant per al seu secretari, o un seient amb doble respatllera per a esquerrans i dretans, donen la idea d'aquest esperit. El co-mandament, que era entre qui manava i a qui servia. Això, i saber envoltar-se d'un gran equip de gent preparada, sense pensar en el seu carnet o partit polític.
santboi |
Societat |
dissabte, 17 de desembre de 2011 | 21:03h
Aquesta setmana es va celebrar un debat excepcional a Sant Boi. El casal del barri centre, Cal Ninyo, va acollir el dijous a les 8 del vespre un acte sobre la independència de Catalunya, amb dos punts claus: full de ruta i unitat d'acció. L'associació Sant Boi Decideix va aconseguir organitzar un esdeveniment de gran nivell: amb la excel.lent moderació de Saül Gordillo, que va deixar marge als ponents per a dir la seva. I tots ells eren de primera fila: en Joan Carretero per Reagrupament, en Xavier Anguelergues per la CUP, Jordi Fàbrega per ERC, Uriel Bertran per SI, i Èric Bertran per CiU. Davant d'un públic prou convençut que omplia el teatre, es van anar exposant les visions i les perspectives de cada un d'ells: tant des del més jove fins al més veterà. Escoltats en públic, però sense tenir-los tots junts i a tocar.
En aquestos dies d'Advent, i tenint en compte que en el mateix teatre es representarà "Els Pastorets", vam tenir l'impressió de viure una d'aquelles memorables escenes: entre la duresa de la realitat i la il.lusió per saber què es vol i on es vol arribar. Vam imaginar una conversa de la colla de pastors i rabadans al voltant de la foguera en els crus dies d'hivern, després de guardar la ramada. Una ramada que va creixent lentament, però que igual que els pastors està expectant, no saben encara el què, però esperen una llibertat gran i plena.
santboi |
Drets |
diumenge, 11 de desembre de 2011 | 21:30h
Aquest dissabte al vespre tornava a casa amb l'autobús, i des de la finestra podia veure com s'havien encès els llums dels edificis i carrers. Em vaig fixar en el rètol de l'Hotel Rey Juan Carlos I, i em va sobtar que llegia J an Carlos I. Resulta que el llum de la U no funcionava, la qual cosa vaig atribuir a que seria la U d'Urdangarin? O és que la crisi també ha arribat als hotels de luxe, aparença durant molts anys i que ara es veu de llautó. O de cromat sospitós escampat per totes les Catalunyes, Espanyes, i altres llocs d'arreu.
La llum del rètol de l'hotel Jan Carlos serà tant anècdotica com la de l'afer Urdangarin per als catalans. Altres interessats ja s'encarregaran de burxar les ferides a Madrid. Però no voldria entrar en el joc de reis i villans. Defensaré la neutralitat en aquestos casos, una neutralitat activa, no violenta, ben catalana. Doncs, per fer justícia no podem afavorir ni als monàrquics ni als villans: entre la dinastia borbònica i els dels promotors d'una tercera república espanyola, amb un Aznar de president com si fos el Cid. Però el títol de Cid, o Sidi, amb que el van batejar els moros vol dir senyor. I els catalans ja sabem que tot vé de mena. Nosaltres hem de tenir ben clar que el nostre Sobirà no és d'aquest món, i en tot cas, que a la terra, allò que hauria de manar sobre tots els catalans és la primacia dels Drets i Constitucions de Catalunya.
santboi |
Societat |
dimarts, 1 de novembre de 2011 | 20:59h
Els Catalans dibuixem el Món. Això que podria referir-se a la capacitat plàstica dels catalans, amb la presència de grans pintors i artistes universalment coneguts, voldria fer-lo extensiu a la cosmovisió del nostre poble. Si ens fixem en la majoria dels nostres pintors que han destacat, dominen més el dibuix que no pas el color. Tant si són Dalí, o Miró, els colors mantenen un pla secundari davant de la força i la potència de la idea artística expressada amb el seu traç. Això també es veu en el romànic tant viu, on el color omple l'espai deixat per la línia dels pinzells.
I per dibuix entenc allò que percebem com a persones: assimilem més la realitat amb un esbòs que amb una fotografia que ens omple d'informació i satura el nostre enteniment de les coses. A cop d'ull podem fer una composició general que no es podria fer si enfoquèssim algun punt determinat, deixant la realitat fragmentada, en aquell "mirall trencat" que refem mitjançant la tècnica del mosaic. I que me'n dieu dels mosaics i de l'arquitectura orgànica de Gaudí, que va transformar la natura en temple, i el temple en natura. Ell mateix deia que per explicar la seva arquitectura s'havia de fer en llengua catalana!
