Entenc la postura del Senyor Santiago
Vilanova en l'article que va publicar el dia 10 de setembre del 2005, “Un
Estatut del Segle XX”. Des del seu punt de vista, l'esquema del Nou
Estatut que s'està discutint està fonamentat en
principis del segle passat, i no en el del nou mileni que vam encetar
no fa pas gaires anys. Certament, els redactors de l'estatut estan
posant els peus en camins que porten a llocs no gaire diferents
d'altres époques. Existeix en la nostra societat una voluntat
de mirar més enllà, i tirar endavant, però el
cos no ens acompanya. Si la voluntat del Santiago Vilanova, i de més
gent que estem interessats en fer realitat una manera de viure més
sostenible, és ferma, la vida diària només deixa
entreveure algunes llums. I moltes potencialitats.
  |  |
|
Drets Gràcies a un article publicat al
Punt el dia 20 d'agost del 2005, de Josep Maria Uyà, doctor en
filologia hispànica que es titula “L'Estatut passa
consulta”, em va venir al cap aquesta resposta a les seves
preguntes que s'adiuen tan bé a la imatge d'una escala, que de
fet és on sempre estem. Quan hom es troba que el camí que ha agafat és equivocat, i que no el porta on vol anar, ni va cap a un altre lloc que no és bo, ens parem, pensem, i si cal tornem al punt de sortida. O bé tornem al punt on sabem del cert que estàvem segurs. Així ens passa en els viatges, en les excursions. També a la nostra vida. I també això és el que ens està passant amb el concepte de Països Catalans. El concepte territorial s'ha sobreposat al concepte de poble, i ara caldrà desfer el camí que hem seguit, ja que ens trobem en un camí sense sortida. Avui dia, els entesos en les questions polítiques parlen d'estat-nació. És un concepte dual, per aclarir des del seu punt de vista que només una nació pot tenir estat. Però això tampoc no és veritat. La nació per definició ja comporta un estat, però l'estat és allò que anomenen administració. Agafem l'instrument per la seva representació institucional. I els ciutadans són sujectes de l'estat, que és l'objecte. Tal com deiem en l'anterior article, es poden treure conseqüències del model polític català. Vist que el miratge de la reialesa ens obligava a considerar-nos una "nació", he de dir que els catalans no ho som pas. Almenys com la majoria de gent dóna a aquest nom el seu significat. Els catalans som poble. I aquesta és la base o fonaments sobre la qual hem de construir els nostres drets i llibertats. En el camí ens trobem diferents cruïlles, i cal escollir quin és el bo. De vegades ens podem equivocar, i aleshores cal retornar al punt de sortida en el qual ens vam desviar. Per això cal veure quines coses ens han portat per un lloc diferent, i quina lliçó podem treure de tot plegat. Aquestes són algunes de les més destacades que he trobat. En el nostre periple pel desert, responent a la crida que ens van fer, ens trobarem dificultats i contrarietats. Cal acceptar-les com una cosa bona que ens farà créixer com a persones. Som febles, però encara que sigui d'esma, cal continuar endavant. Potser cal descansar de tant en tant, i repensar les coses. Tot allò que té l'esclau és de l'amo. Aquesta llei antiga no ha canviat avui dia. Moltes normes legals diuen que això no passa ara. Però la realitat ho desmenteix cada dia. Els faraons d'Espanya dicten unes normes, i fan cumplir-les quan els interessa. El famós article 28, potser. Aleshores no regna la justícia, sinó la corrupció i la mentida. Per això cal sortir d'Egipte, ens hi va la vida. Avui, 16 de gener, es compleixen els 291 anys des del 1716, en que es va proclamar el Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya. Perduda la Guerra de Successió, i perdut el nostre poble, el comte de Barcelona, Felip IV, va establir el nou règim legal. Faltant al jurament que va fer de defensar les Constitucions i Drets de Catalunya al 1705, s'arrogava la sobirania absoluta. Una sobirania que a Catalunya pertanyia només al Príncep, Jesucrist, tal com ens recorda la cançó Catalunya Comtat Gran. Aquestos dies s'està fent un gran debat sobre si una persona nascuda fora de Catalunya pot ser president de la Generalitat de Catalunya? Tant uns, com altres, fan jugar els conceptes en funció dels seus interessos polítics. I això no fa més que confondre la gent. Entre el discurs políticament correcte i les mitges veritats se'ns amaga la realitat. Però aquesta l'haurà de trobar la gent. En tot cas, intentaré veure quins són els fonaments jurídics de tot això.
Avui dia no es fa servir la paraula "honor". En tot cas, queda molt protocolària, i en català es fa servir honorable per als consellers i el president de la Generalitat. Ara que el judici per al nou Estatut de Catalunya està vist per sentència el dia 18 de juny, diada de Corpus, cadascú decidirà en consciència quin serà el veredicte. Altres paraules s'han utilitzat molt: dignitat, drets històrics, nació, etc... però hem perdut el sentit dels mots, i en aquesta Patum que hem viscut durant aquestos dos anys, tot ha canviat per continuar igual: el comte de Lampedusa "dixit". Tanmateix, entre totes les possibilitats d'enfocar el vot, cap ha apelat a l'honor. Serà que com a catalans ja ens queda poc, o potser que durant segles no n'hem tingut cap. L'esclau no té res, i l'amo s'emporta tot lo que aquest guanya, segons les lleis antigues i les modernes. Però si donem un cop d'ull, hem de prendre nota d'algunes expressions apreses i actuar en conseqüència. Aquelles cites o frases memorables que ens ensenyàven a l'escola: una era la de Méndez Núñez: "Más vale honra sin barcos que barcos sin honra". O aquella de l'alcalde de Zalamea: "Al Rey, la vida y la hacienda se le han de dar, pero el Honor es patrimonio del alma, y el alma solo es de Dios". Per això, el dia 18 de juny anirem a votar el Nou Estatut. I jo votaré NO. Altres votareu una altra cosa. I cal que sigui així. Però jo crec que ens trobarem entre el NO i l'OU a l'Estatut. I per desgràcia o per sort, aquest ou ja fa molta olor de podrit. Aquella gent que estava a primera línia de batalla els anomenàven almogàvers. Temuts i respectats, el seu nom significava "els homes de la frontera". Batejats pels seus enemics perquè anaven sempre endavant, empenyent i engrandint el territori que deixaven lliure al darrera per als que els seguien. Aquestes tropes catalanes estàven formades en part per gent de diferents orígens ètnics que s'hi afegien al cos principal. Era una adhesió lliure normalment. Qui s'enrolava sabia on se ficava. Avui dia, els catalans recorden aquella gent amb admiració. I es pregunten si són o no són descendents d'aquells guerrers. Si la sang té res a veure, si l'esperit ens acompanya o ha fugit. Avui dia que l'imperi català s'està desfent. Amb uns Països Catalans competint amb els espanyols per uns territoris físics que hom somnia, i que no es corresponen a la realitat. De fet, el nostre error és l'orgull que ens porta a voler canviar els altres. I no som capaços de convertir-nos nosaltres mateixos. Aquest títol es refereix al text de l'Evangeli de Sant Marc (Mc 1,21-28) que s'ha llegit a les esglèsies aquest diumenge. Els catalans associem el lloc de Cafarnaüm amb el mercat de Calaf, com una imatge de desgavell, molt soroll o guirigall. I a on trobem de tot i a tothom.Com que aquestos dies això sembla que està passant amb el projecte de nou estatut de Catalunya, m'agradaria respondre a totes aquelles posicions interessades que estiren cap al seu cantó, sense tenir en compte que al mig es troben tots els catalans. Perquè molts sembla que s'obliden de la gent, i això farà que la gent se'ls hi giri d'esquena.
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosLLEURE
MOBILITAT
NOTíCIES
PENSAMENT
POLíTICA
TIC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|